L’altre dia vaig baixar a veure el partit de futbol a casa dels veïns. Em va obrir la filla, de 14 anys. Vaig trobar estrany que, a aquella hora, tant ella com una amiga seva anessin molt arreglades (ben pentinades, un punt de rímel als ulls). “Es deuen preparar per a sortir -vaig pensar-, i això que demà hi ha escola”.
Elles es van tancar a l’habitació i jo, amb el pare de la criatura, em vaig dedicar al partit. Quan vaig marxar, les noies encara eren allà tancades. Llavors ho vaig entendre: estaven xerrant amb els col·legues per internet. Anaven empolainades perquè, evidentment, tenen càmera a l’ordinador.
Per a elles, allò d’anar vestit d’estar per casa comença a passar a la història. Sabatilles, i gràcies.
1. Agost de 1937, Gibraltar. Quatre cotxes negres. De dos d’ells, en surten la dona de Manuel Carrasco i Formiguera (ell s’ha quedat a la presó de Burgos) i sis dels seus fills, escortats per un oficial franquista. Dels altres dos en surten la dona del general colpista José López-Pinto i els seus cinc fills, escortats per un oficial republicà. Un representant de la Creu Roja Internacional verifica l’intercanvi de presoners dels bàndols en guerra: les famílies Carrasco i López-Pinto queden lliures, si bé la primera s’haurà d’exiliar a França. Una setmana després, el 28 d’agost de 1937, un Consell de Guerra dicta sentència de mort per a Carrasco. L’11 de setembre (data ben oportuna), el capità general de Burgos firma la sentència, que esdevé ferma. La firma és de José López-Pinto,
2. Juny de 1998, Palau de la Generalitat. En una sala adjacent al Saló de Sant Jordi, Oriol Pujol, director general d’Afers Interdepartamentals, està reunit amb el director general de Cooperatives i amb un representant del Departament de Cultura. Parlen de la normativa del preu fix dels llibres. Els llibreters s’han queixat a Presidència perquè les cooperatives no apliquen el preu fix. En acabar la reunió, el director de Cooperatives i el funcionari de Cultura baixen plegats les escales de palau. -Tu ets nét de Carrasco i Formiguera? –pregunta, amb accent mallorquí, el director general al funcionari.(CONTINUA...)
Al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat li cal urgentment una refundació. I ara no parlo de la urgència evident de tapar les pintures horroroses de la paret, sinó de la necessitat de redefinir-ne els usos per tal d’evitar les situacions grotesques que s’hi generen. Sé de què parlo: vaig tenir l’honor de tenir-hi el despatx durant un temps. (CONTINUA...)
La trajectòria vital de Josep Maria Massip és il·lustrativa d’una part, a vegades no prou visible, de les coses –molt grosses- que van passar en aquest país al segle passat. (CONTINUA...)
Potser fa poc que t’has traslladat de pis i tens al replà les peces d’una prestatgeria, i surts a aplegar un parell de prestatges i un cop de vent tanca la porta. Al replà, amb sabatilles, et sents indefens. Tens una idea: a baix, als botons dels timbres hi ha enganxades etiquetes de manyans. Per sort, dus el mòbil al damunt. (CONTINUA...)
En el Departament de Medi Ambient hi ha una cosa que, en general, es considera molt pitjor que fer-ho malament: fer-ho bé. Si un conseller pretén de veritat protegir el medi ambient, es crea enemics en els sectors principals de l’economia: indústria, agricultura, construcció...
Segons la meva opinió, Albert Vilalta va fer una gestió bastant correcta com a conseller de Medi Ambient, i al final Pujol el va sacrificar. Salvador Milà va ser un treballador tossut i incansable, un negociador rígid com una paret de frontó. El balanç de la seva gestió no va ser gaire positiu perquè li va faltar cintura, capacitat d’arribar a acords amb els diferents agents implicats en el seu negociat.
Francesc Baltasar és exactament el contrari de Milà. Simpàtic i, segons com, fins i tot entranyable, bon vivant, el Barça i menjar bé el preocupen molt més que no pas el futur dels enciams. (CONTINUA...)
La tesi és absurda però suggerent: el progrés, el creixement, sempre van de llevant a ponent.
Per centrar-ho només en l’últim segle, el centre del progrés mundial hauria passat d’Europa occidental a la costa atlàntica d’Amèrica (Nova York, Boston, Montreal...), a la costa del Pacífic (Los Angeles, San Francisco, Seattle, Vancouver...), al Japó, Corea i Hong Kong, i ara arribaria a la Xina, per saltar a la Índia, Dubai...
Hi ha qui aplica la mateixa tesi a les ciutats. Així, a Barcelona, el barri selecte ha passat del carrer Montcada al carrer Ample, ha anat pujant per la Rambla, ha saltat al passeig de Gràcia, i d’aquí ha anat tirant Diagonal amunt fins a Pedralbes, Sant Just, Sant Cugat, etc.
Em va fer pensar en aquesta vella teoria un article que fa uns dies va publicar Miquel Siguan a La Vanguardia, on, parlant del moviment hippie, deia:
Aquesta alineació de futbol (de quan la tàctica era 3-2-5), la recitava fa molts anys un bon amic, que ja és a l'altra banda. Insistia que tots els noms eren de jugadors de primera divisió de l'època:
L’Oriol Soler ens anuncia que el seu “Núvol vermell” plega. Fa anys, l’Oriol i l’Eduard Voltes em van presentar el projecte empresarial de “Cultura03”. Jo aquell dia estava una mica ensopit. Els vaig fer entrar al despatx i van començar dient que, a l’hora de fundar “Cultura 03”, s’havien fixat principalment en dos exemples que els semblaven bons referents per a la seva empresa.
-No seran Enciclopèdia i 62? –vaig dir maquinalment. (CONTINUA...)
L’article 50 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya diu que la llengua de signes catalana ha de ser objecte d’ensenyament, protecció i respecte. Durant els treballs d’elaboració del l’Estatut vaig ser testimoni de la tenacitat amb què la Federació de Sords de Catalunya va defensar la inclusió d’un article sobre la llengua de signes catalana. La presidenta de la Federació em va explicar que les diferències entre les llengües de signes catalana i espanyola no tenen res a veure amb les diferències que hi ha entre els idiomes català i castellà, ja que el llenguatge de signes no es basa en fonemes. Per això el fet de fer servir la llengua de signes catalana no té res a veure amb què la persona sorda sigui catalanoparlant o castellanoparlant (els sords, evidentment, també tenen una llengua verbal pròpia, en la qual parlen, pensen, escriuen, etc.). En concret, la presidenta de la Federació era castellanoparlant i feia servir sempre la llengua de signes catalana.
Per tal de fer-m’ho entendre, la presidenta em va posar un parell d’exemples. La paraula “Nadal”, en llengua de signes catalana es fa (si ho recordo bé) fent amb dos dits una “V” invertida sota la barbeta (que representa el pollastre de Nadal); en llengua de signes espanyola, la paraula “Nadal” es fa sacsejant la mà dreta amb el puny tancat, com si toquessis una simbomba. Amb aquest exemple, vaig començar a entendre-ho, però l’exempledefinitiu va ser el que em va posar a continuació.
Ahir vaig assistir a un acte de justícia: el dinar d’homenatge a Max Cahner. Cahner ha estat un home cabdal per a la cultura catalana; una gran locomotora. La llista d’iniciatives de què ha estat promotor esborrona: Serra d’Or, Edicions 62, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana, la Revista de Catalunya, la Universitat Catalana d’Estiu, l’edició de l’obra de Joan Coromines, etc. (CONTINUA...)
Va ser secretari general del Departament de Benestar i Família la legislatura del Dragon Kan, fins que Maragall va expulsar ERC del Govern. És tot un personatge, probablement més entusiasta que organitzat. Quan es va incorporar a Benestar, no coneixia l’Administració, ja que provenia d’un càrrec directiu a la Pepsi, i no va acabar d'adaptar-se a l’imperi del paperam.
De les responsabilitats que va assumir al Departament de Benestar, una estava vinculada a la direcció del Consorci de la Mina. Ell s’ho va prendre tan seriosament que va fer una experiència bastant insòlita: va llogar un pis a la Mina i hi va anar a viure tres mesos.
El 23 d'abril d’aquell 2004 vaig coincidir amb ell a la xocolatada del palau de la Generalitat. Em va explicar que, el dia abans a primera hora, quan va sortir del seu pis de la Mina, es va adonar que el barri bullia d’activitat: no paraven d’arribar camionetes, i la gent s’abraonava a descarregar-les.
Al llarg de la vida no es coneixen gaires persones realment interessants. Jo he tingut la sort de fer amistat amb algunes. Una d’elles és Ramon Montanyà, que morí el juny passat. Dimecres, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, es va fer un acte de record dels acadèmics morts el 2006, entre ells en Montanyà, que va ser recordat per Antoni Pladevall.
En Montanyà no es pot classificar. Va fer de polític (alcalde de Vic per CiU de 1979 a 1987), va exercir tota la vida com a advocat i va ser un artista excel·lent. La seva casa de Vic es divideix en tres parts que són exponent de la seva personalitat polièdrica: la part destinada a habitatge, clàssica i burgesa; la part de despatx d’advocat, sempre en mitja penombra i que sembla extreta d’una novel·la del XIX, i l’estudi on pintava, lluminós, de línies rectes i amb obertures franques; contemporani.
Però on la personalitat d’en Ramon queda millor reflectida és al seu paradís particular: la caseta de Font de Martí, a les Guilleries. Anar a dinar a Font de Martí amb en Ramon, la seva dona Montse i la seva filla Marta era una de les millors coses que es podien fer a la vida. Els Montanyà eren uns amfitrions insuperables. En Ramon et rebia proclamant:
