La NASA demana voluntaris

El gener de 2004 la sonda Stardust de la NASA es va situar a 300 km del cometa Wild2 recollint milers de partícules de la seua cua. Aquestes poden ser més antigues que el Sol mateix i ens donaran, una vegada la sonda ha retornat a la Terra, una informació molt valuosa de l’origen del sistema solar i de l’origen de la vida en la Terra primitiva.  La sonda, però, ha aconseguit també una càrrega tant o més valuosa que aquesta pols cometària. En el viatge de 7 anys per l’espai ha recollit les primeres mostres de pols interestel·lar.  Tanmateix la seua baixa densitat en l’espai fa que siga extremadament difícil trobar-les en el Col·lector de Pols Interestel·lar de la sonda. Per això la NASA demana voluntaris.

La sonda Stardust va a aterrar ahir al nostre planeta. Després de 7 anys navegant per l’espai i donant  tres voltes al Sol, finalment va ser recollida al desert de Utah, als Estats Units. Ara descansa a una sala neta a Utah, a l’espera de ser traslladada Johnson Space Center de la NASA a Houston, a l’Estat de Texas. L’arribada sense problemes i les seues conseqüències han estat comentades pel Juli Peretó al seu bloc.  Tanmateix caldria afegir algunes dades sobre els dos tipus de partícules detectades.

La cua del cometa Wild2 ha proporcionat les partícules més interessants. Seran les primeres partícules sòlides extraterrestres que es poden estudiar als laboratoris llevat de les mostres de les roques lunars i dels meteorits. Ha estat inalterades des de l’origen del sistema solar.

Tanmateix a la part oposada del col·lector de pols cometària la Stardust tenia un altre col·lector: el Stardust Interstellar Dust Collector (SIDC) o el Col·lector de Pols Interestel·lar (SIDC). La pols interestel·lar és la component dels núvols de gas i pols d’on es formen les estrelles i els planetes. L’exemple més visible ara en hivern és la nebulosa d’Orió. El nom del meu bloc Pols d’estels fa precisament referència a aquesta pols i de la qual algun dia en parlaré en algun article. Tots els planetes, estels i fins i tot tots els sers vius del nostre planeta, també nosaltres, hem estat part d’aquesta pols.

A partir de les dades aportades per anteriors missions com la Ulysses i la Galileo se suposa que el detector de la Stardust haurà recollit unes 45 partícules de pols interestel·lar durant aquest 7 anys de viatge. Una càrrega escassa i per tant preciosa.

El col·lector d’aerogel mesura uns 1000 cm quadrats, un quadrat d’uns 32 cm de costat. Els grans de pols s’han de buscar amb microscopi i amb un camp de visió tan petit com un gra de sal. La feina de trobar les partícules es equivalent a trobar 45 formigues en un camp de futbol mirant en trossos de 5 cm x 5 cm cada vegada!

Així el col·lector s’ha dividit en 1,6 milions de trossos individuals on buscar algun d’aquests grans interestel·lars. Aquesta feinada suposarà uns 20 anys seguits de búsqueda per a la gent de la NASA.

És aleshores quan la participació de la gent voluntària és fa imprescindible. La NASA busca voluntaris per trobar aquestes partícules fugisseres. Per a participar-hi cal preregistrar-se. S’haurà de passar un test on els voluntaris seran qualificats. Després, als que superen la prova, se’ls donarà una sessió d’entrenament. Finalment, ja a la primavera podran descarregar-se un microscopi virtual. Aquest es connectarà amb el servidor de la NASA i baixarà imatges del Col·lector de Pols Interestel·lar. Les hauran d’examinar per buscar les partícules de pols.

El premi, per a qui ho aconseguesca, serà el goig d’haver estudiat les primeres mostres de matèria procedent de la Galàxia i a més ser un dels coautors de les publicacions que es puguen fer sobre el descobriment d’aquests minúsculs granets de pols.