Pols d'estels

L’Any Internacional de l’Astronomia està avançant molt ràpidament i ja van eixint a la llum les iniciatives que hem anat preparant aquests darrers mesos. La setmana que ve em tenim una, per exemple.

L’astronomia està molt ben considerada com a ciència. Poques persones poden resistir a meravellar-se davant d’una bona imatge astronòmica. Aquest any no pare de fer activitats a escoles i a l’Aula d’Astronomia. Tanmateix no podem dir el mateix de la consideració que es té dels autors d’aquesta ciència, els astrònoms i del seu paper en la societat actual. Ho parlavem l’altre dia els companys del departament comentant l’article que acaba d’eixir: Public Perception of Astronomers: Revered, Reviled and Ridiculed (pdf) escrit per un astrònom de la European Southern Observatory (ESO) a Xile.

Que pensa de nosaltres la societat? Som útils, estranys o despistats? De tot açò volia parlar-vos un poc….

Segueix…

L’astronomia, juntament amb l’astrologia, va començar en temps llunyans, a Mesopotàmia, Egipte i Grècia. Eren temps d’una astronomia pràctica associada a l’observació d’estrelles, de planetes per a la construcció de calendaris. Els astrònoms, encara lligats a l’astrologia, eren molt ben considerats ja que del seu treball es podien “predir” l’inici de les estacions o les inundacions del Nil.

Ara bé, quan els astrònoms perderen el seu paper pràctic i passaren a cultivar una ciència pura, van deixar de ser mantingut per l’estat i buscaren aixopluc en institucions acadèmiques o als nous observatoris. De fet els Observatoris Nacionals, com el primer creat per la monarquia danesa, o el Royal Observatory a Greenwich, continuaven el seu treball pràctic d’ajuda a la navegació marítima.

Els astrònoms han hagut de viure a partir dels impostos de la població i per això és molt important que es conega quina és la valoració d’aquesta feina. Si la valoració no és alta pot ocorrer que en temps de crisi econòmica, com l’actual, els governants poden tindre la tentació de tallar-li els fons per sobreviure.

Els mitjans de comunicació de masses actuals, sobre tot el cinema i la televisió, influeixen moltíssim sobre la població i poden, i de fet ho fan, crear estereotips d’astrònoms, com a homes grans, despistats, i sense cap presència femenina. Fals totalment si hom es passeja per qualsevol centre d’astrofísica del món. La visió més típica és imaginar un astrònom sempre enganxat l’ull a un telescopi tractant de descobrir nous objectes celestes.

L’article defineix tres tipus de visions sobre els astrònoms: el reverenciat, el vilipendiat i el ridiculitzat. Anem a posar alguns exemples de cadascun d’ells.

L’astrònom reverenciat

En alguns moments i llocs l’astrònom ha estat reverenciat. Per exemple, una enquesta realitzada l’any 2005 pel New York Times tractava d’identificar les més prestigioses ocupacions dels Estats Units. Els metges i els advocats estaven en els primers llocs però físics i astrònoms estaven en el cinqué. També l’any 2000 la revista Time nomenà Albert Einstein com a “Personatge de la Centúria” per davant de polítics, artistes i militars.

També cal destacar el grapat d’astrònoms que s’han dedicat a la divulgació de l’astronomia i que han gaudit d’una gran popularitat. Carl Sagan, i la seua sèrie mítica Cosmos és un exemple molt recent així com Hawking, en l’actualitat. Fa cent anys l’astrònom afeccionat francés i gran divulgador Camille Flammarion  era rebut a València amb un gran dinar per a 70 persones al Jardí Botànic de la Universitat de València quan vingué a observar l’eclipsi d’Elx de 1900. En passar en tren per Villena una pancarta deia: Reconnaissance à celui qui nous a fait connaitre l’Univers et à élevé nos âmes dans la philosophie de l’infini.

L’astrònom vilipendiat

L’astrònom ha estat de vegades rebutjat, desacreditat i no cregut. Hi ha nombrosos exemples on es pot veure això. El cas més conegut va ser el retorn del cometa Halley el 1910. Les noves tècniques espectròscopiques van descobrir que la seua cua posseïa cianogen, un gas altament tòxic que pot provocar la mort en pocs minuts. El fet que la Terra travessés la cua durant la seua revolució al voltant del Sol va causar pànic a la població en general. Els astrònoms, entre ells el nostre Josep Comàs i Solà, no paraven de dir que la densitat del gas era tan baixa que no hi hauria cap perill. Però els mitjans de comunicació, com per exemple el New York Times del 24 d’abril de 1910, en l’article Astronomers Suspected, insinuava que els astrònoms amagaven alguna cosa….

Tanmateix la desacreditació més gran ha vingut per la degradació de Plutó com a planeta, sobretot als Estats Units. Els nord-americans encara no han paït haver perdut Plutó de la llista dels seus grans descobriments i en culpen el conjunt dels astrònoms…

L’astrònom ridiculitzat

L’últim pas per a acabar amb el paper de l’astrònom (o de qualsevol professió) és ridiculitzar-lo. Normalment en la cultura popular se’l tracta de ser poc atractiu i socialment inadaptat.

Això ja ve de lluny, com reflexa l’article. Una fàbula d’Esop ja descriu un astrònom/astròleg que cau dins d’un forat quan estava mirant el cel. Un que passava li diu: “Mentre estaves mirant que hi ha al cel, no has vist que hi ha a la terra“.

En els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift es ridiculitzen els astrònoms que apareixen a l’illa flotant de Laputa. Sempre estan mirant el cel obsessionats sobre possibles canvis.

En les primeres pel·lícules de Georges Mèliés com La Lune à un mètre o Le Voyage dans la Lune, els astrònoms són vells i amb llargues barbes.

Tanmateix en algunes poques pel·lícules modernes els astrònoms i algunes astrònomes eixen ben parades. Són destacades Contact (1997) amb Jodie Foster com a astrònoma o el remake de 2008 The Day the Earth Stood Still (Ultimatum a la Tierra).

I és que és dificil fer canviar la idea que un astrònom és únicament una persona que mira per un telescopi. Conec moltíssim astrònoms que no han mirat mai per un aparell d’aquests. Com deia W.W. Campbell, director de l’Observatory Lick, l’any 1908: “L’opinió general és que les feines d’un astrònom consisteixen en seure tota la nit amb el seu ull apegat a l’extrem d’un telescopi, escombrant els cels, per a descobrir nous cossos, cometes, planetes, llunes i noves estrelles, i que aquesta és el propòsit d’aquest ciència. Aquesta visió és ben lluny de ser certa.”

I que s’ha de fer per millorar la percepció social dels astrònoms? Fer més divulgació, més jornades de portes obertes a les nostres institucions i aprofitar les noves tecnologies (blocs, twitter, facebook) per arribar el més lluny possible, com modestament pretén fer aquest bloc.

 

El transbordador espacial Atlantis de la NASA ha fet el seu últim viatge per allargar la vida a l’instrument científic que més rendiment ha donat en tota la història, el telescopi espacial Hubble.Llençat el 1990 i a una òrbita d’uns 559 km d’altura, disposa d’un espill de 2,4 metres de diàmetre que treballa a la resolució teòrica, sense les pertorbacions de l’atmosfera terrestre. Ens ha oferit les més profundes vistes de l’univers i també les més belles. Tanmateix els instruments a bord s’espatllen com passa a casa. Així, la càmara Wide Field Planetary Camera 2, que ha realitzat imatges mítiques, ha estat substituïda per la Wide Field Planetary Camera 3 molt més moderna.

L’Atlantis despegà de Cap Canaveral el 11 de maig en la que seria la cinquena i darrera missió de manteniment del telescopi.

Quina meravella de telescopi! I això que al poc de llençar-lo s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? Milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de cap esbrinant que havia passat. S’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Huble l’any 1993, quan es canvia la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (és el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. Altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats. Aquesta missió del 2009 ha estat la última i la més llarga.

I és que el telescopi espacial Hubble se’l vol fer durar fins el 2014 quan el nou  James Webb Space Telescope (JWST), amb un espill de 6.5 metres de diàmetre, el substituesca.

Fa uns anys l’administrador de la NASA (el director) va suggerir acabar la missió Hubble. El clamor popular va ser tan gran que es va retractar i al final dimití. Cap altre enginy celeste causa tantes passions. Ha canviat la nostra visió de l’Univers.

La missió STS-125 dels transbordadors de la NASA ha hagut de realitzar 5 passejos espacials per canviar, entre altres,  la càmara Wide Field Planetary Camera 2, que ha realitzat imatges mítiques,  per la Wide Field Planetary Camera 3 molt més moderna. Ha reparat també el STIS (‘The Space Telescope Imaging Spectrograph”), un espectrògraf que ha donat informació de l’Univers tant en el visible com en l’ultraviolat i que deixà de funcionar el 2004. En aquest instrument és on els astronautes van tindre més problemes ja que la carcassa només s’obrí amb la força bruta (NASA dixit) i quan volgueren treure el 117 cargols s’adonaren que el tornavís no tenia bateria! També s’han canviat bateries, giroscopis i pannells solars. Un lifting complet, vaja!

Bé, al final tot anà bé. A hores d’ara l’Atlantis ja ha soltat el Hubble i  finalment aterrarà  aquest cap de setmana. L’intent d’aterrar avui a les pistes de Cap Canaveral ha estat impossible per les condicions atmosfèriques adverses.

Vos recomane les espectaculars imatges preses per l’astrofotògraf Thierry Legault del pas del Hubble i l’Atlantis per davant del Sol. El pas només durava 0.8 segons i els va aconseguir captar…

Podeu llegir un relat detallat de la missió de manteniment del Hubble en Resucitando al Hubble.

Foto: El telescopi espacial Hubble a l’espai vist des de l’Atlantis, a la missió STS-125. NASA.

Avui els astrònoms estem de festa altra vegada (quin any!). Des de Kourou, la base de llançament de l’Agència Espacial Europea a la Guaiana francesa, es llançaran a l’espai dues de les missions més importants dels últims anys: Herschel, el major telescopi infraroig, que mirarà l’univers fred, els núvols de gas, estrelles fredes, pols, etc. i Planck, la nova missió per estudiar el fons de microones de l’univers, les restes de l’explosió inicial, els fotons que van poder eixir de la primitiva sopa de partícules quan l’univers només tenia uns 380 000 anys de vida.Herschel i Planck es llançaran a les 15 h. 12 min (hora central europea) conjuntament dins del major coet de càrrega europeu, un Ariane 5. Els satèl·lits estan situats en el morro del coet. Herschel, que és el més gran, es troba en la part superior mentre que Plank està a sota.

Les dues missions seran situades a uns 1 500 000 km de la Terra en la direcció oposada al Sol, lluny de les influències d’aquests cossos.

Des de fa anys, Diego Sáez, un company del departament, ha treballat sobre el tractament de les dades que aconseguirà Planck. Així que farem una observació en directe de l’esdeveniment.

Els estudiants, per la seua part, han organitzat una sessió, amb xerrades i l’observació del llançament des de una aula de l’Aulari Interfacultatiu del Campus de Burjassot.

Segueix…

Herschel i Planck seran llançats conjuntament a bord d’un coet Ariane 5 des del port espacial europeu a Kourou, Guaiana francesa. Els dos satèl·lits, que estan situats un damunt l’altre al morro del coet, se separaran ràpidament una vegada estiguen fora de l’atmosfera terrestre i viatjaran independentment per situar-se en diferents òrbites al voltant del segon punt de Lagrange (L2) del sistema Sol-Terra. Aquest, com altres punts similars, dels quals ja vaig parlar en altre apunt, són zones d’estabilitat gravitatòria i llocs ideals per situar satèl·lits.Quan arriben a L2, seran injectats en una òrbita de Lissajous, una òrbita en forma de tor, és a dir en forma de “dònut” però sense tancar-se.

Herschel, que té un espill de 3,5 metres de diàmetre i que, per tant, és més gran que el Telescopi Espacial Hubble, és un telescopi infraroig. Estudiarà l’univers fred, que emet en longituds d’ona llargues. En el sistema solar es dedicarà als asteroides, al cinturó de Kuiper, als cossos transneptunians. En la nostra galàxia estudiarà la formació estel·lar i els discs circumestel·lars on es formen planetes. Fora de la Galàxia estudiarà la formació estel·lar i el fons còsmic infraroig. També serà el telescopi que permetrà trobar aigua en el cosmos.

Els seus instruments detecten bàsicament el calor. Per evitar detectar únicament el satèl·lit, el telescopi estarà refrigerat a temperatures pròximes al zèro absolut (-273 K) mitjançant heli líquid. La missió durarà el que dure les reserves d’heli, uns quatre anys.

L’altre satèl·lit, Planck, el nom del qual ve del Nobel de Física Max Planck (1858-1947), pare de la física quàntica, serà la primera missió de l’ESA que es dedique a l’estudi del Fons Còsmic de Microones, la radiació fòssil del Big Bang.

La nau està equipada amb un telescopi d’1,5 metres i dos instruments que operen en ràdio en longituds d’ona submilimètriques. Com Herschel també disposa d’un sistema criogènic per mantindre els detectors a temperatures pròximes al zèro absolut.

Des de fa anys un company del departament ha treballat sobre el tractament de les dades que aconseguirà Planck. Així que ens sentim implicats i farem una observació en directe de l’esdeveniment.

Els estudiants, per la seua part, han organitzat una sessió, amb xerrades i l’observació del llançament des de una aula de l’Aulari Interfacultatiu del Campus de Burjassot.

Finalment us pose un extracte de la nota de premsa que la Universitat de València ha enviat als mitjans de comunicació:

“Experts del Grup de Relativitat i Cosmologia del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, dirigit per Diego Sáez, investigador associat al projecte Planck, han dissenyat codis numèrics i simulacions que seran utilitzats per a estudiar les dades obtingudes per aquest satèl·lit. “L’objectiu de Planck és mesurar la temperatura i l’estat de polarització de la radiació de fons de microones i nosaltres hem creat diversos codis per a contribuir a l’anàlisi, complexa i de tipus estadístic, dels mapes que s’elaboraran a partir de les temperatures corresponents a milions de direccions”, explica Sáez. Aquesta radiació, que ompli l’univers, és de la mateixa natura que la llum visible, és a dir, és formada per partícules sense massa anomenades fotons. La seua temperatura es calcula mitjançant radiòmetres i bolòmetres, que s’instal·len en els satèl·lits. Els seus fotons, que tenen energies que es corresponen amb les microones, es mouen arreu de l’univers a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon. El treball dels científics del Grup de Relativitat i Cosmologia, del qual també formen part José Vicente Arnau i Màrius Fullana, ha consistit tant en la configuració de codis com en la seua comprovació, que s’ha realitzat en col·laboració amb equips de Bolonya i de Santander. Una vegada el Planck haja arribat a la seua òrbita, el treball de la Universitat de València consistirà a aplicar els codis a mapes reals, obtinguts amb les dades del satèl·lit, i estudiar les implicacions cosmològiques dels resultats.”

Foto: Planck en l’òrbita en L2. ESA

La visita a la capital del Baix Vinalopó ha estat ben profitosa. Sempre és agradable visitar Elx i si a més estàs envoltat de gent preocupada per l’educació, per inculcar una mica de ciència als nostres joves de la manera més agradosa possible tot arriba a ser perfecte.Les Jornades ens han mostrat algunes experiències a l’aula, noves tecnologies aplicades a l’ensenyament de les ciències, el que es cou per Europa en aquest àmbit. Hem pogut gaudir d’un sopar de bestreta al mig del camp d’Elx, una observació astronòmica i d’amistats noves. Tot això i més s’ha pogut trobar a les XIII Jornades de l’AEFiQ-Curie.

Segueix…

Arribe a Elx a primera hora de la vesprada del divendres 8. Les jornades de l’Associació d’Ensenyants de Física i Química – Curie es realitzen al Centre de Congressos, un modern edifici molt a prop de l’Hort del Cura, en ple centre de la ciutat.

L’exposició L’Art del Cel, està penjada al corredor d’accés. Mostra amb imatges espectaculars de diversos objectes celestes que l’univers es pot veure d’una manera artística, que es pot descobrir la bellesa dels núvols de Júpiter o dels pilars de la Creació.

Salutació als amics i coneguts. I les sessions comencen. A l’entrada, tot ple de llibres de participants en la trobada, revistes d’educació en ciències i estudiants de batxillerat que mostren en pòsters les seues experiències.

Després d’un esglai inicial, que podia haver impedit la meua presentació, tot se soluciona feliçment. Els rellotges de sol interessen. A banda del seu interés artístic, històric i patrimonial, el seu estudi és molt interessant per explicar els moviments del Sol, per explicar geometria i matemàtiques. Expose el programari usual utilitzat per a calcular els rellotges. Tanmateix la part més important és el treball previ, calcular l’orientació de la paret respecte del sud.

Presenten la revista EduQ/Educació Química de la Societat Catalana de Química, tot un recull d’experiències i utilitats per a estudiants i professors de
secundària.

El grup de Digital-Text, llibres de text digitals curriculars, ens mostren llibres interactius de física i química, ben agradosos per fer més atractives aquestes matèries als xicons i xicones. La Dra. Curie fa de guia a través dels textos amb parada a la recreació digital dels experiments químics més usuals. Uns textos que mostren cap a on aniran els futurs llibres de text.

Josep Cantó de la Universitat Politècnica de València ens explica les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia que ja he anat contat en aquest bloc.

Ens mostren com construir una pissarra digital casolana. Quedem bocabadats. Amb software tret de la xarxa i una wii, una pantalla blanca es torna interactiva. Tot amb software lliure i ben barat.

Josep M. Bosch, de l’Observatori Astronòmic del Montsec, ens parla de la contaminació lluminosa, dels mètodes correctes d’il·luminació i de com es malbaraten els diners llençant la llum cap al cel. La ciutat de València sembla que és una de les ciutats més contaminades d’Europa. Canàries, Catalunya, Andalusia, Balears i Cantàbria ja tenen llei de protecció lumínica. Als valencians, com sempre, se’ns va prometre però ja fa anys que va morir la iniciativa.

Altres xerrades omplen la vesprada. Cal anar a sopar al camp d’Elx. Ens espera un sopar de bestreta pagat per l’organització de les jornades i una observació astronòmica nocturna amb els telescopis que porte. La lluna plena necessita un filtre per ser observada còmodament i Saturn se’ns mostra amb els anells de perfil.

Dissabte de matí les sessions continuen. Les representants de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya ens mostren els resultats dels treballs de recerca que els xics i xiques catalans fan en 4t d’ESO i Batxillerat. Els valencians quedem meravellats dels resultats aconseguits. Ja veurem quins resultats aconseguim al País Valencià amb l’administració educativa legislant sempre a la contra.

Ens presenten el llibre “Fisiquotidianía, la física de la vida cotidiana“. L’autor Cayetano Gutiérrez Pérez, ens comenta que a l’ESO caldria ensenyar la ciència que després s’usarà i no preparar per a futurs estudis de batxillerat que potser no es facen mai. I ens pregunta: Si dos gots estan enganxats un dins l’altre, com separar-los sense trencar-los?
El llibre té un èxit brutal i els exemplars que portava s’esgoten en uns minuts.

Després de la parada per xerrar prenent café, ens conten les iniciatives i projectes europeus englobats en l’European Schoolnet. L’intercanvi d’alumnes i professors entre centres educatius de tota Europa, la creació de continguts educatius multimèdia i donar suport a les TICs a les escoles europees, entre altres, són el seu objectiu principal.

Tot seguit ens mostren les activitats realitzades al voltant de la construcció de coets d’aigua a l’institut de secundària Thorildsplans d’Estocolm. Un tema que m’interessa molt des que vaig adquirir-ne un amb finalitats educatives. Sembla que hi ha fins i tot un concurs de llançament de coets d’aigua a Torrevieja per al 26 de febrer de l’any pròxim. Caldrà anar-hi.

Des de Cocentaina ens expliquen les meravelles del programa de simulació del cel Stellarium. Jo ja l’utilitze des de fa anys però Àngel Juan ha aconseguit canviar l’horitzó i posar el del seu institut. Amb això els estudiants aprenen per on ix el Sol respecte a les muntanyes conegudes. És molt pedagògic.

Després de la presentació de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya, les jornades acaben amb una taula redona sobre la nova assignatura de Ciències per al Món Contemporani.

Hi ha diverses postures. Alguns pensen que és una oportunitat per a que els estudiants de lletres tinguen una fomació en ciències. D’altres pensen que no servirà de res. Els estudiants que van rebutjar les ciències a l’ESO no s’enganxaran ara i més amb la mena de llibres de text que hi ha. La lectura d’alguns trossos d’alguns temes dels llibres era ben difícils d’entendre fins i tot per a nosaltres…

I marxem a dinar amb el gust de la feina feta. Un restaurant pròxim ens espera. Continuem xerrant i l’organització ja va preparant les jornades de l’any vinent.

I veig una escena que demostra que encara som un país. Una professora barcelonina, amb un fort accent oriental, parla amb la cuinera del restaurant que parla un valencià meridional, ple de vistosos localismes d’Elx. Parlen del dinar i de l’arròs amb crosta que hem dinat. Cap de les dues s’estranya per cap paraula dita. L’amable cuinera li dóna mostres de tota classe de menjar. I jo pagat de veure una escena que m’hauria de semblar ben normal.

Els ensenyants estem de festa. Aquests dies ens reunim per parlar d’experiències a l’aula, de com ensenyar ciències a secundària i a la universitat i ho fem en una població tan bella com Elx.

L’Associació d’Ensenyants de Física i Química – Curie, de la mà dels sempre actius Vicent Soler i Albert Gras,  ha organitzat unes jornades, en les que la commemoració de l’Any Internacional de l’Astronomia té un lloc rellevant. Diverses ponències ompliran la vesprada de divendres i matí de dissabte al voltant d’aquest i d’altres temes de les ciències bàsiques.

Les jornades ja han començat avui dijous amb la inauguració d’una exposició d’imatges astronòmiques: L’Art del Cel, on s’incideix en la bellesa del  Cosmos que ens mostren els diversos cossos de l’univers.

I també s’ha produït la conferència inaugural sobre els models cosmològics al llarg de la història de Jordi Miralda Escudé que prové de l’Institut de Ciències del Cosmos de la  Universitat de Barcelona.

Però a partir de demà vindran les ponències.  Jo també hi seré ja que l’organització de les jornades m’ha convidat a parlar de rellotges de sol i de les eines informàtiques per construir-los. Totes les xerrades semblen molt interessants i espere aprendre molt d’elles per aplicar-ho a l’aula.

I per la nit de divendres, farem una observació astronòmica al camp d’Elx amb els participants a les jornades.

Dissabte continuen les ponències i ens acomiadarem amb un bon dinar de germanor.

En una època con l’actual, que és tan contradictòria en la que al mateix temps que les titulacions de ciències cada vegada tenen més pocs estudiants mentre que la societat és cada vegada més dependent dels avenços científics, és remarcable que els ensenyants i divulgadors científics tractem de motivar els estudiants i ho facen amb les més modernes eines.

Si podeu acostar-vos al Centre de Convencions d’Elx aquests dies, no us perdeu les jornades. Bé s’ho valen.

Tota la informació de les Jornades la podeu trobar al díptic adjunt.

El jugador de les paraules Màrius Serra ha passat uns dies per la Vall d’Albaida. L’escriptor, conegut per les seues col·laboracions a Catalunya Ràdio i a RNE1, estigué en alguns actes a Otos el divendres 1 i a l’Olleria el 2 de maig.

El passat divendres 1 de maig, l’audiència de Ca les Senyoretes estava expectant davant del que podia passar. Els enigmes de Màrius poden ser de nivell baix o de molta alta volada i no volíem parèixer uns babaus, amb les boques obertes i muts. Algú, que havia practicat a casa amb els enigmes de Catalunya Ràdio, havia arribat a portar diccionari de sinònims i tot, per si de cas.

Però no va caldre tot això. Crec que passàrem la prova raonablement bé. Màrius començà amb sèries lingüístiques de nivell bàsic. Repassà la vessant lúdica de la llengua amb referència a una famosa reina amb parada de metro. I finalment ens oferí tot un recital de frases amb enigma inclòs que anà endevinant la atenta audiència que en aquell moment ja tenia les xarxes neuronals treballant més enllà del seu límit.

Em va saber greu no encertar a temps l’enigma astronòmic però Sergi (Can Carrasca) se m’avançà. Ell aconseguí 4 separadors del llibre Quiet i jo només 1. Que hi farem!

Després vingué la millor part de la nit, com sempre sol ocórrer a la casa de Joan Olivares i Assumpció. La xerradeta amb els que quedàren a la terrassa de la casa, amb el Benicadell al fons i un cel ben negre, que ja el voldríem a Burjassot.

Les constel·lacions típiques d’estiu ja començaven a guaitar per l’est. El Cigne, la Lira i l’Àguila es mostraven clarament mentre que l’Escorpí, amb el seu ull roig Antares (l’antiMart, per seu color rogenc com el planeta) s’abocava com podia per darrere de la motle majestuosa del Benicadell. Mentre xafàvem impunement el nou rellotge analemàtic solar de Joan, anàvem parlant d’estels, constel·lacions, dels àrabs i de la silenciada commemoració de l’expulsió dels moriscos, el cos se’ns refredava a poc a poc. Calgué aixoplugar-se a la sala d’activitats de la casa on, asseguts,  poguérem continuar parlant amb Màrius de les seues activitats, xerrades i llibres. I en aquest moment és quan parlà del llibre Quiet, que presentaria al dia següent a la biblioteca d’Olleria.

Quiet és el llibre que parla del seu fill que pateix una greu discapacitat, de les seues dificultats i de l’estima que tenen per ell. Màrius ens feu cinc cèntims d’algunes situacions viscudes amb algunes línees aèries “prestigioses” i restaurants per portar el fill amb ells.

Una nit ben agradable amb els amics habituals de Ca les Senyoretes. Tanmateix la nit ens donà una sorpresa inesperada. L’arquitecte Josep Blesa aparegué miraculosament i contribuí a alegrar-nos la nit. Ben tornat Josep.

Foto: Joan Olivares i Màrius Serra. Enric Marco

Un dels objectius de l’Any Internacional de l’Astronomia (AIA2009) és el de motivar als ciutadans de tot el món a mirar al cel, a descobrir el seu lloc en l’Univers.Aquest és també l’objectiu més gratificant. Arribar a un poble de l’interior del país per parlar d’astronomia i veure l’interés de tothom. Les preguntes dels més menuts i les experiències dels majors sobre la matèria són la part més interessant.Divendres 30 d’abril era el dia previst. A la població de Fuenterrobles, comarca d’Utiel-Requena, amb la seua alcaldessa al front, s’inaugurava un parc, amb passejos i jocs infantils. I se li posava un nom astronòmic.Ja feia mesos que estava en contacte amb l’alcaldessa per batejar aquest nou equipament urbà i l’intercanvi de correus havia estat més intens els últims dies.

Així que una colla de xicons i xicones de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València i jo mateix marxarem a Fuenterrobles a mitjan vesprada per arribar i complir amb les activitats previstes: conferència, sopar i observació popular….

Segueix…

L’activitat Astronomia als carrers pretén posar un record inesborrable en els nostres pobles en l’AIA2009. Com a coordinador per a les comarques de València vaig enviar a finals de l’any passat una carta personal dirigida a cada alcalde o alcaldessa de cada poble o ciutat per animar-los a batejar algun carrer, plaça o element urbà amb un nom relacionat amb l’astronomia. Si així ho feien nosaltres ens comprometíem  a organitzar una festa de les estrelles, amb conferència, observació, festa, etc…Als municipis que durant aquests primers mesos de l’any han mostrat algun interés els vaig enviar una llista de noms astronòmics d’on poder elegir.

Estefanía Berlanga, l’alcaldessa de Fuenterrobles, va ser la primera que va acceptar el repte. Un parc s’acabava de construir i encara no tenia nom. Aixó que després d’acceptar-ho el ple municipal a final de gener, el llistat de noms va ser passat als xiquets de l’escola, que van fer un concurs de dibuix per plasmar sobre el paper el que els suggeria el nom que més els agradara.

Els dibuixos més agosarats i les propostes diverses van eixir: Parc de l’Astronomia, de Saturn, del Forat Negre, de la Via Làctia. Finalment la proposta d’anomenar-lo Parque de la Estrella Polar va rebre el suport majoritari de l’alumnat i va ser el nom elegit.

El divendres 30 d’abril, amb una quasi quart creixent de Lluna ben visible, va ser el dia escollit per fer els actes.

Pel matí, entrevistes amb les ràdios locals, Radio Requena i Radio Utiel i més tard parle amb el corresponsal de Levante a Requena.

I així a mitjan vesprada, marxem la colla d’astrònoms, sènior i júniors, del departament d’Astronomia i Astrofísica i de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València per una autovia A3, direcció Madrid, mentre en direcció contrària milers de cotxes en cues llarguíssimes tractaven d’envair les poblacions costeres en el llarg cap de setmana de l’1 de maig i del “2 de Mayo”.

L’alcaldessa ens espera a la porta del Salón cultural de Fuenterrobles. Amablement m’ensenya el nou parc que s’hi troba a la vora. Plantes joves, jocs infantils i passeres per al públic.

Davant d’un nombrós públic present vaig anar explicant les característiques de l’Estrella Polar, les històries mitològiques de les constel·lacions pròximes i la tràgica vida de l’astrònoma Henrietta Leavitt que descobrí la manera de mesurar la distància a les galàxies.

Després sopar pantagruèlic a base d’embotit de la comarca, coca i pastissets, postre i café per a tots els presents.

La segona part de la visita consistia en una observació popular. Muntem els telescopis en el nou Parque de la Estrella Polar però el cel que fins a aquest moment està ben ras comença a ennuvolar-se ràpidament i ens amaga les constel·lacions, Saturn i la Lluna. El temps passa i la cosa no millora per la qual cosa se suspèn l’observació. Decidim que tornarem al poble per mirar el cel més endavant per acabar la inauguració.

La comitiva de Burjassot acabem en un pub del poble per prendre un calentet ja que feia una frescoreta intensa i en eixir…. El cel s’havia tornat a arrasar!!

Així que tornem a muntar els telescopis a la 1:00 en el poliesportiu i ràpidament s’apleguen xiquets i mares amb alguns astrònoms aficionats del poble. El reconeixement de constel·lacions, la manera de trobar l’Estrella Polar i sobre tot la visió dels cràters lunars i el planeta Saturn encisen l’audiència. Un nen curiós pregunta per la formació de la Lluna. Li conte la teoria usual del xoc d’un cos contra la prototerra per formar dos nous cossos: la Terra i la Lluna. I ell contesta:

– Pues menos mal que nos ha tocado el trozo bueno!

I em va desmuntar….

Foto: Dibuix d’un xiquet sobre el nom del parc. Enric Marco

Actualització:
Ahir, Pepe Ferrer, corresponsal de Levante-Requena publicà un article al diari sobre la visita i inauguració de Fuenterrobles. Pose les pàgines com a fitxers adjunts.

Un parc astronòmic a Fuenterrobles (pàgina 1)
Un parc astronòmic a Fuenterrobles (pàgina 2)

Dijous 7 de maig 2009

La primavera està en el seu ple i les nits són molt agradables per observar el cel. Núvols impertinents molesten de vegades les observacions planificades però aquesta és la principal característica de l’estació. La inestabilitat, les setmanes de bon sol, els núvols imprevistos, la pluja fina.

El cel nocturn segueix la tònica del mes passat. Saturn, acollit a la constel·lació zodiacal de Leo des de fa mesos, continua sent el planeta rei de la nit amb el seu anell quasi de gaidó.

Els altres planetes es veuen a la matinada i abans de l’eixida del Sol. Caldrà esperar a l’estiu per admirar-los després de la posta del Sol.

Segueix…

El mes comença amb una Lluna preciosa en quart creixent. És en aquest moment quan cal mirar-la pel telescopi quan la llum del sol li incideix de costat i vist des de la Terra les ombres que fan les muntanyes lunars són allargassades i per això el relleu és veu tan clarament.

El dia 2, mirant cap a l’oest i amb un horitzó sense muntanyes, podreu veure el fugisser Mercuri junt a les 7 germanes Plèiades, del cúmul del mateix nom.

El cel nocturn segueix la tònica del mes passat. Saturn, acollit a la
constel·lació zodiacal de Leo des de fa mesos, continua sent el planeta
rei de la nit amb el seu anell quasi de gaidó.

Els altres
planetes es veuen a la matinada i abans de l’eixida del Sol. Caldrà
esperar a l’estiu per admirar-los després de la posta del Sol.

Júpiter eixirà per l’est cap a les 4 de la matinada a principi de mes i calp a les 2 al final de maig.

Venus i Mart es veuran ben junts per l’est abans de l’eixida del Sol. Estaran ben alineats, Venus més elevat, Mart més baix. El 21 de maig la Lluna s’afegirà al grup formant un trio molt fotogènic.

Maig també és el mes de la pluja d’estels d’Eta Aquarida. No és una pluja notable ja que només produeix uns 10 meteors per hora al seu màxim. El pic es produirà els dies 5 i 6 de maig. Tanmateix una Lluna pròxima a la fase de plena deixarà veure  només els meteors més brillants. La zona on cal mirar és cap a l’est després de mitja nit. El cos d’on provenen les restes que xoquen contra la Terra i que produeixen la pluja és el famós cometa Halley. Si aconseguiu veure un dels meteors haureu vist un tros del Halley!

La Lluna es troba en quart creixent el dia 1, plena el 9 mentre que el 17 tindren la fase de quart minvant. Finalment el dia 24 serà nova. Aquest mes, però, la Lluna ens tornarà a regalar un altre quart creixent l’últim dia del mes.

Entre el 1 i el 2 de abril el Telescopi Espacial Hubble fotografià l’objecte guanyador del concurs “Tu decideixes” del Space Telescope Science Institute, per celebrar l’Any Internacional de l’Astronomia.