“Els cossos celestials no tenen a dalt i a baix,ni esquerra ni dreta, són objectes absoluts”

La inclusió de temes científics en la literatura catalana no és molt freqüent. Per això sobta que a la novel·la Senyoria de Jaume Cabré ho haja fet i a més se n’haja reeixit. L’astronomia a la novel·la és un dels principals fils conductors i les històries que des d’antic s’han llegit al firmament expliquen el que li passa al seu protagonista.

Senyoria (1991) de Jaume Cabré conta la història de Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona a finals de l’any 1799, de les seues decisions judicials i de les seues conseqüències. Està ambientada en l’época de la decadent noblesa borbònica barcelonina i de la naixent i puixant burgesia.

Però del que vull parlar és de la presència de l’astronomia en aquest relat. Rafel Massó, fora de l’Audiència, és un astrònom afeccionat que amb el seu telescopi es dedica a observar les constel·lacions i imaginar les històries mitològiques escrites als cels. D’aquesta manera l’astronomia no és un tema accessori de la novel·la sinó que n’és part fonamental. De fet, la novel·la està dividida en tres llibres: Sota el signe d’Orió, L’esglai de les Plèiades i Plutó erràtic.

Rafel Massó és un astrònom versemblant. Diversos passatges del llibre ens confirmen que el jutge està realment fent ús d’un telescopi. Si està mirant la nebulosa d’Orió, ha d’ajustar contínuament la posició perquè el seu telescopi no té, com en l’actualitat, un motor per seguir el moviment dels objectes celestes. A més, la inversió de la imatge és un fet real que afecta els telescopis. Però, com ben bé ens diu Jacint Dalmases a la novel·la, els cossos celestials no tenen a dalt i a baix. Tanmateix Rafel Massó necessita adaptar un inversor d’imatges al seu telescopi per poder observar altres cossos celestials no precisament situats al firmament, la seua veïna Gaietana.

Rafel Massó té un mestre que li ha ensenyat tot el que sap d’astronomia. És el doctor Dalmases. Aquest metge i expert astrònom és un científic que Jaume Cabré ha inventat per fer més creïble l’acció en una Barcelona grisa amb les seues universitats eliminades per Felip V arran de la Nova Planta.

El regent està obsedit per la nebulosa d’Orió i per les petites estrelles del seu interior anomenades el trapezi. Aquesta zona de formació estel·lar rep el nom de M42 dins del catàleg de Messier. Charles Messier, astrònom francés, que apareix repetidament citat a la novel·la, estava interessat pels cometes. Aquests són boles de gel, pols i roques que orbiten el Sol amb òrbites molt allargassades i, en aproximar-s’hi desenvolupen una cabellera de gas i pols i una llarga cua. Quan Messier va veure que al cel hi havia objectes d’aspecte nebulós que podrien molestar-lo en la seua recerca de cometes, es va dedicar a observar tot el cel per catalogar-los. El seu inventari conté 110 objectes d’aspecte nebulós que actualment poden classificar-se com a nebuloses de gas i galàxies. De fet Rafel Massó parla de la nebulosa d’Andròmeda (M31). Fins la segona dècada del segle XX no es va descobrir que aquesta nebulosa realment és una galàxia que es troba a uns 2,2 milions d’anys llum, amb la qual cosa s’eixamplaven de manera extraordinària les dimensions de l’Univers.

Al llibre podem identificar Rafel Massó amb la constel·lació d’Orió. Orió, segons la mitologia, era un gegant caçador nascut a la Terra, fill de Posidó (Neptú) i que podia caminar per damunt la mar. Era molt bell i tenia molta força. Va tindre una vida sexual molt activa, sempre perseguint per les bones o per les males, totes les dones que es creuaven al seu camí. Va perseguir les Plèiades. Finalment la deessa Artemis li envià un escorpí que li picà al taló i el matà. L’escorpí fou elevat al firmament com a constel·lació, i el mateix li succeí al gegant Orió. Ara, si observem el cel, les dues constel·lacions estan ben separades. La primera és una de les més importants constel·lacions de l’estiu mentre que Orió és la més bella i visible de l’hivern.

Les teories heliocèntriques, que defensen un sistema solar amb el Sol com a centre, eren totalment acceptades en els ambients científics i intel·lectuals a finals del segle XVIII. Però l’esglèsia encara s’hi resistia com queda reflectit a certs passatges del llibre en boca de Fèlix Amat.

No tenia raó Rafel Massó quan defensa davant Jacint Dalmases que Aldebaran, l’estel principal de Taure, és un estel únic. Els moderns telescopis han trobat un acompanyant poc massiu i menut. El doctor Dalmases, a partir d’una breu variació de la seua brillantor, explica que hi ha una altra estrella junt amb Aldebaran. Però aquesta variació de brillantor seria produïda pel fet que Aldebaran és un estel variable i no perquè té una companya, ja que aquesta és molt dèbil.

Només he pogut detectar un error. Cap al final del llibre s’afirma que Plutó, que seria descobert el 1930, es trobava en la constel·lació de Taure en l’època en què passa l’acció. L’ús d’un programa informàtic que ens recree el cel en anys pretèrits ens mostra clarament que Plutó es trobava realment més cap a l’oest, just en la constel·lació d’Aquari a finals de l’any 1799. El planeta que brillava en Taure, al nord d’Orió, era Júpiter. Tenint en compte la cura que s’ha seguit en tot el llibre en els temes astronòmics, haig de suposar que aquesta permuta astronòmica no és més que una llicència que haurem de perdonar.

Una bona lectura que us recomane vivament tant per saber què li passa al protagonista Rafel Massó com per la bellesa de les descripcions astronòmiques. Tan de bo tots els llibres que fan referència a temes científics ho feren amb tant de gust i exactitud. La ciència seria considerada part de la cultura tal com ho són la música o la pintura, posem per cas.

Llegiu-lo. Us agradarà.

Avui dijous 27 d’abril, a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, Jaume Cabré parlarà d’aquestes i d’altres coses en un debat amb els alumnes de diversos instituts de secundària del País Valencià dins del cicle DIÀLEG ENTRE L’ESCRIPTOR I ELS LECTORS JOVES A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA – 2006 – organitzat pel Departament de Filologia Catalana, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Servei de Formació Permanent de la Universitat de València.

Actualització 1.

He afegit en el text un enllaç a una imatge del cel a finals de 1799. Plutó es mou molt lentament en el cel i durant tota l’acció de la novel·la (11 de novembre 1799 a 1 de gener 1800) Plutó es troba aproximadament al mateix lloc.

L’eclipsi parcial del 29 de març a València

L’observació de l’eclipsi parcial va ser un èxit, malgrat els núvols que van anar apareixent al cel de València i que impediren contemplar la part final del fenomen. Desenes de persones es van apropar al Campus de Burjassot, on el Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València havia preparat diverses activitats per contemplar l’eclipsi a l’Aula d’Astronomia, situada a l’edifici Jeroni Muñoz.

Aquesta vegada es van utilitzar tres telescopis per a veure l’esdeveniment: un solar projectava la imatge del Sol sobre una pantalla translúcida a l’aula docent i un altre òptic projectava la imatge del Sol sobre una pantalla en la cúpula de l’estació d’observació . Una webcam captava aquesta última imatge i la posava a la disposició de tothom en internet en la pàgina web de l’Aula. El radiotelescopi de l’Aula feia un seguiment del fenomen en ràdio.

A més, els estudiants de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València van posar els seus telescopis a l’abast del personal del Campus i del públic en general. Van instal·lar els seus telescopis distribuïts entre els diferents edificis del Campus.

            Aquesta vegada l’eclipsi era parcial per a nosaltres. Però era total per altres zones del món. Per això, es van habilitar dues sales multimèdia per veure l’eclipsi total en directe a través de la xarxa informàtica de la Universitat. Una era el Saló de Graus de la Facultat de Matemàtiques amb capacitat per a 90 persones i l’altra l’aula docent de l’Aula d’Astronomia.

    Cap a les 10:45 posarem en marxa tots els telescopis i la transmissió per internet. Tal com estava previst, a les 11:15 la Lluna no va faltar a la seua cita amb el Sol. Imperceptible al principi, més evident a mesura que passava el temps, el Sol anava mostrant a poc a poc un creixent mos fosc.

Cap a les 12:15 es produí el màxim de l’encontre còsmic. La Lluna, que havia anat tapant la part inferior del Sol arribà a cobrir el 32% de l’àrea solar.

Mentrestant a les aules multimèdia el públic es preparava per al moment decisiu, l’eclipsi total observat i retransmés per les expedicions científiques desplaçades a la banda de totalitat. Primerament la gent va observar l’eclipsi total des de la població de As Sallum en Egipte des d’on un equip del departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona retransmetia el fenomen. Espectacular. Com que l’eclipsi avançava de sud-oest a nord-est, uns pocs minuts més tard van poder tornar a observar-lo des de Side a Turquia on un equip de l’Exploratorium de San Francisco el retransmetia. Aquesta vegada va ser molt més espectacular donat el sistema de transmissió contínu utilitzat.

A Burjassot, les condicions meteorològiques eren bones al principi per a l’observació, però els núvols van dificultar la visió de la part intermèdia, per acabar tapant completament el Sol a última hora. Així que quan l’eclipsi acabà, cap a les 13:16, ja feia temps que els núvols havien guanyat la partida. Va ser aleshores que apagarem els nostres telescopis i desmuntarem tots els nostres dispositius.

Aquesta vegada la xarxa de la Universitat no va patir cap sobrecàrrega. La parcialitat de l’eclipsi no era tan atraient però, així i tot, les dades del Servei d’Informàtica de la Universitat de València mostren que la pàgina que servia l’eclipsi en directe va ser la 8ena pàgina més visitada del mes amb unes 123729 entrades durant les 2 hores de durada de l’eclipsi.

La gent ja era conscient que la seguretat és un element essencial en l’observació de l’esdeveniment i la millor manera de gaudir de l’eclipsi. Per tant, els visitants van portat i usar les seues ulleres d’eclipsi per veure-ho directament. També se’n van repartir unes poques que ens quedaven de la vegada anterior als que se’ls havia oblidat.

Foto: Màxim de l’eclipsi a València a les 12:15 hores (hora oficial). Es poden veure més fotos a la pàgina de resultats de l’eclipsi.

 

El cel d’abril de 2006

El mes d’abril podem veure la petita constel·lació de Sextans. Situada sobre l’equador celeste, entre les importants constel·lacions d’Hidra i Lleó, és un invent modern. Va ser l’astrònom polonés Johannes Hevelius qui, al segle XVIII, va homenatjar el sextant, instrument astronòmic que permet mesurar l’altura del Sol en alta mar i determinar la latitud del vaixell. Va perdre un d’aquests instruments en l’incendi del seu observatori el 1679 i li va dedicar una constel·lació. Les estrelles de la constel·lació són realment dèbils. La més brillant, Alfa Sextantis, és només de magnitud 4,5.

El mes començarà amb una fina lluna molt prop de les Plèiades el dia 1, tot just després de la posta de Sol, en direcció a l’oest.

El planeta Mart continua trobant-se ben alt en el cel durant tot el mes, en la constel·lació de Taure, els primers dies al sud d’Auriga fins que entre de ple en la constel·lació de Geminis. El dia 3, la Lluna quasi en quart creixent se situarà a tan sols 3 graus del planeta. Saturn es troba quasi immòbil en la constel·lació de Càncer i també serà observable tota la nit al llarg del mes. Si mirem cap a l’est, Venus es veu ben brillant una hora abans de l’eixida del Sol, mentre que Mercuri apareixerà uns minuts abans que el Sol isca. Júpiter serà visible a la matinada en la constel·lació de Libra.
 
La Lluna serà quart creixent el 5 d’abril, mentre que el 13 estarà en fase de lluna plena. El dia 21 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 27 d’abril la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova.

El passat dia 26 de març es canvià a l’horari d’estiu, i afegírem una hora a tots els nostres rellotges. Això es fa de manera sistemàtica des de l’any 1974 a tota l’Europa continental per qüestions d’estalvi energètic, arran de la crisi causada per la guerra arabo-israeliana de l’any anterior que provocà la primera pujada sobtada dels preus del petroli. Ara ja haurem notat que, d’un dia per l’altre, el Sol s’alça i es pon un hora més tard.

El passat 29 de març vàrem poder gaudir d’un eclipsi parcial de Sol. Bé, no de tot, ja que uns núvols descarats ens impediren observar el final de l’encontre còsmic des de la comarca de l’Horta. Pròximament faré un article sobre els resultats de l’eclipsi.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’abril de 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores. Ací hi ha una imatge amb més resolució.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes d’abril. Vàlid per al dia 1 d’abril a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.