Sentim a la ràdio que avui s'estrena l’enllumenat de Nadal i, havent sopat, la nena es posa l’abric sobre el pijama i baixem un moment al carrer. La Diagonal fa efecte: damunt dels nostres caps, un deixant de llums multicolors s’estén fins on arriba la vista.
--Té molta feina, el senyor que els encén, oi?
El mes que ve la criatura fa deu anys i aquestes sortides ingènues ja són molt rares. Em ve al cap una imatge de quan jo era molt petit: tornant de l’escola amb la mare, carrer Muntaner amunt, un funcionari encén un per un els fanals acostant-hi l’extrem d’un pal llarg.
Feia molt que no era conscient d’aquest vell record; ha sortit d’un racó amagat. L’hi torno a desar, ara enganxat al comentari infantil de la meva filla, potser l’últim que em regala.
L’11 de setembre portem un ram de flors al petit monument a Carrasco i Formiguera de Sant Pol. El ram és de confecció casolana, amb flors seques que anem a collir al bosc. Un any, quan arreglàvem el ram a la cuina, buscàvem una cinta per a fer-hi un llaç i la nena va córrer a la seva habitació i va tornar amb un llaç verd amb dibuixos de conillets. Era el llaç de la palma, que la criatura havia desat al calaix de la tauleta de nit l’últim diumenge de rams.
La cinta amb l’estampat de conills va fer el fet, però la nena devia trobar que no era prou adequada perquè, des de llavors, cada any demana a la padrina que la palma vagi amb un llaç de la bandera catalana i, durant sis mesos, el guarda zelosament per al ram de l’11 de setembre.
La meva filla encara té aquella edat en què no agrada separar-se dels pares. Aquest dia, a la platja, la dona i jo volíem fer un bordo en patí de vela. Vam dir a la nena que sortíem un moment i la vam deixar amb la tia i les cosines.
La nena juga amb una amiga. Cadascuna amb la seva llibreta, han d’apuntar un personatge famós, una ciutat i un menjar que comencin per la lletra que han triat prèviament. La qüestió del personatge segueix camins previsibles:
Últimament, al cotxe la nena s'entesta a jugar a fer-me endevinar persones, animals o coses. El joc sembla banal però sovint dóna lloc a preguntes complicades. Per exemple:
Molts jocs infantils són una simple imitació del que els nens veuen fer als adults. Quan les criatures s’estaven a casa fins als quatre anys, jugaven a fer de mare. Ara que als quatre mesos ja comencen la vida escolar, juguen a fer de mestra.
La meva filla hi ha jugat molt, a fer de mestra, i es fica tant en el paper que, contemplant-la, he pogut saber com era la seva mestra de cada any. N’hi ha hagut de dolces, de severes, una que parlava pel mòbil durant les classes, etc.
Per a jugar a fer de mestra, la nena posa tots els ninos en rengle, repenjats a la paret. Com que, quan els col·loca, en va dient els noms, l’altre dia em vaig adonar que al costat de la Berta hi seia en David; al costat d’en David, la Clàudia; al costat de la Clàudia, en Jordi...
-Per què els poses nen-nena-nen-nena? –vaig preguntar.
Quan una ganàpia de nou anys et pregunta si els camells pugen fins a casa o s’esperen a la porteria, o com s’ho fan els reis per a entrar a casa si no tenen les claus, ha arribat l'hora de fer el cor fort i explicar-li el què hi ha.
Ho vam fer amb solemnitat, asseguts tots tres al sofà, i va tenir un ensurt com si un llamp hagués caigut a la sala. D’entrada, els ulls de poc no li surten del cap i, en el mig segon següent, se li va apagar la mirada i el llavi de sota li va començar a tremolar. Però de seguida es va refer, va processar aquella insòlita informació i va començar una llarga sessió de preguntes sobre cadascun dels aspectes tècnics de la qüestió.
D’això ja fa tres setmanes i, de tant en tant, encara li surt una nova pregunta sobre alguna peça que no encaixa. “Qui fa de rei, a la cavalcada?”, “què en fan de les cartes que els nens donen als patges?”, etc.
Però que el rei blanc era en Ramon García-Bragado i que aquella carta tan guarnida devia anar de dret a les escombraries, són secrets que no pensem desvelar. Entre poc i massa.
El 19 de juny, quan surt de l’escola, tothom la felicita perquè s’ha acabat el curs.
-Apa, fresca, que ja estàs de vacances! (la dependenta de la fleca, el veí, la cangur...).
Ve el pont de Sant Joan i tot va de primera. L’endemà de Sant Joan pregunta per què la fem llevar a les vuit. Ja li hem explicat que anirà uns quants dies a un lloc fantàstic on fan plàstica, però ella no ho veu clar.
-Però és una escola?
-No, no és una escola. T’ho passaràs molt bé, és un lloc fantàstic –repetim com lloros.
-Hi he de dur la bata?
-Sí, és clar, per no embrutar-te la roba.
-Hi haurà senyoretes?
-No, monitores de plàstica.
Quan la recullo a les cinc de la tarda, amb la cara paga. Li pregunto si s’ho ha passat bé i, amb un monosíl·lab, em fa veure que aquesta no és la qüestió. Al metro, no vol trencar el silenci, rebeca. Quan ja som al carrer de casa, finalment, ho aboca tot. Arguments, no li’n falten. Ja pugem l’escala, quan remata:
Sembla que la criatura ha sortit metòdica, perquè l'altre dia va aparèixer aquest planning penjat a la paret del lavabo. I el compleix amb disciplina espartana.
Aquest final de setmana hem anat a París (“només” a París, sense Euro Disney). Per a la meva filla, un dels moments més esperats era el control policial de l’aeroport. L’impressiona que uns homes vigilin que ningú no dugui pistoles o bombes (a la seva edat, encara considera que els policies –i els pares- som al seu bàndol). Quan per fi arriba el moment, veu com la dona i jo anem posant en una safata cinturons, claus, mòbils, monedes. Ella butxaqueja inquieta. Una lleu desil·lusió se li dibuixa a la cara, només un moment. De seguida se li tornen a il·luminar els ulls, quan es du la mà als cabells i el diposita a la safata.
Tenir només un fill té l’inconvenient que no pot jugar amb els germans, o sigui que ho ha de fer amb els progenitors. Ahir la nena va pronunciar la paraula que la dona i jo més temem: “Monopoly”.
Fer una partida de l’oca, o fins i tot del parxís, és passador. En un quart enllesteixes. Però el Monopoly dura una eternitat, literalment no acabes mai. A la nena li encanta, sobretot per poder disposar d’aquell bé de déu de bitllets de banc.
Ahir nosaltres no estàvem per monopolis i, després de moltes súpliques, finalment l’angelet es va posar a jugar-hi tota sola. Això sí, amb un bombardeig constant de preguntes sobre cada pas que les peces feien al tauler.
-Com hi jugues? –vaig haver de preguntar jo, per tal de poder respondre el seu qüestionari.
-Com que vosaltres no voleu jugar, jugo amb tres jugadors però tots tres els faig anar jo. Tu ets el blau, la mare el verd i jo el vermell.
No em devia veure gaire convençut, perquè va afegir de seguida:
Diumenge duc la nena al zoo. No ha canviat gaire des que m’hi duien a mi: on abans la canalla feia un tomb dalt d’un ruc, ara el fa dalt d’un poni.
Potser hi ha més espais interiors, d’aquests on les bèsties s’estan en unes cambres que pots observar rere un vidre. Inevitable d’evocar amb la nena l’episodi en què el cosí de Harry Potter pica el vidre de la gàbia d’una serp per tal que la serp es bellugui, i al final en Harry fa desaparèixer el vidre. Comentem que aquí les serps també s'estan molt quietes, petrificades, i no falten gamarusos que proven de deixondir-les a base de cops al vidre. Però a la sala tots fem una cara de muggleque espanta, i el vidre continua a lloc. (CONTINUA...)
L’altre dia vam obrir una ampolla de Bordeus que feia temps que corria per casa. No som experts en vi però, com que l’ampolla tenia alguna importància, la dona i jo vam mirar de fer-li els honors intentant descriure els aromes que desprenia.
Amb el nas enganxat a la copa, anàvem dient:
-Podria ser pa torrat?
-No l’hi trobo. Però potser castanyes i moniatos.
-A veure? Potser hi noto un pèl de moniato però hi ha un fons que és d’alguna cosa coneguda que no sé identificar.
-Tens raó. És una fruita madura. La tinc a la punta de la llengua...
Veient-nos tan capficats, la nena –sempre amb ganes de col·laborar- em va demanar si podia olorar la meva copa. L’hi vaig allargar, va olorar un moment i va resoldre ràpidament l'enigma:
Els diumenges al matí, llegeixo una estona. La meva filla, de set anys, ha après que quan llegeixo no m’agrada que em destorbi i, últimament, opta per seure al meu costat i llegir també un llibre.
Però la cosa no funciona, perquè a cada punt em pregunta què vol dir alguna paraula, i així m’és impossible seguir el fil de la meva lectura. “Què vol dir “sínia”?”, “Què vol dir “concret”?”, “Que vol dir “danès”?”... N’hi ha tantes, de paraules!
--Què vol dir “insult”? –em va dir l’altre dia. (CONTINUA...)
El tòpic que diu que el més complicat per als pares és explicar als fills els intríngulis de la cosa sexual. No pas per a tots els pares. (CONTINUA...)
