Observant les estrelles a Gandia

El cel va estar clar i net durant l’observació al costat del riu Serpis i molt a prop del Palau Ducal de Gandia. Els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor van proporcionar els telescopis per a que tots puguerem gaudir de l’espectacle del cel de finals de l’hivern.

Al final el cel es va fer net. Els núvols que havien estat tot el dia cobrint la volta celeste es van esvair només una hora abans de l’observació astronòmica, el temps just per no haver d’ajornar-la. La nit del dijous 22 de febrer, a partir de les 19:30 h. poguérem realitzar l’observació d’astronomia que teníem prevista.  Aquesta visita als objectes celestes va anar a càrrec de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, amb la col·laboració de la revista Quinzedies que va anunciar-la en els seus últims números. El lloc d’observació triat va ser el Parc Tirant lo Blanc, dalt del pàrking del riu Serpis al final del Passeig de les Germanies a Gandia. La visita estava oberta a tot el públic de Gandia però també als lectors de la comarca de la Safor i de les comarques veïnes.


S’instal·laren tres instruments: uns prismàtics amb trípode, un telescopi reflector i un altre refractor motoritzat. Cada instrument tenia assignat un astrònom per a explicar els objectes que s’estaven mirant. Una quarantena de persones s’acostaren pel Parc per gaudir en directe de l’observació del cel, però a més de mirar també preguntaren als astrònoms els seus dubtes sobre l’univers. Els membres del Club de Lectura en Veu Alta de la Biblioteca Central de Gandia també es van presentar junt amb la seua coordinadora Adriana Serlik. Es dóna la circumstància que el Club va a dedicar el mes d’abril a la lectura del llibre de temàtica astronòmica “Mariners que solquen el cel” de Vicent Martínez. Per tant, l’observació va ser per a ells una bona ocasió per a animar-los a la lectura. D’altra banda, volem anunciar que l’Agrupació Astronòmica de la Safor té programada una exposició per al mes d’abril sobre els últims eclipsis solars que es farà al claustre de la Biblioteca Central de Gandia.  Ja informarem detalladament sobre el tema en pròxims posts d’aquest bloc.


Alguns membres de l’Agrupació Astronòmica, com el seu president Ángel Ferrer, Marcelino Álvarez, Paco Pavía i Josep Emili Arias, entre altres, i jo mateix,  mostràrem la Lluna, el planeta Saturn, els cúmuls estel·lars de les Plèiades i el Pessebre, la magnífica nebulosa d’Orió i les constel·lacions. La Lluna va sorprendre els visitants pels seus cràters, produïts per gegantescos xocs d’asteroides fa milers de milions d’anys. El planeta Saturn amb el seu anell inclinat, format per milions de trossos de gel i roques, els va deixar bocabadats. A més, al seu costat s’observava el satèl·lit principal Tità, cos amb atmosfera de nitrogen i llacs de metà líquid on aterrà el 2005 la nau europea Huygens. També s’observaren els cúmuls de les Plèiades i el Pessebre. Un cúmul d’estrelles es forma per contracció del gas i la pols d’una immensa nebulosa de gas. En un cúmul es poden comptar centenars d’estrelles, cadascuna d’elles com el nostre Sol, i potser també amb planetes com el nostre Sistema Solar. Quan admiràrem la Nebulosa d’Orió, un dels objectes més espectaculars del cel, els visitants descobriren un núvol de gas gegantí on ara mateix estan naixent estrelles.


També s’observaren les estrelles. Férem un passeig per les constel·lacions per reconéixer-les, distingir els planetes de les estrelles i veiérem com les estrelles van canviant de posició al llarg de la nit. Per a reconéixer les constel·lacions utilitzàrem la carta del cel del mes de febrer publicada en aquest bloc. Es van fer demostracions pràctiques de l’ús de la carta. Els lectors de Quinzedies que tenien dubtes de com fer-lo servir van veure que era ben senzill comparar el full de paper i el cel real si se’l posaven sobre el cap i l’orientaven cap al sud.


Gandia Televisió va vindre a gravar l’activitat de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, va parlar amb els astrònoms i el públic i entrevistà l’autor d’aquest bloc sobre els diversos objectes celestes observables i les distàncies que els separen de nosaltres. M’han assegurat que ho posaran demà dimecres 28 de febrer a les 21:30 h.

La gent satisfeta va anar abandonant el Parc de Tirant lo Blanc cap a les 22 hores. Desmuntàrem els telescopis i marxàrem a sopar.

El pròxim esdeveniment astronòmic important ocorrerà aquesta mateixa setmana.  La nit del 3 al 4 de març es produirà un eclipsi de Lluna. El nostre satèl·lit, que estarà en fase de lluna plena, anirà endinsant-se a la zona de l’ombra de la Terra i s’anirà enfosquint, a poc a poc, fins adquirir una tonalitat rogenca.

Observació popular a Gandia

 S’ha organitzat per a aquesta vesprada, dijous 22 de febrer, a partir de les 19:30 h una observació d’astronomia oberta a tot el públic a càrrec de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i amb la col·laboració de la revista Quinzedies. Alguns membres de l’Agrupació Astronòmica i jo mateix  mostrarem les constel·lacions, la Lluna i el planeta Saturn amb diversos telescopis. I es faran demostracions pràctiques de l’ús de la carta del cel que acompanya el post del mes de febrer. El lloc d’observació serà la Plaça Tirant lo Blanc, dalt del parking del riu Serpis al final del Passeig de les Germanies a Gandia. Esteu convidats tots, especialment els lectors de la comarca de la Safor i de les comarques veïnes.

Esperem cels nets sense núvols. Si no és possible l’observació per mal oratge l’ajornarem per a demà a la mateixa hora.

Detectar extraterrestres seria un indicatiu de que és possible sobreviure al desenvolupament tecnològic

La possible troballa de vida al planeta Mart, la cerca de senyals intel·ligents d’altres planetes, la comunicació dels dofins i el lloc que ocupen els humans en el Cosmos són els temes que explica Fernando J. Ballesteros, astrònom de la Universitat de València, que va guanyar l’últim premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General per l’obra Gramàtiques extraterrestres, a l’entrevista publicada a la revista comarcal de la Safor Quinzedies que vaig tindre l’honor de fer-li.

Fernando J. Ballesteros (València, 1969), doctor en física, és investigador i astrònom de la Universitat de València. Posseïdor d’una gran experiència en el camp de la divulgació científica, és coautor de la secció Los sonidos de la ciencia que s’emet els diumenges a Ràdio Nacional d’Espanya i també del llibre Astrobiología, un puente entre el Big Bang y la vida que s’editarà pròximament.

A més, col·labora habitualment en premsa especialitzada en la divulgació de la ciència, com Tecnociencia o Astronomía; en el suplement de ciència del diari Heraldo de Aragón i en la revista Mètode, entre altres. Dirigeix i imparteix diversos cursos en els espais formatius de la Universitat de València. Entre els seus objectes d’estudi trobem el desenvolupament del telescopi espacial de raigs gamma Integral de l’Agència Espacial Europea i el telescopi espacial Legri. Acaba de guanyar el XII premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General (2006) amb Gramàtiques extraterrestres, editat per Publicacions de la Universitat de València i editorial Bromera i que eixirà publicat el març del 2007

E.M. -De moment només s’ha trobat vida a la Terra. Hi ha algun lloc fora de la Terra on és possible que hi haja vida?

F.B.-La vida en la Terra va aparéixer molt ràpidament. En concloure el període final de consolidació del Sistema Solar, conegut com a Gran Bombardeig, on l’acreció d’enderrocs feia impactar grans meteorits contra la superfície dels cossos del Sistema Solar (de fet bona part dels cràters que llueixen els planetes i satèl·lits provenen d’eixos dies), va ser per fi possible tindre aigua líquida permanent en la superfície del nostre planeta, ja que els meteorits que impactaven la feien bullir per l’energia de l’impacte i aquesta tardava vora un milió d’anys per a tornar a assentar-se en la superfície. En acabar el Gran Bombardeig, el planeta tingué per fi oceans estables permanents i al poc de temps (uns 50 milions d’anys) ja apareixen les primeres proves d’activitat biològica. Açò ens porta a pensar que la disponibilitat d’aigua és fonamental per a què aparega la vida i que, quan aquesta està disponible en grans quantitats durant llargs períodes, la vida potser té una alta probabilitat d’aparéixer. Per tant, qualsevol món que tinga o haja tingut aigua líquida és un bon candidat, és un lloc on seria possible que hi haguera vida.

-El planeta Mart sembla que va tindre unes èpoques en què era més humit, amb rius i mars. No hi ha vida marciana?

-La resposta és que no ho sabem. Mart sempre ha sigut un lloc on hem posat les nostres esperances de que poguera estar habitat, fins i tot molt abans de l’afer dels canals marcians de Lowell i Schiaparelli. I és que és molt semblant a la Terra en molts aspectes: té casquets polars, un dia de 24 hores, estacions… Però cada volta que hem posat massa esperances en ell, l’experiència ens ha abocat un poal d’aigua freda. Les suposades fantàstiques civilitzacions marcianes de principis del segle XX desaparegueren quan les naus Mariner ens mostraren un paisatge dolorosament semblant al de la Lluna, però ens mostraren imatges d’un passat amb aigua abundant. Les últimes sondes que hi ha hui en dia treballant en Mart ens ho confirmen: els robots que treballen a la seua superfície ens han mostrat formacions (estrats, minerals com la jarosita, concrecions càlciques) que només poden haver sorgit amb la presència d’aigua superficial abundant i durant milions d’anys. Les sondes en òrbita ens mostren el que pareix ser la conca d’un antic oceà, l’Oceà Boreal. I inclús hi ha proves que puga haver aigua líquida subterrània en l’actualitat, que de tant en tant brolla provocant erosions superficials. Tot açò almenys ens parla, si no d’un Mart habitat, sí d’un Mart que ha sigut habitable.

-Ja s’han descobert més de 200 planetes al voltant d’altres estrelles. Com podríem saber si aquests planetes tenen vida?

-Be, gràcies a l’espectroscòpia -eixa ferramenta quasi miraculosa que ens permet conéixer la composició química d’objectes molt llunyans només a partir de la llum que d’ells ens arriba-, podríem identificar algunes substàncies que anomenem biomarcadors, es a dir, substàncies que només la vida pot generar, com el cas de l’oxigen atmosfèric abundant en el nostre planeta, generat per l’acció de les plantes. Hi ha missions que s’estan preparant en aquest aspecte, i hi ha gent que està ja buscant des d’observatoris el senyal espectroscòpic de la clorofil·la. El metà es considera també un altre biomarcador perquè, encara que abunda en l’espai interestel·lar, en els núvols i nebuloses a partir dels quals es formen les estrelles i en els sistemes planetaris, una volta s’encén una estrella és molt difícil que el metà puga sobreviure en l’atmosfera planetària, ja que la radiació ultraviolada de l’estrella (del Sol en el nostre cas) el fa reaccionar i recombinar-se en hidrocarburs més complexos i pesats, per la qual cosa acaba desapareixent. En la Terra, tot el metà atmosfèric que hi ha prové de l’activitat biològica, encara que el vulcanisme també pot ser una font de metà. Per cert, recentment la sonda europea Mars Express ha descobert metà molt prop de la superfície, quasi coincidint amb les zones on s’ha detectat aigua subterrània…

-Durant una època, l’estudi de la cerca de civilitzacions extraterrestres era cosa de només quatre astrònoms, ara sembla tot el contrari. A que creus que és degut el canvi?

-En part gràcies a dos treballs pioners: un article en la revista Nature de 1959 dels científics Cocconi i Morrison titulat “Cerca de comunicacions interestel·lars” i el projecte Ozma de 1960 de Frank Drake, que fou la primera recerca activa amb criteris científics, que demostraren que la “cerca de marcians” no era cosa només de la ciència ficció, sinó que es podia tractar com a vertadera ciència, amb rigor… i amb il·lusió. De fet, foren dos treballs molt il·lusionats i inspiradors que suposaren l’inici real del programa SETI.

-Que és el projecte SETI?

SETI són les sigles de Search for ExtraTerrestrial Intelligence, la recerca d’intel·ligències extraterrestres. És com s’anomena el programa científic de recerca d’altres civilitzacions en l’Univers. No fa falta dir que és un programa seriós, fet per científics professionals de tot el món, que res té a veure amb eixes bogeries pseudocientífiques dels ovnis. El programa clàssicament ha centrat aquesta recerca en les ones de ràdio, utilitzant radiotelescopis.

-Si ja és difícil trobar vida, ha de ser quasi impossible trobar vida intel·ligent fora de la Terra. No? Com podem saber que un senyal de ràdio és intel·ligent?

-Ja és difícil trobar vida intel·ligent en la Terra, de fet! Bromes a banda, els científics consideren que poden haver també una mena d’ “intel·lectomarcadors” que ens poden ajudar a saber si per algun lloc hi ha altres civilitzacions. Per a començar, les emissions de ràdio naturals i les artificials són bastant diferents. Les naturals, com per exemple les dels púlsars, les ionosferes planetàries o les de les tempestes elèctriques en la Terra, són de banda ampla; és a dir s’estenen molt pel dial. Si vostè està escoltant la ràdio en AM (amplitud modulada) durant una tempesta elèctrica, quan veja un llamp, al mateix temps escoltarà per la ràdio un “krjjjjk”, que el sentirà igual independentment de en quina zona del dial tinga sintonitzada la ràdio, perquè és una senyal de banda ampla. Però els senyals artificials tendeixen a ser de banda estreta. Vostè escolta la seua emissora favorita només en un lloc concret del dial: un poc per damunt o un poc per davall no l’escoltarà. Per tant si es troben senyals de ràdio de banda estreta, són bons candidats a ser d’origen artificial. A més d’això, es pensa que la regió de les ones de ràdio coneguda com finestra de microones (una regió on el soroll causat per les emissions de ràdio de la Galàxia, les estrelles, les pròpies atmosferes planetàries, entre altres, és mínim) és un lloc ideal per a fer aquesta recerca, precisament pel baix nivell de soroll de fons que hi ha en aquesta banda. Dins d’ella es troben unes freqüències molt interessants. Una d’elles, amb una longitud d’ona de 21 cm, correspon amb l’emissió de l’àtom neutre d’hidrogen. L’hidrogen és l’àtom més abundant de l’Univers, per tant potser una bona elecció per a la comunicació interestel·lar, com a una mena de marcador natural de l’emissora “Ràdio Galàxia”. Molt prop està també l’emissió del radical oxhidril, OH. Be, si ajuntem hidrogen, H, amb oxidril, OH, obtenim H2O, aigua. Per aquest motiu a la regió entre ambdues emissions se l’ha anomenat finestra de l’aigua (encara que no hi ha cap emissió de la molècula d’aigua). I com que l’aigua té una evident importància per a la vida, aquesta finestra potser també és un bon lloc on buscar. Per últim, un altre “intel·lectomarcador” seria l’ús de les matemàtiques: un senyal que ens emeta polsos numèricament, com per exemple: “pop”, “pop pop”, “pop pop pop”, “pop pop pop pop”… és a dir, nombres: 1, 2, 3, 4… és molt cridaner i no pot ser natural. A l’altre costat deu haver “alguna cosa” que sap matemàtiques.

-Quina és la millor forma de contactar amb civilitzacions extraterrestres? Per què?

-Quasi amb tota seguretat mitjançant ones electromagnètiques, com per exemple ones de ràdio. És l’emissió d’informació més ràpida que pot haver, ja que viatja a la velocitat de la llum. Qualsevol altra cosa, com per exemple sondes espacials amb missatges, tardaria milers de voltes més temps en arribar al destí. I enviar sondes és una cosa que faríem a cegues, no sabem si on ho enviem hi ha algú o no, i una sonda és un aparell tecnològic molt car, sobretot si ha de sobreviure a milers d’anys en les duríssimes condicions de l’espai. Mentre que una emissió d’ones de ràdio és molt més evident… i molt més barata! Per altra banda, el llenguatge de la comunicació hauria d’estar basat en coses que siguen comunes, com ara les matemàtiques (que podríem considerar una mena de llenguatge universal) o les lleis de la física.

-Sempre se suposa que les civilitzacions extraterrestres són pacífiques i interessades en comunicar? Però, i si són violentes o fins i tot no els interessa el contacte?

-Imaginem-nos-ho a la inversa: si nosaltres fórem una civilització violenta que vullguera acabar amb qualsevol altra civilització (desgraciadament, no és un gran esforç d’imaginació), i detectàrem un senyal des d’un sistema estel·lar a 2000 anys llum de la Terra… que podríem fer? enviar-los una expedició per a acabar amb ells? Caldria fer una flota de naus realment impressionant si volguérem tindre oportunitats d’èxit en la nostra missió punitiva, un cost que seria bilions de vegades més car que tot l’armament actual del nostre planeta. Qui voldria assumir aquest cost que deixaria les nostres economies totalment depauperades, per uns veïns que estan a 2000 anys llum i que només ens han dit “hola”? I encara que ho férem, assumint una velocitat de viatge increïblement gran, com una dècima part de la velocitat de la llum, tardaríem 20.000 anys en arribar!! Això és més temps que el que té tota la nostra civilització! Qui aniria en eixes naus? o encara que foren naus no tripulades, robots, podrien sobreviure a un viatge de 20.000 anys? i la civilització que trobaren allí no seria la mateixa que va enviar el missatge, sinó els seus descendents 20.000 anys després si han sobreviscut tot aquest temps… o potser ningú… Tantíssim cost i esforç per una cosa que mai sabràs si tindrà èxit, ni tu ni els teus descendents durant els pròxims milers d’anys? No. La immensitat de l’espai és la nostre major assegurança de que mai hi haurà aquest tipus de represàlies interestel·lars. I respecte a la segon pregunta, si una civilització no té interès en establir contacte, senzillament, mai no sabrem res d’ells…

-Suposem que les civilitzacions extraterrestres utilitzen les ones de ràdio per comunicar-se. Però poden haver desenvolupat sistemes més eficients de comunicació, com l’ús de polsos làser o d’altres encara no descoberts. No estarem buscant malament?

-De fet hui en dia s’està buscant també polsos làser en l’òptic, és el que s’anomena OSETI (Optical SETI) que es realitza des de telescopis òptics convencionals. En aquest cas es busquen emissions de llum molt ràpides, amb pulsacions de menys d’un segon, que podria ser un altra manera d’enviar informació, una espècie de codi  morse, fent-se la “rateta” entre les estrelles. Però llevat d’aquesta altra possibilitat (també radiació electromagnètica), és molt poc probable que s’utilitzen altres radiacions, donat que qualsevol altra alternativa és molt més lenta, difícil de manejar i ineficient: els evasius neutrins (es necessiten detectors de milions de metres cúbics per a detectar una xicoteta fracció) o partícules carregades com els protons (el seu camí és desviat fàcilment pels camps magnètics dels astres) son pèssimes eleccions.

-Que és el seti@home?

Era una ingeniosa iniciativa d’un grup de la Universitat de California que treballa en el projecte SETI, concretament en un projecte anomenat SERENDIP. SERENDIP fou tan exitós que molt prompte tingueren més dades per a analitzar que potència de càlcul, per eixe motiu se’ls va ocórrer utilitzar temps lliure d’altres ordenadors… amb una idea genial: distribuirien gratis un salvapantalles que analitzaria dades de SERENDIP de manera que quan l’usuari no utilitzara el seu ordenador, el salvapantalles SETI@home es posaria en marxa i començaria a fer la seua anàlisi. Quan acabara amb les seues dades, en recolliria  més per internet del servidor de la Universitat de Califòrnia. Fou el primer projecte de càlcul compartit per internet, i fou tan exitós (vora 5 milions d’usuaris) que de fet a finals de 2005 hi havia més gent demanant dades que dades per a subministrar. Per aquest motiu, en acabar 2005 acabava també SETI@home i prenia el relleu un nou programa anomenat BOINC que, a més de continuar analitzant les dades de SERENDIP, serviria per a moltíssims més projectes (de medicina, enginyeria, matemàtiques…) que necessitaren potència de càlcul.

-Fa uns trenta anys es va detectar un senyal de ràdio que semblava intel·ligent. Què va passar? Què creus que va ser?

-És l’anomenat senyal “Wow!”, detectat en 1977 amb el telescopi Big Ear d’Ohio. Era un senyal molt potent, molt estret de banda i amb una longitud d’ona molt pròxima als 21 cm de l’hidrogen neutre. A més, es va determinar que s’havia originat mes enllà de l’òrbita de la Lluna. A més, no hi havia cap planeta del Sistema Solar en la direcció d’on provenia el senyal. És a dir, un excel·lent candidat a senyal artificial! Però desgraciadament no es va tornar a repetir. Hui en dia aquest senyal continua sent un misteri i no s’ha trobat cap explicació. Però no és el més intrigant. Un altre senyal, el SHGb02+14A, detectat per l’equip SERENDIP, ho és encara més: el SHGb02+14A és un senyal de banda estreta, centrat molt a prop dels 21 cm, però que ha estat detectat tres voltes! A més, la seua freqüència té un desplaçament Doppler periòdic, amb un període de 9 dies, coherent amb el fet que la font emissora del senyal estiguera en un cos (un satèl·lit artificial?) que estiguera descrivint una òrbita de 9 dies de duració. De moment aquest senyal està també per explicar.

-Estem esperant rebre algun senyal intel·ligent de l’espai. Però n’hem enviat nosaltres algun de ràdio per dir que som ací, que a la Terra existeix una civilització tecnològica?

-De fet dos: el radiomissatge d’Arecibo, enviat el 1974, i el Cosmic Call, enviat dues vegades, el 1999 i el 2003. En ambdós casos es tracta d’imatges digitalitzades en bits 1 i 0, enviades seqüencialment. Les dues tenen un contingut matemàtic elevat que és part del procés de desencriptació: el nombre de bits del missatge (en el cas del Cosmic Call de cada pàgina del missatge) és un nombre que només es pot reduir al producte de dos nombres primers. Quan els bits de la imatge s’ordenen segons estos dos nombres, apareix una imatge que és l’autèntic missatge: figures i diagrames que parlen (d’una manera un tant naïf) del nostre món i de la nostra espècie.

-Ara mateix hi ha alguns missatges de la humanitat gravats en plaques i viatjant en naus que estan eixint del Sistema Solar (Pionner X, Voyager  1 i 2) . Quina efectivitat poden tindre?

-Cap. Tant en aquest cas com l’anterior, les probabilitats que els missatges siguen detectats són quasi nul·les. Realment, el vertader destinatari d’aquests missatges és la Humanitat. És una forma d’il·lusionar-nos en l’exploració astronòmica i espacial. Com m’agrada dir, el que hem fet és pintar en el wàter de la Galàxia “la Humanitat estigué ací”, és una expressió de les nostres ànsies de perdurar.

-I si després de dècades d’escoltar l’Univers en busca de senyals d’altres móns, no tenim èxit i no detectem cap senyal intel·ligent? Quina conseqüència tindria aquest fet per a la humanitat?

-Be, si després d’una prolongada i eficient cerca no trobem cap altre senyal, probablement el que vulga dir és que no hi ha altres civilitzacions tecnològiques en la nostra Galàxia, potser en tot l’Univers. I això faria recaure sobre els nostres muscles una gran responsabilitat: nosaltres seríem l’única possibilitat que tindria l’Univers de conéixer-se a si mateix. No podem permetre’ns extingir-nos.

-Però algun dia potser tindrem èxit i descobrirem que no estem sols a l’univers? Com creus que respondrà la humanitat?  

-Jo francament espere que eixe siga el cas. Si trobàrem només un sol cas d’altres intel·ligències, probablement el que voldria dir és que la intel·ligència siga més comú del que creiem. El sol fet de detectar-los seria un important indicatiu de que és possible sobreviure al desenvolupament tecnològic (per pura estadística, estarien més avançats que nosaltres). Probablement eixe coneixement seria prou per a canviar la nostra societat. Si a més poguérem establir contacte amb ells, si ens arribara una xicoteta mostra dels seus coneixements, tindria unes repercussions socials inimaginables.

-A la Terra, ara sabem que, a banda de l’espècie humana, hi ha altres espècies que també es comuniquen entre elles, com els dofins i les balenes. Com pot ajudar-nos aquest fet per a que puguem conèixer com es comuniquen les civilitzacions extraterrestres?

-Són de fet bancs de proves per a testar eines de comunicació amb altres civilitzacions. Sabem que els dofins tenen noms propis. A banda del cas de l’home, és l’únic animal del que sabem que té aquesta característica. Les seues vocalitzacions tenen unes característiques estadístiques i matemàtiques sorprenentment semblant a les nostres, com el seu nivell d’entropia o complir la llei de Zipf, una llei estadística que es dona en tots els idiomes humans i que ens diu que, quan un sistema està optimitzat per a transmetre informació complexa, les paraules més freqüents seran més curtes i les menys freqüents, més llargues. El fet de trobar aquestes característiques en les nostres llengües i en les vocalitzacions dels dofins ens fa creure que trobarem característiques semblants en els possibles llenguatges naturals d’altres civilitzacions extraterrestres.

-Has dit que les matemàtiques i les lleis de la física són un llenguatge universal. Que vols dir?

-Be, com he dit abans, ambdues coses són l’única cosa en comú que podem tindre, per tant caldria dissenyar un llenguatge que fera ús d’aquestes dues coses; com per exemple, el llenguatge Lincos de Hans Freudenthal. Aquesta classe de llenguatge s’hauria d’ensenyar a ella mateix. Per exemple, un missatge basat en xiulets de ràdio que diguera: pip moc pip maa pip pip ens estaria dient 1 + 1 = 2 (moc seria el signe més i maa el signe igual). Per suposat caldria posar molts exemples per a què es pugueren deduir aquestes identitats, però a poc a poc s’aniria adquirint un llenguatge prou sofisticat com per a poder dir coses interessants.

-Serà possible algun dia viatjar a les estrelles i visitar aquells móns llunyans?

-És possible que sí, però serà sense dubte una empresa molt lenta, de milers d’anys! Però, si aconseguim sobreviure al desenvolupament tecnològic, segurament els nostres descendents posaran els seus peus en planetes d’altres sistemes estel·lars. Pensem que fa només un segle començàrem a volar (el Flyer dels germans Wright és de 1903) i ara tenim estacions espacials i sondes en Saturn. Què vorem d’ací a un segle?

Enric Marco

Entrevista publicada a la revista Quinzedies, febrer 2007, núm 89.

El mes de febrer 2007

Les postes de Sol poden ser ben interessants la primera part del mes. Just després d’amagar-se el Sol rere l’horitzó veurem Venus dalt i Mercuri a sota. Mart i Júpiter es troben situats en la part dreta del Sol i es veuran abans de l’eixida solar. Saturn serà visible ja des de les primeres hores de la nit.

Aquest mes, i des de llocs foscos, podem fixar-nos en la zona del cel que es troba entre la constel·lació del Cotxer i l’estrella polar. Aquesta zona pròxima al pol nord celeste sempre està visible al cel ja que no es pon mai. No té estrelles brillants i és per això que fins l’edat moderna no se li associà cap constel·lació. El matemàtic alemany Jakob Bartsch, que era cunyat de Johannes Kepler, crea el 1624 la dèbil constel·lació de Camelopardalis (Girafa). Tanmateix es creu que l’astrònom holandés Petrus Plancius ja l’havia observada uns anys abans. La forma allargada de la figura formada per les seues set estrelles principals de cinquena magnitud recorda una girafa. Realment és el camell lleopard: una girafa amb cap de camell i taques de lleopard.
 
Les postes de Sol poden ser ben interessants la primera part del mes. Just després d’amagar-se el Sol rere l’horitzó veurem cap al sud-oest dos planetes, Venus dalt i Mercuri a sota, ben brillants en les primeres hores nocturnes.  Si els primers dies estaran pròxims, a poc a poc s’aniran separant i el dia 18 Mercuri ja s’haurà acostat tant al Sol que la seua visió serà impossible.  El dia 19 tindrem un encontre pròxim entre una Lluna creixent de 2 dies i el planeta Venus.

Mart i Júpiter es troben situats en la part dreta del Sol i es veuran abans de l’eixida solar cap al sud-est. Saturn ja serà visible a partir de les primeres hores de la nit a la constel·lació de Leo en direcció a l’est. El dia 2 de febrer la Lluna plena se situarà ben a prop del planeta.
 
La Lluna serà plena el 2 de febrer, mentre que el 10 estarà en fase de quart minvant. El dia 17 tindrem una lluna en fase de nova. Finalment, el 24 de febrer la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent.

La notícia important del mes ha estat, sens dubte, l’observació del cometa McNaught. Descobert el 7 d’agost del 2006 a Austràlia, en el seu camí cap al Sol ha estat el cometa més brillant dels últims quaranta anys. Va ser visible a simple vista els primers dies de gener a la posta de Sol. Fins i tot alguns astrònoms l’han fotografiat a plena llum del dia. En la seua màxima aproximació al Sol el dia 12 de gener va ser observat pels instruments del telescopi solar SOHO. Ara ja no és visible per a les nostres latituds, però els habitants de l’hemisferi sud de la Terra encara el podran observar a la posta de Sol. Ha estat qualificat com el gran cometa del 2007. I això que l’any tot just ha començat.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de febrer del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

I aquest apartat pot ser interessant, principalment, per als lectors de la comarca de la Safor. S’està organitzant una observació d’astronomia oberta a tot el públic per al dijous 22 de febrer, a càrrec de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i amb la col·laboració de la revista Quinzedies. Alguns membres de l’Agrupació Astronòmica i jo mateix  mostrarem les constel·lacions, la Lluna i el planeta Saturn amb diversos telescopis. I es faran demostracions pràctiques de l’ús de la carta del cel que acompanya aquest article. El lloc d’observació serà la Plaça Tirant lo Blanc, dalt del parking del riu Serpis al final del Passeig de les Germanies a Gandia. Esteu convidats.

Figura: Mapa celeste per al mes de febrer. Vàlid per al dia 1 de febrer a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.