1. "Em trobava davant d’una d’aquestes conjuntures difícils que generalment es repeteixen vàries vegades a la vida i que, encara que no haguem canviat de caràcter, de natura –la nostra natura, que és qui crea els amors i casi les dones que estimem, i fins i tot els seus defectes- no afrontem sempre, o sigui en edats diferents, de la mateixa manera. En moments com aquests la nostra vida es divideix i és com si es distribuís tota ella entre els dos plats d’una balança. En un dels plats hi ha el nostre desig de no desagradar, de no semblar massa poca cosa a la persona que estimem però no comprenem, i trobem enginyós deixar-la una mica de banda perquè no es pensi que ens és indispensable, ja que això l’allunyaria de nosaltres; en l’altre hi ha un sofriment –i no és un sofriment localitzat ni parcial- que, al contrari, només s’apaivagaria si, renunciant a agradar l’estimada i a fer-li creure que podem passar sense ella, correguéssim a trobar-la. Retireu del plat on hi ha l’orgull un polsim de voluntat que haguem tingut la feblesa de deixar gastar amb l’edat, afegiu al plat on hi ha el dolor un pèl de sofriment físic que haguem permès que es vagi agreujant, i en comptes de la decisió coratjosa que se'ns hauria endut als vint anys, és l’altra, esdevinguda massa pesant i sense prou contrapès, la que ens rebaixa als cinquanta."

2. "Quan estimem, l’amor és massa gran per cabre sencer dins nostre; irradia cap a la persona estimada, troba en ella una superfície que l’atura, la fa tornar cap al seu punt de partida i és aquest xoc del retorn de la nostra pròpia tendresa el que anomenem els sentiments de l’altre, i ens encisa més que a l’anada perquè no ens adonem que ve de nosaltres."

3. "Temps enrere, havent pensat sovint amb terror que un dia deixaria d’estar enamorat d’ella, m’havia promès que estaria alerta i que, així que sentís que l’amor començava a abandonar-me, m’hi arraparia, el retindria. Però ara, a l’afebliment de l’amor corresponia simultàniament un afebliment del desig de continuar enamorat."

4. "L’amabilitat sobrevinguda d’una persona que ja no estimem potser no hauria estat suficient per al nostre amor. Davant les tendres paraules d’ara, davant la seva proposta de veure’ns, pensem en el plaer que ens haurien causat temps enrere, no en tot allò que hauríem volgut que les seguís immediatament i que la nostra avidesa potser hauria impedit que es produís. De manera que no és segur que la felicitat que arriba massa tard, quan ja no en podem gaudir, quan ja no estem enamorats, sigui exactament la mateixa felicitat la manca de la qual ens feia tan desgraciats abans. Només una persona ho podria comprovar: el nostre jo de llavors, però ja no és aquí i, sens dubte, n’hi hauria prou amb què tornés per a què, idèntica o no, la felicitat s’esvaís."

(A l'ombra de les noies en flor)

Durant molts anys s’ha sentit pom dret de la porta, sempre lluent, gastat de tantes mans com el tiben i empenyen cada dia. Però poc a poc va comprenent l’empolsegat pom esquerre.

"Practico l’oci còsmic, l’isolament astral:
Quan per atzar faig ombra, ja he fet més del que cal."

Pere Quart

A contracor torno al despatx i em ve al cap aquell nen de nou anys que, fa uns dies, quan un parent li va preguntar què volia ser de gran, va respondre: “jubilat”.

On ha anat a parar la moral del treball? És immoral, aspirar a no fer res? Admeto que el treball pot trobar justificació en el deure de contribuir al bé comú però, per a mi, el límit moral el marca el parasitisme: viatjar de panxa enlaire en una barca on tothom rema no és una actitud plausible però, en la mesura en què sigui possible subsistir sense repenjar-se en un altre, el dolce fare niente em sembla un programa estimable.

Que no fer res condueix a la infelicitat? És veritat que Càndid, després de voltar mig món, conclou que la fórmula de la felicitat és cultivar l'hort, però jo trobo que el treball no té justificació com a mètode per a fer passable l’existència, com a passatemps. A mi em sembla que una vida inactiva pot ser satisfactòria, amb el benentès que no fer res és com tot: se n’ha de saber. Aspirar a millorar la capacitat de gaudir de la pura inacció, em sembla un propòsit elevat. Buscar la felicitat en elements externs que ens ajudin a matar el temps, ho trobo una baixesa.

Montherlant explica l’anècdota d’una vella aristòcrata que té un atac de cor i l’ajeuen al llit, on la vida se li escola. A mitja tarda, com cada dia, demana a la serventa que li porti la labor. “Però si la senyora es mor!”, exclama la criada. “Això no és motiu per a perdre el temps”, respon la vella dama. Jo no trobo encomiable aquesta senyora, perquè les persones que no saben estar inactives han perdut una de les facultats més nobles de l’home; una de les més dignes de ser cultivades.

Al Càndid, Voltaire diu que “el treball allunya de nosaltres tres grans mals: l’avorriment, el vici i la necessitat”. Si avui el meu trist despatx m'ha vist tornar, és pel tercer d’aquests mals.

Vaig amb la meva filla a un concert de la coral de la dona. Com que el programa és exigent, em sobta comprovar que la nena no està avorrida sinó atenta i concentrada. 

-T'agrada? -li pregunto entre dues cançons.

-Sí -respon decidida-. Per cert, són quaranta vuit: trenta-una dones i disset homes.

("Poca gent comprèn el caràcter purament subjectiu d’aquest fenomen que és l’amor, i la mena de creació que comporta d’una persona suplementària i diferent d’aquella que du el mateix nom en el món, de la qual la major part dels elements provenen de nosaltres mateixos." (MP))

“Però quan arribava als Champs-Elysées –on de seguida podria confrontar el meu amor a la seva causa vivent, independent de mi, i sotmetre’l a les rectificacions necessàries- així que em trobava en presència d’aquella Gilberte Swann la visió de la qual m’havia de permetre de refrescar les imatges que la meva memòria cansada ja no trobava, d’aquella Gilberte Swann amb qui jo havia jugat ahir i que si ara acabava de saludar i reconèixer només era per un instint cec com el que quan caminem ens fa posar un peu davant de l’altre abans que haguem tingut temps de pensar, de cop tot s’esdevenia com si ella i la noieta objecte dels meus somnis fossin dos éssers diferents. Per exemple, si des de la vigília jo duia en la memòria dos ulls de foc en unes galtes plenes i brillants, el rostre de Gilberte m’oferia ara amb insistència alguna cosa que precisament no havia recordat, un cert afilament agut del nas que, associant-se instantàniament a d’altres trets, prenia la importància dels caràcters que en història natural defineixen una espècie, i la transformava en una noieta del gènere de les de musell punxegut. Mentre em disposava a aprofitar aquell moment desitjat per a sobreposar, a la imatge de Gilberte que jo havia preparat abans de venir i que ja no trobava en la meva ment, l’actualització que més tard, en les meves llargues hores de solitud, em permetria d’estar segur que era ben bé ella el que jo recordava, que era ben bé el meu amor per ella el que feia créixer poc a poc com una obra que anés component, la noia em passava una pilota; i, com el filòsof idealista en què el cos constata l’existència d’un món exterior que la seva intel·ligència no considera real, el mateix jo que m’havia fet saludar-la abans que jo l’hagués reconeguda s’apressava ara a fer-me agafar la pilota."

(Pel cantó de Swann)

La mare m’havia dit que aquell estiu em deixaria anar al cine a la nit amb ella, però anaven passant les setmanes, i res. Finalment, un vespre tot sopant ens va anunciar, a la meva germana gran i a mi, que havia arribat el gran dia: aquella nit hi aniríem! A taula, l’avi trencava uns quants ametllons que havia arreplegat de la fruitera i va preguntar quin programa feien. “De bona, una de tiros i cavalls”, va dir la mare, que li’n coneixia la flaca. A l’avi se li va il·luminar la cara i va exclamar: “doncs espereu-me, que jo també vinc!”

La sessió començava a les deu però nosaltres un quart abans ja pujavem les escales que conduïen a la platea, que era al primer pis de l’edifici. La sala també tenia butaques en un altell però nosaltres vam seure a platea perquè s’hi estava millor i també perquè a dalt s’hi aplegava el jovent. El poble on passàvem les vacances era petit i al cine tothom es coneixia. A la fila de davant nostre hi havia una germana del pare, dos veïns del carrer, la senyora de la fleca i el paleta que havia vingut arreglar les goteres del terrat, amb la seva dona. I quin xivarri no feien, tots plegats! L’un parlava amb el cunyat, que seia dues files enrere; l’altre intentava entendre’s amb algú del pis de dalt; una dona que guardava lloc a una amiga cridava com boja en veure que l’amiga entrava...

(CONTINUA...)

Havia passat moltes estones amb ella (dinars a la taula de la cuina, tardes d’hivern escoltant Haydn a la vora del foc) i m’havia anat enamorant del seu caràcter accessible, rústic i elegant. Però és quan passes la primera nit amb l’enamorada que pots saber si la cosa té futur. Perquè descobreixes com respira, com es belluga, quins sorolls fa; t’impregnes de la seva olor, de la seva intimitat.

Ahir, per fi, vaig dormir a la casa que fa temps que m’enamora. I no me la puc treure del cap.

Ajudant la meva filla a fer deures d’estiu constato que, actualment, fins els problemes de matemàtica són ecologistes. Per exemple: “La família Coll, de cada cinc ampolles que fa servir, en recicla quatre. Si en una setmana fa servir vint ampolles, quantes en recicla?

-No ho entenc- diu la nena.

-A veure: si de cada cinc ampolles, en reciclen quatre...

-Sí, però què en fan, de l’altra?

Prop de casa hi ha una placeta on, quan passes, les sabates se t’enganxen a causa de la crosta formada pel degotall gomós que cau dels quatre arbres i per l'acumulació de colomassa i d'orina humana. Tres bancs mig desballestats tenen sempre al damunt el mateix grup de nois de cara granelluda i pèl moixí. Avui es pegaven perquè tots volien fer un volt a la plaça amb la novetat que havia dut el més desnerit de la colla.

Un rere l’altre hi han fet un tomb, cada cop més de pressa i amb majors acrobàcies, fins que l'últim s’ha clavat una bona patacada.

A aquest pas, demà ja tindran dues cadires de rodes.

"Swann no anava errat en creure que la frase de la sonata existia realment. La frase pertanyia a un ordre de criatures sobrenaturals que nosaltres no hem vist mai però que malgrat això reconeixem encisats quan algun explorador de l’invisible n’arriba a captar una i ens la porta, des del món diví on ell pot accedir, per tal que brilli uns instants sobre el nostre món. Això és el que Vinteuil havia fet per la petita frase. Swann sentia que el compositor s’havia conformat, amb els seus instruments de música, a treure’n el vel, a fer-la visible, a seguir-ne i respectar-ne el dibuix amb una mà tan tendra, tan prudent, tan delicada i tan segura que el so s’alterava a cada moment, difuminant-se per indicar una ombra, revivint quan li calia seguir el rastre d’un contorn més audaç. I una prova que Swann no s’equivocava quan creia en l’existència real d’aquella frase musical és que qualsevol aficionat una mica fi s’hauria adonat de seguida de la impostura si el compositor hagués tingut menys poder per a veure’n i traslladar-ne les formes i hagués intentat dissimular, afegint aquí i allà traços de la seva pròpia collita"

(Pel cantó de Swann)

Si no ho tinc mal entès, sempre que el mundial de futbol s'ha jugat a Amèrica ha guanyat un equip americà, i sempre que s'ha jugat a Europa ha guanyat un equip europeu.

Aquest any, per primer cop, es juga a l'Àfrica. Diuen que guanyarà Espanya.

L'11 de setembre de 1977 vam sortir al carrer a cridar que el volíem, però ara ja no el volem. Ens hem fet grans.

La bogor no em deixa dormir. Si ja tingués el text de "la sentència", segur que m'ajudaria a agafar el son, però no el tinc i baixo a la farmàcia a comprar pastilles per a dormir. De nou a casa, llegeixo al prospecte els possibles efectes secundaris: "en personas sensibles, puede producir somnolencia". Bé.

Diuen que probablement, passat l’estiu, tots dos marxaran del país veí: tant el de cabells negres (el noi discret i familiar amb cara de doctorand), com el de cabellera d’or (aquell pendó fatxenda amb cara de telecinco). Potser és perquè em recorden l’Alioixa i el Mítia Karamàzov, però a mi sempre m’ha agradat més el Guti.

Quan la nena era més petita, un dia un amic li va portar un llibre d'aquests per a la canalla, amb poc text i molta il·lustració.

--Dius que l’has escrit tu? –demana la criatura.

--Sí –respon l’amic, cofoi.

--Quina bona lletra!

"En el vestíbul on temps enrere, quan era un home mundà, Swann entrava embolicat en l’abric per a sortir-ne en frac sense haver-se adonat de què hi passava, perquè durant els pocs instants que s’hi estava tenia el cap o bé a la festa que acabava de deixar o ja a la festa on l’anaven a introduir, per primera vegada remarcà, desvetllada per l’arribada inopinada d’un convidat tan tocatardà, la gossada dispersa, magnífica i desvagada dels grans lacais que dormien aquí i allà sobre banquetes i baguls i que, alçant els nobles perfils aguts de llebrers, s’aixecaren i es reagruparen per a formar un cercle al seu voltant.

Un d’ells, d’aspecte particularment ferotge, semblant al botxí d’alguns quadres del Renaixement que representen suplicis, s’avançà cap a ell amb aire implacable per prendre-li les coses. La duresa de la seva mirada d’acer la compensava la suavitat dels guants de fil i, en apropar-se a Swann, mostrà tant menyspreu per la seva persona com consideracions pel seu barret. El prengué amb una cura en què l’exactitud i meticulositat eren d’una delicadesa que feia casi commovedora la seva força. Llavors el passà a un dels seus ajudants, novençà i tímid, que expressava la seva basarda fent girar mirades furioses en totes direccions, amb l’agitació d’una bèstia captiva en les primeres hores de domesticitat. (CONTINUA...)

Cambrers impassibles? marits autistes? adolescents que no atenen?

Audiofactory. Diagonal, 400.

La segona de Mahler té un final lluminós, apoteòsic. Gustav Mahler la va triar per al seu concert de comiat de Viena, i Leonard Bernstein per al seu concert número mil amb la Filharmònica de Nova York. Ahir Eiji Oue (que estima Mahler, va rebre lliçons de Bernstein i buscava un final a l’alçada) també es va acomiadar de Barcelona amb la segona.

Veient com va xalar Oue, entens Gilbert Kaplan, el milionari americà que, després d’assistir a un concert de la segona, va decidir aprendre música per a poder-la dirigir algun dia, i que ha acabat essent una de les primeres autoritats mundials en la segona simfonia de Mahler.

Al final del concert d’ahir, l’aplaudiment va ser llarg i intens. Diversos aficionats –senyores, majorment- es van acostar al peu de l’escenari per a allargar flors al director. Una fins li va donar un retrat emmarcat (diria que del propi Oue). El mestre estava en la seva salsa. Va desfer el llaç amb la bandera catalana d’un dels rams i se'l va posar al cor. La gent, com al futbol, cantava “Oueee, Oue, Oue, Oue!”. Fins l’Orfeó Català, que encara era a l’escenari, va entonar aquest cant espuri.

Durant els anys que ha dirigit l’OBC, probablement no ha complert l’horari laboral ni ha imposat disciplina a l’orquestra, però ahir va quedar clar que s’ha fet estimar.

El francès peca de cagar prim. Que "au-dessous" sigui el contrari de “au-dessus” és tot un programa.