Les sortides de sol us acompanyen en els llargs viatges en tren, com els ous durs, els diaris il·lustrats, els jocs de cartes, els rius on alguna barca s’escarrassa sense avançar. Estava fent recompte dels pensaments que m’havien ocupat durant els minuts precedents per a comprovar si havia dormit o no (i la pròpia incertitud que m’ho feia preguntar m’estava donant una resposta afirmativa), quan vaig veure retallats en el quadre de la finestra, sobre un bosquet negre, uns núvols amb un suau edredó d’un rosa fixat, mort, que ja no ha de canviar, com el que tenyeix les plomes de l’ala que l’ha assimilat o el pastel en què l’ha establert la fantasia del pintor. Però jo sentia que, contràriament, aquell color no era ni inèrcia ni caprici sinó necessitat i vida. De seguida es van amuntegar al seu darrera reserves de llum. El color es va fer més viu, el cel va prendre un to rogenc que jo, enganxant els ulls al vidre, provava de veure millor perquè el sentia lligat a l’existència profunda de la natura, però llavors la via va canviar de direcció, el tren va girar, l’escena matinal va ser substituïda en el quadre de la finestra per un poble nocturn de teulades blaves de clar de lluna, amb un safareig tacat pel nacre opalí de la nit, sota un cel encara sembrat de totes les estrelles, i, quan ja em lamentava d’haver perdut la meva franja de cel rosa, la vaig tornar a veure, però ara vermella, a la finestra del davant que la franja va abandonar en un segon revolt de la via. Així que em vaig dedicar a passar d’una finestra a l’altra per a unir, per a recosir els fragments intermitents i oposats de la meva bella matinada escarlata i versàtil, i tenir-ne una visió total en un quadre continu.

El paisatge es va tornar accidentat, abrupte, el tren es va aturar en una petita estació entre dues muntanyes. Al fons de la gorja, a la vora del torrent, només es veia una casa de guarda enfonsada en l’aigua que corria a ras de les finestres. Si algú és el producte d’una terra i  s'hi pot assaborir l’encant particular d’un territori, és la noia alta que vaig veure que sortia d’aquesta casa i que, pel camí que el sol ixent il·luminava obliquament, venia cap a l’estació amb una lletera. Dins d’aquella vall on les altures amagaven la resta del món, les úniques persones que la noia devia veure eren les que anaven en aquells trens que només s’aturaven un moment. Va recórrer els vagons oferint cafè amb llet als escassos viatgers desvetllats. Envermellida pels reflexos de la matinada, la seva cara era més rosa que el cel. Vaig sentir davant seu aquell desig de viure que reneix en nosaltres cada vegada que prenem  consciència de la bellesa i la felicitat. Sempre oblidem que són individuals i, com que les substituïm mentalment per un tipus de convenció que formem fent una mena de mitjana de les diferents cares que ens han agradat, dels plaers que hem conegut, l’únic que obtenim són imatges abstractes que resulten lànguides i insulses precisament perquè els falta aquest caràcter de cosa nova, diferent del que hem conegut, que és el que caracteritza la bellesa i la felicitat. I jutgem la vida amb un pessimisme que ens sembla justificat perquè creiem que hi hem tingut prou en compte la felicitat i la bellesa, però en realitat les hem omès i les hem substituït per síntesis que no en conserven ni un sol àtom. Per això l'erudit a qui parlem d’un nou “bon llibre” badalla a l’avançada d’avorriment, perquè s’imagina una mena de compendi de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no és producte de la suma de totes les obres mestres precedents sinó d’alguna cosa que, per a trobar-la, no n'hi ha prou amb haver assimilat perfectament aquella suma, perquè justament és fora d’ella.

(A l'ombra de les noies en flor)

Si mai em canso de la Recherche, faré un recull de pàgines selectes de la sentència del TC sobre l’Estatut. Un dels passatges estel·lars és el vot particular del magistrat Ramon Rodríguez, que, per exemple, confia que amb la desactivació del deure de coneixement del català "se haga imposible el absurdo de que un jubilado de cualquier otra parte de España que quiera ir a residir a la Costa Brava tenga que ponerse a estudiar catalán".

El mateix vot particular defensa la inconstitucionalitat de la referència a la nació catalana, per molt que -recalca- l’hagin aprovat en referèndum “los ciudadanos españoles inscritos en el censo electoral de la Comunidad Autónoma catalana”.

Aquesta amable al·lusió als catalans em recorda el famós circumloqui que consta a la Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per a dir que que el valencià forma part del "sistema lingüístic" català però sense usar la paraula “català”, la llei fa servir aquesta fórmula admirable:

“El valencià, idioma històric de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. Amen.

Les campanyes electorals obliden que als catalans ens molesta la supèrbia; que aquí està mal vist proclamar que ets el millor i que tots els altres són uns dropos.

Com diu la meva filla, "si jo em presentés a les eleccions, no em votaria. És trampa!"

A la TV fan futbol mentre a casa tornem a tenir el drama d'una sessió de treure polls. La nena, a la que veu que sa mare pren l’instrument de tortura (una pinta metàl·lica molt fina), comença a cridar i a amagar-se pels racons com un pollastre per Nadal.

--Que et penses que m’agrada, treure polls? -li diu la dona- A tu t’ho faig perquè t’estimo, però és fastigós burxar els cabells d’un altre i anar-ne arreplegant aquestes bèsties. Ho entens?

-- ...

--Digues, ho entens?

-- ...que al Pinto no l’hi faries?

El 1839, Robert Schumann escriu a la seva promesa Clara:

“Acabo de llegir la teva carta, on dius: “si em quedo un any a Dresde, m’oblidaran com a artista”. Clärchen, no pot ser que ho diguis seriosament. Encara que t’oblidessin com a artista, que potser no series estimada com a dona? Promet-me que no em tornaràs a dir una cosa així. El primer any del nostre matrimoni hauràs d’oblidar l’artista. Només hauràs de viure per a nosaltres, per a la teva casa i per al teu marit. I ja veuràs com et faré oblidar l’artista. No: la dona és més important que la pianista i el meu desig més profund es complirà si puc fer que mai més no tinguis res a veure amb el públic.”

L’any següent es casaran. Clara aconseguirà ser alguna cosa més que “la dona que sempre hi ha rere un gran home”: tot i que tindrà vuit fills en tretze anys, continuarà la brillant carrera de pianista, en part perquè la família necessita els diners que guanya amb els concerts.

Gustav Mahler s’oposarà més radicalment a qualsevol pretensió artística de la seva futura esposa. El 1901 escriu a Alma:

“Com t’imagines un matrimoni de compositors? Tens idea de com seria de ridícul i de denigrant per a nosaltres si es convertís en una relació de rivalitat? Què passaria si precisament quan estàs inspirada has de tenir cura de la casa o del que jo necessiti en aquell moment? Si volem ser feliços, has de ser com jo et necessito: la meva esposa i no la meva col·lega. Què significa “no he treballat gens des de llavors, ara em posaré a treballar”? De quin treball parles? De compondre? A partir d’ara la teva feina ha de ser fer-me feliç. El paper del “compositor”, de “treballar”, em correspon a mi, i a tu el de l’adorable companya, la camarada comprensiva. La teva vida futura, en tots els seus detalls, ha de dependre íntegrament de les meves necessitats, sense desitjar a canvi res més que el meu amor”.

L’any següent es casaran. Prèviament, Alma, dinou anys més jove que el seu marit, ha renunciat a la música.

En l'etapa ascendent de la vida, les aspiracions personals ens condicionen. Qui busca l'èxit professional, l'obtenció d'un càrrec, escriure en un diari, etc., va amb peus de plom per a no contrariar els qui mouen els fils.

Per això és envejable la llibertat amb què s’expressen aquells a qui la vanitat ja no colla, els qui ja no ansien cap trucada del poder. Barrera, Broggi, Cabré, Margarit han donat exemple últimament d’aquesta llibertat de pensament, i fins i tot a Jordi Pujol se li senten opinions que abans es reservava.

Ara que Joan Solà ha marxat, el discurs que va adreçar al Parlament el juliol de l’any passat brilla com un dels millors exponents de saviesa i independència que ens han regalat els vells de la tribu. Rellegint-lo, em venen al cap les paraules amb què Agamèmnon saluda un discurs del venerable Nèstor:

"Vell! I fins a quin punt superes els fills de l'Acaia a l'assemblea!"

Per motius de feina he d'escriure una carta al bisbe de Lleida. En busco l'adreça: carrer del Bisbe, núm. 1, Lleida. Això és una institució com Déu mana!

La situació és aparentment banal: un dels membres d’una parella separada demana al jutge la custòdia compartida. El jutge, Luis Romualdo Hernández, estima la demanda i acorda la custòdia compartida, per períodes alternatius de sis mesos. L’originalitat del cas és que es tracta de la custòdia del... gos de la parella. I no és un gos amb pedigrí: el van trobar abandonat fa nou anys (o sigui, és "adoptat") .

Com que alguna jurisprudència ha negat que la custòdia d’un gos es pugui dur  als tribunals, la sentència s'esforça a justificar l’admissió de la demanda. El jutge es posa líric, arriba a citar la llegenda de Nagaicho, déu dels indis nord-americans, i argumenta:

El perro caza para nosotros, vigila nuestros rebaños y propiedades, nos sirve de alimento –home, Don Romualdo!-, de sujeto experimental, trabaja en múltiples tareas como la detección de explosivos o drogas, en salvamento, ayuda a personas con minusvalías, y por encima de todo, el principal papel del perro es hacernos compañía, sobre todo en las sociedades urbanas. Y de esa compañía, como consecuencia lógica, nacen grandes y sentidos afectos.

Un cop establert que un gos pot generar grans afectes, el jutge conclou que no hi ha motiu per a negar que la seva custòdia es pugui plantejar davant dels tribunals. I trobo que té raó.

No hi vaig faltar cap vegada durant aquell mes de maig. Arribava a l’Arc de Triomf cap a migdia. Feia guàrdia a l’entrada de l’avinguda sense perdre de vista la cantonada del carreró per on Odette Swann, que vivia a pocs metres, venia de casa seva. Com que ja era l’hora en què molts passejants tornaven a casa per dinar, els qui quedaven eren pocs i, en la seva major part, persones elegants. De sobte, sobre la sorra del passeig del parc, tardana, alentida i exuberant com la flor més bella que no s’obre fins a migdia, aparegué la Sra. Swann, descloent entorn seu una toilette sempre diferent però que jo recordo sobretot malva, i llavors, en el moment de la seva més completa irradiació, hissà i desplegà sobre un llarg peduncle el pavelló de seda d’una ampla ombrel·la del mateix to que els pètals que s’esfullaven en el vestit. L'envoltava tot un seguici: Swann, quatre o cinc homes de club que havien vingut al matí a veure-la a casa o que ella s’havia trobat pel camí. I aquella negra o grisa aglomeració obedient, executant els moviments casi mecànics d’un marc inert entorn d’Odette, feia que aquesta dona que només tenia intensitat en els ulls semblés mirar davant seu, entre tots aquells homes, com des d’una finestra a què s’hagués acostat i de la qual sorgia fràgil, sense por, en la nuesa dels seus colors suaus, com l’aparició d’un ésser d’una espècie diferent, d’una raça desconeguda i d’una potència gairebé guerrera que li permetia bastar-se ella sola per a compensar la seva múltiple escorta.  (CONTINUA...)

Que, plàsticament, aquest cartell sobre els castells sigui horrorós no és el pitjor. A sobre, té un significat.

Segons informa la premsa, en la presentació que se'n va fer ahir l'artista va aclarir que es tracta d'una obra simbòlica, i la va explicar perquè s'entengués. El nus representa l'emoció (deu ser per allò del nus a l'estómac) i també la "confluència interdisciplinària". El vector ascendent representa "el desig de superació" i "la lògica dels castells". I les arrels? Aquesta me la sé: signifiquen arrelament (les quatre fletxes vermelles, tirades: "una al·lusió a la senyera").
 

En la cloenda de l’acte, el conseller Tresserras va declarar que el cartell és un “element emblemàtic”. Pobres castellers!

La canalla té poques defenses davant la publicitat i demana que la duguis a veure la pel·lícula més ximple, que li compris la joguina més absurda (i cara), etc.. El problema és que adoptar davant d'això una actitud massa purista genera frustració en els fills i encara els fa créixer el desig consumista. Convertir la teva filla en l’única de la classe que no ha vist High school musical no du a res de bo.

En altres paraules, potser m'ha arribat l'hora de comprar-li la inevitable samarreta.

El dia que Lennon va decidir marxar de casa ja duia molts anys vivint amb Yoko. Volia retrobar el seu jo sense Yoko, o sigui que es va passar divuit mesos fent bàsicament el cràpula. Però allò no xutava i va acabar tornant a casa, a la condició d’adult, o sigui que van tenir un fill.

Lennon va deixar de banda la guitarra i amb prou feines sortia del pis. Van passar anys. Un dia va anar a obrir la porta pensant que li duien la comanda del súper i va trobar al replà uns d’una TV que li volien fer una entrevista. Els va fer passar. La casa tenia l’aspecte desendreçat d’una llar amb criatura. El nano corria pel menjador jugant amb una pilota.

-Sr. Lennon –fou la primera pregunta-, fa anys que no fa cap concert ni treu cap disc. A què es dedica?

-Estic amb el meu fill.

-Vull dir a part d’això; professionalment.

-A part d’això? Està de broma?

Fa anys, quan Max Cahner va caure en desgràcia a CiU, els diaris van publicar que Jordi Pujol l’havia cessat com a editor del diari AVUI. Es van limitar a donar la notícia, com si fos normal que el president d’un país cessés l’editor d’un diari. Aquests dies els diaris informen que Medvedev ha cessat l’alcalde de Moscou però no es pregunten com és que un president cessa un alcalde.

Fa anys, un amic nord-americà que havia vingut a viure a Barcelona em va comentar que una de les coses que li havia sorprès de la ciutat era veure dones caminant de barcet pel carrer. Ara se’n veuen menys però temps enrere era normal trobar-se dones passejant de bracet, repenjades l’una en l’altra, un costum nascut potser en èpoques en què no era ben vist que una dona anés sola pel carrer.

El comentari del meu amic m'ha vingut al cap quan he llegit una crítica de Vitruvi sobre l'estretor excessiva de l'intercolumni d'alguns temples grecs: “Aquests dos tipus de temples -diu, referint-se als pyknostylos i els systylos- presenten un defecte per al culte: les mares de família, quan, de dues en dues, surten de bracet als graons per a la pregària, no poden passar per l’espai entre columnes si no es posen en fila.”

L’article que Josep Massot va publicar a la Vanguardia per a glossar la figura de Joan Triadú diu que aquest, amb la seva antologia, va posar en valor autors com “Riba, Foix, Rosselló, Porcel, Espriu”. Segur que l’errada no és de Massot. A can Godó, davant del nom de Porcel, els correctors es disparen sols.

Veig la Teresa Forcades al programa del Monegal. L’entrevistador fa el seu paper i mira de cargolar-la: “Com és possible que intenti casar ciència i religió? No pensa que sortir tant a la TV és un pecat contra la modèstia? Viure tancada en un monestir, seguint la rígida regla de Sant Benet, no suposa una limitació absurda?”

I, per rematar:

-No se sent masoquista?

La rèplica de Forcades, brillant:

-Vol dir ara?

No tinc previst fer vaga perquè estic més aviat d’acord amb la reforma laboral. Als meus companys que en facin els descomptaran del sou la part corresponent al dia no treballat. A tots? No. Als representants sindicals no se’ls descomptarà res perquè es considera que el dia de vaga treballen en la seva feina de defensar els drets dels treballadors. Jo trobo que els qui criden a la vaga haurien de rebre el mateix tracte que els que hi som cridats.

En Romuald treballa de conductor de metro. Passa vuit hores diàries sota terra, d’estació en estació a través de túnels negres, entaforat a la seva cabina, amunt i avall per la línia 3, de Zona Universitària a Trinitat Nova i de Trinitat Nova a Zona Universitària. Diu que si algú li oferís la possibilitat de prémer un botó i saltar-se aquelles vuit hores, ho faria. És veritat que amb això deixaria de viure vuit hores cada dia, però sosté que el temps que passa dins la cabina no té substància i que, a més, no cal exagerar la importància de saltar-se trossos de vida. Al capdavall, si un diumenge allarga el son i aconsegueix despertar-se dues hores més tard de l’habitual, no li reca pas l’estona que “s’ha perdut”.

En Romuald fa vint-i-cinc anys que treballa i, com que és solter, ha pogut fer un racó. Calcula que amb els diners que té estalviats podria viure deu anys, o sigui la meitat dels vint anys que li falten per a jubilar-se. No serien deu anys de gran vida (res de viatges ni restaurants ni roba bona) però podria subsistir i fins i tot anar pagant la cotització de la seguretat social per a cobrar la jubilació arribat el moment.

Avui en Romuald s'ha decidit a dur a terme una idea diabòlica que fa temps que li ronda pel cap. Ha tret del banc tots els estalvis, ha anat al casino i els ha apostat en una única jugada de ruleta. Si surt un número vermell, doblarà els estalvis i podrà deixar de treballar perquè tindrà prou diners per als vint anys que li falten per a jubilar-se. Si surt negre, res de nou: com que ho perdrà tot, continuarà passant vuit hores diàries al metro durant els propers vint anys. Feta l’aposta, mentre la bola s’ho rumia, té un moment de feblesa: si surt vermell, què farà tot el sant dia sol a casa? No seria millor deixar les coses com estan? Però no cal capficar-s’hi. Ha sortit negre.

Aristòtil ja va dir que, per tal que la igualtat sigui efectiva, cal tractar desigualment el que és desigual. Em sembla que va ser Anatole France qui ho va exemplificar amb una imatge que ha fet fortuna: prohibir, tant a rics com a pobres, de dormir sota el pont no és donar un tractament igual a rics i pobres. Ara Sarkozy diu que no té res contra els gitanos; que actuarà contra els assentaments il·legals sense distinció d’ètnies, o sigui tant si són de gitanos com si són de gentlemen anglesos.

Lògicament, el principi d’igualtat no només consisteix a tractar desigualment el que és desigual sinó també a donar un tractament igual al que és igual. Contra aquest criteri elemental, Espanya sosté, per una banda, que Gibraltar és espanyol per raons geogràfiques (les raons històriques i el fet que la població vulgui ser britànica són intranscendents). Però, per l'altra, proclama que Ceuta i Melilla són espanyoles per raons històriques i perquè la població té la voluntat de ser espanyola (les raons geogràfiques, intranscendents).