La sort té un paper important a la vida

La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament.

Sembla que tampoc en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. I la Lluna, la podem admirar només per pura xamba…

Segueix…

La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament. Es veu que Woody Allen no està pel disseny intel·ligent. A continuació teniu el diàleg extret de la pel·lícula.

Match Point (2005)

Director: Woody Allen

Actors:

Nola Rice: Scarlett Johanson
Chris Wilton: Jonathan Rhys Meyers
Chloe: Emily Mortimer
Tom: Mattew Goode

Sopar al restaurant

Chris: Has fet moltes pel·lícules
Nola: Era un espot, no una pel·lícula
Tom: Però els ulls se te n’anaven de dret a ella, ja m’entens.
Nola: De fet, la meva carrera no ha anat com tenia planejat.
Tom: Et falta un cop de sort.
Chris: Jo trobo que la sort sempre és important
Chloe: Jo no hi crec, en la sort. Crec en el treball dur.
Chris: El treball dur és imprescindible, però ens fa por reconèixer que la sort hi té un paper important. Vull dir que els científics cada dia confirmen més i més que l’existència és obra de la casualitat cega. Sense propòsit, sense un disseny.
Chloe: A mi m’és igual, visc cada minut a fons.
Chris: I jo t’envejo per això.
Tom: Que era, allò que deia sempre el capellà? “El desesper és el camí de la mínima resistència”.
Chris: Jo crec que la fe és el camí de la mínima resistència.

i ací l’escena en versió original…

Sembla que en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. Alguna supernova va explotar prop d’una nebulosa i l’ona de xoc formada va provocar que les partícules de gas i pols interestel·lar de la nebulosa, pols d’estels, es concentraren i augmentaren la densitat mitjana local. Llavors, en ser el camp gravitatori major que l’entorn, aquest petit grumoll de matèria va anar acumulant més i més matèria fins formar al final una estrella, la que més tard anomenarem Sol. És el pecat de l’avar: Quan més tens més vols. L’atzar va intervindre també en la formació dels planetes. Son més o menys grans dependent de la matèria que pugueren atraure i que havia deixat lliure el nostre Sol.  La Lluna és resultat d’un encontre casual amb un cos enorme que xocà contra la Terra primitiva. Aquest impacte creà dos cossos, l’actual Terra i la nova Lluna. Si aquell cos no hagués impactat, no tindriem la bella Selene al cel. Que seriem sense Lluna, sense marees, sense eclipsis, sense homes-llops? Sembla que després, en la formació de la vida a la Terra, l’atzar també jugà un paper fonamental. En el color verd de les plantes (tanmateix Juli Peretó, no hi està d’acord), en la posició erecta dels humans, no hi havia res planificat.  Martí Dominguez ho explica de manera genial en la revista El Temps Com s’explica que sigues tan bella i jo estiga tan enamorat?.

 

I, posats a pensar, si haguerem tingut sort i Felip V, hagués mort, posem per cas el 1707, haguera calgut anar a Alacant a manifestar-nos per la llibertat de veure TV3? Penseu-hi, penseu-hi….

Foto: Scalett Johansson en Match Point (2005).

Posta de Sol de Sant Jordi

Ja fa uns dies que no m’ix cap tema interessant o amb bastant suc per comentar en aquest bloc. Però avui ha plogut una mica i s’ha manifestat la magnificència dels fenòmens naturals. Tot ha estat eixir de la faena i veure la magnífica posta de Sol . El Sol declinant enviava la seua llum en una cortina de rajos verticals de color salmó sobre la pantalla dels núvols. De vegades oblidem la bellesa del nostre planeta. Per  a mi, ha estat el meu regal de Sant Jordi.

Segueix…

Sempre m’han agradat els fenòmens de la natura. Des de ben xicotet he mirat els núvols, les tempestes i el moviment dels astres al cel nocturn. Al final vaig haver de triar estudiar els fenòmens del més amunt i dedicar-me a l’astronomia. Però la meua passió pel que passa ací encara dura. De fet la Terra no deixa de ser un altre planeta del sistema solar, el més important, almenys, per a nosaltres humans.

Recorde alguns estius a la platja, mirant com els rajos de les tempestes nocturnes il·luminen el cel sobre la mar i sobre tota la Valldigna. I aquell raig que caigué prop de l’ermita de Sant Llorenç i que vaig veure que començava a encendre la muntanya. Sort que al moment començà a ploure i només cremà un arbre.

Mirant el cel també ens deparà grans espectacles. Així tenim que el color del cel que canvia amb la posició del Sol, passant d’un blau intens al migdia a un roig o taronja a la posta.

Altres planetes tenen altres colors del cel. Si no tenen atmosfera el cel serà negre intens. Així li passà a Mercuri o a la Lluna.

Venus, per contra, té un color groc-taronja, segons revelaren les imatges de les sondes soviètiques Venera dels anys 80 del segle passat.

El color del cel marcià observat des de la seua superfície és força variable. Durant el dia el cel és roig-rosat però prop de l’eixida i posta del Sol  el cel és blau. Just el contari del que passa a la Terra. Mireu aquestes magnifiques fotos.

Avui, he gaudit en veure la bellesa de la nostra atmosfera, la nostra pell de poma. En eixir de la faena al campus de Burjassot he vist la magnífica posta de Sol . El Sol es trobava a l’horitzó i es veia per sota els núvols. El Sol declinant enviava una cortina de rajos verticals de llum de color salmó sobre la pantalla dels núvols. De vegades oblidem la bellesa del nostre planeta. Per  a mi, ha estat el meu regal de Sant Jordi.

Altre regal ha estat trobar-me una rosa a casa per a mi! Algú ha pensat en mi.

Foto: Posta de Sol a Burjassot, el dia de Sant Jordi de 2008

La Terra des de l’espai

La Terra, la nostra nau que ens porta per l’espai, és, en alguns sentits, més desconeguda que alguns planetes del sistema solar. La falta de recursos, les dificultats d’alguns governs que no volen mostrar els seus secrets i els problemes polítics que poden provocar algunes troballes, com per exemple, qui contamina més, han retardat el coneixement exhaustiu del nostre planeta.

Ara, però, la tecnologia emprada en l’exploració marciana s’està aplicant també per conèixer els nostres mars i rius, les terres i l’atmosfera. I és que la sensació de que la Terra està en perill ha obligat els últims anys l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA a llençar tota una sèrie de satèl·lits per escodrinyar aquest petit planeta on vivim…

Segueix… 

La Terra està en perill. En això està d’acord tota la comunitat científica. Altra cosa serà la intensitat d’aquest perill. Serà poc i la nostra llar serà recuperable o, com diuen alguns, ja no hi ha res a fer?

L’observació de la Terra està de moda. Actualment, per exemple, tothom pot observar qualsevol part del món usant només el Google Earth.

Tanmateix per a un estudi més aprofundit cal usar tècniques sofisticades. Cal estudiar els corrents marins, les ones, els vents, la capa de gel dels casquets polars, la cobertura vegetal, el camp magnètic terrestre i la seua variació, les zones continentals. Actualment tots aquests problemes es volen estudiar conjuntament ja que les interaccions entre totes aquestes variables ens mostraran la nostra veritable Terra.

Els últims anys l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA han llençat tota una sèrie de satèl·lits per escodrinyar aquest petit planeta on vivim. Les dades que estan aportant ens revelen un nou planeta amb alguns nous problemes per resoldre.

Els reptes que ha hagut de superar la tecnologia espacial són immensos. Per començar, els satèl·lits de reconeixement de la Terra passen ràpidament sobre cada lloc i necessiten sistemes d’imatges que usen càmeres CCD/TDI que transfereixen la informació al mateix ritme que la capten. Amb aquest tipus de càmeres es pot fer espectroscòpia multibanda per determinar els diferents tipus de material observat quasi en directe.

La missió Hydros de la Nasa (actualment aturada) estudiaria la hidrofera i els diferents cicles atmosfèrics. Envisat, de l’ESA, ja està operatiu i acaba de presentar el mapa preliminar de més resolució fins ara. S’hi poden veure tota les classes de terrenys i les zones urbanes. Amplieu el mapa amb el + i veureu. Els científics utilitzaran les dades per analitzar els canvis en la coberta terrestre a escala mundial; estudiar els ecosistemes tant naturals com gestionats per la població humana; i modelar l’extensió i l’impacte del canvi climàtic.

Per observar la Terra s’utilitzen làsers, com el sistema Lidar, per fer mapes 3D de la Terra. Però la revolució de la teledetecció ha vingut amb la introducció del radar d’apertura sintètica (SAR). Aquest és un radar de nova generació que amb una petita antena i l’ús de complicats algorismes matemàtics permés obtenir la mateixa resolució que una antena molt major que és inviable per a l’exploració espacial. Amb aquesta tecnologia s’ha explorat en ràdio el planeta Venus, inaccessible a l’observació visual.

Aquesta tecnologia aplicada a la Terra permet obtenir imatges amb una resolució d’1 mm. És a dir, objectes més grans d’1 mm són observables. Això permet veure al detall moviments molt menuts dels terrenys, com per exemple com s’enfonsa Venècia (1 mm/any) o com “respiren” els volcans Vesubi i Etna. Ací podeu veure l’illa de Tenerife. És clar que aquesta meravella no posa content alguns governs que veuen les seues vergonyes a l’aire.

Aquesta tecnologia es vol aplicar, per exemple, a la búsqueda de mines antipersona.

L’any 2000 el transbordador Endeavour va desplegar dues antenes separades uns 60 metres durant 15 dies per fer un mapa tridimensional de la Terra. Utilitzant una tècnica anomenada interferometria, cada antena registrava quasi dades idèntiques per a formar imatges. La distància entre les dues antenes causen lleugeres variacions de fase en el senyal que permet crear imatges tridimensionals quan es combinen les dades. És el mateix principi de la nostra visió estereoscòpica.

Aquestes noves tècniques han permés veure la forma real de la Terra que està lluny de ser una esfera perfecta. La Índia, per exemple està en una depressió mentre que l’Atlàntic Nord es troba en una elevació de la Terra. Això ens deriva a un problema associat. Si la Terra no és una esfera i hi ha llocs que són més alts que altres, quin és el nivell del mar? A Espanya és pren el nivell de mar a Alacant però no es pot comparar al nivell del mar amb el d’Estats Units, per exemple. Així quan es diu que el nivell del mar està pujant pel desgel de l’Antàrtida i Groenlàndia, té això algun sentit?

S’ha observat que, per exemple Groenlàndia està perdent el gel i en perdre l’immens pes de sobre s’eleva mentre que l’Amazònia s’eleva o s’enfonsa estacionalment depenent de la quantitat d’aigua que tinga a l’hivern o a l’estiu.

S’ha observat un fet preocupant. El camp magnètic terrestre, mantingut pels moviments del magna interior, està canviant de polaritat de manera prou ràpida. El que ara és el pol nord magnètic situat al nord del Canadà passarà a ser el pol sud magnètic. Per a que passe això, de manera anàloga a com passa al Sol, hi haurà una caiguda temporal del camp magnètic. En aquest moment estarem totalment desprotegits front a les partícules energètiques carregades del Sol. Però això no sabem quan passarà… Tot això ho estudiarà la missió Swarm de l’ESA que donarà el millor estudi del camp geomagnetic terrestre i la seua evolució al llarg del temps. Això servirà per conéixer millor l’interior de la Terra.

L’atmosfera és la part de la Terra més dèbil . Si la Terra fora una poma, l’atmosfera seria tan fina com la seua pell.

Nous satèl·lis com l’Aelus, que estudiarà els vents en tres dimensions o el Smos de l’ESA que monitoritzarà els vents superficials, la temperatura i la circulació global, estan en preparació a les respectives agències espacials. Aquests i altres satèl·lits d’estudi de l’atmosfera ens donaran una visió de detall dels contaminants presents. Això és important en esta època de possible canvi climàtic.

Aquest post està basat en la xerrada Fisica de la Terra des de l’espai, que va fer  José Moreno del departament de Física de la Terra de la Universitat de València el passat 17 d’abril.

Foto: Illa de Bora Bora. Nasa.

L’hora que ens furtà Franco

Meridia

Hi ha herències que sembla que duren per sempre.

La dictadura de Franco va deixar també un llegat en el sistema horari que continuem utilitzant en l’actualitat. El tenim tan assumit que ja no ens en adonem.

Però si t’hi poses a pensar mirant un mapa d’Europa no ho entens. Perquè Espanya i la Gran Bretaña, si es troben sobre un mateix meridià no tenen la mateixa hora? I perquè Portugal té el mateix horari que Canàries? De vegades la política de repressió és molt més important que el sentit comú…

Els nacionalistes gallecs fan bé de reclamar l’hora de Portugal?

Segueix…

Antigament la gent utilitzava l’horari solar per a la seua vida diaria. Quan el sol assoleix el seu màxim són les dotze i no hi ha cap ambigüitat. Cada poble feia servir la seua hora local. Així a Palma el Sol passa pel sud (les dotze) abans que ho fa a València o a Barcelona. Tanmateix en aquella època no hi havia cap problema ja que les comunicacions eren tan lentes que no calia coordinar els rellotges. És l’hora que fan servir els rellotges de Sol.

El problema sorgí quan s’inventaren el telegraf i els ferrocarrils. Calia coordinar les estacions d’eixida i d’arribada per a fer, per exemple, horaris de trens.

Així és que cap a finals del segle XIX es va aprovar un tractat internacional per definir les zones horàries. Donat que la Terra gira en 24 hores, és a dir, fa un gir de 360º en 1 dia, aquesta girarà 15 graus cada hora. És defineixen vint-i-quatre zones horàries a la Terra de 15º d’amplada. Dins de cada zona horària l’hora és la mateixa per a tots els llocs i correspon a l’hora solar mitjana del meridià central.

Així en passar d’una zona horària a la contigua només hem de canviar una hora. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

L’estat español s’integrà, com era lògic vist el map adjunt, a l’horari de la zona 0, o zona GMT, en el que el meridià central és el meridià de Greenwich. Així, l’1 de gener de 1901, a les 0:00 hores es va adoptar l’hora de Londres. Portugal, França, Bèlgica i els Països Baixos també ho adoptaren.

Aquesta va ser una decisió lògica ja que ajusta de la millor manera possible l’hora natural solar, la de l’eixida i posta de sol amb l’hora oficial comuna a tot el fus horari.

Hi ha monuments a tot el territori dedicats al meridià de Greenwich. Prop de l’entrada del Safari Park de El Verger (la Marina Alta), per altres llocs de la Marina Alta, a l’entrada de la Pobla Tornesa  i a Castelló on passa entre la ciutat i el Grau. S’ha construït el Parc del Meridià. (foto)

Però la República Espanyola es va esfonsar el 1939 i van vindre 40 anys de dictadura. Un del primer decret ben poc conegut del general Franco va ser publicat el 1940. Deia…

Canvi-FusLa Orden de la presidencia del gobierno de 7 de marzo de 1.940, BOE del día 8, (Referència Aranzadi 402) establece:

Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo, dispongo:
Art. 1º El sábado, 16 de marzo, a las veintitrés horas, será adelantada la hora legal en sesenta minutos.
Arts 2º, 3º y 4º: relativos a ferrocarriles, administración de justicia y jornada laboral.
Art. 5º Oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal.

És a dir, es va abandonar la zona horària 0 (GMT) i es va passar a la zona horària d’Europa Central, la que tenia Berlin. Mai es va aplicar l’article 5é de l’Ordre. Mai es va tornar a l’horari de Londres. Així que amb aquest horari Galícia es fa de nit cap a les 11 de la nit a l’estiu.

Per si teniu dubtes de la intenció del dictador veieu aquesta web amb una imatge de l’època. Llàstima que no estiga documentada. Em nege a posar aquesta imatge al meu bloc….

I que passà a Europa. La wikipèdia m’ha permés veure que passà a la resta d’Europa. Quan els Països Baixos i França foren ocupats pels nazis el 1940, es va adaptar l’hora de Berlín. El fus horari original ja no va ser restablert després de la guerra. Supose que la gent s’havia avesat a la nova hora…

Hi ha herències que duren…

El cel d’abril de 2008

Fidel a la cita mensual diposite aquest apunt sobre la posició d’estels i planetes al nostre cel. El mes d’abril ja ha començat i amb ell també tenim una hora més de separació de l’horari solar. Ara el Sol eixirà i es pondrà una hora de rellotge més tard.

Si mirem cap al sud-oest i alçant prou el cap veurem el planeta roig, Mart. El planeta, que ara brilla més que la majoria d’estrelles, està situat a la constel·lació de Geminis. Serà visible durant tot el mes. El planeta Saturn serà observable tota la nit en la constel·lació de Leo, ben prop de Regulus, l’estel principal d’aquesta.

Júpiter és veurà poc abans de l’eixida del Sol en la constel·lació de Sagitari. El dia 27 d’abril la Lluna s’hi acostarà.

Segueix …

La constel·lació de Canes Venatici (Wikipedistes en català, a veure si desenvolupeu l’article!) o els Llebrers és una petita regió del cel entre el Bover i l’Óssa Major. Representa els gossos, Chara i Asterió, que du lligats el bover i que acacen la gran óssa. La constel·lació va ser creada per Johannes Hevelius l’any 1687 amb estels que abans formaven part de l’Óssa Major. Només té dues estrelles brillants, Alfa i Beta Canum Venaticorum. La primera, Alfa, rep també el nom de Cor Caroli Regis Martyris. Aquest nom va ser posat una vegada restaurada la monarquia a Gran Bretanya el 1660 per suggeriment del metge de la cort Sir Charles Scarborough en honor del rei Carles I d’Anglaterra, decapitat el 1649. Actualment el nom de l’estel s’ha escurçat a Cor Caroli.

En aquesta zona del cel podem trobar objectes ben interessants. Un d’ells és el cúmul globular M3, descobert per Charles Messier el 1764. És un dels cúmuls més grans i brillants que té fins a 500.000 estels. M3 és troba orbitant la nostra galàxia, com tots els cúmuls globulars, i està a uns 33.900 anys llum de nosaltres.

Un altre objecte important que podem trobar als Llebrers és M51 o Galàxia del Remolí. És una galàxia espiral que s’observa de front i que es troba a uns 23 milions d’anys llum de nosaltres. Va ser també descoberta per Charles Messier el 1773. Més endavant l’astrònom Pierre Méchain va descobrir NGC5195, una galàxia menuda que interactua amb M51. Fa poc s’ha descobert que la Galàxia del Remolí té un forat negre en el seu centre.

Aquest mes sols trobarem el planeta Mercuri mirant cap a l’oest, poc després de la posta del Sol però només a partir del dia 26. Anirà, a cada dia, augmentant la seua separació del sol ponent i serà cada vegada més fàcil de veure. Ara, això sí, la seua visió no durarà més d’una hora després de la posta.

Si mirem cap al sud-oest i alçant prou el cap veurem el planeta roig, Mart. El planeta, que ara brilla més que la majoria d’estrelles, està situat a la constel·lació de Geminis. Serà visible durant tot el mes. A llarg d’abril anirà, dia a dia, movent-se a través de la constel·lació de Geminis. El planeta Saturn serà observable tota la nit en la constel·lació de Leo, ben prop de Regulus, l’estel principal d’aquesta.

Júpiter és veurà poc abans de l’eixida del Sol en la constel·lació de Sagitari. El dia 27 d’abril la Lluna s’hi acostarà.

El dia 6 d’abril tindrem una Lluna en fase de nova. El 12 de abril la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 20 de abril, i quart minvant el 28.

La nau Cassini de la NASA continua sobrevolant Saturn i el conjunt dels seus satèl·lits. El passat 12 de març Cassini va passar sobre la lluna Encèlade a una velocitat d’uns 15 km/s a través de dolls similars a guèisers d’aigua gelada. La nau va prendre valuoses mesures que podrien donar indicis de la presència d’un oceà d’aigua o de materials orgànics en l’interior de la petita lluna.
 
La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’abril de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: La galàxia del Remolí o M51. Crèdits: S. Beckwith (STScI) Hubble Heritage Team, (STScI/AURA), ESA, NASA

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes d’abril 2008. Vàlid per al dia 1 d’abril a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.