Eclipsi total a la Xina

Encara esteu a temps. Agafeu un avió a la Xina, com ha fet Leo Messi, i veureu un dels fenòmens més bonics de la natura. Com el dia es fa nit de sobte, com qui apaga el llum de l’estança. La Lluna anirà posant-se poc a poc davant el Sol fins tapar-nos completament la seua llum.

Però si bé no podrem estar a Sibèria o la Xina demà, si que és possible que alguns de nosaltres estiguem pel nord d’Europa. Allí, com explicaré en la resta de l’article, es veurà un interessant eclipsi parcial de Sol. Per tant, no us oblideu de les ulleres d’eclipsi i d’una càmera per fer espectaculars i molt estranyes fotos.

Segueix …


Divendres, 1 d’agost de 2008.

En una banda d’uns centenars de quilòmetres que va des de Greenlàndia fins a la Xina, passant pel nord de Rússsia, Sibèria i Mongòlia, milions de persones seran testimonis de com la Lluna va tapant el Sol en un espectacular eclipse total. Veuran, si es troben en un lloc alt i sense obstacles cap a l’oest, com l’ombra de la Lluna va corrent per la superfície terrestre a una velocitat d’avió supersònic fins que en arribar a ells la nit es fa completa. Veuran les capes més subtils de l’atmosfera solar, la corona plena de zones filamentoses mostrant els camins de l’intens camp magnètic i els planetes al seu voltant, Venus, Mercuri, Saturn i Mart.

La Nasa, entre altres, ho retransmetrà en directe. Si teniu connexió de banda ampla tracteu de veure-ho. S’ho val…

Ara bé no tothom, llevat de Leo Messi i la colla d’esportistes de les olimpíades xineses, podrà estar a la Xina a temps.

Amb temps i diners podria haver programat un viatge per veure l’eclipsi a Sibèria agafant el transsiberià, però no és aquest el meu cas. 🙁

Nosaltres podríem conformar-nos a viatjar a Paris o encara més al nord d’Europa. Allí, encara que l’eclipsi no siga total, si que podeu veure com la llum va minvant com en un capvespre. Segons on es trobeu hi haurà més o menys cobertura per la Lluna. Aquesta foto animada de la NASA ens dóna les distintes parcialitats per a tota Europa. Com veieu a casa nostra no ens toca res de res. Altra vegada serà.

Com diu la nota de premsa de la NASA, que en això té la trencada i és model per a tots en això de la divulgació científica (ja en parlarem en un altre post), els mortals que no puguen anara a la Xina, podem aprofitar l’eclipsi parcial. I a més dura molt més!

I és veritat. Com ja vàrem fer a l’eclipsi parcial del 29 de març del 2006 es poden fer boniques i estranyes fotografies. A través de les fulles dels arbres les imatges del Sol resulten espectaculars. Veien a continuació les fotos que ens envia la NASA.

see caption

Sols creixents fotografiats durant l’eclipsi parcial de juny 2002 [més]

Les hores de l’eclipsi parcial varien depenent de quina zona de la Terra ens trobem ja que la Lluna va movent-se però també la Terra gira. En Europa passarà entre les 10:00 i les 13:00 hora local aproximadament.

Per tant, si demà viatgeu pel nord d’Europa no oblideu les vostres ulleres d’eclipsi i la càmera.

NO MIREU DIRECTAMENT el Sol i encara menys amb prismàtics i telescopis sense protecció. Això mai de la vida. L’observació del Sol és perillosa per la qual cosa cal proveir-se de filtres adequats. Les ulleres d’eclipsi i o bé un filtre de soldador del número /densitat 14 és la millor opció.

Ja em direu com us ha anat. Jo, des de la Safor, no veuré res de res….

Més informació de l’eclipsi del dia 1 d’agost a la pàgina de Fred Espenak. Ell també ha preparat una pàgina amb Google Maps amb el recorregut de l’ombra de la Lluna sobre la Terra, ampliable amb el detall desitjat.

Foto: Eclipsi total de Sol del 24 d’octubre de 1995 a Dundlod, India. Crèdit: Fred Espenak/NASA’s Goddard Space Flight Center

Poble Sahraui

Estic acostumat a rebre visites de col·legis, associacions o persones particulars per veure el Sol de dia o les estrelles de nit. Però la visita de l’altre dia ha estat la més diferent de totes i també la més gratificant.

Els xiquets sahrauis, acollits per Al-Amal ONG Solidaritat amb el Poble Sahraui de València en el programa Vacances en Pau, han vingut a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València amb els ulls ben oberts.

Una benvinguda i una sèrie d’imatges terrestres i celestes espectaculars explicades han donat pas a les activitats del taller d’astronomia. Després hem visitat el telescopi. Llàstima que el cel ha estat cobert tot el matí.

Segueix …

Arriben 12 xiquets i xiquetes de pell bruna. Bells, actius i receptius. La classe perfecta.

Els rep amb una presentació de belles imatges de la Terra des de l’espai que miren captivats. Un monitor, que només parla castellà, traduirà la meua intervenció a hassania, una variant de l’àrab parlada pels sahrauis.

Després els mostre, mitjançant Google Earth, el lloc on ens trobem i vaig volant per València. El nen de la primera fila, que entén i parla castellà molt bé, em demanà veure el camp de Mestalla, el del València CF. Després, no amb cert temor per la reacció dels xiquets, pose en la casella superior esquerra, Tinduf. M’eleve sobre les teulades i terrats del Cap i Casal i pujant, em desplaçe cap al nord d’Àfrica i em precipite sobre Tinduf.

Aquesta ciutat d’uns 70 000 habitants, amb aeroport, és just a la frontera amb el Sahara ocupat per Marroc. Allí es refugiaren 170 000 persones l’any 1976 en declarar-se la guerra entre l’exercit marroquí i el Front Polisario. Es crearen uns quants camps de refugiats a unes desenes de quilòmetres de la ciutat. Cases de maons senzilles, escoles, tendes. En record de les principals ciutats saharauis, porten els noms de El Aaiun, Awserd, Smara i Dakhla (no han de ser confosos amb les ciutats sahrauís el nom de les quals se’ls posa) amb una població total de 200.000 refugiats. Veig un paisatge desèrtic, sense arbres, ni carrers. On està l’aigua, l’element principal de la vida? El monitor em diu que només hi ha aigua salada que han de potabilitzar.

Els xiquets, en veure les seues cases i la seua escola s’emocionen. S’alcen de la seua cadira, s’acosten a la pantalla. Però se’ls veu contents per tornar, encara que virtualment, a casa. Veig carrers de terra, cap arbre i moltes casetes escampades per la sorra. I algunes cases agrupades en forma de cercle formen l’escola.

Després tornem al tema per al qual havien vingut. Amb el programa Celestia viatgem pel sistema solar, botant de planeta en planeta. Obrin els ulls com a plats en veure l’anell de Saturn. Em pregunten com està fet i de que.

Em construeixen un senzill planisferi per conèixer les estrelles. Segur que el podran fer servir molt millors als campaments que per ací. Ells si que tindran un cel ben fosc.

Estan nerviosos. Brahim, el nen espavilat de la primera fila, diu que vol pujar a veure els telescopis. Pugem encara que el cel està totalment cobert. Llàstima. No podrem ni observar de manera segura el Sol.

Gire la cúpula, moc el telescopi. A la vista només tenim les cases allunyades pròximes al port de València que és l’únic que podem veure. Sembla que estem allí mateix.

La traca final és el llançament del coet de l’Aula. Tots al voltant del coet inocu que s’enlaira una desena de metres davant dels expectants xiquets.

Ja són les dues. Fa un quart d’hora que havien d’haver marxat. Ens agrupem per la foto final enfront del radiotelescopi i ens acomiadem. A les poques hores el Sol ha eixit avergonyit del calor infernal amb que fa partir els perseverants lluitadors pel seu país.

Foto: Un xiquet mirant. Enric Marco

Nit marciana a Ca les Senyoretes

La nit es va presentar serena i sense núvols, malgrat algunes pessimistes previsions.

La Nit Marciana a Ca les Senyoretes del passat 11 de juliol va seguir el guió previst. A les 22 hores observació dels anells de Saturn i del minvant Mart. Després vingué el sopar i a les 24 hores xerrada marciana amb visió dels desolats paisatges marcians en visió 3D.

La resta de la nit va continuar amb l’observació del rei dels planetes, Júpiter i la seua cort simètrica de llunes, fins que la pujada de la humitat va entelar els telescopis i va fer cloure la nit cap a les 2 de la matinada.

Segueix …

El dia va ser pesat amb temperatures fregant els 40 graus a València. També, a Otos, capital dels rellotges de Sol i seu de Ca les Senyoretes, l’aire era calent.

Una hora abans de l’hora de l’encontre ja comence a muntar els telescopis. El cel és blau amb un poc de vent. El Sol ja no es veu des de la terrassa que mira al Sud, a la imponent serra de Benicadell. Prompte començarà a veure’s la conjunció dels planetes Saturn i Mars prop de Regulus, l’estel principal de Leo. Ara encara no.

Finalment es veuen. Estan prop de l’horitzó i només el públic primerenc podrà observar Saturn. Algú que va demanar veure’l cap a les 24 hores ja no va poder ser atés.

La Lluna és un objectiu més fàcil. Acaba d’arribar al quart minvant i es troba clar i dalt la serra. El telescopi reflector de 25 cm és l’admiració dels primers arribats al sopar. Marcelino Álvarez, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, també ha instal·lat el seu telescopi reflector i amb el màxim d’augments ja mostra els cràters de ben prop. Algun amb el pic central en primer pla i tot.

El meu telescopi ETX 125, una meravella d’òptica, em dona problemes d’alineació i me’n continuarà donant tota la nit. Tanmateix amb ell aconseguesc també veure la Lluna i mostrar-la als visitants que van prenent seient a taula.

A les 22:20 trau el cap, de darrere el Benicadell, tal com estava previst, el gegant dels planetes, Júpiter, envoltat de manera simètrica, com en una desfilada, per dos llunes a cada banda. Els últims soparistes arriben i després de mirar per l’ocular breument, s’asseuen. Aquest és el moment de deixar-ho i seure per gaudir del sopar d’Assumpció.

A la taula coincidesc amb coneguts i velles amistats, com Susi, que feia més de 20 anys que no veia. Amb l’activista cultural Pep Alminyana, que ens contà les darreres novetats de l’actuació de Paco Muñoz a Bocairent, sembla que l’última a la Vall d’Albaida. I a Àngel Canet, abnegat blocaire, a causa de la fractura digital entre les poblacions grans i les menudes sense accés a la banda ampla. Joan Olivares i jo mateix li proposem alguns avanços tecnològics per a solucionar el problema. A veure si algun d’ells li aprofita. O prompte deixarem de llegir els seus variats i interessants articles al seu bloc.

Són les 12 de la nit. Ara cal parlar de Mart, el motiu de la meua visita a Otos. El canó preparat i el powerpoint també. Faig un breu repàs històric a les característiques visuals i físiques de Mart. Aquest planeta, en molts aspectes tan semblants a la Terra que molts han pensat sempre que estava habitat per una civilització decadent, sobretot després de la “descoberta” dels canals marcians. Tothom pensava en un planeta sec en el que els transvasaments d’aigua provenint dels gels dels casquets polars cap a les zones temperades del planeta travessaven tot el planeta. El planeta ideal del senyor Camps! Tot això desaparegué amb la primera missió fotogràfica a Mart, la Mariner 9. Ni ciutats, ni canals ni mars marcians. Només un desert gèlid i sec. Un repàs furtiu a les missions passades i futures, una aturada al rellotge marcià ideat per Bill Nye i per Woodruff “Woody” Sullivan, conegut de Joan Olivares, per acabar amb la possibilitat de vida microbiana a Mart.

La visió 3D dels paisatges marcians on tothom portava les ulleres bicolors ens donà l’oportunitat de bones fotos dels assistents. Son tan familiars aquests paisatges de Mart, pensava. Semblen els pedregars de les comarques del sud del País, o del desert del Sàhara o d’Acatama.

Vaig conéixer Rafael Ferrandis, aficionat a la meteorologia i mantenidor de la web meteontinyent, l’oratge de la Vall d’Albaida a la xarxa. Parlem de possibles contactes amb un familiar meu també afeccionat a l’observació de l’atmosfera terrestre. Sempre he admirat aquests observadors pacients de la natura que dia rere dia van registrant milers de dades. Preveient l’oratge present però també contribuint a la cobertura global d’estacions a tot el món.

Després nova sessió d’observació amb Júpiter i la Lluna fins que la humitat començà a cobrir amb un tel de baf les lents i els tubs dels telescopis. Hora de marxar. Ja eren les 2 de la matinada i encara calia desmuntar-ho tot.

Foto: Alguns assistents mirant els paisatges desolats de Mart. Enric Marco
Fotos adjuntes: Observació, sopar i visió 3D de Mart. Enric Marco

El cel des d’Aras de los Olmos

Acostumats com estem al cel nocturn de color taronja de les nostres ciutats, la visita a un observatori allunyat dels centres urbans ens retorna al firmament dels nostres avis.

El passat dissabte 5 de juliol vaig visitar el Centre Astronòmic de l’Alt Túria situat a Aras de los Olmos (els Serrans) junt amb amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), invitats per l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA)

Un gran desplegament de telescopis, càmeres i ordinadors comandats per membres d’AVA i de l’AAS va omplir l’esplanada del recinte per observar, captar i retenir una petita part de les meravelles celestes.

El cel, negre com la sutja, estava tan ple d’estels que es feia difícil distingir les constel·lacions. Tres estels fugaços il·luminaren el cel. El primer va deixar el seu rastre celeste durant uns quants segons.

Segueix …

El Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) celebra enguany 10 anys. L’observatori, situat a la Muela de Santa Catalina prop d’Aras de los Olmos, a un centenar de quilòmetres de València, ha estat l’obra de la gent tenaç i treballadora de l’ Associació Valenciana d’Astronomia. Aquesta, fundada el 1972, agrupa als amants del cel i en pocs anys ha passat de fer turisme astronòmic a utilitzar les eines més professionals per captar els més subtils filaments de les nebuloses.

El passat dissabte 5 de juliol l’AVA organitzà el I Encontre d’aficionats a l’Astronomia en Aras de los Olmos convidant a totes les associacions astronòmiques valencianes a gaudir de les instal·lacions del CAAT.

El programa d’actes va començar amb una recepió als assistents al Teatre Municipal on s’hi reté homenatge a Timoteo Gamir, el propietari dels terrenys on està situat el CAAT, que fa deu anys regalà a AVA. Ángel Flores, president d’AVA, ens rebé als astònoms del sud.

Després la gent pujà a l’observatori. Sofisticats telescopis de totes les mides, abertures, amb seguiment automàtic, correcció de seguiment, càmeres, vídeos, ordenadors per control i adquisició d’imatges es desplegaren a la zona adaptada.

Jo, que venia amb gent de l’ Agrupació Astronòmica de la Safor, amb el seu director Marcelino Álvarez, vaig desplegar el meu petit telescopi Lidl. Després de la configuració inicial i l’alineació el giny va permetre veure els més diversos objectes.

Encara que els núvols van fer acte de presència durant part de la nit, alguns moments van ser espectaculars. Jo em vaig dedicar a explorar les constel·lacions de l’Escorpí (Scorpio) i Sagitari situades cap al Sud i on ara mateix s’hi troba Júpiter.

Júpiter, acompanyat amb la seua cort de satèl·lits, va ser el meu primer objectiu. Les bandes de núvols es veien clarament encara que un ventet fresquet movia els telescopis.

Després vaig passar a Scorpio, l’aràcnid assassí d’Orió. Semblava molt alt en el cel a causa de l’horizó pla, sense muntanyes altes en direcció sud.

Allí em vaig deleitar amb M4, un cúmul estel·lar a 7000 anys llum i els cúmuls estel·lars M6 i M7, aquest últim sobre la brillant Vía Làctia.

Aquesta Vía Làctia, la nostra visió de la nostra Galàxia, es veia perfectament, des de Sagitari fins Cassiopea, passant pel Cigne, amb totes les seues illes brillants i camí foscos de pols.

Va ser però en Sagitari on vaig veure les nebuloses més boniques i més famoses.

Vaig començar amb M22, el tercer cúmul globular més visible del cel, situat a uns 10000 anys llum. Amb el meu petit telescopi es mostra com una taca brillant arrodonida tan gran com 2/3 la grandària aparent de la Lluna plena.

La nebulosa de la Llacuna (M8) es veia de forma allargada, amb dues parts diferenciades amb una separació fosca de pols entre elles. Es troba a uns 5200 anys-llum.

Una mica més al nord d’M8 es troba la famossísima nebulosa Trífida (M20). En telescopis grans i amb fotografia s’observa dividida en tres parts, d’ací el seu nom. Amb telescopis menuts com el meu només s’observa un petit núvol amb una estella doble en el centre.

Vaig provar a observar objectes molt més difícils com la galàxia dels Gossos de Cacera (Canes Venatici), M51, també anomenada Galàxia del Remolí. És una galàxia espiral vista de front que, a més, es troba interaccionant amb la petita galàxia NGC5195. Ambdues es troben situades a uns 25 milions d’anys llum. Amb el 70 mm, un petit nuvolet es veia al centre del camp d’observació. Al meu costat un telescopi amb una abertura major em permeté veure els braços espirals de la galàxia. Un poc més tard un astrònom m’ensenyava la foto que havia fet que no tenia res a envejar a les fotos del Hubble. Quina meravella…

De sobte un meteor brillant creuà el cel des de l’Àguila fins l’Escorpí. Un clam general dels assistents feu girar el cap als qui, com jo, no estaven mirant en aquella direcció. Encara vaig veure un rastre brillant sobre Sagitari que durà uns quants segons.

Dos meteors més passaren pel cel i tampoc vaig tindre l’oportunitat de veure’ls. Llàstima.

Vaig acabar amb el cúmul dels Ànecs Salvatges (M11) situat a la constel·lació de Scutum. És un cúmul estel·lar dens com una bola de vellut amb una forma de V, que recorda el vol en formació dels ànecs.

Ja cap a les 4 de la matinada, la gent, cansada, anava retirant-se a descansar. Encara vaig veure el treball dels astrofotògrafs pròxims que amb fotos de 45 minuts d’exposició havien captat les mes belles sinuositats d’una nebulosa pròxima a la Via Làctia. 

Foto: El camp d’observació, atapeït de telescopis. Enric Marco

Fa 100 anys passà ben prop

Aquell dia la Terra i els seus habitants van tindre molta sort.

Un cos rocós d’uns 40 metres de diàmetre va xocar contra el  nostre planeta en les inaccessibles i, per sort, deshabitades terres de Sibèria.

Milers de quilòmetres quadrats i milions d’arbres foren arrasats.

Ara acaba de complir-se un segle des de l’esdeveniment còsmic més important que ha sofert la Terra en temps històrics conegut com l’impacte de Tungunska.

Segueix …


Són les 7:17 del matí del 30 de juny de 1908. Un home seu tranquil al porxo de casa seua a Vanavara, Sibèria. Ell encara no ho sap però serà el principal testimoni d’un esdeveniment còsmic. De sobte una enorme explosió al cel, a uns 80 km més enllà, el llença cap enrere amb una intensa ona de calor que li crema la camisa.

Aquest impacte del petit meteroide contra la Terra és l’únic del qual es van poder recollir testimonis de primera ma. De fet, la primera expedició científica que l’estudià no hi arribà fins 1927. La primera dècada del segle XX a Rússia va ser tot menys tranquil·la. Les revoltes, manifestacions, la Primera Guerra Mundial, els fets d’octubre de 1917, la formació de la Unió Soviètica i la guerra civil després no van ajudar gaire per a la investigació de l’impacte.

L’any 1921, Leonid Kulik, el cap de la col·leció de meteorits del museu de Sant Petersburg, va dur una expedició a Tungunska que va fracasar per les dures condicions atmosfèriques.

Fins 1927 Kulik no aconseguí arribar al punt central de l’impacte. Els habitants no volien parlar-ne al principi ja que creien que havia estat una visita del seu déu Ogdy.

No calia tampoc de moment. Milions d’arbres estaven cremats i situats de manera radial. De manera natural apuntaven al centre de l’explosió. Curiosament al centre els arbres estaven drets, sense branques ni fulles, tal con posts telèfonics. Aquesta curiosa diferència entre els extrems i el centre de l’explosió es causada per l’enorme ona de xoc que arranca les branques dels arbres centrals deixant els trons pelats. Això mateix es va poder veure a l’explosió nuclear d’Hiroshima.

Però no s’observà cap cràter. Això desconcertà de moment els investigadors.

Finalment Kulik aconseguí fer parlar els testimonis. El més interessant va ser l’home llençat cap arrere i cremat.

De sobte en el cel nord… el cel es va partir en dues parts i allà dalt del bosc la part nord del cel aparegué coberta amb foc… En aquest moment va haver un bang en el cel i un gran espetec … Aquest va ser seguit per un soroll com pedres caient del cel o com pistoles disparant. La terra tremolà

L’explosió no va ser només un fenomen local. L’impacte es registrà a sismògrafs a Anglaterra. Es formaren densos núvols sobre la regió que a la nit reflexaven la llum del Sol quan estava sota l’horitzó. Es conta que la gent a Àsia podia llegir el diari a la mitjanit fora de casa. Milers d’animals moriren en l’impacte però sembla que cap persona resultà morta.

Els científics han estat 100 anys avançant teories per explicar l’esdeveniment.

Don Yeomans, de la Oficina d’Objectes Pròxims a la Terra, del Jet Propulsion Laboratory de la NASA diu que “La teoria generalment acceptada és que el matí del 30 de juny de 1908 una gran roca d’uns 40 metres entrà a l’atmosfera terrestre i explotà al cel“.

S’estima que el petit asteroide entrà a l’atmosfera a una velocitat d’uns 18000 quilòmetres per hora. La fricció elevà la temperatura al voltant de l’objecte fins a 25000 graus. Finalment a les 7:17 a una altura d’uns 10000 metres la pressió i temperatura fragmentaren l’objecte i el destruiren. Tanmateix l’ona de pressió continuà fins a terra deixant una energia equivalent a 185 bombes d’Hiroshima (veieu les simulacions de l’event).

Aquesta és la raó que no s’hi observara cap cràter. L’asteroide es va consumir en l’explosió.

Yeomans ha estimat que un objecte com el de Tunguska pot impactar contra la Terra cada 300 anys. Tanmateix no cal desvelar-se per això. Pot ser demà o d’ací a 1000 anys. Només és una estadística.

Aquell dia la gent va dir uf. Que hagués passat si hagués caigut al mig de la vella Europa o al mig del mar. Milers de persones hagueren mort o bé cremades o ofegades per l’immens tsunami.

Article basat en 100 Years of Space Rock: The Tunguska Impact

Foto: Fotos com aquesta, presa per l’expedició de Leonid Kulik el 1930, mostra la caiguda radial dels arbres.

El cel de juliol 2008

Esculapi, déu de la medicina,  torna al cel  aquests mesos duent entre les mans la serp. Aquesta, partida en dos, es troba també al cel en forma de constel·lació: Serpens Caput i Serpens Cauda.

Esculapi també porta de vegades la serp enrrotllada a una vara, simbol actual de la Organizació Mundial de la Salut.

Mart, Saturn i Regulus fan un ball còsmic al cel. S’ajuntaran i es separaran els primers dies de juliol. Molt curiós de veure com van variant les seues distàncies respectives en uns dies.

La Phoenix Mars Lander ja treballa de valent al pol nord marcià i traent mostres del subsol marcià. Ha descobert que en les mostres apareix gel. La setmana pròxima l’analitzarà.

I l’estiu continua, amb els dies llargs i les nits curtes.  No passeu massa calor i no abuseu de l’aire condicionat. Aprofiteu les nits per mirar al cel i veure el nostre futur com a espècie. Algun dia viatjarem a les estrelles.

Segueix …

La Serp (Serpens) és una constel·lació ben antiga, doncs és una de les 48 que ja apareixien a l’Almagest de l’astrònom Ptolomeu del segle II. La serp es troba separada en dues parts pel Serpentari: el cap rep el nom de Serpens Caput, mentre que la cua és la Serpens Cauda. El Serpentari, o Ophiuchus, que amanolla la serp, és Asclepi o Esculapi, déu de la medicina. Aquest, fill d’Apol·lo, educat pel centaure Quiró, que curava els malalts i ressuscitava els morts, va ser fulminat per Zeus, a instàncies d’Hermes, déu de l’ínfern, que veia que no li arribaven difunts. 

Esculapi és representat moltes vegades amb una vara a la qual s’enrosca una serp. Aquest símbol, anomenat vara d’Esculapi, és emprat actualment pels cossos mèdics de molts exèrcits del món i des de 1947 la mateixa Organització Mundial de la Salut l’ha fet el seu símbol.

Encara que la constel·lació de la Serp només conté estrelles dèbils, presenta uns quants objectes d’interés.

Allí trobarem el cúmul globular M5, situat a uns 25000 anys llum de nosaltres, però que amb prismàtics és fàcilment visible en llocs foscos. En el cel ocupa una zona tan gran com la meitat de la Lluna plena. Realment és un objecte molt vell ja que té una edat de 13000 milions d’anys, tan sols un poc més jove que l’univers mateix!

L’objecte més espectacular, però, és el cúmul M16, que està incrustat en la nebulosa de l’Àguila. Aquest grandiós núvol d’hidrogen i pols es troba situat a uns 7000 anys llum. Al seu centre presenta unes estructures molt peculiars anomenades “els Pilars de la Creació”. Són una espècie de columnes d’uns 3 anys llum de llargària on ara mateix s’estan creant noves estrelles. Aquestes formacions han estat molt estudiades pel telescopi espacial Hubble que les ha fetes famoses. Els extrems d’aquests pilars són brillants ja que els estels acabats de nàixer evaporen el material.

Mart es trobarà aquest mes molt prop de Saturn i Regulus, l’estel principal de la constel·lació de Leo. De fet, el dia 1 de juliol, Mart es trobarà a un poc més d’un diàmetre lunar de Regulus. Entre el dia 2 i el 8, els tres cossos estaran alineats, i seran fàcils de trobar al cel. Els dies 9, 10 i 11 Mart i Saturn estaran ben junts, com a un diàmetre lunar.

El dia 6 de juliol una Lluna prima de només 4 dies se situarà prop dels planetes i formaran una bella estampa. Tot acò, però, caldrà veure-ho en les primeres hores de la nit, ja que s’observaran en direcció a l’oest i aquests objectes es pondran molt prompte.

Júpiter es podrà veure a partir de les 23 hores cap al sud-est a principis de mes. A finals de mes ja el podrem veure només es faça fosc. Serà l’astre més interessant de l’estiu.
 
El dia 3 de juliol tindrem una Lluna en fase de nova. El 10 de juliol la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el dia 18, i quart minvant el 25.

Ha arribat a Mart sense problemes la nau Phoenix Mars Lander de la NASA. La seua pala mecànica ja ha tret mostres del subsòl que ha situat a un dels forns de la nau. Sembla que la presència d’aigua congelada està confirmada. L’enginy s’ha posat sobre una clapa de gel i, dins de les rases excavades per la pala, s’han trobat mostres blanques que s’han evaporat pel calor del sol. A l’espera d’anàlisis més acurats, tot això apunta a considerar que, realment, es tracte d’aigua congelada. Continuaré informant.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juliol de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Un pilar situat més a l’est, imatge presa al 15è aniversari del telescopi Hubble. (2005)

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de juliol 2008. Vàlid per al dia 1 de juliol a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.