"En el vestíbul on temps enrere, quan era un home mundà, Swann entrava embolicat en l’abric per a sortir-ne en frac sense haver-se adonat de què hi passava, perquè durant els pocs instants que s’hi estava tenia el cap o bé a la festa que acabava de deixar o ja a la festa on l’anaven a introduir, per primera vegada remarcà, desvetllada per l’arribada inopinada d’un convidat tan tocatardà, la gossada dispersa, magnífica i desvagada dels grans lacais que dormien aquí i allà sobre banquetes i baguls i que, alçant els nobles perfils aguts de llebrers, s’aixecaren i es reagruparen per a formar un cercle al seu voltant.

Un d’ells, d’aspecte particularment ferotge, semblant al botxí d’alguns quadres del Renaixement que representen suplicis, s’avançà cap a ell amb aire implacable per prendre-li les coses. La duresa de la seva mirada d’acer la compensava la suavitat dels guants de fil i, en apropar-se a Swann, mostrà tant menyspreu per la seva persona com consideracions pel seu barret. El prengué amb una cura en què l’exactitud i meticulositat eren d’una delicadesa que feia casi commovedora la seva força. Llavors el passà a un dels seus ajudants, novençà i tímid, que expressava la seva basarda fent girar mirades furioses en totes direccions, amb l’agitació d’una bèstia captiva en les primeres hores de domesticitat. (CONTINUA...)

"De sobte, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist intentar elevar-se en un clapoteig líquid la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada com l’agitació malva de l’onatge que captiva i bemolitza el clar de lluna. Llavors, captivat tot d’una, sense poder distingir netament un contorn ni donar un nom a allò que li havia agradat, havia intentat recollir aquella frase o harmonia –ni ho sabia- que passava i que li havia eixamplat l’ànima tal com algunes olors de roses que circulen en l’aire humit del vespre ens dilaten els narius. Potser és perquè no coneixia aquella música, que havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d’aquelles impressions que tanmateix potser són les úniques purament musicals, inesperades, enterament originals, irreductibles a qualsevol altre ordre d’impressions. Durant un instant, una impressió d’aquesta mena és, per dir-ho així, sine materia. És clar que les notes que sentim en moments així ja tendeixen, segons la seva alçada i quantitat, a cobrir davant els nostres ulls superfícies de dimensions variades, a traçar arabescos, a donar-nos sensacions d’amplitud, de tenuïtat, d’estabilitat, de caprici. Però les notes s’esvaeixen abans que aquestes sensacions estiguin prou formades en nosaltres com per a no ser enfonsades per les noves sensacions que ja desvetllen les notes següents o fins i tot simultànies. I aquesta impressió continuaria embolcallant amb la seva liquiditat i la seva “fosa” els motius que per moments emergeixen, a penes discernibles, per submergir-se de seguida i desaparèixer, només recognoscibles pel plaer particular que donen, impossibles de descriure, de recordar, d’anomenar, inefables, si no fos perquè la memòria, com un obrer que treballa per establir fonaments duradors enmig de les ones, fabrica per a nosaltres reproduccions d’aquestes frases fugitives i ens permet de comparar-les amb les següents i de distingir-les. Així, tot just expirada la sensació deliciosa que Swann havia tornat a sentir, la seva memòria ja li n’havia fornit una transcripció sumària i provisional però sobre la qual ell havia clavat els ulls mentre el fragment continuava, de manera que, ara, quan la mateixa impressió revenia de sobte, ja no era inaprehensible. Ell se’n representava l’extensió, els agrupaments simètrics, la grafia, el valor expressiu; tenia al davant això que ja no és música pura sinó dibuix, arquitectura, pensament, i que permet de recordar la música."

(Pel cantó de Swann)

"És clar que, quan s’acostava el matí, ja feia estona que s’havia dissipat la breu incertesa del meu despertar. Sabia en quina habitació em trobava realment, l’havia reconstruïda al meu entorn en la foscor, i –orientant-me només amb la memòria o bé ajudant-me, com a senyal, d’una feble lluïssor sota la qual jo situava les cortines del balcó- l’havia reconstruïda i moblada del tot com un arquitecte i un tapisser que respecten les obertures originals de portes i finestres. Però tan bon punt el dia –i ja no el reflex d’una última brasa sobre una barra de coure que jo havia confós amb el dia- traçava en la foscor, com un guix, la seva primera ratlla blanca i rectificadora, la finestra amb les seves cortines abandonava el marc de la porta on jo l’havia situat per error, mentre que, per fer-li lloc, l’escriptori que la meva memòria havia maldestrament col·locat allà es salvava a tota velocitat, enduent-se per davant la llar de foc i apartant la paret del passadís; un celobert regnava on un instant abans encara es pressentia el lavabo, i l’habitació que jo havia reedificat en la tenebra s’havia anat a afegir a les habitacions entrevistes en el remolí del despertar, foragitada per aquest pàl·lid senyal que el dit alçat del dia havia traçat sobre les cortines."

(Pel cantó de Swann)

"Solitaris, elevant-se sobre el nivell de la plana i com perduts en camp ras, pujaven cap al cel els dos campanars de Martinville. Aviat en veiérem tres: venint-se a col·locar davant d’ells amb una virada audaç, un campanar tardaner, el de Vieuxvicq, s’hi havia afegit. Els minuts passaven i anàvem de pressa però els tres campanars encara eren lluny davant nostre, com tres ocells posats sobre la plana, immòbils i que es distingeixen al sol. Llavors el campanar de Vieuxvicq s’apartà, prengué les seves distàncies i els campanars de Martinville van quedar sols, il·luminats per la llum de la posta que jo, malgrat la distància, veia jugar i somriure als pendents de les seves teulades. Havíem trigat tant a acostar-nos-hi que pensava en el temps que encara caldria per atrapar-los quan, de sobte, el cotxe va girar i ens va posar al peus dels campanars: s’havien llençat tan bruscament davant seu que vam tenir el temps just de frenar per a no topar amb el porxo. Continuàrem el nostre camí; quan feia una estona que havíem deixat Martinville i, després d’haver-nos acompanyat un moment, el poble ja havia desaparegut, els seus campanars i el de Vieuxvicq, que s’havien quedat sols a l’horitzó per veure’ns marxar, encara ens feien adéu agitant els seus cims assolellats. De vegades un es decantava per tal que els altres dos poguessin percebre’ns un instant encara; però la carretera canvià de direcció, ells viraren en la llum com tres pivots d’or i desaparegueren de la meva vista. Una mica més tard, quan ja érem prop de Combray i el sol ja s’havia post, els vaig veure una última vegada de molt lluny i ja eren només com tres flors pintades al cel sobre la línia baixa dels camps. També em van fer pensar en les tres noies d’una llegenda, abandonades en una solitud on ja queia la fosca: mentre ens allunyàvem al galop, els vaig veure buscar tímidament el seu camí i, després d’alguna ensopegada maldestra de les seves nobles siluetes, estrènyer-se els uns contra els altres, lliscar l’un rere l’altre, formar sobre el cel encara rosa una única forma negra, encisadora i resignada, i esborrar-se en la nit."

(Pel cantó de Swann)

(El narrador passeja amb els pares pels voltants de Combray:)

"Aviat el curs del Vivonne queda obstruït per plantes aquàtiques. Primer n’hi ha d’aïllades, com un nenúfar col·locat de través en una posició dissortada, a qui el corrent deixava tan poc repòs que, com una barcassa accionada mecànicament, només d’abordar una riba ja tornava cap a l’altra, refent eternament la doble travessa. Empès cap a la riba, el seu peduncle es desplegava, s’allargava, s’estirava, atenyia el límit màxim de la seva tensió fins que arribava a la vora, on el corrent el tornava a prendre i el cordatge verd es replegava i duia de nou la pobra planta al que bé podem anomenar el seu punt de partida, ja que no s’hi quedava ni un segon sense tornar a marxar per una repetició de la mateixa maniobra. Me la trobava de passejada en passejada, sempre en la mateixa situació, que feia pensar en alguns neurastènics, entre els quals el meu avi comptava la tia Léonie, que ens ofereixen invariablement al llarg dels anys l’espectacle d’uns costums estranys que ells sempre pensen que són a punt d’espolsar-se però que mantenen sempre: presos en l’engranatge dels seus trastorns i manies, els esforços en què es debaten inútilment per sortir-ne només aconsegueixen fer anar el mecanisme de la seva dietètica estranya, ineluctable i funesta. Això mateix li passava al nenúfar, que també s’assemblava a un d’aquells dissortats el turment singular dels quals, repetit indefinidament durant l’eternitat, excitava la curiositat del Dant, que hauria demanat a les víctimes que li expliquessin més llargament les particularitats i la causa dels seus suplicis si Virgili, allunyant-se a grans gambades, no l’hagués forçat a apressar-se per atrapar-lo, com jo els meus pares."

(Pel cantó de Swann)

"Però altres vegades arribava la pluja amb què ens havia amenaçat el caputxí que l’òptic tenia a l’aparador; les gotes d’aigua, com ocells migratoris que s’envolen tots alhora, baixaven del cel en estretes fileres. No se separen gens, no van a l’aventura durant la ràpida travessa sinó que, sense moure’s del seu lloc, cadascuna atrau la qui la segueix i el cel s’enfosqueix més que quan marxen les orenetes. Ens refugiàvem al bosc. Semblava que el seu viatge havia acabat i encara n’arribaven algunes, més dèbils, més lentes. Però tornàvem a sortir del nostre refugi perquè les gotes es recreen en el fullatge i, quan la terra ja s’havia gairebé assecat, més d’una es retardava jugant sobre la nervadura d’una fulla i, suspesa en la seva punta, descansada, brillant al sol, de sobte es deixava lliscar des de dalt de la branca i ens queia sobre el nas."

(Pel cantó de Swann)

"Quan dic que, fora d’esdeveniments molt rars, com aquell part, la rutina de la meva tia no tenia mai cap variació, no compto les que, pel fet de repetir-se sempre idèntiques a intervals regulars, no feien sinó introduir en la uniformitat una mena de subuniformitat. Així, tots els dissabtes, com que la Françoise anava a la tarda al mercat de Roussainville-le-Pin, dinàvem una hora abans. I la meva tia s’havia habituat tant a aquella derogació setmanal dels seus costums, que es cenyia a aquella rutina tant com a totes les altres. S’hi havia “costumat” tan bé, com deia la Françoise, que si un dissabte hagués hagut d’esperar a l’hora habitual per a dinar, això l’hauria “pertorbat” tant com si, un altre dia, hagués hagut d’avançar el seu dinar a l’hora dels dissabtes. D’altra banda, aquest avançament del dinar donava al dissabte, per a tots nosaltres, un aire particular, indulgent i molt simpàtic. En el moment en què normalment encara ens quedava una hora per viure abans del recés de l’àpat, sabíem que, en pocs segons, veuríem entrar unes endívies prematures, una truita graciable, un bistec immerescut. L’arribada de l’asimètric dissabte era un d’aquests petits esdeveniments interiors, locals, gairebé cívics, que, en la vida tranquil·la i les societats tancades, creen una mena de lligam nacional i esdevenen el tema preferit de les converses, de les bromes, de les històries que hom exagera amb ganes; hauria estat un embrió apropiat per a un cicle llegendari si algú de nosaltres hagués tingut mentalitat èpica. Des de bon matí, abans de vestir-nos, sense motiu, pel simple gust de comprovar la força de la solidaritat, ens dèiem els uns als altres amb bon humor, amb cordialitat, amb patriotisme: “No perdem el temps, no oblidem que és dissabte!” mentre la meva tia, conferenciant amb la Françoise i considerant que la jornada seria més llarga del normal, deia: “I si els fessis un bon tros de vedella; com que és dissabte”. Si a dos quarts d’onze algú, despistat, treia el rellotge dient “Té, encara falta una hora i mitja per dinar”, els altres estàvem encantats de respondre-li: “Però on tens el cap, que no veus que és dissabte!”; i un quart d’hora després encara rèiem i ens prometíem de pujar a explicar aquest lapsus a la meva tia perquè també en pogués riure. (CONTINUA...)

"Un copet al vidre, com si alguna cosa hi hagués topat, seguit d’una ampla caiguda lleugera com de grans de sorra que haguessin deixat anar des d’una finestra de dalt, després la caiguda que s’estenia, es regulava, adoptava un ritme, esdevenia fluïda, sonora, musical, innombrable, universal: plovia."

(Pel cantó de Swann)

El dilema del “ni contigo ni sin ti”, Proust el planteja en aquests termes: sense ella som en el buit; amb ella perdem “la solitud i el pensament”.

La pega és que sense solitud i pensament no és possible assaborir la vida amb plena consciència ni, per tant, fruir de l’amor. Proust sosté que els plaers que has pogut viure durant un dia no els gaudeixes plenament fins que tornes a estar sol i evoques per a tu mateix allò que has viscut:

"Amb les alegries passa com amb les fotografies. La que fas en presència de l’estimada és un clixé negatiu que revelaràs més endavant, a casa, quan tinguis a la teva disposició aquesta cambra fosca interior que només es pot obrir quan no hi ha gent al davant."

Per això, quan vius amb l’estimada, la seva presència t’impedeix de “tenir un instant per a pensar en tu i fins i tot et priva de pensar en ella, ja que la tens al costat”.

Si sense ella som en el buit i amb ella perdem la solitud i el pensament, quina solució ens queda? Proust apunta que, quan la tens a casa però adormida, ella  adquireix una condició vegetal que és un terme mig interessant:  (CONTINUA)

Cada persona té, a més de la seva realitat conscient, una ànima profunda on només pot accedir en moments comptats. Segons Proust, la pàtria d’un artista és l’ànima interna; els seus únics instants verdaders són els que passa en aquell indret remot. La resta de la vida és com un exili: l’artista sap que du a dins un país on la vida és més dolça però no troba el camí per a tornar-hi.

Perquè no és qüestió de voluntat, accedir a l’ànima interna. S’esdevé quan, per un mecanisme difícil d’atrapar, aconsegueixes que allò que sents en el fons de tu mateix t’arribi en la seva essència, sense barrejar-se amb res que provingui de la teva circumstància concreta. Hi ha estímuls que et poden ajudar a arribar-hi (les drogues, la música...) però no hi ha un camí traçat.    (CONTINUA...)

Les obres de Proust i Wagner tenen en comú la seva vastitud magmàtica, sense contorns, gairebé oceànica, que a vegades pot semblar literalment monòtona. Aquesta ampla superfície llisa de les obres de tots dos artistes ha fet que, en elles, hi hagi petits fragments, partícules casi insignificants, que destaquen com un estel, com una petxina lluent enmig de la duna.

De Wagner, un exemple arquetípic és “les delícies del Divendres Sant”, del Parsifal. De Proust, un dels més celebrats és “el raig de sol al balcó”.

En aquest fragment, el narrador de la Recherche recorda com, de menut, el duien cada tarda (si no plovia) a jugar una estona als Champs Élysées. Allà hi trobava Gilberte, una nena que el tenia enamorat. Per això ell, des de bon matí, no parava de consultar el cel:

(CONTINUA)