A l'entrevista que l'Agustí Pons fa a l'Albert Manent a la revista d’Òmnium d'aquest mes, l’entrevistador diu que se sent molt més proper a Lorca i Machado que no pas a Valéry, a la qual cosa Manent respon: “És clar, és clar!”. Naturalment, no hi ha res a objectar al fet que Pons i Manent sentin més pròxim Lorca que Valéry, però la manera com ho diuen sembla donar a entendre que som els catalans en general els qui ens sentim més propers a la cultura castellana que a la francesa.

Jo crec que en les generacions que ens han precedit passava més aviat el contrari: Barcelona s’emmirallava més en París que no pas en Madrid, i la cultura catalana bevia més de la francesa que de la castellana. És probable que això hagi canviat (d’entrada, avui el jovent no sap francès) però jo sempre he sentit més pròxims Montaigne, Molière, Baudelaire, Proust, Cézanne, Truffaut o Brel que no pas Cervantes, Calderón, Lorca, Galdós, Goya, Almodóvar o Sabina. I tinc més tendència a perdre'm per Montparnasse que no pas per Chamberí. Coses de l’edat.

L'any 1978, el BOE va publicar la Constitució espanyola en català, balear i valencià. El BOE d'ahir publica la reforma constitucional només en català i valencià. Qui no es consola...

Joan Ridao ha publicat una dotzena de llibres. Només en tres anys (de 2005 a 2007) en va publicar cinc, entre els quals el "Curs de dret públic de Catalunya" (590 pàg.) o "Les coalicions polítiques a Catalunya" (420 pàg.). En aquest període, a més, Ridao formava part de la direcció d'ERC, era el portaveu del seu grup parlamentari, va presentar la tesi doctoral, feia classes a la universitat...

L'altre dia consultava el seu "Curs de dret públic", i de sobte vaig topar amb un text que em semblava haver acabat de llegir en un altre dels llibres que tenia sobre la taula. Ho vaig comprovar i, efectivament, l'obra de Ridao, publicada el 2007, havia afusellat un bon tros de l'"Informe sobre la reforma de l'Estatut", de l'Institut d'Estudis Autonòmics, publicat el 2003. Després he constatat que altres parts del llibre de Ridao són còpies de fonts diverses. Per si algú s'hi vol entretenir, en deixo una mostra a "vull llegir la resta de l'article".

A Alemanya, Karl-Theodor zu Guttenberg, ministre de Defensa i successor in pectore de la cancellera Merkel, va dimitir fa uns mesos per haver plagiat la tesi doctoral. Els alemanys, ja se sap, s'ho prenen tot a la valenta.

El model lingüístic que els tribunals espanyols tenen pensat per a Catalunya és el que encapçalava la guia de telèfons de la capital: “Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat y l’Hospitalet de Llobregat”.

L’Estatut diu que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, els ciutadans tenim dret a fer els actes jurídics i a relacionar-nos amb l’Administració en qualsevol de les dues llengües. Però no estableix un model de bilingüisme sistemàtic sinó que diu que el català, a més de ser oficial, és la llengua pròpia de Catalunya i, com a tal, és la d’ús preferent en àmbits com l’Administració, els mitjans de comunicació públics o l’ensenyament. Bé, ho deia l’Estatut aprovat en referèndum, perquè el TC en va mutilar l’article 6.1 i va anul·lar la paraula “preferent”.

En la pràctica, aquest model s’aplica des de fa més de trenta anys: hi ha dues llengües oficials però el rètol de la porta del palau de la plaça Sant Jaume no diu “Palau de la Generalitat/Palacio de la Generalidad”; a la capçalera de la papereria oficial no hi ha un doble logotip (“Departament de Medi Ambient/Departamento de Medio Ambiente”); TVC i Catalunya Ràdio emeten en català; l’única forma oficial dels topònims és la catalana, etc.

Per això mateix el model lingüístic de l’ensenyament va optar fa trenta anys per l’ús preferent del català: no només per raons de normalització lingüística o pedagògiques (per a garantir l’aprenentatge de la llengua per part de la població que viu socialment immersa en el castellà) sinó perquè el català és la llengua del país.

La sentència del TC sobre l’Estatut rebutja aquest model: descarta que la proclamació del català com a llengua pròpia de Catalunya tingui cap conseqüència pràctica i proclama que les dues llengües han de mantenir una posició d’equilibri. El TC admet que en alguns casos es pugui donar un tracte preferent al català però només si és necessari per a normalitzar-lo, o sigui per a corregir una situació real de desequilibri i assolir la posició equitativa de les dues llengües. Prenent fonament en aquesta sentència, el Tribunal Suprem ha establert que l’ús de les dues llengües en l’ensenyament ha de ser paritari, llevat que es demostri que, encara avui, cal un ús major del català per a assolir-ne la normalització.

El model que l’Estatut va recollir (dues llengües oficials, i posició preeminent de la llengua pròpia en determinats àmbits) té el suport majoritari de la societat catalana. És molt discutible que aquest model no càpiga a la Constitució, però això és el que els tribunals diuen: que no hi cabem.

Entra a l’oficina de la Caixa del carrer Ciutat, s’adreça al caixer automàtic que hi ha lliure i té un ensurt quan s’adona que un petit feix de bitllets treu el cap per una de les ranures de l’artefacte. Els agafa. Cent vuitanta euros. Opta per adreçar-se a un empleat de l’oficina i li entrega els bitllets. Surt al carrer satisfet. Pensa en la persona que ha anat a treure diners i s’ha oblidat de recollir-los. Quan li diguin que no els ha perdut, probablement se li desfarà un nus a l’estómac. 

Sí, se m'ha desfet el nus i em sento en deute amb aquest conciutadà anònim. Gràcies!

"A vegades, a la meva finestra de l’hotel de Balbec, un efecte del sol em feia prendre una part més fosca del mar per una costa allunyada, o observava amb plaer una zona blava i fluïda sense saber si pertanyia al mar o al cel. (...) La pintura d’Elstir era feta d’aquests rars moments en què veiem la natura tal com és, poèticament. En les marines, una de les seves metàfores més freqüents era justament la que, comparant la terra amb el mar, suprimia qualsevol frontera entre ells. (...)

Per exemple, amb una metàfora d’aquest tipus –en un quadre que representa el port de Carquethuit, que ell havia acabat feia pocs dies i que vaig mirar llargament— Elstir havia preparat l’ànim de l’espectador fent servir només termes marins per a la petita ciutat, i només termes urbans per al mar. Les cases amagaven una part del port; un dàrsena de calafatar o potser el mar mateix s’endinsava a la terra fent golf, com és freqüent a la costa de Balbec; de l’altre costat de la punta avançada on s’emplaçava la vila es veien pals que sobresortien rere les teulades (com ho haurien fet xemeneies o campanars) i que semblaven conferir a les embarcacions a què pertanyen alguna cosa de ciutadà, de construït damunt la terra, impressió que accentuaven altres barques, formades al moll en rengles tan atapeïts que els homes hi parlaven d’una coberta a una altra sense que se'n pogués distingir la separació ni l’interstici d’aigua, de manera que aquella flotilla de pesca semblava menys marina que, per exemple, les esglésies de Criquebec, les quals, en la llunyania, envoltades d’aigua per totes bandes perquè se les veia sense la ciutat, dins d’una empolsinada de sol i d’onades, semblaven sorgir de la mar (...). En el primer pla de la platja, el pintor havia sabut habituar la vista a no reconèixer frontera fixa, demarcació absoluta entre la terra i l’oceà. Uns homes que empenyien barques al mar, tant corrien sobre l’onatge com per la sorra, i aquesta, que era molla, ja reflectia els bucs com si fos aigua. El mar mateix no remuntava regularment sinó que seguia els accidents de l’areny, que la perspectiva encara multiplicava, de tal manera que una barca en plena mar, mig amagada per les obres avançades de l’arsenal, semblava vogar enmig de la ciutat (...).  (CONTINUA)

El pescador arriba a la sorra amb la galleda plena de rasons. Li pregunto com és que du moltes més femelles (fines, de color carabassa) que mascles (més grossos i de tons blavencs).

“Les femelles són sociables –em respon--, sempre van en grup. En canvi el mascle és solitari: campa per les seves sense voler saber res dels altres. Quan treus una femella, torna a tirar l’ham allà mateix i en trauràs una altra i una altra. Si treus un mascle, no cal que ho tornis a provar, que allà no en trobaràs cap més.”

Avancem cap al gran núvol negre, sota un xàfec imponent, i la nena em pregunta amb un fil de veu:

--Un llamp pot fer un foc?

--A vegades, sí. Per exemple, si cau sobre una soca –li responc.

--...I si cau sobre una cosa metàl·lica?

--Sobre una cosa metàl·lica, impossible.

La meva resposta la tranquil·litza, perquè em sembla que té al cap una "cosa metàl·lica" concreta: té quatre rodes i ara mateix hi som dins.

En l’època dels Pujol, González, etc., els presidents exercien un poder omnímode tant al govern com al partit. Això tenia l’avantatge de la simplicitat: per exemple, quan Aznar va decidir no optar a la reelecció, el procediment de designació del seu successor va ser prou àgil: Aznar va triar qui va voler, en va apuntar el nom en una llibreta blava, i, quan li va semblar oportú, en va informar el partit.

Actualment les coses han canviat. Amb Pasqual Maragall vam veure per primer cop un president a qui el partit posava constantment en ridícul, la legislatura passada vam gaudir d’un vicepresident decoratiu, i ara és el president espanyol qui passa aquest calvari: el partit li va col·locar Alfredo Pérez com a vicepresident, el va forçar a anunciar que no es presentarà a la reelecció, va impedir que la seva preferida optés a unes primàries, i finalment l’ha forçat a avançar les eleccions.

Per a governar una estructura complexa com un partit polític, la direcció col·legiada és un sistema més adequat que no pas la concentració de tot el poder en una sola persona. Però quan, després d'un lideratge fort, el líder entra en fase crepuscular i es converteix en un titella a qui la pròpia organització desautoritza cada dos per tres, l'espectacle resulta francament trist.

De tot en fa un joc, potser perquè, filla única, sovint només l'acompanyem els caducs progenitors. Pel carrer, a cada punt hem de calcular quants passos hi ha fins a aquella moto, aquella paperera o aquella farola. “Divuit”, dic jo. “Vint-i-un”, conjectura la dona. “Disset”, sentencia la nena mentre s’acosta a l’objectiu amb infal·libles gambades.

Quan ha guanyat l’aposta unes quantes vegades, m'indica que correrà fins a la cantonada i tornar, i que jo he de comptar. Surt disparada mentre jo recito: “un, dos, tres... (i penso que qualsevol dia s’adonarà que aquest joc no té cap solta. Però de moment corre, com si l’hi anés la vida però amb estil precari, un peu aquí un braç allà) ...disset, divuit, dinou! Bé! Només dinou segons!”, exclamo seguint-li la veta.

Si menja una mandarina, col·loca els grills en renglera, se’ls fica a la boca per ordre i, quan només queda un últim supervivent, li reconeix el mèrit amb un cert ritual. Si jo estenc la bugada, fa construccions geomètriques amb les agulles, o ordena les peces de roba per mides i colors. Si arribo carregat del súper, desplega al passadís una processó de pomes, taronges, tomàquets, iogurts, cerveses, que, en fila índia estricta, esperen tanda per a ingressar a la nevera.

Són tonteries, però m’encanten. Em fan reviure les manies, els codis, les sèries, les pautes, els ritmes que jo mateix practicava quan vivia en aquest món a part que és la infantesa.

Per a una criatura, la pitjor amenaça és la possibilitat de perdre’s enmig de la multitud. Tendres caputxetes, senten que, sense els pares, el món és ple de llops.

Ahir, la dona, la nena i jo comentàvem que ara fa un any ens vam trobar molt còmodes a la gran manifestació, on la fraternitat de l'ambient propiciava que, sense adonar-te’n, entressis en conversa amb els desconeguts que tenies al voltant, una pràctica poc freqüent en aquesta societat nostra, sempre tan reservada.

La nena, poruga de mena, ho va definir així: “enmig d'aquella gentada, vaig sentir que, si em perdia, no passava res.”

Entra al museu emocionada perquè finalment podrà veure una pintura que fa temps que persegueix. Vol contemplar-la sense presses; l’estona que calgui. Després de seguir un passadís inacabable, el cor se li accelera quan localitza la sala assenyalada. Hi entra. La pintura, imponent, presideix la paret principal. Hi ha poc públic i la il·luminació és correcta, però un detall la incomoda. Al costat mateix del quadre, un home vestit de blau escolta la ràdio des de dalt d’un tamboret on seu mig despenjat. Tot el fastig del planeta es concentra en l’expressió animal d’aquest home: constants vitals al mínim, pràcticament mort, pendent només del temps que li falta per a abandonar aquell martiri.

Si no és possible seleccionar vigilants que apreciïn les obres que custodien, ella troba que almenys tots els museus haurien de ser com l’arqueològic de Nàpols. Hi havia estat aquell hivern, i l’havia sorprès no trobar cap vigilant enlloc. Només quan ja s’acostava al final del recorregut, en una sala rectangular plena d’escultures, havia topat amb una dotzena de cadires col·locades en cercle a l'extrem de la sala, justament on anava a petar el sol benefactor que entrava per un finestral. Els vigilants que hi xerraven, almenys podia assegurar que eren vius.

"Ni entre les actrius, les pageses o les senyoretes de pensionat religiós, no havia vist mai res de tan bonic, tan impregnat d’un món desconegut, tan inestimablement preciós, tan versemblantment inaccessible com les noies que acabaven de passar (...). M’adonava, amb una satisfacció de botànic, que no era possible trobar reunides unes espècies més rares que les joves flors que en aquest moment interrompien davant meu la línia de l’horitzó, formant una tanca lleugera, com un petit grup de rosers de Pennsilvània que guarneix un jardí sobre el mar i entre les flors del qual té cabuda tot el tros d’oceà que recorre un vapor, tan lent en el seu avançar per la línia horitzontal i blava que separa una tija de la l’altra, que una papallona mandrosa, retardada al fons de la corol·la que el navili fa estona que ha deixat enrere, pot, si vol emprendre el vol amb la seguretat d’arribar abans que ell, esperar fins que només quedi una mínima franja d’atzur entre la proa del vaixell i el primer pètal de la flor cap on navega."

(A l'ombra de les noies en flor)

Si ho tinc ben entès, ara els col·laboradors de La Vanguardia poden triar entre escriure en català o castellà, cosa que permet que l’edició en català no sigui íntegrament una traducció.

Una de les gràcies de l’invent hauria de ser poder llegir la columna de Monzó en original català, però tinc la sensació que la versió catalana és una traducció. A l’article d’avui, per exemple, s’hi pot llegir: “Les seves propostes eren, bàsicament, fer a terra el pas elevat del cinturó de ronda del Guinardó”. O bé: “Mentre les finestres de la seu central d’ERC s’anaven obrint cada tant perquè algun nou dirigent es llencés daltabaix...”.

A Radio Nacional de España, cada dos per tres interrompen la programació per a anunciar que a RNE no s’emeten anuncis que interrompin la programació.

Tirar a l’atzar, comprar llibres pel disseny de la coberta, guiar-se només pel títol de la pel·lícula, demanar un plat de nom incomprensible, elegir aleatòriament carrera, dona, barri, casa, són plaers que desconeixem els qui estem condemnats a sospesar i fer balanços abans de prendre qualsevol decisió.

“Amedeo proposa una desviació fins a Szeged perquè una vegada va conèixer una certa Klára, que era de Szeged i portava mitjons de ratlles”, diu Magris en un punt del seu viatge danubià. Després resulta que Szeged no té interès, però decidir fer marrada perquè els mitjons eren de ratlles ha de ser una delícia.

En general, costa trobar algú que es prengui seriosament les lleis que aprova el Parlament de Catalunya. Podria posar exemples de tribunals, d’advocats, d’organismes estatals, etc., però qui va al davant a l'hora de menystenir les lleis catalanes és la institució que les dicta, o sigui la Generalitat.

Per exemple, l’any 2008 el Parlament va aprovar una nova legislació sobre associacions i fundacions, que concedeix a les entitats un termini de tres anys per a adaptar els estatuts a la nova normativa. Els tres anys es compleixen el proper 2 d’agost, i la majoria d’associacions i fundacions no han fet res.

Reacció de la Generalitat? Mediocre i previsible: la setmana que ve, el Govern aprovarà un projecte de llei que allargarà un parell d’anys el termini per a adaptar els estatuts. Fonament d’aquest canvi? Ridícul: segons el preàmbul del projecte de llei, el termini inicial de tres anys “és del tot insuficient”.

És un fet menor, però reflecteix que el rigor de les nostres institucions és -aquest sí- del tot insuficient.

En la natura, les espècies subsisteixen indefinidament perquè els individus que les integren compensen el fet de ser mortals amb la capacitat de reproduir-se: les espècies es mantenen a base d’anar substituint les seves peces.

Que la ciència aconsegueixi fer l’home immortal, no és un escenari inversemblant: en el futur, potser cada individu, com una espècie, podrà substituir indefinidament els òrgans a mesura que li vagin caducant. Però la immortalitat comportarà algunes contrapartides (la primera, si no es vol saturar el sistema, la impossibilitat de reproduir-se*), que es poden resumir en una: per a ser immortal, l’home haurà de renunciar a ser viu.

* Ja fa temps que ho preconitza la provocadora Església de l’Eutanàsia, liderada pel reverend Chris Korda.

Les dues primeres frases d’Anna Karènina s’han fet populars: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera". A la Recherche, Proust exposa una idea similar: “En la humanitat, la freqüència amb què es donen unes virtuts idèntiques per a tothom no és més sorprenent que la multiplicitat dels defectes particulars de cadascú”. O sigui que la virtut és un camí traçat, i el vici un monstre de mil cares.

Això vol dir que el bé és poc creatiu, poc original, poc atractiu? El tòpic bé associa bondat amb ingenuïtat, virtut amb senzillesa, i, en canvi, omple el pèrfid d’enginy i exalça el poder seductor de les flors del mal. I el fet és que, dels dos tipus de família que dibuixa el començament d’Anna Karènina, la novel·la es centra en el segon. Podia ser d'altra manera?