Encara tinc els llibres en caixes de cartró i no puc accedir al meu exemplar rebregat de les “Cartes d’Itàlia” de Josep Pla, que m’ha acompanyat des de jove. Si ho recordo bé, s’obre amb una cita d’un autor, potser anglosaxó, que diu que, si mai li oferien de demanar un desig, demanaria tornar a tenir 20 anys i no haver estat a Itàlia. Quan ho vaig llegir per primera vegada, jo complia totes dues condicions, i vaig tenir raó de sentir-me un privilegiat.
Des de llavors, no em canso de descobrir Itàlia. Un estiu vaig seguir la ruta dels indrets on Piero della Francesca va exercir el seu ofici. Com que Piero es va moure poc, la ruta té un radi d’escassos quilòmetres: Sansepolcro, Monterchi, Arezzo, Urbino... A Arezzo, no vaig poder veure els frescos de l’església de Sant Francesc perquè estaven “in restauro”. A Itàlia, sempre has de deixar coses per a la propera vegada.
La restauració dels frescos va durar quinze anys, i ara en fa tres que es poden tornar a visitar. La setmana passada, finalment, vaig trobar l’ocasió d’anar-hi. (CONTINUA...)
A Nàpols, la mortalitat de la carn és present a cada pas. Al cor del barri vell, a la capella de Sansevero, un conjunt escultòric garanteix emocions fortes. Enlloc com allà he sentit el batec de la parca. El seu promotor, Raimondo di Sangro, príncep de Sansevero, era l’encarnació de l’esperit del settecento napolità, del barroc més genuí. El “Cristo velato”, que ocupa el centre del conjunt (n’adjunto una foto al final), és una meravella indescriptible, un prodigi de tècnica i sensibilitat. El Crist, jacent, està cobert per un vel tan fi que se li ha adherit al cos per la suor de la mort. Diu la llegenda que l’escultor només va esculpir el cos del Crist, i que Raimondo di Sangro, mitjançant un procés alquímic que només ell coneixia, hi va estendre al damunt un vel especial, que es va “marmoritzar”. (CONTINUA...)
Una societat que col·loca els artistes al vèrtex de la piràmide ha arribat, probablement, a la fase terminal; a l’esterilitat. Lane Fox explica que al s. VI a C, els habitants de la colònia grega de Síbaris –els sibarites- van tocar l’extrem del refinament (per exemple, van inventar l’orinal i donaven premis als millors cuiners) i la cosa no va acabar bé.
Què havia de fer el Quim Monzó en el discurs d’inauguració d’això de Frankfurt? Literatura, evidentment. No és el millor que ha escrit, però monzoneja de cap a peus (aquí el teniu).
Una literatura que en un segle ha donat dos prosistes com Pla i Monzó es pot presentar al món amb una certa base.
Monzó és un luxe. Fa màgia (vegeu, si no, per posar un exemple qualsevol, la primera frase de Benzina, un prodigi de la doble rosca monzoniana).
L’entrevista de l’altre dia a Vilaweb va ser un nou exponent de la seva intel·ligència. No emet fum, quan parla: ell diu coses. I ho fa sense enfarfecs, planerament. Que n'aprenguin!
L’únic retret que se li podria fer és que hagi escrit poc. Però no seré jo, del jaç estant, qui l'hi faci. Davant el dilema entre viure i escriure, els millors sempre han optat per viure.
Si en allò que no depèn de nosaltres els estoics proposen acceptar les coses tal com venen, en els àmbits que depenen de nosaltres el seu consell és que actuem virtuosament. I ho aconsellen per raons més utilitàries que no pas morals, ja que consideren que la felicitat, la pau interior, només s’obtenen amb la virtut.
Com diu Montaigne, “si no seguís el camí recte per rectitud, el seguiria perquè m’he adonat per experiència que, en general, és el camí més feliç i més útil”.
Oriol Izquierdo cita al seu bloc aquests versos de Feliu Formosa:
La notícia fatal pot ser a l'aguait. I allò que cal és impedir, senzillament, que mai pugui agafar-me per sorpresa.
L’estoïcisme proposa, com a mètode per a aproximar-se a la felicitat, preocupar-se només d’allò que depèn de nosaltres. Cal aconseguir que tot el que no depèn de nosaltres (per exemple, la malaltia o la mort) ens sigui indiferent. Com diu Epicet, “desitja que les coses arribin com arriben i seràs feliç”. La manera de no sofrir és acceptar el dolor. (CONTINUA...)
Juro que dimarts 3 de juliol, a 2/4 de 6 de la tarda, al pis superior de la llibreria Central del carrer Mallorca, només érem tres o quatre persones i, en un moment donat, vaig estar a punt de topar lateralment amb un home baix, fràgil i prim, que amagava el rostre amb una gorra d’aquestes rodones amb forma de flam, de color caqui. Quan el vaig reconèixer, em vaig emocionar. Vaig estar a punt d’abraçar-lo però no li vaig dir res, per no destorbar-lo. Al contrari, vaig girar cua, procurant no mirar-lo, i vaig anar escales avall, a pagar el llibre que havia triat. (CONTINUA...)
El cant V de l’Infern és dels més coneguts de la Divina Comèdia. Correspon al primer cercle de pecadors, és a dir al pecat que Dant troba menys greu, que ésla luxúria (menys, fins i tot, que la golafreria, que l’autor situa al cercle següent). Entre els pecadors de la carn, Dant topa amb cràpules notoris com Semíramis, Dido, Cleopatra, Helena, Aquil·les, Paris i Tristany. Però és algú menys conegut, Francesca de Rímini, qui s’acosta al poeta i li parla. (CONTINUA...)
El meu estimat amic JJ Isern, des del seu bloc “Totxanes...”, m’invita a reproduir aquí el segon paràgraf de la pàg. 139 del llibre que estigui llegint ara. Sembla que això forma part d’una d’aquelles cadenes que proliferen a la xarxa, i que hi participa gent reputada.
A Sant Pol, per divendres sant hi ha processó. És una activitat molt popular; es pot dir que hi participa tot el poble: una part per devoció i una altra per tradició. És una processó austera: bàsicament consisteix en dues fileres paral·leles de persones amb vestimenta ordinària i proveïdes del ciri corresponent, que acompanyen un parell d’imatges de l’església que, aquest dia, són tretes al carrer. També hi participa un petit cor, que canta el miserere acompanyat d’un fiscorn (en el cor, no hi sol faltar en Perejaume, però aquest any no hi era perquè estava fent un experiment artístic singular: encapçalava una comitiva que volia provar de sortir de Madrid, i tornar-hi a entrar, a peu).
Fins fa uns anys, a la processó només hi anaven els homes, i les dones es quedaven a casa, a veure-la passar des de la finestra. Les cases tenien les portes i els llums oberts, i moltes finestres eren guarnides amb bombetes o domassos. Els homes, en passar davant de casa seva, feien un senyal amb els ulls a les dones. Era una organització que tenia el seu sentit. (CONTINUA...)
“Terra, terra!” és una digna continuació de les “Memòries d’un burgès”, encara que és més desigual. A les acaballes de la 2ª Guerra mundial, quan l’exèrcit roig envaeix Hongria, Marài percep, per sota de l’aparent enfrontament capitalisme/comunisme, l’ancestral dialèctica Occident/Orient. “El més terrible –escriu- no és que haguessin arribat els comunistes, sinó els eslaus”. (CONTINUA...)
El 22 de febrer fa anys (22, em sembla) de la mort de Salvador Espriu. El dissabte que el van enterrar, a mitja tarda vaig agafar el cotxe, acompanyat d’un parell de germans, per anar cap a Sant Pol, on feien un concert del Festival de Jazz promogut per l’inoblidable Jordi Carrasco. Al jardí de casa, a Barcelona, hi havia una mimosa florida. Feia tant de goig que en vam arrencar una branca amb la idea de dur-la a la tomba del poeta, ja que, anant a Sant Pol, havíem de passar per Arenys.
Quan vam arribar a Arenys, hi havia un embull fenomenal de cotxes que ja tornaven de l’enterrament. Nosaltres vam enfilar el turó amb el nostre utilitari i vam arribar al cementiri just quan l’encarregat n’estava tancant les portes. Li vam pregar que ens deixés entrar un segon, només per deixar-hi la mimosa. Vam haver d’insistir però al final ens va deixar passar. Al cementiri no hi havia ni una ànima (valgui l’expressió). El silenci era absolut i ja s’havia fet gairebé fosc del tot. No teníem ni idea d’on era la tomba del poeta però vam pensar que, donat que l’havien enterrat feia pocs minuts amb l’assistència de milers de persones, segur que reconeixeríem la tomba d’una hora lluny, plena d’ofrenes. No va ser així. (CONTINUA...)
“Un escriptor no té altra pàtria que la seva llengua materna”, escriu Sándor Márai a “Confesiones de un burgués”, el primer volum de les seves memòries. L’he llegit aquests dies i m’ha fet recordar els bons moments passats en la lectura d’altres memòries d’escriptors centreeuropeus del s. XX, com “El món d’ahir”, de Zweig, o la trilogia de les memòries de Canetti. Fa anys, em va impressionar l’emoció amb què Zweig evoca la vida idíl·lica de la burgesia il·lustrada vienesa d’abans de la primera gran guerra, i com aquest món va quedar ferit de mort el 1914 i s’enfonsà definitivament amb la segona guerra. Els escrits autobiogràfics de Zweig, Márai i Canetti s’emmarquen en unes mateixes coordenades de temps i espai, i són un exponent magnífic de l’alçada intel·lectual que s’havia assolit abans d’aquella desfeta.
El llibre de Márai, especialment la segona part, és el testimoni del naixement d’una vocació literària. Assistim en directe al procés en què l’autor pren consciència que l’escriptura serà la seva forma de vida, i al moment en què s’adona que “la solitud és l’element vital de l’escriptor”. Llegint-lo, pensava que, més o menys per aquella època, van fer un procés semblant d’altres solitaris il·lustres del segle, com Proust, Kafka o Pla. “Confesiones de un burgués” és ple de fugides. Márai fuig de casa, del país, de la professió que té assignada, dels amics, de la parella. Tot això són depredadors que voldrien fer avortar la seva obra. En aquesta fugida contínua, es dedica a “viure entre trens”, amb escales a Leipzig, Weimar, Frankfurt, Berlin, París, Florència..., on fa vida bàsicament als cafès. (CONTINUA...)
