L’article 91.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya té un text breu i contundent: “Els consells de vegueria substitueixen les diputacions”.

Malgrat això, l’altre dia es van constituir els nous governs de les quatre diputacions catalanes i, a sobre, en l’acte de presa de possessió com a president de la de Barcelona, Celestino Corbacho va dir que la creació de les vegueries “va per llarg”. Sí senyor! Què s’han cregut! (CONTINUA...)

Crec que, fa molts anys, a Espanya van haver de tancar unes mines i moltes persones van anar a l’atur. Per a finançar els subsidis, el Govern va apujar 10 cèntims el preu dels segells. Joan Capri, fent referència a aquest episodi, exclamava: “Que apugin els segells 10 pessetes, i pleguem tots de treballar!”

Aquests dies, la premsa es fa ressò de la interlocutòria del Tribunal Constitucional per la qual no s’ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Consell de la Generalitat Valenciana contra la disposició addicional 3ª de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. Diuen que el govern valencià s’ha endut una bona trompada en voler qüestionar un aspecte que els estatuts regulen prou bé.(CONTINUA...)

Per al petit anecdotari de l’Estatut d’autonomia de 2006. Ara fa un any, els serveis tècnics del DOGC i del BOE estaven pendents que el rei firmés l’Estatut per tal de fer-ne la publicació, que havia de ser simultània en tots dos diaris oficials. Finalment, el 18 de juliol, cap a les 12 del migdia, una portaveu del Govern espanyol va informar els dos diaris que la llei orgànica havia estat firmada pel monarca i que, per tant, s’havia de publicar l’endemà, 19 de juliol. (CONTINUA ...)

Ben oportunament, el 28 de juny (dia de l’orgull gai), el DOGC ha publicat el Decret 141/2007, que crea un consell assessor del Govern en relació amb la llibertat d’orientació sexual. El Decret té una redacció rebuscada, fruit de l’obsessió pel políticament correcte. L’organisme que es crea, per exemple, es diu  “Consell Nacional de lesbianes, gais i homes i dones bisexuals i transexuals”, que a mi em sembla un nom sortit d’una ment complexa. (CONTINUA...) 

Fa uns mesos vaig exposar per què trobo acceptable que les escoles de facin 3 hores setmanals de castellà. L’altre dia, els consellers de Vicepresidència i d’Educació van comparèixer per a explicar què dirà el decret que el Govern aprovarà aviat sobre aquesta qüestió. Com que no vaig entendre res, m’he fet un esquema i em surt això:

Cal admetre que, d’entre els tres socis del Tripartit, ERC té un estil propi. Una de les seves moltes peculiaritats és la precarietat dels seus alts càrrecs. Manel Balcells va ser conseller d’Universitats i Xavier Vendrell conseller de Governació durant 15 dies clavats (del 27 d’abril al 12 de maig de 2006); Carod va ser conseller en cap cinc setmanes (del 22 de desembre de 2003 al 29 de gener de 2004); Bargalló va ser conseller d’Ensenyament dos mesos (del 22 de desembre de 2003 al 23 de febrer de 2004, etc.).

Des que ERC ha tornat al Govern, els seus consellers s’han distingit per cessar els alts càrrecs pocs mesos després d’haver-los nomenat. Heu-ne aquí alguns exemples:

Ja s’ha corregit l’anomalia de Tarragona (gràcies, en bona part, a la mala gestió convergent d’aquest ajuntament). Llevat de sorpresa (improbable) en els pactes, només queden dues anomalies entre els vint primers municipis del principat: Sant Cugat (CiU) i el Prat (ICV).

Aquesta és la llista dels 20 primers municipis del principat, amb el nombre d’habitants i el partit a què pertany el seu alcalde:

El Partit Polpular va presentar recurs d’inconstitucionalitat contra més de cent articles de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Pel que fa a l’Estatut d’Andalusia (publicat al BOE de 20.3.2007), el PP hi va votar a favor tant al Parlament andalús com a les Corts espanyoles, i no hi ha presentat cap recurs d’inconstitucionalitat.

Havia sentit a dir que molts dels articles de l’Estatut andalús són idèntics als articles de l’Estatut català recorreguts pel PP. M’he entretingut a comprovar-ne una part, i el resultat és implacable. A continuació n’incloc una petita mostra, que us asseguro que és molt lluny de ser exhaustiva. Tots els articles de l’Estatut català que transcric a continuació han estat recorreguts pel PP davant el Tribunal Constitucional.

Per Decret 115/2005 (DOGC de 16.06.2005), es va crear la Comissió Catalunya 2014. Tal com es diu en el preàmbul del Decret, l’any 2005 era un bon moment per a crear aquesta Comissió ja que es complien 300 anys del començament de la Guerra de Successió. El Decret estableix com a objectius de la Comissió:

Fa anys, vaig poder participar en els treballs d’elaboració de la Llei del patrimoni cultural. La Llei protegeix bàsicament els béns materials (mobles i immobles), però també dedica algun precepte a la protecció de l’anomenat patrimoni cultural immaterial, integrat per les manifestacions de la cultura tradicional, com les cançons, les danses, les rondalles, etc. (per cert, la Unesco ha aprovat no fa gaire una convenció internacional de protecció d’aquest patrimoni). Recordo que l’Eduard Carbonell, que llavors era director general del Patrimoni Cultural, no en tenia prou amb tot això, i volia tant si com no que la llei inclogués algun article que protegís les olors. (CONTINUA...)

D’una manera una mica provocativa, podríem dir que el problema principal de l’Institut Català d’Indústries Culturals que pilota (indirectament) l’Eduard Voltes és que el seu objecte és il·legal. (CONTINUA...)

Segons informa la premsa, el PSC i ERC han pactat que el Govern recorri contra el decret estatal sobre els currículums de primària i no recorri contra la Llei de la dependència. Sembla que es partia de la base que les bones relacions amb Madrid no permetien recórrer totes dues normes, plantejament que jo trobo inacceptable: si hi ha indicis que totes dues normes poden envair competències de la Generalitat, és inconcebible que el Govern català no les recorri. (CONTINUA...)

El Decret de l’Estat que imposa un hora més de castellà a l’ensenyament primari suscita, d’entrada, dues reflexions. La primera és si el Decret envaeix competències de la Generalitat. El paupèrrim nou Estatut no ha privat l’Estat de la seva competència per a determinar més de la meitat del contingut dels currículums educatius, per la qual cosa no és gens clar que hi hagi invasió competencial. Però, si hi ha qualsevol dubte, que es dugui al Tribunal Constitucional.

La segona reflexió, per a mi de major interès, és la de quin pes ha de tenir la llengua castellana en l’ensenyament. A Catalunya, malgrat el pes enorme de la població castellanoparlant, hem optat –encertadament, a parer meu— per un model educatiu que anomenem de conjunció lingüística, amb l’objectiu d’evitar la separació dels alumnes per motius lingüístics. El model català no preveu que els ciutadans puguin optar entre dues línies lingüístiques d’escolarització sinó que es basa en una única línia, en la qual hi ha d’haver una presència hegemònica del català i una presència adient del castellà. El model és bo, i jo crec que –per motius que a mi em semblen evidents- cal gestionar-lo sense gasiveria respecte al castellà. (CONTINUA...)

Últimament hi ha hagut un cert debat sobre la llei del llibre i la situació d’Abacus. Eduard Voltes s’ha manifestat com un ferm defensor d’Abacus, ja que sosté que aquesta cadena juga un paper fonamental en la distribució i comercialització de productes editorials en català. En canvi, el Gremi de llibreters sempre s’ha queixat de la situació privilegiada d’Abacus. Jo puc admetre que Abacus és un dels pocs llocs on els consumidors podem trobar raonablement l’oferta editorial en català, però la veritat és que els del Gremi es queixen amb tota la raó. (CONTINUA...).