Les Leònides del 2009

Leonides 2009

Demà dimarts 17 podrem gaudir d’una de les pluges d’estels més interessants i intenses de l’any. Encara que no és tan coneguda com les Persèides de l’agost, segurament per produir-se en un mes generalment de fred, és un esdeveniment que no s’ha de deixar perdre.La pluja de les Leònides està associada al cometa 55P Tempel-Tuttle.Si les previsions dels especialistes es compleixen la visió pot ser fantàstica. S’esperen centenars de meteors per hora i a més la pluja principal esdevindrà a unes hores força raonables, entre les 22 i les 23 hores del dimarts 17 de novembre. Eixiu, doncs, de la vostra casa, ben abrigats i sopats i busqueu un lloc ben allunyat de les fonts lluminoses. No en quedareu decebuts.

Segueix…

Els estels fugaços són partícules de pols que s’han soltat del nucli o la cua d’un cometa. En cada pas d’aquest per les proximitats del Sol un núvol de partícules és arrencat. Normalment aquests núvols de partícules van seguint el seu objecte progenitor en la mateix òrbita. Tanmateix el pas del cometa per les proximitats dels grans planetes causa que els núvols es separen una mica de l’òrbita, s’allunyen del cometa fins que es dispersen i ocupen tota la longitud de l’òrbita cometària.

La Terra en el seu camí al voltant del Sol es troba cada any amb algun d’aquests tubs o núvols de material. I el xoc amb la seua atmosfera causa la pluja d’estels en la qual les partícules del cometa semblen vindre d’un punt concret de la volta celeste.

Fins fa poc era bastant difícil preveure quan la Terra travessaria un tub de partícules cometàries per produir una bona pluja d’estels o simplement si només passaria pel mig dels tubs sense cap pluja apreciable. Tanmateix els nous models d’emissió de partícules i dispersió orbital han permés fer les prediccions de les pluges i de les seues intensitats molt fiables.

Les Leònides són una pluja d’estels que està associada al cometa 55P Tempel-Tuttle. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia.

Enguany Jeremie Vaubaillon de l’Institut de mécanique céleste et de calcul des éphémérides de l’Observatori de Paris, ha calculat que el dimarts 17 de novembre a les 22h 43 min. la Terra travessarà un d’aquests tubs, justament el que deixà el cometa en el seu pas de l’any 1466.Si la seua previsió és correcta podrem veure entre 500 i 1000 estels per hora. Tanmateix cal ser prudent i estar al lloc d’observació entre una hora abans i una hora després de l’hora prevista. Aquest és l’error d’incertesa que el mateix científic proposa.

A les 22h 43 la constel·lació de Leo no serà encara visible per a nosaltres, la qual cosa farà que els estels fugaços eixiran de sota l’horitzó i les veurem creuar tot el cel. Quan a la matinada isca la constel·lació de Leo les veurem més altes i podrem gaudir de la vista del planeta Mart just al costat. Veieu mapa.

A més tindrem la sort que la Lluna estarà en la fase de nova i no molestarà gens.

Animeu-vos a eixir al ras a un lloc fosc, amb sopar, molta roba d’abric, i molta paciència i mireu asseguts cap a dalt. I gaudiu de la festa del cel.

Agraïments a l’Agrupació Astronòmica de la Safor per les dades i previsions.
Imatge: Leònides a les cataractes del Niagara. 1833.

El mur

El mur

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

El cel de novembre 2009

Medusa

L’Any Internacional de l’Astronomia Internacional ja es troba a les acaballes i novembre, mes central de la tardor, ens permetrà veure planetes i l’esperada pluja d’estels de les Leònides. Serà el cel on destacarà l’immens quadrat de Pegàs, el cavall sorgit del coll tallat de la Medusa. Prop de la seua panxa trobarem el cap de la princesa Andròmeda i als peus d’aquesta l’heroi Perseu.

El planeta Júpiter encara llueix als cels tardorals. El trobarem cap a la direcció del sud-oest a la posta de Sol, però només durant unes poques hores mentre que Mart ja comença a veure’s a partir de les 12 de la nit en la constel·lació del Cranc. I a la matinada Saturn i Venus mostraran les seues belleses en les primeres hores solars.

La festa astronòmica, però, serà la matinada del 18 de novembre. Serà quan veurem la pluja d’estels de les Leònides.

Segueix…

La mitologia té la virtut de captivar encara els nens. I si a més està lligada a les constel·lacions celestes el poder d’atracció encara és més gran. Contar les aventures de l’heroi Perseu, lluitant contra la terrible Medusa, imaginar-se la pobra Andròmeda lligada a una roca per qüestions d’estat mentre el monstre marí Cetus, la Balena, obre de bat a bat la seua fastigosa boca per empassar-se la princesa d’Etiòpia, deixa els nens sense alé. Ho he comprovat aquest matí a la Galeria Jorge Juan de València on continuem fent els tallers astronòmics en homenatge al celebre astrònom i marí valencià dins de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia.

I és que aquest mes les constel·lacions de la saga d’Etiòpia són ara fàcilment visibles a la posta de sol cap a l’est. La galàxia d’Andròmeda, objecte més llunyà observable a ull nu, la podem veure, des de llocs foscos, prop de la cintura de la princesa.

El planeta Júpiter, a Capricorni, encara llueix als cels tardorals. El trobarem cap a la direcció del sud-oest a la posta de Sol, però només durant unes poques hores ja que el seu predomini sobre el cel dels últims mesos està a punt d’acabar.

Mentrestant Mart ja comença a veure’s al firmament de la matinada. Es troba en la constel·lació del Cranc i serà visible a partir de les 12 de la nit a principis de mes i a partir de les 23 a final de mes.

I a la matinada Saturn i Venus, que es troben a la constel·lació de la Verge, mostraran les seues belleses en les primeres hores solars cap a l’est.  Els dos planetes s’aniran separant poc a poc fins que, cap al final de mes, Venus s’endinsarà en les llums matinals solars essent totalment inobservable.

El dia 23 la Lluna s’acostarà ben a prop de Júpiter mentre que el 14 i 15 tindrem la Lluna entre Saturn i Venus.

La Lluna tindrà la fase de lluna plena el dia 2, quart creixent el 9, nova el 16 i finalment quart minvant el dia 24 de novembre.

La festa astronòmica, però, serà la nit del 17 al 18 de novembre.  Enguany està prevista una bona tempesta d’estels de les Leònides. Les previsions ens diuen que a partir de les 22:43 h. del 17 podrem veure de 500 a 1000 meteors per minut. Com a aquesta hora la constel·lació de Leo, d’on sembla que provenen els estels de la pluja, encara estarà sota l’horitzó per a nosaltres, potser n’observem moltes menys. Això si, caldrà ser a un lloc fosc i que no tinga obstacles cap a l’est. I les veurem eixir de baix de l’horitzó. Ja en parlaré en aquest bloc en aproximar-se la data de la pluja d’estels.

Foto: El cap de la Medusa, Rubens.

El món creatiu dels Darwin

Emma Darwin

Dimarts passat va ser un dia d’agradables sensacions. L’any Darwin segueix el seu camí amb conferències clarificadores, presentacions de llibres i altres actes. I he anat assistint a les activitats que he pogut. L’altre dia, però, va ser especial. L’amic Juli Peretó, junt amb Andrés Moya, presentaven a la Universitat la versió catalana de l’obra cabdal de la biologia, l’Origen de les Espècies de Charles Darwin, amb il·lustracions precioses de Carlos Puche.

I entre el públic, a la primera fila, una dóna de pell molt clara, rossa i amb el pel curt, seguia atentament la xerrada. I és aleshores quan hi vaig caure, que em diuen que és Emma Darwin, la rebesnéta de Charles i Emma Darwin.

I a la vesprada, ja al centre Octubre de València, la novelista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua familia que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

Segueix…

La presentació del llibre L’Origen de les Espècies es va realitzar al saló d’actes de l’aulari interfacultatiu de Farmàcia, que rebrà a partir d’enguany el nom de Sala Charles Darwin. Juli Peretó ens contà que ha estat una oportunitat d’acostar-se a una obra tan bella. El text s’ha alleugerit de la multitud d’exemples repetitius, per despertar l’interés i que penetre més en tots els àmbits de la cultura. Ens recordà que fa 100 anys, la Universitat de València va ser l’única que celebrà el centenari del savi anglés a tot l’estat.

La edició ha estat molt acurada, amb una revisió terminològica, un disseny gràfic i maquetació acurada.

Andrés Moya es va sorprendre que ja en segles anteriors, metges com Pierre Belon ja foren capaços de fer comparacions anatòmiques entre ocells i humans però no n’analitzaren les conseqüències. Només Darwin va descobrir el mecanisme de transformació d’un ser en un altre: la selecció natural.

Carlos Puche, il·lustrador científic, ens va contar que en acceptar l’encàrrec s’enfrontava a un repte: Darwin va decidir que l’Origen de les Espècies no portara cap dibuix.

Carlos va decidir dibuixar animals a partir de motius més pròxims, posar coloms valencians, gallines ponedores, ases mallorquins, animals no sempre fàcils de trobar. De vegades un passeig per la Valldigna el feia descobrir algun caragol o formiga que després passava al paper. I el resultat ha estat espectacular. Més de 200 dibuixos que il·lustren els exemples del naturalista que ens el fan més pròxim.

Els autors no només han editat la versió catalana de l’obra, sinó també la castellana i l’anglesa. Tres anys de treball molt fructífers i imagine que estressants… Enhorabona….

La vesprada va ser molt emotiva. Primerament Mercè Piqueras, divulgadora científica, ens féu un retrat d’Emma Darwin, la dona del científic.  La Mercè ens contà que Emma era una persona culta, d’educació liberal i que parlava francés, italià i una mica d’alemany. I tocava bé el piano.

El matrimoni amb Charles va ser segurament per amor en una època en que això no era la principal prioritat. I el científic, metòdic com era, va pensar-se molt en casar-se o no, fent una llista amb inacabables pros i contres.

El públic espectant omplia el saló d’actes de l’Octubre. Emma Darwin, rebesnéta del savi de Down, va entrar i tothom esperà. Amb només el 2% dels gens de Charles (o del 3%, com es va dir, ja que Charles es casà amb una cosina) el seu gust per la literatura no li ve de la genètica sinó de l’ambient cultural en que sempre ha viscut, amb un pare advocat, treballant al Foreign Office i una mare, professora d’anglés. Des de petita li van fer apreciar el valor de les paraules, de dir sempre la paraula justa.

Dedicada a la literatura, té escrites dues novel·les: The Mathematics of Love i A Secret Alchemy que tenen versió en castellà com La aritmetica del amor i Una alquímia secreta que eixirà publicada l’any vinent.

I la novel·lista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua família que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, enginyers, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

I és que el procés creatiu és comú a les dues branques del coneixement, en el que s’ha anant anomenant ciències i lletres.

I és que és ben conegut que Charles Darwin adorava la poesia. El Paradis perdut de Milton era el seu llibre preferit en el viatge en el Beagle. I al final dels seus dies, quan la malaltia ja no li permetia gaudir de les altres arts, només li quedava la música d’Emma com a plaer artístic.

Al Levante podeu llegir l’entrevista que li feren:

Levante-EMV: Emma Darwin: ´Darwin no se explicaría que la especie más avanzada esté destruyendo el planeta’.