Passejant per la Fira del Llibre Antic

Com bé va dir l’amic Peretó el diumenge 21 acabà la 33ena Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València que coincidint amb les festes falleres es planta a l’eixample de València, l’Avinguda del Marqués del Túria. He estat passejant la fira en busca de d’ocasions i de petits regals astronòmics. Des del segle XIX els astrònoms han escrit molt per al públic, divulgant l’astronomia en ocasions de grans efemèrides astronòmiques com per exemples eclipsis de Sol.  És per això que es poden trobar obres de divulgació dels astrònoms pioners del XIX i primeries del XX.

He trobat l’obra en dos volums Astronomia popular de Augusto T. Arcimis. L’obra és de 1901 i és un compendi de l’astronomia del canvi de segle, un moment en que encara es parla de nebuloses espirals ja que el que ara coneixem com a galàxies es pensava que eren només part de la nostra i única galàxia. I Plutó no existia encara…

Arcimis era sevillà i era amic de Giner de los Ríos. Aquest l’acostà a la Institución Libre de Enseñanza. Augusto T. Arcimis era astrònom aficionat i també metereòleg. Va crear, amb l’ajut de Giner de los Ríos, el Instituto Central Meteorológico i va ser el seu primer director. Estava en contra de les institucions astronòmiques de finals del XIX com l’Observatorio de la Armada a Cádiz i l’Observatorio de Madrid per  fer una astronomia antiga mentre que ell ja usava les noves eines de l’espectroscòpia. És curiós que a casa nostra el valencià Josep Joaquim Landerer pensava i feia el mateix des del seu observatori a Tortosa.

Landerer va observar l’eclipsi de sol de 1905 des d’Alcossebre mentre que Arcimis l’observà des de Burgos però des d’un globus situat a quasi 4000 metres d’alçada…

Les obres d’Augusto T. Arcimis van servir per instruir els astrònoms més joves també autodidactes com Eduard Fontseré i Riba o Josep Comàs i Solà.

I de Comàs i Solà he comprat Astronomia, una obra de 1935. Aquest astrònom que descobrí 14 asteroides des de Barcelona així com l’atmosfera de Tità, va ser director de l’Observatori Fabra. També era un hàbil divulgador. Escriví més de 600 articles a la Vanguardia. Però Josep Comàs i Solà mereix un article o més a aquest modest bloc. Ja en parlarem més.

La primavera comença i Pasqua s’acosta

Des del dia del solstici d’hivern passat, el Sol ha anat recuperant, dia rere dia, la seua altura al cel. És per això que les hores de llum han anat creixent de mica en mica. I avui, a les 18:32 h, el Sol, en el seu camí pel cel, creuarà finalment el cercle imaginari de l’equador celeste. Avui les hores nocturnes igualaran a les diürnes i a més el Sol haurà eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. És el dia de l’equinocci de primavera i el començament d’aquesta estació.Durant segles la data de l’equinocci de primavera ha estat celebrada. L’any romà tenia en aquesta data el seu principi i moltes festes antigues i modernes festegen la nova estació. Mireu sinó les Falles amb el seu foc purificador, anunciador de la primavera.

Del dia de l’equinocci de primavera depén el dia de la festa cristiana de la Pasqua, definida des del concili de Nicea (any 325), com el diumenge següent a la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. El descompassament de les fases lunars amb el calendari civil fa que la data de Pasqua siga alta o baixa. I d’això ens en parla l’ampurdanés Josep Pla amb el seu llenguatge col·loquial i acurat alhora, al seu llibre de Les Hores (1953).

Segueix…

 

EN EL CALENDARI GREGORIÀ, PASQUA ÉS UNA DATA IMPORTANT

Josep Pla

Socialment parlant, Pasqua és important perquè quan arriba aquest dia els pagesos poden tornar a ballar. Els han tinguts fermats durant tota la llarga i magra Quaresma, i ara els donen llibertat. Poden tornar a alçar la cama i poden tornar a cantar. Després d’una temporada d’immobilitat, la distensió és la cosa que s’assembla més a la felicitat.

Ara, en el sistema del calendari gregorià, de la situació de Pasqua depenen les dates de totes les festes anomenades mòbils. Aquestes festes i festetes són solidàries de Pasqua i, segons quina sigui la situació de la festivitat pasqual, varia la situació de les altres festes en el calendari.

–Vejam… –em diu un senyor que està amoïnat perquè troba que aquest any les festes van molt avançades– . ¿Vol fer el favor d’explicar-me aquesta confusió de les festes mòbils? De què es tracta? Això és un galimaties…

–Però perdoni: què li ensenyaren a estudi? ¿Què ensenyen a les escoles ?

–Tingui calma. Les escoles són intocables. La ignorància és sempre respectable.

–Com vulgui. Ací tenim un calendari popular: el «Calendari del pagès», que és grotesc, però inefable. ¿Vol fer el favor de trobar, en aquest paper, la data de l’equinocci de primavera… ?

Després d’una estona, el meu amic no troba la data de l’equinocci de primavera. Així van fets els calendaris populars. Fan calendaris, fins i tot els venen, i no hi posen l’equinocci de primavera ni el de tardor, el solstici d’estiu i el d’hivern. Això sí: hi posen pronòstics meteorològics que fan caure la cara de vergonya. Què troba la gent en aquests calendaris? ¿Per què els compra? ¿Com és possible que aquestes enganyifes durin encara?

L’equinocci de primavera hauria d’estar marcat en el calendari –dic al meu interlocutor– . No hi és. Faig constar la meva protesta. Sàpiga, amb tot, que aquesta magna realitat astronòmica se situa entre el 20 i el 21 de març de cada any. Es tracta d’un esdeveniment considerable, inescamotejable. Ara ja sap, doncs, la situació de l’equinocci. Tracti, si li plau, sabut això, de trobar, en el calendari, el primer pleniluni posterior a l’equinocci. (No és necessari dir al lector que estic manejant el calendari de 1953. El càlcul és sempre el mateix.)

–Ja el tinc. Entre el 30 i el 31 de març hi ha la següent indicació: lluna plena a les 12 hores 55 minuts de la tarda.

–Perfecte. Ara busqui el primer diumenge posterior a aquest pleniluni. Què diu?

–Pasqua de Resurrecció.

– De manera, doncs, que Pasqua de Resurrecció se situa en el primer diumenge posterior al pleniluni que segueix l’equinocci de primavera. Em segueix?

–Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arreglà les coses d’aquesta manera ?

–Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l’any 325.

–De llavors ençà ha plogut una mica.

–Potser no tant com hauria convingut, almenys al Mediterrani.

–I cada any passa igual?

D’una manera absoluta, no passa pas cada any igual. En les coses terrenals no existeix ni el sempre ni el mai. L’Església, que ha endegat aquestes coses, té una considerable dimensió terrenal. Les convencions, les conveniències, són importants, decisives. Aquesta noció de les conveniències es va perdent, perquè arribarà un moment que no comptaran més que les particulars o de classe. A més, hem de callar, Però és que a més a més la realitat té un pes inqüestionable. El pleniluni que serveix per a la fixació de la Pasqua Florida no es produeix a la mateixa hora a San Francisco, a Nova York, a Londres, a Barcelona, Istanbul i a Bombai. Pot donar-se el cas que aquest pleniluni es produeixi, en alguns llocs de la terra, una mica abans de l’equinocci i en altres llocs una mica després. Com obviar a aquesta realitat? Quan les autoritats astronòmiques infeudades a l’Església es trobaren davant d’un fet semblant, prescindiren de l’equinocci i fixaren la data pasqual a través d’un còmput de «lluna mitjana hipotètica». I no cregui que parli per ganes de parlar. No. El 1924, a l’Europa occidental el pleniluni es produí una mica després de l’equinocci: el divendres 21 de març. El diumenge següent fou el 23 de març. Així i tot, Pasqua no fou en tal dia. Hom féu el càlcul del còmput de la lluna teòrica i fixà la festivitat pasqual el 21 d’abril. Però això ha succeït rares vegades.

– Ho entenc.

–I d’aquí podrà deduir el joc de les festes mòbils. La situació de la data pasqual pot oscil·lar de més d’un mes –exactament de trenta-quatre dies– en relació al pleniluni posterior a l’equinocci. La Quaresma, quaranta dies abans de Pasqua, depèn de l’oscil·lació assenyalada. I la situació en el calendari de les festes compreses entre la Resurrecció i Pasqüetes o Pentecosta depèn de la dita oscil·lació Així com el Corpus i totes les festes religioses mòbils.

– De totes maneres, la cosa és complicada…

– Ho és, quin dubte hi ha? Amb les critiques que s’han elaborat contra el calendari gregorià es podrien emplenar infòlios espessos i pesants que si li caiguessin al cap li farien molt de mal. Però el calendari gregorià, que en definitiva no és més que un perfeccionament dels vells calendaris egipcis i romans, és el que durat més, la qual cosa demostra que per ara és el millor de tots els que l’home ha manejat fins ara. En la vida civil, les festes mòbils han estat molt criticades. Davant d’aquestes crítiques, l’Església ha dit reiteradament que espera el calendari estabilitzat astronòmic que les societats de savis s’han proposat reiteradament de fer per tal d’inserir-hi la festivitat pasqual i estabilitzar en conseqüència les festes mòbils. Però el cert és que la reforma científica del calendari no ha aparegut encara i el Congrés Internacional de Societats Astronòmiques celebrat a Roma el 1922 no pogué arribar a un acord plausible. La Societat de Nacions, que s’ocupà també del problema, arribà al mateix pobre resultat. Així, doncs, no tenim més remei que anar tirant a base del vell calendari del Papa Gregori.

–És clar ! De tota manera, aquest any les festes vénen molt avançades.

–Què hi vol fer ? Nicea dixit…!  Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l’elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l’equinocci de primavera per a celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies més tètrics de l’any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l’equinocci de primavera, que és temps indefectible de tràmpols i d’accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sants seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.

Aquest any tindrem Setmana Santa trista, com correspon a les festivitats una setmana de nits tocades per verds fosforescents, malves i violacis.

[ Les hores OC 20]

Foto: Portada del Calendari dels Pagesos. 2010, Autor: DDAA
Editorial: Publicacions Tomàs.

Sidereus Nuncius, tractat missatger de grans i reveladores veritats

Sidereus Nuncius

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Mars-Comet-NASA

Avui els astrònoms celebrem els 400 anys de la publicació d’una obra cabdal del primer astrònom modern, Galileu Galilei.

Un petit taller de Venècia li publicava el Sidereus Nuncius (el Missatger Sideral) en la que l’home de ciència contava detalladament els seus descobriments fets amb el telescopi. Des de finals de 1609 havia estat observant sistemàticament el cel, descobrint les muntanyes de la Lluna, les fases de Venus i la natura estel·lar de la Via Làctia. El dia 7 de gener de 1610 fa el descobriment més espectacular. Júpiter posseeix una cort de llunes que giren al seu voltant confirmant-li la idea de com podia girar la Terra al voltant del Sol. L’obra va ser un autèntic best-seller. La primera edició de 550 exemplars s’esgotà en una setmana.

Per conmemorar la data del 12 de març de 1610 us penjaré alguns articles curts sobre l’esdeveniment escrits per Maria Bayarri del departament de Filologia Italiana de la Universitat de València i per mi mateix que hem publicat a diversos mitjans.

El que podeu llegir a continuació és de Maria i s’ha publicat al número 83 (març-abril 2010) de la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

———————–

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa, Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Segueix…

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Maria Bayarri

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Tots aquests colpidors descobriments els va exposar, conjuntament, en el volum del Sidereus Nuncius (Missatger Sideral) publicat el 12 de març de 1610. “Petit tractat missatger de grans i colpidores veritats”, així va definir Galileu Galilei el Sidereus Nuncius, un text fonamental no sols per a la història de la ciència, sinó també per a l’imaginari de l’home barroc.

El Sidereus es va convertir en tot un bestseller de seguida: en només una setmana s’exhauriren les 550 còpies de la primera edició. Dos anys després, el 1612, el text ja era conegut a l’Índia i a Moscou, i el 1613 estava traduït al xinés. El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i el 1638 a Japó. En el Sidereus Nuncius Galileu descrivia el seu descobriment dels quatre planetes mèdicis, anomenats així en honor de la família florentina i dedicats a Cosme II, Gran Duc de Toscana. Aquests planetes van ser motiu d’inspiració artística per als dramaturgs que treballaven a la cort toscana, fins al punt que se’n feren escenificacions en balls de la Cort i amb vestuaris per al ball. Hui en
dia són més coneguts com les llunes de Júpiter o els quatre satèl·lits galileans.

400 anys Sidereus

El Sidereus també va inspirar la pintura barroca. Un artista com Ludovico Cardi da Cigoli, amic de Galileu, en pintar una Assumpció de la Verge a l’Església de Santa Maria
Maggiore a Roma, va voler representar el firmament amb les ombres i amb les llums que descrivia Galileu al Sidereus. Un altre pintor, Adam Schneider, en pintar la Fuga a Egipte, va representar el cel galileà de la nova ciència dibuixant les taques de la Lluna, la Via Làctia
formada per nombrosos estels, les Plèiades i altres constel·lacions amb un naturalisme fins aleshores inèdit en pintura, el naturalisme que observava el firmament amb les ulleres de llarga vista.

En el Sidereus Galileu comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè les vegen i les contemplen…”. Es tracta, doncs, d’una espècie de diari de navegant on Galileu hi va anotar, dia per dia, les seues observacions des del 7 de gener, primer dia en què va observar Júpiter, fins el 2 de març, i on també va dibuixar la posició dels estels junt a Júpiter.

Però si ens centrem en l’epistolari de Galileu de 1610, hi trobem cartes fonamentals escrites entre gener i març en les quals fa referència als seus descobriments. En la carta del 7 de gener, escrita des de Pàdua i enviada a Antonio de Mèdici, explica les primeres observacions amb els dibuixos de la Lluna inclosos; el 30 de gener, el 13 de febrer i l’1 de març envia unes
cartes des de Venècia a Belisario Vinta, un dels secretaris del Gran Duc de Toscana, i li explica el retrobament dels quatre satèl·lits. Altres cartes de març estan adreçades als secretaris dels Mèdici o als astrònoms que treballaven a la cort toscana com Raffaele Gualterotti. Galileu, que és un home de ciència, se n’adona d’haver produït amb el telescopi una revolució cultural. De fet, així ho demostra en la correspondència amb Belisario Vinta.

L’astrònom descobridor dels quatre satèl·lits de Júpiter va inspirar els lletraferits de la Cort Toscana, els quals escriviren poesies en lloança dels seus descobriments. Entre els poetes més destacats, citarem Manso, Marino (en el seu Adone), Chiabrera, Salvadori, Soldani, Cicognini, Francesco M. Gualterotti o Stelluti.

Galileu és considerat el pare de la ciència moderna. Gràcies a ell i al seu Sidereus Nuncius podríem dir que s’ha escrit la pàgina més important de la història de l’astronomia.

Les observacions de Galileu s’iniciaren l’any 1609, en hivern i en una regió d’Itàlia com és la Padània, de la província de Pàdua, on ell era professor a la universitat. Allí va començar a observar Júpiter totes les nits amb el seu telescopi, amb una manta a sobre, com conta al seu epistolari, i mentre llegia Ruzzante, literatura de cavalleries escrita en dialecte de la
Padània, tot esperant que Júpiter amb les seues quatre llunes se li presentaren al davant.

Tot açò va ser una pedra fonamental en la història de l’Astronomia. I per quina raó? Doncs, perquè gràcies als seus descobriments l’astrònom de Pisa havia liquidat per  sempre les lleis de la física tal i com les havia explicades el filòsof grec Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu en el segle tercer de l’era cristiana.

Galileu Galilei va reprendre les idees d’un altre filòsof grec, Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Nicolò Cusano (segle XV) i, sobretot, del matemàtic i astrònom polonés Copèrnic, que el 1543 i a la fi de la seua vida havia publicat el llibre De revolutionibus Orbium Coelestium, i va aconseguir provar irrefutablement que la Terra no era el centre de l’univers -com se’n desprén de la Bíblia-, sinó un xicotet planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Però no sols això, també Galileu algun any més tard, el 1632, en el volum escrit en llengua italiana Dialogo sopra i due massimi sistemi del Mondo Tolemaico e Copernicano -una vertadera novetat per a l’època doncs acostà l’italià a la ciència- llançà la hipòtesi que la Via Làctia és com és, una enorme constel·lació d’estels, tot eliminant així la idea que el Sol té la posició privilegiada de ser el centre de l’univers.

Galileu es va convertir en el navegant celestial, de la mateixa manera que Colom havia sigut el navegant terrenal. Aquesta idea també la va arreplegar Francis Bacon en la seua obra Dissertatio cum Nuncio Sidereo.

Al segle XVII i amb Galilei es converteix en lloc comú la profètica frase de l’Apocalipsi “et vidi caelum novum et terram novam”, frase citada per Campanella, autor d’una Apologia de Galileu.

L’univers del Sidereus va representar una revolució conceptual vertaderament atrevida. Transformava radicalment, després de catorze segles i de l’univers pensat per Ptolomeu, la manera de concebre la vida, la moral, la fe i el món de la física.

L’equivalent per a nosaltres podria ser el descobriment d’altres éssers intel·ligents en la nostra galàxia amb totes les conseqüències epistemològiques i ètiques que se’n derivarien.

Fotos:
1. Portada del Sidereus
2. Pàgina de la Lluna. Enric Marco. De l’exposició “Hablarán de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València.

Jo sóc l’Ovidi…

Cadenas Ovidi

La nit era freda i plujosa i mentre anavem arribant a Otos el núvols devallaven convertint-se en molesta boira. Però calia fer l’esforç per assistir a l’homenatge a l’Ovidi que Ca les Senyoretes li retia. Era ja la quarta vegada que parlàvem i sopaven tot recordant l’Ovidi. I si fa dos anys veiérem la pel·lícula Con el culo al aire, en la que l’Ovidi i el Monleón eixíem, ara tots dos de vacances, el dia d’ahir, anomenat pels seus fans, Sant Ovidi, ens vam aplegar per parlar d’ell altra vegada.I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament.

Segueix…

I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament. És l’autora del llibre L’Ovidi on recull tota la seua trajectòria vital. L’emoció que mostrava en parlar del nostre cantant se’ns va encomanar a tots els presents. Mentre parlava, jo recordava la vegada que el grup de joves d’Alberic el portàrem al poble a finals dels 70. Jo era molt jove i no vaig participar de l’organització però si que vaig tindre dret a estar prop d’ell davant l’escenari i també darrere. I el que més m’impactà va ser veure’l tan seriós i vestit de negre, que jo, innocent, associava amb el dol. I no crec que cobrara molt ja que l’organització era més aviat pobra.

La Núria ens parlà de la seua infantesa, de l’arribada a Barcelona amb una maleta de cartó, dels seus inicis “empentat” a cantar a capel·la a l’escenari. I després vingueren els èxits i els recitals als pobles. I més tard l’oblid forçat per l’èlit dirigent que ens deixà orfes de noves i velles cançons.

Mars-Comet-NASA

Després vingué el sopar, junts amb els amics d’altres saraos, com el Francesc i la Mercè (enhorabona), Pep i l’Àngel, Beatriu, Jordi i Joan així com la Núria, amb els quals poguérem continuar parlant de tot, des del resultat de la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València fins a les noves propostes futures. També recordàrem les dures condicions del País Valencià dels anys quaranta i cinquanta, quan l’Ovidi era xiquet…

Acabat el sopar, sempre deliciós de la mà de l’Assumpció, passarem a la sala de concerts de la casa per escoltar la música del grup alcoià Arthur Caravan.

Ja els havia escoltat a la platja de Tavernes, al festival d’estiu Pop al Carrer, i no sonen gens malament. Les seues cançons les podeu trobar ací. Toni de l’Hostal féu de presentador de l’acte.

Mars-Comet-NASA

El grup acabà de cantar ja ben avançada la nit. Les dues de la matinada arribaren sense adonar-nos-en i, va ser llavors quan decidirem marxar cap a casa. La festa no acabà però. Toni de l’Hostal agafava aleshores la guitarra per continuar animant el personal. El final del sarao acabà segurament quan el Sol ja tocava a les portes del Benicadell…

Fotos: d’Enric Marco.

El cel de març 2010

L’oratge tan dolent dels últims mesos no ens vol deixar i no ens permet veure els cels nets i clars típics de l’hivern. Caldrà esperar una mica més.En les estones sense núvols podrem admirar encara la bella nebulosa d’Orió i totes les que l’acompanyen en el seu caminar celeste. A més a més tindrem la sort de tindre tres planetes visibles al cel durant aquestes nits: Mart, Saturn durant la nit i Venus, a la posta de Sol.

Alguns cometes, com el 81P Wild, també seran visibles, però només per a astrònoms experts.

I l’exploració marciana continua. Encara que el robot Spirit ja no pot moure’s, el robot bessó Opportunity encara va circulant per la superfície mentre que la sonda europea Mars Express estudiarà la composició del satèl·lit Fobos.

El pròxim dia 20 a les 18:32 l’hivern tan llarg que hem tingut acabarà i començarà finalment la primavera.

I per acabar recordar que el diumenge 28 de març canviarem l’hora a l’horari d’estiu. Caldrà avançar el rellotge una hora, passant directament de les 2:00 a les 3:00 i, per tant aquest dia tindrà només 23 hores.

Si mirem acuradament cap a l’oest, una vegada el Sol ja s’ha post, podrem veure el planeta Venus. Ara es presenta com a estel del vespre ja que es troba situat a l’esquerra del Sol vist des de la Terra. A mesura que avance el mes el planeta s’anirà separant més i més de la nostra estrella.

Mart està encara sofrint el fenomen de la retrogradació. Fins al dia 10 encara es mourà, cada dia, cap a l’oest, entre les constel·lacions del Cranc i els Bessons. A partir d’aquest dia, Mart s’aturarà i es mourà en el sentit contrari, cap a l’est, en l’anomenat sentit directe.

L’explicació d’aquest fenomen de la retrogradació que va portar de bòlit els astrònoms antics que propugnaven un univers geocèntric s’explica pel fet que la Terra ha avançat Mart en la seua òrbita i per això sembla que vaja enrere. Per tant es comprén fàcilment dins de la teoria heliocèntrica.

Saturn eixirà una mica més tard per l’est. Ara es troba situat al muscle de la Verge. A principi del mes ja el podrem veure a partir de les 20:30 i a finals de mes dues hores abans ja serà visible.

Alguns cometes seran observables si disposem d’un bon telescopi. Per exemple el cometa 81P Wild, visitat el 2004 per la sonda Stardust, el nucli del qual podeu veure a la figura, tindrà una magnitud 9.5. Ja en vaig parlar fa temps de la pols cometària que portà a la Terra la sonda. Mireu l’enllaç anterior. Però cap a l’estiu podrem veure algun cometa a ull nu, si es compleixen les previsions.

La Lluna presentarà la fase de quart minvant el dia 7 de març. Serà nova el 15, creixent el 23 i finalment nova el 30 de març.

I aquesta és per a nota. El dia 16 de març, a partir de les 19 hores i fins que es ponguen, una vegada amagat el Sol i cap a l’oest, podrem veure una finíssima Lluna junt al planeta Venus. A veure qui és el valent/a que ho observa. Espere els vostres comentaris…

A partir d’avui, 3 de març, la nau europea Mars Express va a realitzar una sèrie d’aproximacions successives a la més gran de les llunes de Mart, Fobos. Arribarà a aproximar-se fins a 50 km amb la qual cosa podrà determinar el seu camp gravitatori i fins i tot la seua composició. Ja en parlarem.

Foto: 81P Wild. Aquestes imatges del núcli del cometa periòdic 81P Wild o Wild 2 van ser preses per la sonda Stardust el 2 de gener de 2004. Jet Propulsion Laboratory.