• “Només a tot el poble de Catalunya correspon decidir la durada temporal del trajecte” Josep-Lluís Carod-Rovira (conferència al Palau de la Generalitat).

A l'Ara (dem-li un marge de confiança, però pel meu gust el Capdevila li dóna un to massa de diari per a mestres), Germà Bel escriu sobre l’impost de successions i parla del debat que hi ha als Estats Units sobre si el fet que els fills heretin dels pares va en detriment del valor de l’esforç.

Als nostres verals sorprèn un cas com el de Warren Buffett, que ha declarat que deixar la seva fortuna als fills perjudicaria el model de meritocràcia a què la societat americana aspira, i, per tal d’evitar que la seva prole segueixi els passos d’una Paris Hilton, ha decidit llegar la major part del seu patrimoni a obres benèfiques.

La decisió de Buffett és possible perquè la legislació americana, defensora radical de la propietat privada, li permet disposar lliurement dels seus béns. En canvi a vint-i-sis dels vint-i-set estats de la UE --Charlemagne ho comentava a l’Economist fa unes setmanes-- el propòsit de Buffett seria il·legal, perquè les lleis obliguen els pares a passar una part del seu patrimoni als fills. L’excepció, és clar, és el Regne Unit (més exactament, Anglaterra i Gal·les: Escòcia segueix el model continental).

Mentre els anglosaxons es pregunten si és bo que els fills heretin uns béns que no han guanyat amb el seu esforç, aquí posem l’accent en el paper que l’impost de successions juga en el finançament dels serveis públics. Jo crec que totes dues visions poden confluir: els serveis públics són una conquesta europea que cal preservar però, per a finançar-los, el model ha d’afavorir els emprenedors, perquè –i això aquí sovint s’oblida— la font dels ingressos públics no és altra que els beneficis que generen els individus.

Sempre és trista, la mort d'una revista però aquest cop és especialment dolorosa perquè qui ens deixa és la publicació catalana de major tiratge (més d’un milió d’exemplars!)

En aquest difícil tràngol, l’únic consol que ens queda és pensar que la segona del rànquing català manté, tot i l'edat, un vigor envejable.

“Sobretot --em va dir l’àvia-- no t’estiguis de picar la paret si et cal alguna cosa aquesta nit; el meu llit és costat per costat del teu, l’envà és molt prim. Ara, quan ja siguis al llit, prova-ho per veure si ens entenem bé.”

I, en efecte, aquella nit vaig donar tres cops --que una setmana més tard, quan vaig estar malalt, vaig reprendre durant alguns matins perquè l'àvia volia dur-me un vas de llet ben d’hora. Quan em semblava sentir que estava desperta, per tal que no s'hagués d’esperar i pogués tornar a dormir de seguida després de dur-me la llet, jo arriscava tres copets, tímidament, feblement, però tot i així prou perceptibles, perquè, si bé temia d’interrompre-li el son en cas que m’hagués equivocat i encara dormís, tampoc no volia que l’àvia continués esperant un avis que no hagués pogut percebre a la primera i que jo no gosaria repetir. A penes havia donat els meus cops, ja en sentia uns altres tres, aquests d’una entonació diferent, d’una tranquil·la autoritat, repetits dues vegades per a més claredat, i que deien: “No et preocupis, ja t’he sentit: vinc de seguida”; i al cap d’un moment ja entrava l’àvia. Jo li deia que tenia por que no em sentís o que cregués que era un veí, qui havia picat. Ella reia:

"Confondre amb uns altres els cops del meu pobre rei?, però si l’àvia els reconeixeria entre mil! Et penses que en aquest món n’hi ha uns altres de tan maldestres, tan febrils, tan repartits entre la por de despertar-me i la de no ser sentit? Però si en tindria prou amb una rascada, per a reconèixer a l’acte aquest ratolí tan únic i tan de plànyer. Ja el sentia des que ha començat a debatre’s, a regirar-se al llit, a fer tots els seus tràfecs...”

(A l'ombra de les noies en flor)

He d’anar a fer una gestió prop de la caserna del Bruc. Camino pel carrer del Gran Capità fins que arribo a l’avinguda de l’Exèrcit. Prenc aquesta avinguda i, quan trenco a l’esquerra pel carrer del Tinent Coronel González Tablas, els peus ja em van marcant el pas.

El famós grup escultòric Laocoont i els seus fills (que representa el moment en què aquest sacerdot troià i els seus dos fills són atacats per dues serps monstruoses, que acabaran matant-los tots tres) ha estat analitzat pels autors més prominents. Per exemple, un dels capítols d'El món com a voluntat i com a representació es titula "Per què Laocoont no està expressat cridant". Schopenhauer hi repassa les explicacions que s’han donat al fet que l'heroi, en el marbre, no faci un crit de dolor quan veu que les serps li maten els fills (una d’elles, a més, li acaba de clavar mossegada). Per a uns, la raó és l’estoïcisme de Laocoont, incompatible amb cridar secundum naturam. Per a altres, el motiu és estètic: la bellesa proscriu l’expressió del crit. Segons Schopnehauer, la causa cal buscar-la en el fet que l’escultura, com la pintura, no pot representar el so, i l’essència del crit és el so, no el gest d’obrir la boca. Representar Laocoont amb la boca oberta –conclou el filòsof-- "produiria un efecte còmic, més ridícul que pintar música."

De fet, totes tres explicacions van en la mateixa direcció. Malgrat que, segons Virgili, Laocoont “elevà fins als astres espantables clamors”, un escultor grec l’havia de representar amb contenció perquè l’anecdòtic no cabia en el naturalisme dels clàssics. Per això optaven pel dolor contingut --humanitzat-- enfront del crit instintiu, igual com pel somriure enfront de la riallada.

Podríem dir que el famós –i sobrevalorat— quadre de Munch confirma que, a la representació del crit, li escau millor un llenguatge no naturalista, perquè en aquesta obra el crit l'expressen el color i les línies sinuoses, no el dibuix de la cara. Però també hi ha obres més realistes que representen el crit amb eficàcia. En pintura, la Medusa de Caravaggio, per exemple. En escultura, la teatralitat d’un Niccolò dell’Arca sembla bastant efectiva (només el conec per fotografies), i no es pot negar certa força a la Montserrat de Juli González (res a veure amb l’horrorosa Colometa de Medina-Campeny). Aquestes obres van directes a l’estómac, però a mi m'emociona més la serena escultura dels grecs (Miquel Àngel inlcòs), que interpel·la subtilment sentiments i intel·ligència.

L’última vegada que vaig visitar el Panteó de Roma, el vigilant de l’entrada havia enganxat al vidre de la seva cabina un paper escrit a mà que deia: “Quan plou, entra aigua per l’òcul, i s’escola per uns desguassos que hi ha a terra”. L’home estava tip que els turistes, en descobrir que el sostre del temple té una gran obertura central, li preguntessin què passava quan plovia.

Moltes institucions inclouen al seu web un apartat de “preguntes més freqüents”, però es nota que són inventades; no tenen l’autenticitat d’aquella del Panteó. Per exemple, al web de l’Ajuntament de Barcelona, la primera de la llista és: “És possible reservar un hotel per internet?”. Acceptant que els turistes són espècimens particulars, no crec que facin massivament una pregunta tan absurda.

Però aquest matí he trobat al web del Rijksmuseum d’Amsterdam un recull de "preguntes freqüents" d’una banalitat tan convincent que semblen tretes realment de les preguntes dels turistes. La primera de la llista, “Quant val la Ronda de nit?”

Sentit a la ràdio: si, segons Benet XVI, el purgatòri és "un foc interior", el paradís ja deu ser la pera!

Ara que el govern espanyol sembla que vol tocar el voraviu amb els horaris comercials, el govern català s'ha apressat a declarar: "Catalunya té aquesta competència des de l'Estatut de 1979". Li ha faltat afegr: "com totes les altres".

A l’oficina, durant molts anys es va poder fumar i treballar alhora: feies la feina mentre cremaves els cigarrets corresponents. Això es va acabar quan van prohibir el fum als despatxos i es van establir unes sales per a fumar. Aquest canvi va ser substancial perquè implicava que ja no es podia fumar i treballar alhora i, per tant, des de llavors els fumadors abandonen la feina cada cop que els cal encendre un cigarret. Després va venir la prohibició de fumar als centres de treball i els fumadors van passar a sortir a fumar al carrer, amb la qual cosa el seu privilegi encara es va fer més visible: en una jornada de vuit hores, un bon fumador surt una dotzena de vegades mentre els altres s’han d’estar enganxats a la cadira. El greuge és tan clar que un company meu, no fumador, ha decidit sortir també a prendre la fresca deu minuts cada hora. Sosté que necessita esbargir-se, i aprofita per a tractar amb una secretària de direcció que es passa el dia al portal, només a l’abast –fins ara- dels fumetes.

Al sofà, concentrat seguint la regata per internet, un nebot m'interpel·la:

--Això de la volta al món a vela és perillós, oi?

--Bé... sí.

--Si caus a l'aigua, sense escales...

"Tal com havia decidit la tarda en què Gilberte m’havia fet patir tant, vaig enviar-li una carta per Cap d’any, en què li deia que la nostra antiga amistat desapareixia amb l’any que acabava, que oblidava tots els greuges i les decepcions i que a partir de l’1 de gener bastiríem una amistat nova (...). Queia la nit, em vaig aturar davant d’una columna publicitària on hi havia un cartell de la representació que feia la Berma. Bufava un vent humit i suau. Aquell temps m’era familiar; vaig tenir la sensació i el pressentiment que Cap d’any no era un dia diferent dels altres, que no era el primer d’un món nou on jo hauria pogut, amb les possibilitats intactes, refer la relació amb Gilberte com al temps de la Creació, com si el passat encara no existís, com si les decepcions que ella m’havia causat haguessin desaparegut i, amb elles, els indicis que jo n’hauria pogut extreure per al futur: un món nou on no subsistís res de l’antic... res excepte una cosa: el meu desig que Gilberte m’estimés. Vaig comprendre que si el meu cor desitjava que es renovés entorn seu aquell univers que no l’havia satisfet volia dir que ell, el meu cor, no havia canviat, i em vaig dir que no hi havia cap motiu per a pensar que el de Gilberte hagués canviat. Vaig sentir que aquesta nova amistat era la mateixa, com passa amb els dies de cap d'any, que no estan separats dels altres per un fossat i als quals, en no poder abastar-los i modificar-los, el nostre desig assigna un nom diferent sense que ells ho sàpiguen. Jo volia dedicar aquell a Gilberte, i intentar imprimir-li la idea particular que me n’havia fet, igual com una religió se superposa a les lleis cegues de la natura. Però era en va. M’adonava que aquell dia no sabia que es deia Cap d’any; que acabava en el crepuscle d’una manera que no m’era nova: en el vent suau que bufava entorn de la columna de cartells, havia reconegut, havia sentit reaparèixer la matèria eterna i comuna, la humitat familiar, la ignorant fluïdesa dels dies antics."

MP

Aquest matí ha desplegat el farcell prop de la Sagrada Família, en una cantonada que normalment li funciona. Però avui ningú no s’aturava a badar, i només ha venut una trista bufanda. Potser s’ha distret observant un pare Noël que repartia propaganda; el fet és que, quan se n’ha adonat, tenia la bòfia a sobre. Com un llamp, ha aplegat el farcell i, en tombar la cantonada, l’ha llençat per damunt del mur d’un solar en obres. No és el primer cop que ho fa: si el pesquen, almenys que no se li quedin el gènero. De nit saltarà el mur i recuperarà el farcell.

A la plaça de sempre, sopa amb un company. Un petit banquet, perquè es parteixen mig pollastre que l’amic diu que li han dat en una xarcuteria.

Quan torna cap al solar, els carrers són deserts. Només veu moviment -un grup de gent empellada- a la porta d’una església i, més enllà, es creua amb una noia esparracada. Arribat a lloc, salta dins del solar, pren el farcell, el llença per damunt la tàpia i salta de nou al carrer. L’embalum de roba ha fet un grinyol estrany, en topar a terra. El desfà amb esglai: un nadó plora, colgat entre fulards i bufandes.

Ideal/particular (o “me la imaginava més gran”)

El meu pensament, que havia dreçat una Verge del porxo independent de les fotografies que jo n’havia vist, protegida de les vicissituds que poguessin amenaçar les seves reproduccions, que es mantindria intacta encara que fosssin destruïdes, ideal, dotada d’un valor universal, es sorprengué de veure aquella estàtua que havia esculpit mil vegades reduïda a la seva pròpia aparença de pedra, a la mateixa distància del meu braç que un cartell electoral o la punta del meu bastó, encadenada a la plaça, inseparable del capdavall del carrer major, sense poder fugir de les mirades del cafè i de l’oficina de l'òmnibus, rebent sobre la cara només la meitat del raig de sol ponent –i aviat, en poques hores, de la claror de la farola- perquè una caixa d’estalvis rebia l’altra meitat, submergida, alhora que aquesta sucursal bancària, en l’olor espessa de l'obrador del pastisser, sotmesa a la tirania del Particular fins al punt que, si hagués volgut traçar la meva firma sobre la pedra, hagués estat ella, la Verge il·lustre que fins llavors jo havia dotat d’una existència general i d’una bellesa intangible, la Verge de Balbec, l’única (cosa que dissortadament volia dir que no n’hi havia d’altra), la qui, sobre el cos cobert del mateix sutge que les cases veïnes, hauria mostrat a tots els admiradors que venien a contemplar-la, sense poder-se'n desfer, el traç del meu guix i les lletres del meu nom, i era ella finalment, l’obra d’art immortal i tant de temps desitjada, que jo trobava transformada en una velleta de pedra de qui podia mesurar l’alçada i comptar les arrugues.

(A l'ombra de les noies en flor)

Quan Jordi Pujol es va enretirar, molts pensàvem que  el relleu com a líder del catalanisme el prendria Carod, que havia estat dels primers a adonar-se que el catalanisme del s. XXI ja no seria autonomista. La seva eloqüència i un cert carisma personal l’havien fet connectar amb sectors creixents de la societat catalana i, si ERC hagués jugat les seves cartes a fons, els resultats de les eleccions de 2003 haurien pogut fer Carod president. Però va acabar essent un conseller en cap que va durar sis setmanes, perquè multitud d’interessos el veien com una amenaça però també perquè l’home que havia atret prop de 600.000 vots no tenia cap organització al darrera.

Jo vaig col·laborar amb Carod en aquell moment i vaig comprovar la seva solitud. Recordo que, el dia que vam aterrar a Palau, l’intentava convèncer que no assumís un departament tan gran com el que havia previst, perquè creia que tantes responsabilitats sectorials l’impedirien de fer de conseller en cap.

-Podríem passar algunes àrees a altres departaments –li vaig proposar-; per exemple, jo passaria a Governació la...

-A Governació? –em va interrompre- Però què dius!

-Bé, és un departament nostre i...

-En Carretero no és nostre!

Vaig haver d’aprendre que Carretero i Anna Simó eren del bàndol enemic -els “nostres” consellers eren Bargalló i Carles Solà-, i aviat em vaig adonar de com era de reduït el club dels qui Carod considerava seus.

Si a Pujol tenir un caràcter difícil no li va impedir generar una àmplia xarxa de complicitats i crear una organització política sòlida, Carod, tot i ser casteller, no ha fet pinya. És dels pocs polítics que genera discurs però li ha faltat capacitat aglutinadora.

Una amiga ve a dinar a casa amb el seu nen de cinc anys. Quan arriben, proposo al nen que cantem una cançó al pessebre de l’entrada, a veure què passa. Fem un tros de fum fum fum i... apareix una bossa de sugus de darrera la cova! Un èxit.

Havent dinat, tot prenent el cafè, ens sembla sentir un murmuri. Callem. És el nano, que canta a l'entrada.

A la nena li agrada dibuixar però, com que fer coses tota sola no té gràcia, li has d’anar dient què vols que dibuixi. Quan comença una sèrie d’aquestes, la cosa va per llarg:

-Què vols que dibuixi?

-Una sabata.

-Ja està. Què més?

-Unes ulleres.

-Ja està. Què més?

-Una pipa.

-Ja està. Què més?

-On és la pipa?

-Que no la veus? –em diu assenyalant una taqueta negra, una mica més gran que una llentia.

Amb sort, amb els apunts d’un blog passa com amb les obres de teatre del prolífic abat del Càndid de Voltaire. Quan Càndid i Martin -un savi que l’acompanya- es topen amb l'abat, Càndid li pregunta:

-Quantes obres de teatre heu escrit?

-Cinc o sis mil -respon l’abat.

-És molt! -diu Càndid. Quantes n’hi ha de bones?

-Quinze o setze -respon l’abat.

-És molt! -exclama Martin.

Si algú es prengués seriosament l’Estatut, potser pensaria que l’article 146.3, que diu que la Generalitat ha de fomentar  el pluralisme lingüístic de Catalunya en els mitjans de comunicació (ja són ganes de fomentar!), dóna munició als qui volen introduir el castellà a TVC i CatRàdio.

Però d'una llei que, tot i ser la norma institucional bàsica de la Generalitat, ignora quines institucions la integren (article 196.1); d'una llei que diu bajanades com que tots els actes administratius s’han de publicar al DOGC (article 68.5); d'una llei segons la qual els mitjans de comunicació han de donar una informació neutral durant els processos electorals (article 43.3); d'una llei que a l’article 15.2 proclama:

“Totes les persones tenen dret a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació, i tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal”,

I a l’article 19.1:

“Totes les dones tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, maltractaments i de tota mena de discriminació”,

(I, encara, a l’article 18: “Les persones grans tenen dret a viure amb dignitat, lliures d’explotació i de maltractaments, sense que puguin ésser discriminades...”!);

D'una llei així, per sort, ningú no en fa cabal.