El cel de gener

El mes de gener la constel·lació d’Orió i les constel·lacions associades de Ca Major i Ca Menor estan ben visibles al firmament. Poc després de la posta del Sol, Venus continuarà veient-se molt prop de l’horitzó oest. Els planetes Mart i Saturn es troben ben alts al cel.

El mes de gener la constel·lació d’Orió i les constel·lacions associades de Ca Major i Ca Menor estan ben visibles al firmament. Orió representa un gegant caçador, fill del déu Posidó i d’Euriale. Era molt bell i tenia una gran força. Es casà amb Side, la bellesa de la qual rivalitzava amb la de la deessa Hera. Aquesta, envejosa, la va ofegar en la mar. Orió marxà a Quios, on s’enamorà de Merope, el pare de la qual, Enopió, no consentí el matrimoni i va cegar el gegant Orió. Aquest, amb l’ajuda d’un xiquet, anava caminant sempre de cara a Llevant i recuperà la vista. Després, quan intentà violar la deessa Àrtemis, aquesta li envià un escorpí que li va picar al taló. Tant l’animal com el gegant Orió van ser transformats en constel·lacions. Això sí, estan separades en el cel. L’Escopí és una de les constel·lacions de l’estiu mentre que Orió s’observa en l’hivern. Les constel·lacions Ca Major i Ca Minor, segueixen fidelment Orió en el cel. Són la representació dels gossos de caça del gegant.

Si mireu al sud durant les primeres hores de la nit veureu clarament aquestes constel·lacions. Les estrelles principals d’Orió són Betelgeuse, situada dalt a l’esquerra i Rigel baix a la dreta. Els tres estels alineats que formen el Cinturó d’Orió són molt característics. Si trobeu aquests estels, veureu perfectament la constel·lació. Perpendicularment al Cinturó es veu un grapat d’estrelles al centre del qual hi ha la Nebulosa d’Orió, lloc on ara mateix estan naixent estrelles. Uns prismàtics són suficients per apreciar la bellesa de la nebulositat. A sota, a l’esquerra d’Orió trobarem la constel·lació del Ca Major. En ella podem veure l’estel més brillant del cel, Sirius.  No és que intrínsecament siga molt brillant sinó que la seua proximitat, a només 8,6 anys llum, el converteix en la més brillant de les estrelles. La nit de cap d’any, després de les campanades del canvi d’any la podreu veure cap al sud i prop de l’horitzó. No hi ha pèrdua. És l’objecte més brillant en aquesta direcció.

L’any 2006 començarà amb un encontre pròxim de Venus i una fina lluna creixent prop de l’horitzó oest el dia 1 de gener. Poc després de la posta del Sol, Venus continuarà veient-se molt prop de l’horitzó oest. Anirà aproximant-se cada dia al Sol i serà ja inobservable la segona quinzena del mes. L’última desena del mes el podreu trobar abans de l’eixida del Sol.

El planeta Mart es troba ben alt en el cel durant tot el mes, entre les constel·lacions d’Àries i Taure, ben a prop de les Plèiades.

Saturn es troba en la constel·lació de Càncer i també serà observable tot el mes. Es veurà a l’esquerra d’Orió i del Ca Major.

Júpiter serà visible a altes hores de la matinada per l’horitzó est. Estarà baix durant tot el mes.

La Lluna serà quart creixent el 6 de gener, mentre que el 14 estarà en fase de lluna plena. El dia 22 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 29 de gener la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova.

El passat dia 21 de desembre a migdia el Sol va assolir el seu punt més baix en el cel. Va ser el dia del solstici d’hivern. La nit va ser la més llarga de l’any i les hores de llum van ser les mínimes. A partir d’ara el dia anirà allargant-se a poc a poc.

La imatge present en l’article representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de gener de 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. També el podem veure en més alta resolució

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions. Bon Any 2006 per a tots i bons cels per a observar.  

Figura: Mapa celeste per al mes de gener. Vàlid per al dia 1 de gener a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel. Una figura amb millor resolució pot trobar-se ací.

 

L’estel de Betlem

Ja som al bell mig de les festes de Nadal. Molts de nosaltres hem muntat el pessebre, amb la Mare de Déu, Sant Josep i el nen Jesús. Dalt de tots ells, llueix l’estel de Betlem, segurament amb una bella cua.

Pocs hauran pensat què podria ser aquest objecte celeste que només apareix citat a l’evangeli de Mateu, 2:1-12 on uns savis d’Orient pregunten al rei Herodes:

–On és el rei dels jueus que acaba de nàixer? Hem vist a l’Orient la seua estrella i venim a  adorar-lo.

Encara que la Bíblia no és un text científic i les coses que es diuen no poden ser agafades al peu de la lletra, els astrònoms s’han preguntat des de fa molts anys quin objecte celeste podia ser aquesta estrella.

Per abordar aquest tema es poden plantejar tres tipus d’hipòtesis:

1) L’estel de Betlem és un mite i no va existir mai.

2) L’estel de Betlem va ser un fet miraculós.

3) L’estel de Betlem va ser algun fenomen astronòmic.

Només en el tercer cas l’astronomia moderna té alguna cosa a dir. Aquest article només tractarà la tercera hipòtesi.

Per a una major comprensió del text cal recordar que Dionisius Exiguus, l’any 525, va introduir un nou punt d’origen per al calendari. Fins aleshores els anys es comptaven a partir del començament del regnat de Dioclecià (245-313). Aquest emperador romà, però, va resultar ser un dels majors perseguidors de cristians. Una vegada el cristianisme va ser tolerat a l’imperi romà, en època de Constantí (l’any 313), era  una contradicció no desfer-se de tan nefast record. Per això Dionisius Exiguus va proposar començar a comptar els anys del calendari a partir de l’any de naixement de Jesús. Ho va calcular, comptant les durades dels regnats dels diversos emperadors romans i sabent que Jesús va nàixer sota August. Els càlculs, però, no van ser prou exactes i va cometre un error d’uns 5 o 7 anys de menys. Això es va descobrir molts anys després. Ja era massa tard per a fer res. La gent ja estava acostumada a aquesta cronologia i no es va corregir. No ha de sobtar, doncs, que Jesús nasquera uns quants anys abans de Crist.

El primer astrònom modern que s’interessa per l’estel de Betlem va ser Johannes Kepler. L’any 1614 va proposar associar-la a la triple conjunció dels planetes Júpiter i Saturn que va ocórrer en el període d’un any, entre els anys 7-6 abans de Crist (a.C.) Una conjunció és una aproximació aparent de dos cossos celestes en el cel. Vist des de la Terra i a causa dels moviments de la Terra i d’aquests astres, els dos cossos (dos planetes, o un planeta i una estrella) sembla que s’ajunten en el cel per formar un sol astre molt brillant, o bé dos gairebé junts.

Efectivament, l’any 7 a.C. el planeta Júpiter es trobava sobre la constel·lació de Pisces. Molt prop d’ell Saturn el seguia. Durant aquest any i part del següent (6 a.C.) van romandre junts fent una mena de ball còsmic. El dia 29 de maig, l’1 d’octubre i el 6 de desembre de l’any 7 a.C. els dos planetes s’aproximaren a una distància angular de menys d’1 grau, dues vegades el diàmetre de la Lluna plena. A més a més el dia 26 de febrer de l’any 6 a.C. el planeta Mart se situà exactament entre aquests dos planetes fent un bonic trio d’astres.

En aquella època els observadors del cel eren els astròlegs que van poder “interpretar” aquesta coincidència còsmica com un important esdeveniment terrenal. Sembla que Pisces era la constel·lació del poble jueu, mentre que Júpiter simbolitzava el naixement d’un rei. Només faltava incloure l’entrada del planeta Mart, símbol de lluita i guerra per tindre tots els ingredients: ha nascut un rei alliberador del poble jueu.

Els reis, segurament astròlegs perses o babilonis, van quedar sobtats per aquest fenomen. Per cert, no està gens clar quants n’eren. Per a la nostra tradició cristiana en són tres, però per a altres tradicions cristianes orientals n’arriben a ser fins a dotze. L’evangeli només parla de tres regals que podien haver sigut portats per més de tres savis.

La triple conjunció de Júpiter i Saturn era un fenomen que segurament va passar desapercebut per a la majoria de la gent. Els reis mags pregunten al rei Herodes que sembla que no en sap res de la nova estrella i ha de preguntar als seus sacerdots on ha de nàixer el Messies. Així que el fenomen celeste potser no havia de ser massa evident.

Es va especular durant un temps si l’estrella de Betlem hauria sigut un cometa. Els càlculs demostren clarament que cap dels cometes coneguts va fer una aparició per aquelles dates. La creença popular que l’estel era un cometa té un origen medieval. Prové del pintor italià Giotto, que en el fresc de l’adoració del reis de la Capella dels Scrovegni a Pàdua, l’any 1305, va incloure un estel amb cua. Va ser una incorporació purament estètica, ja que l’any 1301 havia vist el pas del cometa Halley i l’havia fascinat. A partir d’aleshores es va seguir aquesta tradició.

Kepler mateix afina una mica més el càlcul del límit inferior de l’any del naixement de Jesús. L’historiador romà Flavius Josephus conta que el rei Herodes el Gran, va morir després d’un eclipsi de Lluna que s’observà a Jerusalem. Kepler calcula que aquest eclipsi va ocórrer l’any 4 a.C. i, recordant que aquest rei ordenà matar tots els xiquets menors de 2 anys, va obtindre els anys 7-6 a.C. com els més probables per al naixement de Jesús.

Hi ha altres propostes per a l’estel de Betlem. Una és associar-la a la conjunció dels planetes Júpiter i Venus, i també a la de Júpiter i l’estrella Regulus de la constel·lació de Leo, que s’esdevingué els anys 3-2 a.C. L’acceptació d’aquesta hipòtesi implicaria retocar la data de la mort del rei Herodes.

L’observació d’una nova -tipus d’estel que presenta esclats recurrents d’augment de lluminositat- pels astrònoms xinesos i coreans l’any 5 a.C., pot ser també un bon candidat.

Finalment s’ha associat l’estel de Betlem amb la primera observació de l’esclat de la nova Mira a la constel·lació de la Ballena (Mira Ceti) que va ocórrer durant l’època de la triple conjunció de Júpiter i Saturn de l’any 7 a.C.

La data exacta del naixement de Jesús és també una incògnita. De fet en l’evangeli de Lluc 2:8-20 es diu que uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat i això en hivern a Israel i Palestina és impossible. Fa molt de fred, gela i de vegades neva. Hauria de ser, per tant, a la primavera. En els primers anys del cristianisme quan els cristians eren perseguits, el Nadal va ser una festa de data variable per no ser detectada. Després cap al segle IV, quan va ser la religió oficial de l’imperi romà, es va posar finalment el 25 de desembre. La idea era substituir la festa romana de la Saturnàlia, dedicada al déu Saturn, que era una festa de llibertinatge, semblant al nostre carnaval, en la qual els amos feien d’esclaus i aquests d’amos. La gent, a més, s’intercanviava regals. Era una celebració en honor al Sol renaixent, que a partir del solstici d’hivern torna a pujar a poc a poc i, per tant s’allarguen els dies. El nostre Nadal va adaptar la tradició de fer i rebre regals. I podem assegurar que aquesta no prové dels regals que feren els reis mags en un pessebre als afores de la població de Betlem.

Si voleu ampliar la informació sobre aquest tema podeu llegir els excel·lents articles de Salvador J. Ribas i de Mark Kidger.

La imatge adjunta representa el cel nocturn en direcció al sudest el dia 1 d’octubre de l’any 7 aC cap a les 9 del vespre. Si la voleu veure bé obriu-la directament o bé salveu-la al vostre ordinador i obriu-la des d’allí.

El cel de desembre

Aquest mes la constel·lació de Perseu es troba ben alta al cel. Representa un dels mites més importants de les sagues dels herois i déus grecs. Un dia, Perseu, fill de Danae i de Zeus va prometre com a regal al rei Polidectes el cap de la Medusa.

Aquesta era un monstre el coll del qual estava protegit per escates de drac i ullals de senglar. A més la seua mirada petrificava tota persona que la mirara. Només l’ajuda dels déus Hermes i Atenea van permetre Perseu decapitar la Medusa. Del coll tallat va eixir el cavall alat Pegàs. En tornar i passar per Etiòpia va veure Andròmeda lligada a una roca a la vora del mar. La seua bellesa el va enamorar. Així que per tal d’alliberar-la va lluitar contra el monstre marí que pretenia menjar-se-la.

En la constel·lació de Perseu trobarem l’estrella b Persei. Realment és un estel doble que ens apareix de perfil. Cada 2 dies i 21 hores l’estel més dèbil passa per davant del més brillant i produeix un eclipsi estel·lar. El trànsit sobre l’estel brillant dura unes 10 hores en les quals la magnitud aparent del sistema estel·lar (una mesura de la seua lluminositat) baixa de 2,1 a 3,4. La nostra vista és capaç de veure aquesta davallada luminosa i és per això que rep el nom popular d’Algol, dimoni en àrab, ja que en l’antiguitat no es podia concebre que variara la lluminositat d’un estel. Es tracta del que ara s’anomena un sistema binari eclipsant.

Poc després de la posta del Sol, continuarem veient el planeta Venus. El dia 4, una lluna creixent molt fina se situarà exactament per sota d’ell. Serà una imatge interessant de veure.

El planeta Mart es troba alt en el cel durant tot el mes, si mirem en direcció a l’est a la posta del Sol. Aprofiteu per veure’l ara que es troba en oposició, és a dir a la distància mínima a la Terra. Amb un telescopi podem veure detalls a la seua superfície, com els pols marcians (zones blanques) i la zona de Syrtis Major (zones fosques).

Saturn eixirà per l’est cap a les 22 h. de la nit a principi de mes, al voltant de les 21 h. a mitjan desembre i aproximadament a les 20 h. els últims dies del mes.

Júpiter serà visible a altes hores de la matinada per l’horitzó est. Estarà baix durant tot el mes. Mercuri, serà observable molt poc abans de l’eixida del Sol durant pràcticament tot el mes. Podeu tractar de veure’l cap a les 7:30.

La Lluna serà nova el dia 1, quart creixent el 8, mentre que el 15 de desembre estarà en fase de lluna plena. El dia 23 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 31 de desembre la Lluna presentarà altra vegada l’aspecte de lluna nova.

El planeta Plutó ha estat la notícia d’aquest mes. Arran d’observacions realitzades el passat mes de maig amb el telescopi espacial Hubble, s’ha descobert i s’ha fet públic  que el planeta Plutó té dues noves llunes que l’orbiten. Així que ara el nové planeta del sistema solar té tres llunes: Caront, descoberta l’any 1978 i aquestes dues noves llunes que encara no tenen nom popular.

La imatge adjunta és el mapa celeste per al mes de desembre. És vàlid per al dia 1 de desembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de desembre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. També el podeu trobar en més alta resolució.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.