Les marededéus de la humilitat constitueixen una iconografia de la verge que, per tal d’afavorir la devoció popular, ens mostra el costat modest de Maria, no la seva condició reial. Per això en aquestes imatges la mare de déu no seu en un tron sinó a terra, sovint damunt d’un coixí.
A la taula de Fra Angelico, la preponderància de l’or fa que el conjunt sigui majestàtic, no pas modest, però el rostre de la verge, amb una expressió trista, fatigada i absorta, és d’una fràgil humanitat. No és difícil endevinar-hi el presagi del sofriment contingut de la mare en la passió de Jesús.
Comparada amb la mare de déu, la cara del nen és insulsa. En canvi, les mans de l’infant tenen més vida que les de la mare, que són esculturals i hieràtiques. I el peuet dret del nen és una delícia.
El quadre és ple de filigranes. El mantell que cobreix el cap de Maria deixa veure una franja molt prima dels seus cabells daurats, que l’artista sembla haver volgut pintar un per un. I encara, entre aquesta franja i el mantell, hi ha una segona franja on els cabells s’entreveuen sota un vel transparent.
Per a visitar aquesta dona d’ulls tristos cal pujar a la muntanya i afluixar 8,5 euros, però estar amb ella et reconforta i, en sortir, contemples el desori urbà d’allà baix des d’una saludable distància.
marcel campa |
divendres, 24 de juliol de 2009 | 09:34h
Fa anys vaig ser membre de la junta del Consorci del Palau de la Música i, veient com hi maniobrava Fèlix Millet, sempre vaig tenir presents les paraules que un dia em va dir una persona molt relacionada amb la família Millet: "al vell Fèlix Millet i Maristany, el Palau de la Música li va costar molts diners; el seu fill n'hi està guanyant molts."
Qui escriu els avisos del metro té la prosa dels mals estudiants. Dir no fumeu "en tot l'àmbit del metro" (volent dir "en cap àmbit del metro") és com dir "no mateu tothom" volent dir "no mateu ningú".
D’entrada, semblava una reunió com qualsevol altra. En una sala d’un departament de la Generalitat, set homes passàvem la tarda elaborant un paper sobre estratègies organitzatives. Tot anava previsiblement fins que, de sobte, un dels presents, un professor expert en gestió pública, ho va dir.
La frase, senzilla en sí mateixa, va produir un efecte impressionant, inoblidable. Les paraules textuals van ser:
--En una ocasió, jo vaig participar en la supressió d’un organisme de la Generalitat: l’Institut de la Governabilitat.
(En el dossier que ens havien lliurat per a preparar la reunió, hi havia l’informe que reprodueixo a continuació).
marcel campa |
dilluns, 13 de juliol de 2009 | 12:31h
Ara fa quaranta anys, el rock and roll dels Creedence Clearwater Revival era al capdamunt. Cançons com Proud Mary, Walk on the water, Green river, Fortunate son, etc., formen part de la meva banda sonora.
John Fogerty, com a cantant i com a i guitarrero, ha estat un dels grans. Demà actua per primer cop a Barcelona.
(deixo a sota (Wish I Could) hideaway, per a mi la seva millor cançó.)
La nena juga amb una amiga. Cadascuna amb la seva llibreta, han d’apuntar un personatge famós, una ciutat i un menjar que comencin per la lletra que han triat prèviament. La qüestió del personatge segueix camins previsibles:
El Museu d’art l’haurien pogut fer, per exemple, al solar del Palau Robert, però no. L’altra tarda, tot anant-hi, queia foc. Uns quants turistes congestionats pujaven lentament les escales estàtiques (com sempre, alguns trams de les automàtiques eren barrats). De tant en tant s’aturaven, incrèduls, i tornaven a consultar el plànol. Els vaig avançar poc abans de fer cim. (CONTINUA...)
Últimament, al cotxe la nena s'entesta a jugar a fer-me endevinar persones, animals o coses. El joc sembla banal però sovint dóna lloc a preguntes complicades. Per exemple:
En acabar la carrera, l’únic que em deia alguna cosa era el dret públic, en part perquè l’únic professor bo que em va tocar va ser el de Dret administratiu –D. Alejandro Nieto- i en part perquè el servei públic m’atreia més que no pas la jungla del món mercantil.
Vaig anar a veure un advocat administrativista que buscava un llicenciat jove. Em va dir que aquella branca del dret era dura però que, de tant en tant, senties l’enorme satisfacció de vèncer un monstre com l’Administració.
Em vaig adonar que un advocat administrativista es dedica a defensar els interessos de ciutadans particulars davant l’Administració, just el contrari del que jo buscava, i vaig acabar entrant a l’Administració. Els primers anys m’hi sentia còmode. Si, per exemple, tramitava una expropiació i em reunia amb els ciutadans afectats per a acordar-ne el preu, em satisfeia seure al cantó de la taula on es defensaven els diners de tots, enfront dels qui defensaven interessos privats.
Passats els anys, encara penso que el servei públic és una ocupació noble però he tingut temps de veure que l’Administració pot ser arbitrària, pot malbaratar els diners públics i no sempre respecta els drets dels particulars.
I és només molt de tant en tant que sento la satisfacció de veure que un ciutadà és capaç de vèncer el monstre; de guanyar-nos.
Tornant a Barcelona, a l’avió fullejo El País Semanal. En una entrevista molt cool, Tyler Brûlé, director de la revista Monocle, explica que té botigues a Londres i Los Angeles i que ara n’obre una a Palma. I afegeix:
-Si funciona, en otoño puede que pensemos en Madrid o Barcelona.
-Hablando de Barcelona... ¿cuál es la ciudad más sobrevalorada? –diu l’entrevistador, que firma amb un nom impossible.
Brûlé se’n surt dient que, d’Europa, potser Amsterdam.
L’entrevista s’acaba amb una pregunta evident: “Por qué vive en Londres?”. Realment, havent-hi Madrid, la cosa no té explicació.
Per a desengreixar, passo al Herald Tribune, on llegeixo que, aquest mes, a la Xina fan l’examen de selectivitat, el temut gaokao. L'examen té fama de difícil, sense arribar a l'extrem d'incloure poemes de Carner. Hi ha noies que prenen anticonceptius per a no tenir la regla el dia de l’examen i, a la província de Sichuan, els estudiants es preparen en un hospital perquè, connectats a bombones d’oxigen, estudien millor.
Em diu que avui els seus pares no estan i ell té que cuidar l’àvia, que, pobra, l’altre dia es va caure i ha d'estar tot el dia sentada, i, a sobre, li tens que parlar cridant perquè, si no, no t’escolta.
Ahir, la selectivitat, un trunyo: un poema de Carner!
marcel campa |
dimecres, 3 de juny de 2009 | 18:35h
El desig no ha tingut bona premsa ni en la filosofia ni en la religió. Dant, per exemple, descriu el paradís com l’absència de desig. Al paradís de la Divina Comèdia, el desig s’ha extingit perquè allí és impensable voler res que no es tingui (significaria estar en desacord amb el desig diví). Al cel, Déu ja vol per tu: finalment pots reposar perquè "e’n la sua voluntade è nostra pace" (en la seva voluntat hi ha la nostra pau).
El paradís. Molt bé. Però no hi hauria alguna manera de tastar en vida la dolçor del no-desig? Schopenhauer, per a qui "viure és voler i voler és dolor", ens recorda que l’hinduisme fa 4.000 anys que va trobar una fórmula per a aquietar el desig i assolir la pau: l’ascetisme. La idea és simple: si la vida és voler, la manera d’atenuar el desig és atenuar la vida; dur una existència gairebé vegetativa, basada en l’aïllament, la castedat, la pobresa i el dejuni. (CONTINUA...)
Molts jocs infantils són una simple imitació del que els nens veuen fer als adults. Quan les criatures s’estaven a casa fins als quatre anys, jugaven a fer de mare. Ara que als quatre mesos ja comencen la vida escolar, juguen a fer de mestra.
La meva filla hi ha jugat molt, a fer de mestra, i es fica tant en el paper que, contemplant-la, he pogut saber com era la seva mestra de cada any. N’hi ha hagut de dolces, de severes, una que parlava pel mòbil durant les classes, etc.
Per a jugar a fer de mestra, la nena posa tots els ninos en rengle, repenjats a la paret. Com que, quan els col·loca, en va dient els noms, l’altre dia em vaig adonar que al costat de la Berta hi seia en David; al costat d’en David, la Clàudia; al costat de la Clàudia, en Jordi...
-Per què els poses nen-nena-nen-nena? –vaig preguntar.
marcel campa |
divendres, 22 de maig de 2009 | 08:35h
L’Oficina Antifrau (OAC) es va començar a gestar en les dures sessions parlamentàries sobre l’enfonsament del túnel del Carmel. Amb el PSC a la defensiva després de la maragallada del tres per cent, ERC va obtenir l’OAC a canvi d’acceptar que Joaquim Nadal conservés la cadira de conseller de PTOP.
Ja en aquells moments -la primavera de 2005- David Martínez Madero supervisava els treballs de creació de l’OAC des de l’edifici Cuzco de Madrid, en un despatx petit i fosc de la Fiscalia anticorrupció, envoltat de piles inestables de paper. El primer que va demanar va ser que la Generalitat li contractés una col·laboradora, una gris advocada que s’ha passat quatre anys pentinant el gat a càrrec de l'erari i que ara podria ser nomenada directora adjunta de l’Oficina.
En l'elaboració de la Llei de l'OAC, Madero ha demostrat que és un home tossut i, com a negociador, una paret de frontó. No es mou ni un mil·límetre de la seva posició inicial, sense escoltar els arguments de l’altre, impertèrrit, com un robot. Tot i que el nas llarg i afuat denota que és un bon perdiguer, el cert és que n'està cansat i, ara que l’han nomenat director de l’OAC, voldria deixar la investigació i dedicar-se a la pedagogia: organitzar seminaris, publicar llibres sobre bones pràctiques administratives; coses així. La pega és que no l'han triat per a fer sermons: Xavier Vendrell fa anys que sospira per tenir el seu Sherlock Holmes.
La gènesi de l'artefacte ha estat poc lluïda però, malgrat tot, cal donar un marge de confiança a l’OAC. Si destapa una sola corrupció, haurà valgut la pena.
Tot i no viure plegats, la Jana i en Jonàs fa anys que són parella. Últimament, la seva relació s’estiregassa. Anys enrere es veien cada dos o tres dies, més tard es van concentrar en els finals de setmana i ara amb prou feines es veuen un cop al mes.
En Jonàs pensa sovint que voldria deixar-ho córrer però, a mesura que passa dies sense veure la Jana, va acumulant ganes d’estar amb ella. Sol ser per iniciativa d’ell, que finalment es tornen a veure; perquè ja en té moltes ganes. Llavors passen un diumenge plegats i al vespre en Jonàs torna a casa assaciat de Jana.
La Jana s’adona que la parella se’n va en orris i això li causa un gran dolor. Però, a mesura que passa dies sense veure en Jonàs, nota que se n’allunya. No veure’l, li fa bé; li va atenuant el dolor. Quan ja comença a sentir-se tranquil·la, en Jonàs torna a trucar. La Jana no el vol veure però, per una feble esperança, acaba cedint. Passen un diumenge plegats i al vespre en Jonàs marxa com si res, sense quedar en res, i ella torna a sentir-se plena fins dalt de dolor.
(L’altre dia vaig exhumar una carpeta amb papers que vaig escriure a l’edat prodigiosa, o sigui els trentes. Tema, les dones. El petit exabrupte de l’apunt precedent era en aquesta carpeta. Avui en publico un altre tros i en seguirà un tercer i últim (aquí).
Llegint aquests vells escrits, m'han vingut al cap unes paraules de Sagarra: "En els llocs oberts i en els llocs tancats, de nits i de dies i en tots els indrets del món, trobareu sempre una parella humana que us donarà una estranya sensació de tristesa".)
Quan creus que ja s'acaba
La història, per a l’Abel, comença el vespre que coneix l’Alba. Aquell dia s’inicia un seguit de setmanes intenses i plenes de neguits: somia dia i nit en els cabells, els gestos, la veu de l’Alba. Quan es veuen, no li cal esforçar-se per a ser més bo que sant Francesc d’Assís i més divertit que el Rubianes. Una tarda, l’Abel gosa besar l’Alba, el divendres següent sopen en un restaurant amb espelmes i després jeuen plegats al llit.
La història, per a l’Abel, s’acaba aquella nit. Per a l’Alba, la bella història comença justament llavors, quan per fi s’ha decidit a lliurar-se en cos i ànima. L’última pàgina del conte d’ell és la primera de la novel·la d’ella.
