Les llums de la nit

Llums-nit

El saló principal del museu municipal d’Alzira (MUMA) acull aquest dies les XII Jornades d’Innovació Educativa. Docents, pedagogs, psicòlegs i les persones interessades s’hi han aplegat per conèixer les experiències educatives de professors d’escoles de primària i secundària de tot el País Valencià.

Dimarts, després de la inauguració oficial, i presentats per Silvia Sifre, tècnica d’educació de l’Ajuntament d’Alzira, Sergi Requena i jo mateix fèiem la conferència-exposició Educar mirant al cel, en la que presentàvem les nostres experiències educatives al voltant de l’astronomia. Com vàrem dir a la ponència, l’astronomia és una eina fantàstica per introduir conceptes complexos de les ciències.  El seu ús a l’aula desperta les emocions suficients per descobrir un món d’experiències, exactitud i bellesa.

Però el més important va ocórrer a l’última part de la vesprada. És quan es va fer la Comunicació de l’experiència guanyadora del XI Premi d’Experiències d’Innovació Educativa Ciutat d’Alzira 2009 en la Categoria d’Educació Infantil i Primària.

Carmen Vargas, mestra d’infantil del C.R.A. La Ribera Alta de Sant Joanet, ens contà tot el que passà al voltant de la seua experiència Les llums de la nit. Aquest projecte articulà totes les activitats del curs 2008-2009 al voltant de l’astronomia que celebrava el seu Any Internacional.

Segueix…

Dimarts 23, després de la inauguració oficial de les Jornades, i presentats per Silvia Sifre, tècnica d’educació de l’Ajuntament d’Alzira, Sergi Requena i jo mateix fèiem la conferència-exposició Educar mirant al cel, en la que presentàvem les nostres experiències educatives al voltant de l’astronomia.

Les visites escolars d’alumnes de primària i secundària a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València es produeixen de manera regular. Són estades molt curtes, d’un màxim de 2 hores en les que cal motivar l’atenció presentant activitats ràpides, fàcils i sobretot didàctiques. Cal que quan marxen sàpien una mica més sobre l’Univers que quan vingueren.

Vaig presentar algunes pràctiques que funcionen sempre molt bé a l’Aula d’Astronomia per a xiquets d’infantil i primària com fer volar coets, explicar  contel·lacions usant la mitologia o simular les fases de la Lluna en tres dimensions i d’altres que no funcionen tan bé, sobretot per a estudiants de secundària. I és que en aquest cas el problema és la incapacitat per llegir textos de més d’unes quantes línies com ara el guió de l’activitat que han de fer. Això tècnicament se l’anomena manca de comprensió lectora. Que fer en aquests casos? Doncs deixar-los manipular i fer ells experiències.

Finalment vaig presentar algunes pràctiques molt fàcils de fer a l’aula per explicar fenòmens tan complicats en aparença com les bases físiques de les ones, l’espectre electromagnètic i l’espectroscòpia. Per això em va caldre uns quants CDs usats, unes làmpares de gasos i un microones.

Sergi Requena, professor de matemàtiques de l’IES Sucro d’Albalat de la Ribera  també és un apassionat de l’astronomia. Va presentar les seues experiències didàctiques amb alumnes de secundària. Té muntat tot un astut i complex sistema de fitxes per fer treballar els xiquets en grup. Utilitza l’astronomia com a eina pedagògica per fer-los entendre els conceptes d’angle, coordenades relatives i absolutes, distància i sobretot fer-los fer un treball col·laboratiu. Amb eixides nocturnes els diferents grups han de treballar uns objectius concrets i autoavaluar-se.

Però nosaltres erem només els teloners de l’actuació principal de la nit.

L’última part de la vesprada va ser omplida per la Comunicació de l’experiència guanyadora del XI Premi d’Experiències d’Innovació Educativa Ciutat d’Alzira 2009 en la Categoria d’Educació Infantil i Primària.

Carmen Vargas, mestra d’infantil del C.R.A. La Ribera Alta de Sant Joanet, ens contà tot el que passà al voltant de la seua experiència Les llums de la nit.
Aquest projecte articulà totes les activitats del curs 2008-2009 al voltant de l’astronomia que celebrava el seu Any Internacional. Jo, modestament, vaig col·laborar en algunes de les activitats i vaig rebre l’escola a principis del mes de juny del 2009 a l’Aula d’Astronomia.

Van estudiar els planetes, el Sol amb diversos instruments, simulant la forma de les galàxies, el moviment del Sol al cel amb un gnòmon, van construir un forn solar, etc… Un muntó d’experiències que va tindre el suport de tot l’equip docent del centre.
És impressionant el treball que ha fet Carmen amb els xiquets de la seua escola.  Ha aconseguit que es facen preguntes i que el C.R.A. La Ribera Alta siga amiga de la ciència.

I com ella va contar a la conferència tot començà quan després de cantar la cançó de “Sol solet”, com fan tots els matins, un xiquet preguntà el perquè de parlar sempre del Sol i no de la Lluna…

Que els nostres nens es facen preguntes. Aquest és el nostre repte com a divulgadors científics.

Fotos:
1.Carmen Vargas presentant el seu premi Les llums de la nit a Alzira. Enric Marco.
2. Conferenciants de la nit. D’esquerra a dreta, Enric, Carmen i Sergi darrere de la caixa amb totes les experiències.

En la foto Premiats de l’arxiu, Carmen Vargas es troba al mig. La foto ve del diari digital d’Alzira Elseisdoble.com

I Galileu observà Saturn

Galileo Saturn

Aquest dies fa 400 anys que Galileo Galilei observà Saturn per primera vegada amb el seu telescopi. Us deixe un text sobre aquesta observació que el va astorar profundament.

 


A principis de juliol de 1610, Galileo examinà a Pàdua, per primera vegada i amb l’ajut de la seua ullera de llarga vista, el planeta Saturn. L’instrument que utilitzà en aquesta i en altres observacions importants, que han fet el seu nom perdurable, era molt imperfecte. En l’actualitat es troba conservat amb religiós respecte a Florència. El seu poder amplificador és de només 32 diàmetres, i si hem de creure al que conta Brewster, que l’examinà fa pocs anys, l’objectiu es troba reduït a la tercera part de la seua superfície per un diafragma de cartó que deixa lliure un camp de visió limitadíssim, quasi un forat. Avui dia es pot obtindre una ullera de llarga vista molt més manejable i poderosa en casa de qualsevol òptic per unes quantes pessetes.

En juliol de 1610 s’aproximava Saturn a la seua oposició, trobant-se en circumstàncies molt favorables per a ser observat, Però els primers resultats que obtingué l’il·lustre astrònom florentí el posaren en gran confusió, ja que el planeta se li presentava triforme. En una carta dirigida a Juliano de Médicis, embaixador en Austria, el 13 de novembre de 1610, explica clarament la significació d’aquest terme: “quan observe Saturn, diu, amb una ullera de llarga vista que amplifica més de 30 vegades, l’estrella central sembla major, i les altres dues, situades a orient i occident en una línea que no coincideix amb la direcció del zodíac, semblen tocar a la principal. Són com dos servidors que ajuden el vell Saturn en el seu camí, romanent sempre al seu costat. Amb una ullera de llarga vista de menor amplificació apareix l’estrella allargada i de la forma d’una oliva.”

En el mateix mes de novembre de 1610 donà part del seu descobriment al món científic en una carta dirigida a Kepler, en la que es contenia el següent anagrama.

smaisrmilmepoetalevmibvnenvgttaviras

les lletres del qual posades en ordre convenient diuen:

altissimum planetam tergeminum observavi

(he observat que el planeta més distant és triforme)

Al cap d’un any i mig tornà a observar i Galileu observà amb extraordinari astorament que havíen desaparegut les estrelles laterals i que en el camp de la seua ullera de llarga vista només es distingia el disc del planeta, tan rodó i circular com els de Mart i Júpiter. Sembla que aquesta circumstància el desanimà en extrem, i que quan, després de netejar escrupolosament els cristalls de la seua ullera de llarga vista, l’enfocà amb la major cura, sense arribar a distingir les estrelles acompanyants o l’aspecte triforme del planeta, exclamà en un moment de debilitat, donant crèdit a les acusacions dels seus enemics: “és possible que algun dimoni vullga burlar-se de mi, castigant-me per la meua curiositat indiscreta“. siga com siga, puc assegurar que des d’aquesta època Galileu no tornà a ocupar-se de Saturn.

Del llibre Astronomia popular, Augusto T. Arcimis, Montaner y Simón, Barcelona, 1901.

Nota: Al cap d’uns anys Galileo veié els anells com dues anses al voltant del planeta. Mai no va ser capaç d’entendre que eren els cossos que envoltaven el planeta. El seu telescopi no tenia suficient abertura per permetre donar una explicació al que observava. No fou fins el 25 de març de 1655 que l’astrònom holandés Christian Huygens els veié amb suficient resolució per explicar-los com un anell de matèria al voltant del planeta.

Imatge: Dibuixos de Galileo.

Sidereus Nuncius, tractat missatger de grans i reveladores veritats

Sidereus Nuncius

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Mars-Comet-NASA

Avui els astrònoms celebrem els 400 anys de la publicació d’una obra cabdal del primer astrònom modern, Galileu Galilei.

Un petit taller de Venècia li publicava el Sidereus Nuncius (el Missatger Sideral) en la que l’home de ciència contava detalladament els seus descobriments fets amb el telescopi. Des de finals de 1609 havia estat observant sistemàticament el cel, descobrint les muntanyes de la Lluna, les fases de Venus i la natura estel·lar de la Via Làctia. El dia 7 de gener de 1610 fa el descobriment més espectacular. Júpiter posseeix una cort de llunes que giren al seu voltant confirmant-li la idea de com podia girar la Terra al voltant del Sol. L’obra va ser un autèntic best-seller. La primera edició de 550 exemplars s’esgotà en una setmana.

Per conmemorar la data del 12 de març de 1610 us penjaré alguns articles curts sobre l’esdeveniment escrits per Maria Bayarri del departament de Filologia Italiana de la Universitat de València i per mi mateix que hem publicat a diversos mitjans.

El que podeu llegir a continuació és de Maria i s’ha publicat al número 83 (març-abril 2010) de la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

———————–

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa, Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Segueix…

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Maria Bayarri

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Tots aquests colpidors descobriments els va exposar, conjuntament, en el volum del Sidereus Nuncius (Missatger Sideral) publicat el 12 de març de 1610. “Petit tractat missatger de grans i colpidores veritats”, així va definir Galileu Galilei el Sidereus Nuncius, un text fonamental no sols per a la història de la ciència, sinó també per a l’imaginari de l’home barroc.

El Sidereus es va convertir en tot un bestseller de seguida: en només una setmana s’exhauriren les 550 còpies de la primera edició. Dos anys després, el 1612, el text ja era conegut a l’Índia i a Moscou, i el 1613 estava traduït al xinés. El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i el 1638 a Japó. En el Sidereus Nuncius Galileu descrivia el seu descobriment dels quatre planetes mèdicis, anomenats així en honor de la família florentina i dedicats a Cosme II, Gran Duc de Toscana. Aquests planetes van ser motiu d’inspiració artística per als dramaturgs que treballaven a la cort toscana, fins al punt que se’n feren escenificacions en balls de la Cort i amb vestuaris per al ball. Hui en
dia són més coneguts com les llunes de Júpiter o els quatre satèl·lits galileans.

400 anys Sidereus

El Sidereus també va inspirar la pintura barroca. Un artista com Ludovico Cardi da Cigoli, amic de Galileu, en pintar una Assumpció de la Verge a l’Església de Santa Maria
Maggiore a Roma, va voler representar el firmament amb les ombres i amb les llums que descrivia Galileu al Sidereus. Un altre pintor, Adam Schneider, en pintar la Fuga a Egipte, va representar el cel galileà de la nova ciència dibuixant les taques de la Lluna, la Via Làctia
formada per nombrosos estels, les Plèiades i altres constel·lacions amb un naturalisme fins aleshores inèdit en pintura, el naturalisme que observava el firmament amb les ulleres de llarga vista.

En el Sidereus Galileu comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè les vegen i les contemplen…”. Es tracta, doncs, d’una espècie de diari de navegant on Galileu hi va anotar, dia per dia, les seues observacions des del 7 de gener, primer dia en què va observar Júpiter, fins el 2 de març, i on també va dibuixar la posició dels estels junt a Júpiter.

Però si ens centrem en l’epistolari de Galileu de 1610, hi trobem cartes fonamentals escrites entre gener i març en les quals fa referència als seus descobriments. En la carta del 7 de gener, escrita des de Pàdua i enviada a Antonio de Mèdici, explica les primeres observacions amb els dibuixos de la Lluna inclosos; el 30 de gener, el 13 de febrer i l’1 de març envia unes
cartes des de Venècia a Belisario Vinta, un dels secretaris del Gran Duc de Toscana, i li explica el retrobament dels quatre satèl·lits. Altres cartes de març estan adreçades als secretaris dels Mèdici o als astrònoms que treballaven a la cort toscana com Raffaele Gualterotti. Galileu, que és un home de ciència, se n’adona d’haver produït amb el telescopi una revolució cultural. De fet, així ho demostra en la correspondència amb Belisario Vinta.

L’astrònom descobridor dels quatre satèl·lits de Júpiter va inspirar els lletraferits de la Cort Toscana, els quals escriviren poesies en lloança dels seus descobriments. Entre els poetes més destacats, citarem Manso, Marino (en el seu Adone), Chiabrera, Salvadori, Soldani, Cicognini, Francesco M. Gualterotti o Stelluti.

Galileu és considerat el pare de la ciència moderna. Gràcies a ell i al seu Sidereus Nuncius podríem dir que s’ha escrit la pàgina més important de la història de l’astronomia.

Les observacions de Galileu s’iniciaren l’any 1609, en hivern i en una regió d’Itàlia com és la Padània, de la província de Pàdua, on ell era professor a la universitat. Allí va començar a observar Júpiter totes les nits amb el seu telescopi, amb una manta a sobre, com conta al seu epistolari, i mentre llegia Ruzzante, literatura de cavalleries escrita en dialecte de la
Padània, tot esperant que Júpiter amb les seues quatre llunes se li presentaren al davant.

Tot açò va ser una pedra fonamental en la història de l’Astronomia. I per quina raó? Doncs, perquè gràcies als seus descobriments l’astrònom de Pisa havia liquidat per  sempre les lleis de la física tal i com les havia explicades el filòsof grec Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu en el segle tercer de l’era cristiana.

Galileu Galilei va reprendre les idees d’un altre filòsof grec, Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Nicolò Cusano (segle XV) i, sobretot, del matemàtic i astrònom polonés Copèrnic, que el 1543 i a la fi de la seua vida havia publicat el llibre De revolutionibus Orbium Coelestium, i va aconseguir provar irrefutablement que la Terra no era el centre de l’univers -com se’n desprén de la Bíblia-, sinó un xicotet planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Però no sols això, també Galileu algun any més tard, el 1632, en el volum escrit en llengua italiana Dialogo sopra i due massimi sistemi del Mondo Tolemaico e Copernicano -una vertadera novetat per a l’època doncs acostà l’italià a la ciència- llançà la hipòtesi que la Via Làctia és com és, una enorme constel·lació d’estels, tot eliminant així la idea que el Sol té la posició privilegiada de ser el centre de l’univers.

Galileu es va convertir en el navegant celestial, de la mateixa manera que Colom havia sigut el navegant terrenal. Aquesta idea també la va arreplegar Francis Bacon en la seua obra Dissertatio cum Nuncio Sidereo.

Al segle XVII i amb Galilei es converteix en lloc comú la profètica frase de l’Apocalipsi “et vidi caelum novum et terram novam”, frase citada per Campanella, autor d’una Apologia de Galileu.

L’univers del Sidereus va representar una revolució conceptual vertaderament atrevida. Transformava radicalment, després de catorze segles i de l’univers pensat per Ptolomeu, la manera de concebre la vida, la moral, la fe i el món de la física.

L’equivalent per a nosaltres podria ser el descobriment d’altres éssers intel·ligents en la nostra galàxia amb totes les conseqüències epistemològiques i ètiques que se’n derivarien.

Fotos:
1. Portada del Sidereus
2. Pàgina de la Lluna. Enric Marco. De l’exposició “Hablarán de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València.

Només treballaràs en una petita universitat femenina…

Virginia Trimble

La reivindicació del paper de la dona en la ciència i en especial en l’astronomia ha estat un dels projectes estrella durant l’Any Internacional de l’Astronomia. El projecte Ella és una Astrònoma i la publicació d’un calendari d’astrònomes històriques van ser algunes de les activitats que vàrem realitzar l’any passat per destacar el paper de la dona en els avenços de l’astronomia.

L’any passat Alejandro Amenabar va retratar magistralment la vida d’Hipàtia, astrònoma del segle IV a la seua pel·lícula Agora. Ella va ser la primera astrònoma coneguda.

La dona científica sempre ha existit encara que quasi sempre ha estat a l’ombra i el seu treball no ha estat mai massa reconegut. Elles han hagut de lluitar, de vegades més que els seus col·legues homes, per arribar al mateix lloc de treball. Així, per exemple, per tindre accés al gran telescopi de Mount Wilson, Margaret Burbidge contava que havia d’usar el nom del seu marit, un astrònom teòric.

L’AIA2009 a València volia acabar amb un acte molt significatiu en aquest àmbit.  Aquest s’ha allargat molt a causa de la llargària dels tràmits que cal fer però quedava homenatjar a una astrònoma en particular que ha fet aportacions cabdals al coneixement de l’Univers.

Virgina Trimble ha destacat com a astrònoma, sense cap mena de dubte, però també per lluitar molt per elevar la posició de la dona en la ciència. La Dr. Trimble no ha patit tant per arribar a l’elit mundial de l’astronomia com sofriren les astrònomes de la generació anterior a la seua, però ella també s’ha sentit menystinguda per ser dona.

Per tot això el divendres passat el rector Tomàs la va nomenar Doctora Honoris Causa per la Universitat de València. El departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i la Unitat d’Igualtat de la Universitat vàren proposar fa uns mesos que se l’honorés amb aquest Doctorat. El professor Vicent Martínez destacava en la seua Laudatio el seu treball científic i en defensa de la dona però també el seu caràcter afable i el seu fi sentit de l’humor.

Ella, en el seu discurs, va fer una descripció dels seus resultats científics més rellevants però també va fer esment de les poques perspectives professionals que, per ser dona, li donaven els seus tutors a l’inici de la seua carrera…

Virginia Trimble (Los Angeles, 1943) va estudiar Astronomia i Física en la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, i va obtindre el doctorat en Astronomia en Caltech i el Master of Arts en la Universitat de Cambridge (Anglaterra) en 1969.

Ha treballat com a docent i investigadora en prestigioses institucions com ara el California Institute of Technology (Caltech), la Universitat de Cambridge, el Laboratori d’Investigació Hughes de Malibú, la Universitat de Maryland, l’observatori de Las Cumbres (Califòrnia) i la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha format part de panells assessors de la NASA, el telescopi espacial Hubble, la Institució Smithsoniana, l’Institut Espacial de Califòrnia, l’Observatori Lick, l’Observatori Nacional de Radioastronomia, l’Observatori Nacional Kitt Peak, l’Acadèmia Nacional de Ciències, la Societat Americana de Física, l’Institut Americà de Física, la Fundació Nacional de Ciència, i molts altres.

Actualment és professora del Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha publicat més de 600 treballs científics i ha estudiat evolució estel·lar, incloent els nans blancs, supernoves i púlsars així com estels binàries, cosmologia i l’impacte de la física i l’astronomia en la societat.

Victoria TrimbleEn el parlament després de rebre el doctorat honorífic va començant donant gràcies a la Universitat de València per l’honor i amb fi humor va recordar que  ja havia vingut a València l’any 2000 a un congrés sobre Cosmologia que Francisco Tomàs, aleshores vicerector d’investigació, va inaugurar i que, per tant, els vicerectors també podien promocionar…

Ella estudià astronomia però en acabar li recomanaren que fera un màster per a ensenyar física. Total, pensaven a la facultat, una dona només podrà donar classe en una petita universitat femenina… Tanmateix no es rendí. Tingué sort ja que en aquell moment desapareixia als Estats Units la legislació que impedia que les dones demanaren beques, anaren a les facultats més prestigioses o que demanaren, amb el seu nom real, temps d’observació als telescopis més grans.

Ara però les dones ja poden accedir en igualtat de condicions a tot però sembla que no se’l dóna els temes més candents per a investigar. Això li passà a ella però va demostrar que fins i tot dels objectes més avorrits de l’Univers se’n pot aprendre.

Ella dedicà la tesi a l’estudi de la Nebulosa del Cranc, immens residu d’una supernova. Estudià la seua estructura i el moviment del seu gas. No semblava massa interessant a priori. Però va ser llavors quan una altra dona, Jocelyn Bell, descobreix els púlsars i la Nebulosa del Cranc, amb un pulsar al seu mig, va esdevindre tema d’estudi prioritari.

Però no només ens parlà de ciència i del paper de la dona en ella sinó també del paper de la ciència actual.

Per això no vull acabar sense posar la part final del seu discurs, ben eloqüent de com veu el paper de la ciència en la societat moderna:

Vull  acabar amb una cita i una breu conclusió. “El vertader motiu pel qual la ciència ha de ser part important de l’educació és que ja no és possible que existesca una ciutadania intel·ligent a menys que comprenguem el lloc de la ciència en la vida quotidiana”. Sembla com extreta del discurs que donà ací l’any passat el doctor honoris causa Richard Dawkins. En realitat, aquestes paraules són de l’erudit britànic Lancelot Hogben i foren escrites el 1936, any en què fou elegit membre de la Royal Society (Londres) i que publicà en la seua obra de divulgació més coneguda:  Mathematics for the Million. Òbviament, estic totalment d’acord amb Dawkins i Hogben sobre aquest punt. Però la ciència no és gens excepcional en aquest aspecte. És clar que tots necessitem saber alguna cosa d’economia, d’altres cultures (passades i presents), d’història i de filosofia, i indubtablement d’altres disciplines. En aquest sentit els que pertanyem al món acadèmic hem de recordar que estem tots en el mateix bàndol. Ens prenem seriosament el coneixement i la recerca del coneixement no solament en els nostres àmbits propis, sinó en els dels altres. Aquest ha de ser el primer pas cap a l’enteniment del món que ens rodeja i l’intent de canviar (i n’hi ha moltes), d’acceptar-ne les que no es poden canviar i de posseir la saviesa per a conèixer la diferència.


Foto:
1.- Virginia Trimble en el seu parlament. Enric Marco.
2.- Virginia Trimble rep el doctorat Honoris Causa de la mà del rector Tomàs, junt a Vicent Martínez. Universitat de València.

L’Any Internacional de l’Astronomia acaba finalment

IYA2009

El 2009 ha estat l’Any Internacional de l’Astronomia. Com ja he dit moltes vegades des d’aquestes pàgines, els astrònoms celebràvem els 400 anys de l’ús astronòmic del telescopi per Galileo Galilei i el naixement de l’astronomia moderna.

S’han fet multitud d’actes a tot arreu i, ara fa uns dies, ha calgut fer balanç de les activitats realitzades a una assemblea a Granada.  Allí he hagut de contar que hem fet des de la Universitat de València. Sota la categoria d’IYA2009 ja podeu veure un tast del que hem fet per ací. I vist el que han presentat els companys de la Universitat de Barcelona o els de la Complutense de Madrid el resultat no ha estat malament. Estem en un bon nivell.

Això si, s’han presentat bones idees que haguerem pogut aprofitar.  La Universitat de Barcelona va aconseguir emetre l’espot de l’Any Internacional de l’Astronomia a la pantalla gegant del Nou Camp abans de tots els partits del Barça. Quina propaganda més gran i original! Milions de persones s’hauran assabentat de l’aniversari!

Segueix…

El que més surava en l’ambient era el temor a perdre els contactes aconseguits aquest any. Una xarxa de divulgació de l’astronomia que sembla que ha donat els seus fruits. Segons ens contà la coordinadora Montserrat Villar, s’han fet unes 3000 activitats a tot l’estat, amb un promig de 200 a 300 mensuals.

Al País Valencià s’han realitzat 345 actes astronòmics mentre que a Catalunya el nombre ha arribat a 406. Són molts però no són tots ja que sabem del cert que un nombre important dels actes realitzats no s’han notificat a la web de l’Any Internacional.

Els astrònoms aficionats han fet també centenars d’activitats, destacant les festes d’estrelles i l’observació de les Persèides del 12 d’agost.

Cadascú ha contat la seua a la seu de l’Instituto de Astrofísica de Andalucia on hem estat dos dies parlant i pensant que farem en el futur.

I com a postre ens han portat a veure la pel·lícula Evolución al planetari de Granada. Tracta d’explicar les dues evolucions de l’Univers, la química, com s’han format les estrelles i els elements químics i la biològica, com a partir d’aquests elements essencials s’ha desenvolupat la vida a la Terra. Realitzat per l’equip del planetari de Pamplona fa esment, per tant, a les dues celebracions de l’any 2009, el naixement de l’astronomia moderna amb Galileo (Any Internacional de l’Astronomia) i l’Any Darwin que commemorava el segon centenari del naixement del biòleg i els 150 anys de l’edició de L’Origen de les Espècies. Si teniu la oportunitat de veure-la no us ho perdeu. S’ho val.

Una vegada acabat el congrés, vàrem aprofitar les últimes hores per visitar el Parque de las Ciencias de Granada, modern complex de divulgació de la ciència, que em va permetre veure el que es pot fer amb una idea clara del que vols comunicar. Res a veure amb el Museu de la Ciència de València on el continent, l’edifici de Calatrava, s’ha menjat el contingut, la ciència i la tècnica, que no ha estat mai ben cuidat.

Foto: L’Intituto de Astrofísica de Andalucia, Enric Marco.

7 de gener de 1610

Galileo Galilei

Avui fa exactament 400 anys que Galileo Galilei va descobrir les llunes de Júpiter. Segons conta ell mateix en el seu llibre Sidereus Nuncius, on anuncià els seus descobriments fets des del novembre anterior, va ser precisament el 7 de gener que, amb el seu telescopi, en passar per Júpiter, observà uns punts lluminosos que acompanyaven al planeta. Dos a l’orient i un a l’occident. La seua disposició en línia recta li degué semblar estranya i continuà mirant els dies següents per confirmar l’existència dels punts. El dia 8 de gener els punts lluminosos tenien una disposició diferent: els tres punts estaven en la direcció oest. Va continuar observant els dies següents. Alguns dies estaven ennuvolats però finalment se n’adonà que realment eren quatre objectes els qui orbitaven el planeta Júpiter, formant com un petit sistema planetari. El sistema heliocèntric de Copèrnic havia trobat l’exemple perfecte en l’entorn jovià.

Inicialment, Galileu els va anomenar Cosmica Sidera (estrelles de Cosme), en honor de Cosme II de Mèdici, gran duc de la Toscana des del 1609, el patrocini del qual Galileu es volia assegurar. A suggeriment del gran duc, Galileu va canviar el nom a Medicea Sidera (estrelles de Mèdici) perquè els Mèdici eren quatre germans, no fora cas que algun d’ells s’enfadara. Però, per anomenar-los individualment va inventar un sistema de nomenclatura mitjançant xifres romanes. En aquest sistema, els nombres van en ordre creixent des de Júpiter cap a l’exterior: I, II, III i IV. Aquest sistema va ser usat fins el segle XIX.Tanmateix, avui els noms dels satèl·lits de Júpiter els devem a Simon Marius, qui va reclamar el descobriment de les llunes al mateix temps que Galileu. Ell proposà els noms , Europa, Ganimedes i Cal·listo, extrets de personatges de la mitologia grega i per suggeriment de Kepler i van ser publicats a la seua obra Mundus Jovialis el 1614.

Finalment us deixe una traducció, feta per mi i us en demane disculpes, de la part del Sidereus Nuncius on Galileo anuncia el descobriment de les llunes..

Sidereus Nuncius…

Queda ara el que sembla el tema més important d’aquest tractat: a saber, divulgar i difondre la notícia al voltant de quatre PLANETES que del principi del món fins avui no s’ha vist mai fins ara, en ocasió del descobriment i estudi, de les seues posicions, i observacions realitzades en els dos últims mesos sobre els seus canvis i girs, i convidar a tots els astrònoms per estudiar i determinar els seus períodes, que fins ara no hi havia manera de fer per la manca de temps. Però sent que per no demanar en va aquest estudi, es necessita l’ullera de llarga vista molt precisa parlada al començament d’aquest llibre.

El dia set de gener, per tant, de mil sis-cents deu, a la una de la nit, mentre observava amb l’ullera de llarga vista els astres, se’m presentà Júpiter; potser perquè havia preparat un instrument excel·lent, vaig veure (i que la primera vegada no va ser possible per la debilitat de l’instrument) que al voltant s’hi estaven tres estrelles petites però molt brillants, i encara que jo pensava que eren del conjunt de les estrelles fixes, em van despertar certa sorpresa, perquè semblaven preparades exactament com una línia recta i paral·leles a l’eclíptica, i més brillants que altres d’igual mida.

Les altres (estrelles) i respecte a Júpiter estaven en aquest ordre:

Júpiter i satèl·lits

que és, dues estrelles estaven cap a l’orient, una a l’occident. La més oriental i l’occidental semblaven una mica més gran que les altres: no vaig tindre cura mínimament de la seua distància a Júpiter ja que, com he dit, les havia cregut fixes.

Quan, no sé com el destí em va portar, em vaig tornar de nou a la mateixa investigació el dia vuit, vaig veure una disposició molt diferent: les tres estrelles  estaven totes a l’oest de Júpiter, i més junts que la nit anterior i separats per intervals iguals, com es mostra en el dibuix següent:

Jípiter i satèl·lits

Només la perseverança de Galileu en observar les estrelletes,  dia rere dia, li va permetre comprendre que havia trobat uns cossos desconeguts fins ara girant al voltant de Júpiter.

L’astronomia moderna havia nascut.

Notes:

Podeu llegir la versió del Sidereus Nuncius en italià ací.La història dels noms dels satèl·lits prové de la Viquipèdia. Qué faríem sense ella?

L’any nou comença

Després d’uns dies de descans internàutic, en els qual he gaudit de la família i dormit de dia, continuem aquest 2010 en aquest espai de comunicació d’astronomia en català.L’any 2009 ha acabat i amb ell acaben també les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia. Tanmateix sabem que Galileo Galilei va agafar un telescopi per primera vegada el novembre de 1609 però féu els seus més importants descobriments a partir de gener de 1610 els quals publicà el 12 de març de 1610 a la seua obra Sidereus Nuncis.

Per això mateix encara hi haurà commemoracions aquest any. A part de l’aniversari del descobriment dels satèl·lits de Júpiter, del qual ja en parlaré en un pròxim post, del congrés de tancament de l’AIA2009 a Granada i d’alguna activitat astronòmica traslladada a gener a causa del mal oratge, cal destacar que el 2010 es commemora el centenari de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Per a celebrar l’aniversari hi ha preparades una gran quantitat d’activitats de les quals ja en faré cinc cèntims…

Ah! Us desitje un molt bon any 2010 amb un video de la NASA molt adient.

L’estel de Mickey

Estel Mickey

La natura és de vegades sorprenent. Milers de formes i colors diferents ens envolten. A l’univers, els cúmuls estel·lars, les nebuloses de gas i pols i fins i tot les galàxies llunyanes adopten de vegades formes ben curioses. La imaginació humana les associa a formes ben terrestres com la galàxia del Sombrero, que s’assembla a un barret mexicà, la nebulosa Dumbell, tal com uns pesos d’halterofília, etc…La factoria Disney, aprofitant que enguany celebrem l’Any Internacional de l’Astronomia, ha trobat la manera de matar dos pardals d’un tret i s’ha sumat a l’efemèride fent conèixer la semblança d’un estel triple amb el perfil del ratolí més famós de Califòrnia.

Segueix…

Ro Ophiuchi (ρ Oph) és un sistema triple situat al nord de l’estel més brillant de l’Escorpí, Antares. Té magnitud 5 i, per tant, només es veu a ull nu en llocs ben foscos. Es va formar fa relativament poc, un milió d’anys, i es pot considerar un bebé estel·lar si ho comparem amb la maduresa del nostre Sol amb una vida passada de 5000 milions d’anys.

La zona de formació estel·lar on es va crear Ro Ophiuchi és la més pròxima al nostre sistema solar. Només uns 300 anys llum ens separen d’aquesta zona rica en gas i pols on s’estan creant contínuament estels.

Estel Mickey

Si ens aproximen a Ro Ophiuchi, la disposició dels tres estels ens recorda el perfil de Mickey Mouse. Per això, la factoria Disney ha engegat una pàgina web per demanar que aquest sistema estel·lar s’anomena l’estel de Mickey. Els internautes, sobretot els que tinguen nens petits, poden signar la petició a la pàgina web. I entre els que hi donen suport se sortejarà un viatge a Disneyland Paris.

Molts planetaris de casa nostra s’han unit a la iniciativa, com ara el planetari de Mallorca a Costitx, el de Castelló de la Plana i el del Parc Astronòmic de Montsec.

També el planetari de Pamplona hi participa i fins i tot el seu director i blocaire Javier Armentia hi presenta un vídeo per als xiquets.

Encara que en principi estava una mica molest per l’ús de l’Astronomia per a finalitats comercials m’ho he estat repensant ja que Disney i els seus personatges són un gran reclam per als xiquets i fer arribar la curiositat pels objectes celestes a xiquets de poca edat i de tot el món sempre és benvingut. I no era aquesta una de les  fites  de l’Any Internacional de l’Astronomia? Doncs bé està…

Foto: Camp estel·lar en les proximitats de Ro Ophiuchi (ρ Oph). Admireu la bellesa dels núvols de gas i els seus colors tan vius.

La Universitat i la Galería Jorge Juan reivindiquen la figura de l’astrònom valencià

Jordi Joan

La Universitat de València i la Galeria Jorge Juan van inaugurar dissabte passat en aquesta àrea comercial la programació del Mes de l’Astronomia ‘Tras los pasos del astrónomo Jorge Juan’ amb la finalitat de divulgar la figura d’aquest científic nascut a Novelda en 1713 i que amb 22 anys es va embarcar en l’expedició de la Real Acadèmia de les Ciències de París per a mesurar el meridià terrestre en la línia equatorial en Amèrica del Sud.

Després de la presentació d’una placa dedicada a la biografia de Jorge Juan, el director del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, José María Martí, va agrair que la Galeria “haja volgut unir-se a la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia que té com a objectius: divulgar aquesta ciència a tots els públics, estimular l’interès per l’astronomia i ajudar a mostrar allò que l’astronomia i la ciència en general fan pel desenvolupament i la millora de les condicions de vida de la humanitat”.

Segueix …

Martí va recordar que en 2009 es commemora el 400 aniversari de la primera observació astronòmica feta amb un telescopi per Galileu Galilei en el 1609. “La descripció que es feia de la realitat física en temps de Galileu, era totalment insatisfactòria per a ell, que veia clar que al coneixement de les lleis de la natura s’arribava per l’experimentació. Açò li va dur a observar per primera vegada els cels amb una ullera de llarga vista i va fer nombroses observacions revolucionàries: va descobrir fases en el planeta Venus, satèl·lits al voltant de Júpiter, cràters, muntanyes i planes en la Lluna, taques en el Sol… Galileu és un dels pares de la revolució científica del Renaixement -juntament amb Copèrnic i Kepler- i a ell li devem en gran mesura el salt a la Modernitat”, va argumentar el professor.

El director de l’Observatori Astronòmic, Juan Fabregat, va subratllar la importància “d’iniciatives com aquesta, de col·laboració entre la Universitat i la Galeria per a donar a conéixer un dels científics valencians més destacats de la nostra història”. Jorge Juan es va interessar molt jove per la ciència “i va optar per convertir-se en marí, doncs en la seua època les universitats encara no estaven tan desenvolupades”, va apuntar. Fabregat, qui també va ressaltar que Jorge Juan va participar en l’expedició, que després de vuit anys, va assolir fer més precisos els càlculs per a fixar la posició terrestre. I com els realitzaven? Precisament basant-se en mètodes astronòmics: utilitzant els satèl·lits de Júpiter.

En la vocació d’oferir una programació cultural de la Galeria Jorge Juan, complementària al vessant comercial, encaixa molt bé amb aquesta activitat divulgativa d’astronomia, una ciència que, com hem pogut veure aquest matí, genera un gran interès en el públic de totes les edats”, va explicar el gerent de la Galeria, Juan José Martí, qui també va agrair la coordinació de la iniciativa per part de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

TALLERS INFANTILS, MOSTRA FOTOGRÀFICA I CAFÈ CIENTÍFIC

L’exposició fotogràfica ‘L’Univers en les teues mans’, coordinada per Enric Marco, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica, mostra imatges espectaculars en gran format. “Són objectes que Galileu ja va observar, però amb una visió més moderna. S’han triat no només pel seu interès científic, sinó també per la seua bellesa artística”, va matisar Marco.

Els tallers didàctics organitzats pels joves científics de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València van tenir ahir una gran participació de xiquets, que van poder realitzar diverses activitats com elaborar rellotges de Sol, pintar planetes o jugar a embolics amb un Sistema Solar. Aquests tallers es realitzaran cada cap de setmana fins a finals de novembre.

A més, el 12 de novembre la Galeria Jorge Juan acollirà un Cafè de la Ciència, un debat distés que tindrà lloc en el restaurant sobre ‘Com seria la vida extraterrestre?’, amb la participació d’astrònoms i professors de la Universitat de València.

La Universitat i la Galería Jorge Juan reivindiquen la figura de l’astrònom valencià. Notícia apareguda a la pàgina web de la Universitat de València el 26 d’octubre 2009.