A la feina em toca llegir molts papers i en general estan mal escrits. Un error habitual és fer servir la paraula “bianual” per a referir-se a coses que passen cada dos anys.
Fa temps, el Barça havia organitzat unes exposicions biennals d’art, amb obres de tema esportiu. Diuen que, en l’acte de clausura d’una d’aquelles exposicions, Josep Lluís Núñez -llavors president del club- va dir que l’experiència havia anat tan bé que, en endavant, es faria una biennal cada any. En realitat, les exposicions es van suprimir. Va ser llàstima, perquè hagués estat l’única biennal anual de la història.
Si la idea d’aquell personatge impresentable hagués prosperat, la junta actual potser pensaria que cada any és massa i voldria tornar a fer l’exposició cada dos anys. La junta d’ara és molt presentable, però no descarteu que algun cap clar declarés: “a partir d’ara, la biennal serà bianual!”
L’altre dia, en l’acte de lliurament del premi d’honor, Porcel va explicar per què la seva creació literària és en català. Quan ell era nano, Andratx era un univers aïllat. L’única llengua que hi havia al carrer era la catalana. La pròpia llar familiar era tot un món: el català que s’hi parlava era amanit de paraules que només se sentien entre aquelles parets. (CONTINUA...)
Fa anys, cada vegada que en Carod es referia a la “dreta espanyola” afegia “valgui la redundància”. Era una ironia ben trobada. M’hi ha fet pensar la notícia que he sentit avui a la ràdio, segons la qual el 60% de les persones que maltracten la dona “tornen a reincidir”. (CONTINUA...)
