El cel d’octubre de 2006

La constel·lació del Dofí (Delphinus) és una de les més menudes del firmament. Situada entre les constel·lacions del Cigne i de l’Àguila, té també una història lligada a la mitologia. Representa un dofí saltant, possiblement el que envià Posidó, el deu del mar, perquè li portàs la seua núvia Anfitrite amb qui s’havia de casar. Les seues estrelles principals, Alfa i Beta Delphini, són bastant dèbils i tenen uns noms molt estranys, Sualocin i Rotanev, que corresponen al nom i cognom a l’inrevés de l’astrònom de Palerm, Nicolaus Venator. Com veieu, als astrònoms també els agrada jugar, de tant en tant.

Júpiter encara serà visible però ja estarà molt baix. Només el veurem poc després de la posta de Sol cap al sud-oest les dues primeres setmanes del mes. Mercuri també es veurà molt prop de l’horitzó a la posta i anirà aproximant-se a Júpiter a mesura que avança el mes. El planeta Saturn es veurà a la matinada, cap a l’est, poques hores abans de l’eixida del Sol entre les constel·lacions de Leo i Càncer.                                                    

La Lluna serà plena el 7 d’octubre, mentre que el 14 estarà en fase de quart minvant. El dia 22 tindrem una lluna en fase de nova. Finalment, el 29 d’octubre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent.

La reunió d’agost de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va decidir finalment eliminar Plutó de la llista dels planetes. Plutó, juntament amb Ceres, el major dels asteroides, i el nou cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena, formen el grup de planetes que ara anomenem nans. La reacció dels astrònoms americans ha estat de sorpresa i de frustració. Cal recordar que Plutó va ser descobert el 1930 per l’americà Clyde Tombaugh i la recent retirada de Plutó de la família planetària s’ha percebut quasi com una ofensa nacional. Aquesta nova categoria de planeta nan permetrà englobar tots els nous cossos que es descobriran, de segur, més enllà de Neptú, dins del Cinturó de Kuiper. A més a més, fa pocs dies la IAU donà finalment nom propi a 2003 UB313. El nom elegit pels seus descobridors amb molt de sentit de l’humor i acceptat per la IAU ha estat Eris, la deessa de la discòrdia. Molt bona elecció per a un cos que ha provocat discussió i la davallada de Plutó. La seua lluna ha rebut el nom de Disnòmia, la deessa del desordre.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’octubre 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. He adjuntat a aquest post un arxiu amb una imatge amb més resolució. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes d’octubre. Vàlid per al dia 1 d’octubre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel. He adjuntat un arxiu amb una imatge amb més resolució. Punxeu-la per obtindre-la.

El tercer planeta nan és batejat com a Eris

El nou cos transneptunià 2003UB313 descobert més enllà de Plutó ja ha rebut nom. El cos popularment conegut per Xena es dirà a partir d’ara Eris. L’elecció d’aquest nom no és improvisat.

Ja vaig contar en dos posts, aquest i aquest, com va anar la degradació del planeta Plutó i la polèmica que aquest fet ha provocat, sobre tot en la comunitat astronòmica americana.  De tota manera no hem d’oblidar que encara que Plutó ja no és planeta “clàssic”, és el prototip de planeta nan. D’aquest tipus de planetes hi ha de moment tres membres: Plutó, Ceres i el popularment conegut per Xena.

Ceres, d’uns 900 km de diàmetre, va ser descobert l’1 de gener de 1801 per Giovanni Piazzi.  Durant uns anys va ser considerat planeta però finalment va ser renomenat, en descobrir-se desenes i després milers de cossos com ell entre les òrbites de Mart i Júpiter.  Ceres és, des d’aleshores, el major dels asteroides.

Una cosa semblant li ha passat a Plutó. Si durant 76 anys ha estat un planeta, l’observació continua del cel i la millora de la nostra instrumentació astronòmica han permés descobrir desenes de cossos més enllà de Plutó i similars a ell. El  més gran de tots ells, tècnicament anomenat 2003UB313, i popularment Xena, ha desencadenat la discòrdia. O aquest és planeta o es crea una nova categoria de cossos del sistema solar. La jugada és repeteix, per tant.

Finalment, el dia 24 d’agost de 2006 l’assemblea de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va crear la subcategoria de planeta nan on posar Plutó, Ceres i Xena.

El nom de Xena, va ser proposat mig en broma per M. Brown, el seu codescobridor. Xena és una princesa guerrera, heroïna d’una sèrie de televisió. Però aquest nom no podia durar. El bateig del planetes i altres cossos del sistema solar és competència exclusiva de la IAU, encara que els seus descobridors poden proposar noms. Els noms de planetes han de provindre de la mitologia, preferentment grecoromana.

Així que, amb un sentit de l’humor molt apropiat, els codescobridors de Xena, Michael Brown, Chad Trujillo i Davis Rabinowitz van proposar el nom d’Eris. La IAU va comunicar fa uns dies que aceptava la proposta i el nou planeta nan 2003UB313 s’anomenarà a partir d’ara Eris.

Gràcies a Raül (vegeu comentaris) que em fa un comentari molt adient, caldria adoptar en català el nom Eris. A més he trobat aquest enllaç molt adient en català.

Eris és la deessa grega de la discòrdia i de les bregues. Sembla que a la boda de Peleu i Tetis, on estaven invitats tots els deus de l’Olimp, s’oblidaren d’Eris. Aquesta, astuta, envia una poma d’or com a regal per a la més bella de la boda. Tots pensaven  que aquesta seria la núvia però les deesses Atenea, Hera i Afrodita van discutir molt per endur-se el premi. Finalment Paris va fer d’arbitre i elegí Afrodita. Com a premi la deessa li atorgà Helena. I ja sabeu que passà quan se l’endugué a Troia. Podeu llegir la història sencera en aquest bloc. Molt bon nom per a un cos que ha revolucionat el món dels astrònoms planetaris i de la cultura popular en general, descavalcant Plutó de la família planetària. El satèl·lit d’Eris s’anomenarà Disnomia. Aquesta, filla d’Eris, és la deessa del desordre. Quina família!

Se n’ha fet alguna pel·lícula on la deessa Eris hi apareix. Per exemple tenim la bella Michelle Pfeiffer posant la veu a la deessa Eris a la pel·lícula de dibuixos animats Simbad, la llegenda dels set mars (2003). Mireu la versió en català ací.

Són curiosos els comentaris de la pàgina de la NASA on es fa esment de la noticia:

 After the International Astronomical Union ruling on the definition of a planet, Dr. Paul Hertz, chief scientist for the Science Mission Directorate at NASA Headquarters, said, “NASA will, of course, use the new guidelines established by the International Astronomical Union. We will continue pursuing exploration of the most scientifically interesting objects in the solar system, regardless of how they are categorized.”

En resum, la NASA treurà també Plutó de la llista dels planetes “clàssics” per imperatiu legal.

Plutó, la batalla continua

Els que pensaven que l’assumpte de la degradació de Plutó havia acabat s’han equivocat.  Estan començant a sortir a la xarxa un munt d’iniciatives per a reivindicar el bon nom i l’honor de Plutó. Quasi totes, però, vénen dels Estats Units. Hauran d’esperar, però, almenys 3 anys, fins a la pròxima reunió de la Unió Astronòmica Internacional (IAU)  per decidir alguna cosa. La cosa promet ser divertida.

Com ja vaig dir en un post anterior, Plutó ha estat classificat en la darrera assemblea de la IAU com a planeta nan. La viquipèdia anglesa, sempre tan eficaç, ja fa dies que ha incorporat les darreres definicions.

Els nord-americans s’han quedat sense planeta doncs. Josep Emili Arias en parla molt bé a l’article publicat al Levante. (Posaré l’enllaç quan puga. Quina web més dolenta tenen…) Plutó, descobert el 1930 per Clyde Tombough, tot just en plena depressió americana, era tot un orgull nacional. Ampliar el Sistema Solar amb el 9é planeta!. M’acabe d’assabentar en aquest últim enllaç que aquest astrònom deia haver vist OVNIS i que creia fermament que els extraterrestres ja havien vingut(!)…

M. Brown, codescobridor del cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena, ja no serà el descobridor del 10é planeta del sistema solar, sinó que el fet que aquest cos siga més gran que Plutó ha portat més bé a eliminar Plutó de la llista de planetes. Ha passat a ser, per dir-ho d’alguna manera, l’assassí de Plutó. Mireu la pàgina web on descriu com van trobar Xena. Fixeu-vos en el titular de la pàgina. Està ratllat!

He fet una petita enquesta al voltant d’aquest tema entre els col·legues que es dediquen a les més variades branques de l’astronomia. Aquesta enquesta no té cap valor, podeu suposar-ho. Alguns, -la majoria- estem clarament a favor de la proposta que va triomfar. Jo m’hi incloc, per les raons que s’han exposat en l’anterior post en què parlava del tema.

D’altres estan en contra. Pensen que s’hauria d’haver acceptat que Plutó, Ceres i Xena, foren declarats planetes. L’estudi sistemàtic del cinturó de Kuiper portarà, sens dubte, a la descoberta de més cossos més enllà de Plutó. Que, així, si d’ací a 5 anys, diuen,  el Sistema Solar té 50 planetes més, doncs cap problema…

Finalment, estan els que podríem anomenar els historicistes. Diuen que, encara que Plutó no compleix els estàndards per ser un planeta, hauria pogut ser acceptat al club dels planetes per raons culturals. Plutó és un planeta per raons històriques. Els cossos descoberts a partir d’ara ja no ho seran. Tancar la porta i tirar la clau.  No us escandalitzeu. La ciència en general i l’astronomia en particular n’està plena de casos semblants. Per exemple, una nebulosa planetària és un núvol immens que envolta un estel de poca massa en les fases finals de la seua evolució.  Clarament no té res a veure a la formació planetària però ha conservat el nom de quan es pensava el contrari. També les supernoves no tenen res a veure amb les noves. Ni les estrelles noves són estrelles acabades de néixer sinó tota una altra cosa.

Però Plutó continua degradant-se. Se li acaba d’assignar el número 134340 pel Minor Planet Center. L’objecte transneptunià 2003 UB313 té el número 136199.

Els nord-americans són els que pitjor s’ho han pres. Ja hi ha moltes pàgines demanant la tornada per la porta gran del cos que orbita el Sol més enllà de Neptú.  Podeu veure aquesta, o bé aquesta. Si poseu per exemple al google “pluto save petition” obtindreu 326,000 pàgines.  També podeu comprar samarretes per donar suport a Plutó. O com diuen des de la revista Sky and Telescope, revista de divulgació molt popular: Was the pluto vote anti-american?

Avui he rebut aquesta.

PLUTO PETITION: Got an opinion about Pluto?  Sign the Pluto Petition:  
http://plutopetition.com

 M’ha estat enviada avui pel servei de noticies de la NASA. Tots agranen cap a casa…

 

Pluto, el dimoni destronat

Planetes nans

No hi ha res que dure per sempre. Plutó ha deixat de ser considerat un planeta del Sistema Solar. Aquesta decisió que a alguns els pot semblar arbitrària té, tanmateix, unes profundes raons.

Plutó va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde W. Tombaugh. Podeu veure l’interessant post de Juli Peretó d’avui mateix. Ja feia temps que les pertorbacions gravitatòries de l’òrbita de Neptú preveien que havia d’existir algun altre cos més enllà. Es tractava de trobar el planeta X, el desconegut. Tombaugh va tindre èxit i donat que es considerava que estava a les afores del Sistema Solar se li va assignar el nom de Plutó, déu de l’infern grecoromà. Més tard, l’any 1978, Jim Christy va descobrir-li un satèl·lit, Caront, nom del barquer que duia els morts a l’infern creuant el riu Estígia.

Plutó no ha deixat de sorprendre els astrònoms. La seua òrbita de 249 anys és tan el·líptica que a vegades entra dins de l’òrbita de Neptú però la gran inclinació orbital fa que no hi haja perill de col·lisió. A més, està format per una amalgama de roques (70%) i gels de nitrogen i metà congelat (30%). La seua atmosfera és intermitent, és a dir, normalment està congelada però quan està més prop del Sol, aquesta es vaporitza i durant uns anys gaudeix d’una lleugera capa gasosa de nitrogen i metà. La grandària de Plutó tampoc no és gran cosa ja que és més menut que la Lluna, les quatre grans llunes de Júpiter (Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo), Tritó i Tità.

Els altres planetes, des de Mercuri a Neptú tenen unes característiques més comunes, òrbites quasi circulars, poca inclinació orbital, etc. Però les característiques peculiars de Plutó havien estat acceptades com s’accepten les estranyeses de l’ovella negra de la família.

Les coses s’han capgirat, però, des de fa uns anys. Més enllà de Plutó han anat descobrint-se nous cossos celestes orbitant el Sol. Móns tan allunyats que el Sol només és l’estrella més brillant del cel, a unes temperatures fregant els 250 graus sota zero. És la zona del cinturó de Kuiper on es creu que existeixen milers de cossos. El descobriment de l’objecte 2003 UB 313 per un equip d’astrònoms de Califòrnia liderats per M. Brown i la constància que és un centenar de quilòmetres més gros que Plutó han acabat d’encendre la polèmica. Brown argumenta, amb raó, que si Plutó és considerat planeta, aquest nou cos, que anomena informalment Xena, que és més gran, també ho ha de ser.

Aquest fet ha portat a la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a posicionar-se. Si s’accepta que Xena és un planeta, també ho ha de ser Ceres, el major dels asteroides; Caront, la lluna gegant de Plutó i segurament unes desenes de cossos que es descobriran més enllà de Plutó. No ha estat així, afortunadament. Les coses han anat d’una altra manera. Per primera vegada en la història s’ha posat una definició clara del que es considera un planeta. És un objecte que:

  • a) orbita el Sol, sense ser un satèl·lit,
  • b) té la massa suficient per a adquirir una forma d’equilibri hidrostàtic -siga més o menys esfèric- i
  • c) domine el seu entorn, tot havent netejat la seua òrbita d’objectes menors.

Plutó clarament incompleix la condició c) ja que entra en l’òrbita de Neptú i aquest és molt més gran. Calia un premi de consolació per als nord-americans que de colp han perdut dos llocs en el rànquing de descobridors planetaris (Plutó i Xena). A més, i molt més important que això, calia donar lloc a l’allau d’objectes que s’espera descobrir en els pròxims anys en el cinturó de Kuiper. S’ha creat la classificació de planeta nan en què la condició c) no es compleix. De moment han entrat en aquest apartat Plutó, Ceres i Xena. I pròximament, segurament hi podrien entrar Caront, Vesta, Pal·las i Hygiea (asteroides)  si es demostra que són més o menys esfèrics.

La ciència, per principi, tracta de classificar i ordenar per poder comprendre. Aquesta és la utilitat última de tot el citat afer: comprendre el nostre Sistema Solar i la seua formació, ara que centenars de nous planetes s’estan descobrint al voltant d’altres estrelles.

El cel de setembre de 2006

Júpiter encara serà visible però ja estarà molt baix. Els planetes Venus i Saturn es veuran a la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. I Plutó ha deixat de ser un planeta…

La constel·lació de l’Àguila (Aquila) és un dels grans conjunts estel·lars de l’estiu. La seua estrella principal, Altair, forma un dels vèrtexs del triangle estival que cobreix el cel aquests mesos de calor, constituït també per Vega, l’estel principal de la constel·lació de Lyra, i per Deneb, l’estel més brillant del Cigne. Durant el mes de setembre veurem l’Àguila en direcció sud, a una altura mitjana. Representa Zeus, convertit en Àguila, que s’endu el jove Ganímedes a l’Olimp per convertir-lo en el seu amant. La constel·lació està situada sobre la Via Làctia i per això, en haver una major concentració d’estrelles, s’han observat diverses explosions estel·lars. Es tracta de noves, estrelles que augmenten espectacularment i periòdicament de brillantor en aquesta regió del cel.

Júpiter encara serà visible però ja estarà molt baix. Només el veurem les primeres hores de la nit cap al sud-oest. Els planetes Venus i Saturn es veuran a la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. Els primers dies estaran prou junts però Venus s’anirà separant i s’aproximarà al Sol. El dia 19 un filet de lluna decreixent es trobarà en les proximitats de Saturn a només 2 graus.

La Lluna serà quart creixent l’1 de setembre, mentre que el 7 estarà en fase de lluna plena. El dia 14 tindrem una lluna en quart minvant. El 22 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova. Finalment el dia 30 tornarem a tindre quart creixent.

Plutó ha sorprès sempre els astrònoms. Descobert el 1930, la seua grandària, distància al Sol i òrbita el fan més semblant als cossos provinents del Cinturó de Kuiper. A més a més, la seua lluna Caront descoberta el 1978 és molt gran de manera que es podria parlar d’un sistema planetari doble. La cosa s’ha complicat aquests últims anys quan s’han descobert alguns altres cossos, més enllà de Plutó, fins i tot més grans que ell. A més a més, la continuada troballa de nous planetes al voltant d’altres estrelles ha obligat la Unió Astronòmica Internacional, en la seua reunió d’agost a Praga, a aprovar una nova definició de planeta del sistema solar que en la seua versió senzilla seria: un planeta és tot cos aproximadament esfèric que gira al voltant del Sol i que ha netejat el seu entorn de cossos menors. El sistema solar s’ha quedat, de fet, amb 8 planetes: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. S’ha creat una nova categoria de planeta nan que inclou Ceres, actualment l’asteroide més gran, Plutó i el nou cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena. Ja en parlaré detalladament en una entrada d’aquest bloc els pròxims dies.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Existeix un mapa amb major resolució. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Les vacances acaben però l’estiu continua

Altra vegada a la feina. Un mes sense accés fàcil a internet ja començava a pesar. Un mes en que han passat moltes coses en el món de l’astronomia. Per començar, Plutó ha deixat de ser un planeta.

M’he de posar al dia en aquest bloc i aniré donant la meua opinió sobre aquest i altres temes. I moltes gràcies pel seguidors (molts o segurament pocs d’aquest bloc). 

I l’estiu, continuarà fins el 22 de setembre. Però aquesta és una altra història.

Una salutació a l’afició.