La notícia de la mort de Josep M. Güell, destacat traductor de literatura russa, m’ha fet recordar la sorpresa amb què, fa anys, vaig llegir la “Nota dels editors” que encapçala la meva vella edició de Els germans Karamazov (versió catalana de Joan Sales, editada el 1961 pel Club dels Novel·listes):

“Les dificultats que ofereix la traducció de Els germans Karamazov –diu la Nota-- són moltes: res d’estrany que en totes les llengües hagi estat la darrera obra de Dostoievski a ser editada. Entre nosaltres, Andreu Nin, que ens deixà traduccions insuperables de gairebé totes les obres mestres del gran novel·lista rus, ni tan sols intentà la de Els germans Karamazov (...). El Club dels Novel·listes cregué que el que importava per damunt de tot era que el traductor s’identifiqués amb l’esperit i l’estil de l’obra, i per això l’encarregà a Joan Sales, autor d’Incerta glòria i traductor de El Crist de nou crucificat. Sales hauria estat el traductor ideal... si hagués sabut el rus. Però aquesta dificultat, si bé és àrdua, no és pas invencible (...).”

Cinquanta anys després, ens hem tornat massa savis per a admetre traduccions indirectes confesses. Güell, en qualsevol cas, va ser dels primers a omplir el buit que havia deixat Nin: amb ell, les traduccions del rus al català van tornar a beure directament de l’original.

"Sol davant del Grand-Hôtel, esperava l’hora d’anar a trobar l’àvia, quan, casi a l’altra punta del passeig marítim, vaig veure que es posava en moviment una taca singular formada per cinc o sis noies, tan diferents, per l’aspecte i les maneres, de la gent habitual de Balbec com ho seria un estol de gavines, desembarcat de qui sap on, que, amb passos curts sobre la sorra –les tardanes atrapant les altres amb una voleiada- fes una passejada per la platja amb un objectiu tan obscur per als banyistes, a qui elles semblessin no veure, com perfectament determinat en el seu esperit d’ocells. (CONTINUA...)

Que Telefònica acabi d'anunciar la supressió de 6.000 llocs de treball, i que avui Nokia digui que se'n carregarà 7.000, sembla confirmar que "la crisi" persevera. La veritat, però, és que les reduccions massives de plantilla són un fenomen antic. A Jack Welch, per exemple, aquestes xifres li deuen semblar pobres perquè, als anys vuitanta, ell tot sol va liquidar 112.000 llocs de treball a General Electric. Els nordamericans l'anomenen "Neutron Jack", per haver eliminat els treballadors però deixat intactes els edificis (com una bomba de neutrons).

D’una de les cartes sobre Ticià que Katya Berger escriu al seu pare John Berger:

“El que fa que un cos et sedueixi, que un escrit t’absorbeixi o que una pintura t’atragui és, en tots els casos, la seva peculiar forma de ser ells mateixos, de no importar-los l’espectador, d’existir com si fossin sols al món.

La dona, arrelada a si mateixa, s’assembla més que l’home a la pàgina que invita a ser llegida, al quadre que atrau l’atenció. L’home aprecia el que la dona té de privat, d’ocult, de verge; el que li encanta de la sensualitat femenina és la forma en què els gestos de la dona sorgeixen de les profunditats del seu ser (potser de la seva infantesa). En canvi, el plaer de la dona té més a veure amb el fet de revelar el seu secret, de desvelar alguna cosa de si mateixa que estava oculta o adormida.

Hi ha quadres que tenen aquesta qualitat. Són tan enterament ells mateixos que contenen tota la profunditat vertical del seu ser: es limiten a existir, amb o sense nosaltres. Nosaltres volem descobrir el seu secret, la seva veritat profunda, però això a ells els importa un rave. És veritat que l’art ens atrau quan l’autor l’ha executat amb mestria, però ha de ser una mestria posada al servei d’alguna cosa nua, secreta, veritable, verge, mai no vista; d’una cosa gairebé producte d’una violació.”

Berger posa els exemples de Ticià o Courbet, però a mi el seu text em fa pensar més en les representacions de l’Anunciació, perquè aquesta escena té subjacent alguna cosa essencial de l’atracció entre sexes. L’àngel sorprèn Maria en la seva intimitat domèstica, “arrelada en si mateixa”. No vol trencar l’encís virginal de l’estança, i, amb gest delicat, sembla mussitar dolçament: “no tinguis por, no et faré mal”. 

A punt d'aterrar a Londres, el nen del seient del darrera exclama: "quants camps de golf!"

Em fa pensar en aquella anècdota d'un professor meridional que arriba a Cambridge i pregunta a un col·lega indígena com s'ho fan per a tenir aquell camp tan verd al costat del college.

"No és difícil --li respon l'anglès--: només cal triar el terreny adient, plantar-hi una bona herba i deixar passar quatre-cents anys."

Els meus avis no van poder votar gaire. El matí del 15 de juny de 1977, quan es van arreglar i van anar cap al col·legi electoral, feia quaranta-un anys de l'última vegada, i ja eran vells. Davant la mesa, l’avi es va ficar la mà a la butxaca interior de l’americana, en va treure dos sobres blancs i dos de color sépia (Congrés i  Senat), en va dipositar un de cada a l’urna corresponent i va donar els altres dos a l’àvia, que els va ficar igualment a l'urna, sense saber del cert quin partit votava.

Eren altres temps, però aquest sainet d'en Duran i l’Ortega m’ha fet pensar que alguns continuen igual, perquè, francament, fa l’efecte que la vicepresidenta hagi anat a votar amb un sobre que li hagi passat l’amo.

El conseller Ruiz diu que no pot ser que la universitat ensenyi filologia clàssica amb diners públics, perquè "no hi ha mercat per als filòlegs clàssics". Admeto que fer de lampista és més lucratiu, però no s'ha de descartar que ocupacions menys prosaiques produeixin algun rendiment.

Per exemple, no cal ser Orfeu per a treure profit de la música: als camps nazis, uns quants van salvar la pell gràcies a ella. Anita Lasker, per dir-ne un cas, va sobreviure a Auschwitz perquè la van reclutar per a l’orquestra del camp, on sembla que els violoncel·listes eren difícils de substituir.

Pintar també pot ser útil. A Filippo Lippi el van capturar els sarraïns, que el volien fer esclau, i va recobrar la llibertat gràcies a la destresa com a dibuixant. I diuen que, al sacco de Roma, quan els lansquenets van irrompre a l’estudi de Parmigianino, aquest pintava la Visió de Sant Jeroni i els assaltants, en veure la meravella, van sentir que la fúria se’ls apaivagava i van acabar marxant per no destorbar l’artista.

Fins i tot la literatura et pot fer sortir d’un mal pas, com a la jove Xahrazad, a qui van casar amb un rei que matava les seves esposes l’endemà de la nit de noces. La primera nit, Xahrazad va començar a explicar una història al seu marit, i, com que va arribar la matinada sense que l’hagués acabada, el rei li va demanar que continués la nit següent, i així la noia encadenà una història rere l’altra durant mil i una nits. O aquells atenesos que, derrotats pels espartans a Siracusa i venuts com a esclaus, es van salvar per saber-se de cor quatre versos d'Eurípides. Plutarc explica que, agraïts, quan van tornar a la pàtria, van córrer a casa del poeta “a contar-li, els uns, que estant en la servitud els havien afranquits per haver ensenyat el que recordaven dels seus versos; els altres, que, anant errívols després de la batalla, havien rebut menjar i beure per haver-ne cantat”.

(Proust deia que tots tenim, a més de la nostra realitat conscient, una ànima profunda on rarament podem accedir. Per a ell, els únics instants veritables són els que passem al fons de nosaltres mateixos. La porta d’entrada a aquesta anima profunda és que ell anomena “memòria involuntària”: evocar voluntàriament el passat no funciona; ha de ser un record no buscat, com el de la famosa magdalena. Però a vegades el mecanisme falla, com en aquest episodi sobre ”els tres arbres”.)

"El cotxe va baixar cap a Hudimesnil. De sobte em va envair aquella felicitat profunda que no sentia des de Combray, una felicitat anàloga a la que m'havien provocat, entre altres, els campanars de Martinville. Però aquest cop quedà incompleta. Acabava de veure, al costat de la carretera ondulada que seguíem, tres arbres que devien servir d'entrada a un passeig cobert i formaven un dibuix que no era la primera vegada que veia. No podia arribar a reconèixer el lloc d'on semblaven haver sortit però sentia que temps enrere m'havia estat familiar, de manera que vaig quedar atrapat mentalment entre algun instant llunyà i el present. (Continua...)

Dijous, llegint la columna de Monzó, que parlava d'aquesta obra (Gang bang) que fan al TNC, vaig pensar que molta gent es pensa que la llei prohibeix el sexe amb menors d’edat. Però no: el Codi penal espanyol castiga les relacions sexuals amb criatures de menys de 13 anys, però, si el menor en té més de 13 i la relació és consentida i no remunerada, en principi no hi ha delicte.

No fa massa, la premsa va publicar el cas dels pares d’un nano de 14 anys que van denunciar un home de 40 (que treballava de mestre, però no a l’escola del noi) per haver mantingut relacions sexuals amb el menor. El judici es va fer quatre anys més tard i, com que el noi --que ja en tenia 18-- va declarar que aquella relació havia estat consentida, l’Audiència de Barcelona va absoldre l’acusat.

No sé si la llei, en aquest punt, reflecteix la moral dominant actual. La nostra societat accepta que una parella de 15 anys folgui a pler (al cap i a la fi, Beatriu, Ifigènia o Julieta no passaven dels 13 anys), però no que un quinquagenari s’entengui amb una nena de primer d’ESO.

En qualsevol cas, el cert és que, si bé el Codi penal prohibeix qualsevol favor sexual que obtingui's aprofitant-te d’una situació de superioritat, no castiga el simple fet de seduir un “major de 13 anys”, mal que poguessis ser el seu avi.


(PS.- Tres setmanes després d'escriure això, em topo amb una sentència de l’Audiència provincial de Sevilla, de 18 d’octubre de 2010. Els fets són els següents: a internet, un home de 52 anys es fa passar per adolescent i fa amistat amb una noia de 14. La relació virtual va pujant de to, fins que l’home aconsegueix que la noia es despulli i es masturbi davant la càmera mentre ell l’observa a distància. La cosa dura un parell de mesos, fins que la mare de la noia ho descobreix. El tribunal conclou que no hi ha delicte i absol l’acusat.)

Vid. també sentència del Tribunal Suprem, sala 2ª, de 8.11.2010 (recurs nº 1101/2010)

França és el primer país europeu que ha aprovat una llei que prohibeix, a tot l’espai públic (o sigui, tant al carrer com als llocs oberts al públic), qualsevol peça de roba que oculti el rostre.

L’aprovació de la llei francesa (per 335 vots a favor i 1 en contra) va suscitar un intens debat jurídic previ. El Consell d’Estat havia dictaminat que, quan l’ús del burca és una decisió lliure de la dona, la seva prohibició no es pot basar en arguments com la dignitat de la persona o la igualtat entre home i dona. Davant d’això, la llei va prendre fonament en la necessitat de preservar l’ordre públic, però, com que no es pot sostenir que anar amb burca pel carrer posi en perill la seguretat, es va aplicar un innovador “concepte immaterial” d’ordre públic. Concretament, el Consell d’Estat argumenta: “es podria sostenir que l’ordre públic respon a un nivell mínim d’exigències recíproques i de garanties essencials de la vida en societat. Aquestes exigències fonamentals del contracte social, implícites i permanents, podrien implicar, en la nostra República, que quan un individu és en un lloc públic no pugi renegar de la seva pertinença a la societat, ocultant el rostre a la mirada dels altres fins al punt d’impedir que se’l pugui reconèixer.”

O sigui que a França, en certa manera, la mateixa moralitat pública que permet prohibir d’anar nu pel carrer ha permès prohibir d’anar completament tapat.

Alguns països ja han manifestat que seguiran l’exemple de França. A Bèlgica, el Congrés va aprovar per unanimitat (amb dues abstencions) un projecte de llei similar a la francesa, però va quedar penjat perquè es van dissoldre les cambres abans que el ratifiqués el Senat. Als Països Baixos, el programa del govern tripartit de liberals, demòcrata-cristians i populars preveu la prohibició general del vel integral.

En canvi Alemanya, Dinamarca o el Regne Unit descarten prohibir el burca en tot l’espai públic. El ministre britànic d’Immigració ha declarat: “Dir a la gent com pot i com no pot anar vestida pel carrer, és una manera de fer molt poc britànica”. El Consell d’Europa també ha mostrat reserves a una prohibició general del burca.

No hi ha cap dubte sobre la conveniència de prohibir l’ús d’elements que ocultin el rostre en determinats llocs i circumstàncies. Aquí, per exemple, no és concebible que una mestra pugui fer les classes amb la cara tapada. En canvi, la prohibició general és més discutible. En els casos en què una dona decideix lliurement, per raons culturals i religioses, cobrir-se la cara quan surt al carrer, no és clar que se li hagi de prohibir amb l’argument que així es protegeix la seva pròpia dignitat. I, sobretot, és inacceptable la hipocresia amb què alguns --no tothom-- defensen la prohibició del burca, omplint-se la boca amb la defensa dels drets de la dona, quan es veu d’una hora lluny que el que els molesta és trobar als nostres carrers qualsevol manifestació d’islamisme.

Les entitats i els creadors que reben subvencions del Departament de Cultura estan enfadats. Consideren que el seu negociat és el prioritari i que, per tant, si el pressupost de la Generalitat per al 2011 ha de ser un 10% inferior al de 2010, a ells la retallada no els ha d’afectar: és “l’excepció cultural”.

No nego la importància de la despesa pública en cultura, però em sembla ridícul –fins diria que infantil- considerar que l’àrea cultural ha de tenir prioritat sobre les altres. Amb quina base es pot afirmar que el cinema, el teatre o els museus són prioritaris davant l’ensenyament, la salut, la recerca, el suport a les persones dependents, la seguretat pública, la justícia, les infraestructures (transport, energia...) o la cooperació al desenvolupament?

Si, com sembla evident, mantenir intacte el pressupost de cultura vol dir retallar més aquestes altres àrees, jo hi voto en contra.

"Jo anava i venia, fins a l’hora de dinar, de la meva habitació a la de l’àvia. La seva no donava directament al mar, com la meva, sinó que s’obria a tres costats diferents -amb vistes a un extrem de l’escullera, a un pati i a camp obert-, i els seus mobles eren d’un altre estil, amb butaques brodades amb filigranes metàl·liques i flors roses de les quals semblava emanar l’olor fresca i agradable que trobaves en entrar. I en aquella hora en què els raigs de sol, vinguts d’orientacions i com d’hores diferents, seccionaven els angles de la paret; col·locaven sobre la calaixera, al costat d’un reflex de la platja, un altaret virolat com les flors del camí; suspenien a la paret les ales plegades, trèmules i tèbies, d’una claredat presta a reprendre el vol; escalfaven, com un bany calent, un quadrat de l’estora provinciana que hi havia davant de la finestra del pati i que el sol guarnia com una vinya; s’afegien a l’encís i a la complexitat de la decoració mobiliària com si arrenquessin la seda florida de les butaques i en traguessin els passamans, aquella habitació que jo travessava abans de vestir-me per al passeig era com un prisma on es descomponien els colors de la llum exterior; un rusc que contenia, dissociades, esparses, embriagadores i visibles, les essències del dia que em disposava a tastar; un jardí de l’esperança que es dissolia en un batec de raigs d’argent i de pètals de rosa."

(A l'ombra de les noies en flor)

• “Cesc Fàbregas té només un petit microtrencament muscular” (Catalunya Ràdio)
• “Al port de la Bonaigua calen cadenes obligatòries” (Com Ràdio)
  
  
• “El diari AVUI hauria de ser un meeting point de trobada” (David Basora)

Ho diu el tòpic: en una parella, és freqüent que la dona vulgui analitzar com va la relació i que a l’home això l’incomodi. Molts homes veuen les interioritats de la parella com una cosa inefable; voler-ne fer la DAFO els sembla tan quimèric com pretendre explicar amb paraules els misteris de l'art o de la música. Hi ha una coneguda entrevista televisiva a Garcia Márquez on, en un moment donat, l’escriptor s'adreça directament a la càmera i proclama amb vehemència: “Ara us explicaré el secret per a què una parella duri. Mentre vaig pensar que, si tens un problema amb la dona, la solució és el diàleg, les coses m’anaven de mal en pitjor. Fins que em vaig adonar que és al revés: parlar-ne, mata la relació. Una parella, quan sorgeix una espina, no n’ha de parlar sinó tirar endavant, endavant. Problema que es dialoga, segur que acaba en plet. S’ha de procurar oblidar-lo i continuar endavant. Des que vaig descobrir això, no m'he tornat a barallar amb cap dona.”

I acaba repetint-se a si mateix, com un mantra: “No se dialoga, se sigue pa'lante, pa'lante. No lo olvideis: PA'LANTE!"

Faig un cafè amb un amic que abans tenia un càrrec al Departament de Cultura i ara el té a Salut. “A Cultura –m'explica--, alguns coneguts trucaven per demanar-me entrades per una estrena del TNC o el Liceu. Ara em truca gent amb càncer avançat, a qui els metges ja no volen operar. Em demanen influència per a no morir-se.”

Mubarak, Berlusconi, Mena, Puigcercós, Portabella...

El costum té tanta força que passa per damunt de les condicions objectives en què ens trobem. Al París de la bohèmia, molts artistes no tenien un ral i passaven dies sense menjar, però, quan aconseguien vendre una obra, s’ho gastaven tot en una nit convidant els amics a un bon banquet. Generosos de mena? Probablement, però el fet també s’explica perquè la quotidianitat d’aquells homes (penso en un Manolo Hugué, per exemple) consistia a viure pelats i, per tant, gastar tots els diners significava, simplement, tornar a la normalitat de cada dia.

Molta gent, si ha de canviar de pis, en busca un altre al mateix barri i, si pot ser, al mateix carrer, encara que sigui fosc i humit (fins a l’hàbit de viure a la intempèrie, s’aferra l’home). Dickens conta la història d’un pres que duia tancat vint anys per un deute. Tenia bon caràcter i tothom l’apreciava. Una nit, l’home xerrava amb el vigilant de la porta i se li acudí de demanar-li que el deixés sortir un moment: volia veure els carrers per última vegada; tornaria de seguida. El carceller va confiar-hi i el pres va sortir, va fer una cervesa en una taverna i al cap d’un moment ja tornava a ser dins. Des de llavors, va sortir cada nit. Cada vegada tornava més tard, fins que una dia va arribar quan ja tancaven la porta de la presó. En veure’l, el carceller li va dir, enfadat: “Em pensava que ja eres dins! Un altre dia, si arribes tard, et quedaràs fora”. Davant d’aquesta amenaça, no va tornar a sortir mai més.

Hi he pensat aquests dies, que, amb els canvis a la cúpula de l’Administració catalana, he vist el pànic dels cessants davant la perspectiva de canviar de statu quo. La força del costum no els deixa veure que plegar d’un càrrec és una bona oportunitat per a passar a millor vida.