Edició d'Álvaro Vioque 96 pàgines Ara llibres ISBN 84-96201-60-0 Preu (aprox.): 11 EUR
El llibre és un recull de 50 hores d'emissió de 3 programes a l'emissora de ràdio espanyola La Cope (programes La mañana, La tarde i La linterna), amb intervencions de Losantos (fonamentalment), César Vidal i una tal Cristina. És un llibre que es llegeix en un dinar de Pans&Company i 4 viatges de metro. Cosa ràpida, i no cal que sigui més llarga.
La conclusió és que aquesta gent està boja. Anant de liberals i denunciant el sectarisme, l'extremisme i no sé quantes coses més, hom se n'adona que ells sí que són sectaris, extremistes, manipuladors, maniqueïstes i revisionistes històrics. Ultradreta vaja. Fins i tot adoren un ex-Grapo. És el problema d'estar emboltat de la mateixa gent d'unes mateixes idees: es cau en una masturbació contínua que et desconnecta completament de la realitat. Al seu Món tot quadra.
Hi ha una transcripció de dos trossos d'àudio que han circulat força mitjançant correu electrònic. Fa gràcia la d'aquella dona que no ha practicat mai el sexe anal (ni li agrada que ho facin els altres), i que ens deixa amb ganes de sentir les raons de per què una dona no s'ha de masturbar (la talla l'entrevistador). Una autèntica llàstima.
El llibre és insuficient per jutjar a aquests tres personatges, principalment als dos homes. A més han caigut en una mena de predicació, i ja no se n'adonen que no es pot fer un programa de ràdio com si estiguessis parlant amb els amics, que existeixen nivells de llenguatge i registres. A més a més, una societat democràticament madura i amb un nivell cultural correcte no atorgaria els nivells d'audiència a aquests Predicadors de la fe. Racisme anticatalà a banda, un espanyol s'hauria d'adonar de l'extremisme mesiànic d'aquests salvapàtries amb tics de petits dictadors.
Van de liberals, però fent un gran exercici d'imaginació els podríem atorgar el benefici del dubte de dir que com a màxim són liberals econòmics. A la vida hi ha moltes coses més que l'economia, aspectes en què es comportonen com a fanàtics reaccionaris (sexe, política, història, llengua...). Sentiment de superioritat, to arrogant, tracte d'imbècil cap amunt als que no vegin les coses com ells. I són gairebé els líders d'audiència!
Des dels Països Catalans cal un estudi rigorós, extensiu i en profunditat del paper dels mèdia espanyols en la incitació a l'odi ètnic i racial. Les tecnologies de la llengua poden ajudar, i ajudaran més en el futur, per a fer una anàlisi automàtica de grans volums d'informació de premsa, ràdio i televisió, de manera que es pot objectivitzar al màxim el que s'està fent ara, i que com digué en Vicent Partal pel cas de Ruanda, tard o d'hora hauran de pagar-ho. De moment són impunes.
Una de les diverses
sensacions que m'ha quedat de la Dogmàtica Imparable és
que els autors sembla que hagin fet el llibre per lligar, o si ho
preferiu, per cardar més. Liberalisme sexual, res de nou. Mira
d'acomplir els teus desitjos, diuen. El sexe el posen com el màxim
exponent d'això, com el més desitjable. En parlen
contínuament.
La nostra societat ha de
ser completament atea diuen, amb la qual cosa estic absolutament
d'acord. Fora transcendència. Sense cap substitut per a la
transcendència (com podria ser l'Estat legal), l'Home intranscendent es troba amb un
primer i greu problema: la moral. La moral actual no li serveix, i
s'ha de construir una de nova destructora de l'anterior. Ho ha de fer
tot sol. Essent un simple ésser amb data de caducitat incerta i desconeguda, ja no
tenim un paradís on acomplir allò que prorroguem durant
l'existència mortal. I t'entra un atac de Carpe diem
totalitzador, que pot esdevenir completament paralitzador. S'acaba la responsabilitat de l'individu, o en pren una
altra dimensió. Els desitjos no es poden ajornar, si és
que es volen acomplir. Si et vols sentir realitzat com a l'individu
intranscendent que ets, i no caure en el més absolut dels
fracassos, més val que no et reprimeixis. Només hi ha
aquesta vida. És allò de sortir amb 5 dones alhora, o
dues, o tres, o ser-ne tu l'amant, i que fa visitar el pou pregon de
la mentida, l'engany i el cinisme, la part més fosca de
l'ésser intranscendent enfront dels Covards. I aleshores ve la
completa desorientació de l'Imparable, del Tità, que ha
de destruir la nostra societat i que desemboca en el nihilisme
individual i col·lectiu. L'absoluta indiferència per
tot, amarada de profunda ràbia.
L'ésser
intranscendent, convertit en Imparable nihilista fill de puta rabiós,
i enfrontant-se a la resta de mortals Covards culpables, que tenen
redempció promesa i pagada, es troba en l'absoluta
solitud de l'acompliment frenètic dels desitjos mortals, amb
la moral prèvia destruïda i una de nova substituta
inexistent, amb el repte racional i profundament esgotador de
construir-ne una de vàlida, o no, la desesperació del
cronòmetre biològic en marxa que va fent, fotent-se de
tu, tic-tac-tic-tac-ja-et-queda-menys-hahahaha, la constatació
reflexiva dels conflictes propis irresolts,
l'enfrontament continu amb els Covards que intenten aturar-lo i que
són abassegadorament superiors en nombre però no en
qualitat, el cansament producte de la realitat de la inutilitat de
l'individu en aquesta mena de parc temàtic de complexitat
inhabastable que és l'Univers, l'abocament a una bacanal
continua fagocitadora de Covards i caníbal d'iguals Titànics.
Sí, la destrucció de la societat, el trànsit de
l'estavellament. De l'individu.
Com deia un bon amic meu,
en C., ningú et pot assegurar que demà siguis viu. Com dic jo de tant en tant, el paio que mor en accident de
trànsit, cinc minuts abans estava conduint tan tranquil
pensant en el que anava a fer quan arribés a destinació.
Ningú li ho va dir: Plas.
Els autors només
posen el dit a la nafra, però no donen cap solució.
Lògicament, no la saben. Dubto que hagin passat de la teoria a
la pràctica, com a bons intel·lectuals que són. En definitiva, tot plegat és la nostra generació. Barreja de Nirvana i Radiohead, amb tocs de Billboard.
En un altre apunt
exposaré perquè crec que els autors no fan més
que expressar rebuig al progrés, a l'Evolució, al
trànsit de convertir un homínid en un Humà.
Dogmàtica imparable Es diu de la caiguda a l'abisme, però
del goig en el trànsit vers l'estavellament. Tracta dels
principis que desmantellen els tòtems de la seguretat, la
permanència, l'esperança i les diverses fantasies que
emmirallen la nostra societat malgrat tots els indicis de palpable
decadència i esfondrament. Els Imparables, com agents actius
d'aquesta descomposició, celebren amb antics rituals de pler,
l'adveniment d'un nou cicle: l'ofensiva de l'agosarament, l'apoteosi
del terror desinfectant, l'erupció del raig de vida. La
dogmàtica imposa un veritable canvi de déus que només
troba la seva veritat en el delit dels homes, en el pur acompliment
del seu somni instintiu. El galop dels cavalls porta el ressò
d'una nova alba, la nostra.
El llibre té quatre capítols.
Desfeu això o Els deu manaments de l'antiajuda, d'en Sebastià
Alzamora. Aquest capítol o és una gran boutade, o una
gran poutade. Advoca, en el pla nihilista més absolut, per
la completa destrucció de l'actual societat occidental. Una
crítica rotunda a l'actual societat, basada en l'ateisme i
l'acompliment dels desitjos.
La Forca o Totes les conseqüències
de l'ateisme, d'en Hèctor (López) Bofill. Un defensa
del pur ateisme, i l'acompliment dels desitjos també. No som
encara ateus,que ha de ser l'objectiu de la nostra societat, camí
difícil i que ens canviarà per complet (fins i tot destruint la societat). El capítol
es caracteritza per una retòrica pedant, excessiva, artificial
i fins i tot innecessària. Però que m'ha agradat, vés
per on. Deixo l'enllaç perquè és al que m'ha
sonat de bon principi aquest capítol. M'està prenent el
pèl aquest paio?, vaig pensar. Que el lector jutgi.
Filocles o De l'acompliment del desig,
d'en Manuel Forcano. Amb aquest capítol no he pogut. Sóc
de ciències, no de lletres. A més, també hi ha
una qüestió generacional. Mentre n'Alzamora (1972) i en
Bofill (1973) em queden generacionalment a prop (i per tant, que
podem tenir experiències i visions comunes), en Forcano (1968)
ja queda una mica massa lluny. En tot cas, la cosa va pel mateix camí
que en els anteriors capítols.
En l'Auxili dels Titans o Conversa sota
la pèrgola és el darrer capítol, i és una
conversa entre els autors. De la sensació que m'ha causat, en
parlaré a un altre apunt.
En definitiva, un llibre que m'ha encantat, i que
hauré de tornar a llegir. Sou Imparables vosaltres? O sou Covards?
Recordo quan al començament dels 90 es va anunciar el nou megastore dels llibres en català. Una gran lliberia amb només llibres en català. En aquella època estava de moda la paraulota megastore, ja que s'havia obert a Barcelona el Virgin Megastore del milionari britànic Richard Branson, que es fa ric creant noves empreses, publicitant-les àmpliament, i després venent-les. Aquestes empreses venudes tenen altes probabilitats de tancar. Avui dia ja no existeix el Virgin Megastore. Proa Espais, en canvi, sí.
El nou local potser és més gran, però la sensació és que és més petit. Per tant, el canvi deu respondre a qüestions econòmiques, i no a l'expansió del negoci. En tot cas, no ens trobem davant d'una gran llibreria, en quant a metres quadrats. Sembla una còpia (plantes i separació de llibres per temàtiques) a la Catalònia, però en petit. L'accés, sortint de metro Diagonal (L5, sortida Rosselló) és més directe que a l'anterior local. També ha perdut això de "només en català". Ara també s'han afegit "altres llengües". Fonamentalment espanyol, francès i anglès. El que passa és que només hi ha 4 llibres d'aquestes llengües.
No estic d'acord amb aquest canvi lingüístic. Jo sóc partidari de llibreries per llengües, a no ser que sigui una llibreria amb diverses plantes i hagi una planta per llengua. Després el client ja sabrà a quina llibreria vol anar en funció de la llengua. A Amazon passa el mateix. Ara han començat a barrejar-te llengües, i es un guirigall. No m'agrada gens.
A més, com que hi ha, a Proa Espais, tant pocs llibres en altres llengües realment cap comprador interessat en aquests llibres anirà a Proa Espais a comprar-los. D'aquesta manera es malbarata el poc espai que hi ha. L'alternativa, donar més espai a aquestes altres llengües, significaria reduir l'espai als llibres en català.
Bé, sempre ens quedarà la llibreria Ona. En tot cas, com sempre em passa, i tot i tenir una ferma voluntat de no comprar-hi llibres, al final he sortit amb 4: Les barbaritats de la COPE (per si et va això de la masturbació), Història de l'escalada a Montserrat (per si has escalat a Montserrat), La independència i la realitat (he de seguir més a en López Bofill) i Antologia de poesia catalana (em vull anar introduint en aquest desconegut, per mi, gènere literari). També he fullejat l'edició del Tirant lo Blanc en català modern, feta per 3i4, que desconeixia. He preferit estalviar-me, de moment, 29 EUR.
La segona cançó a què feia referència del disc Antònia Font és Viure sense tu, perquè a banda de la seva qualitat, em fa pensar en Ella. Sempre en Ella.
Novament, us heu de conformar amb la lletra (tot i que jo en el moment d'escriure això l'estic sentit):
Dolça besada té gust que s'acaba pont i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries manuals de geografia cent "dillunsos" a un dibuix.
Jo què sabia d'alens que se trobaven de cabells que s'embullaven de mans i de perfums.
Dolça besada...
Jo no sabia que en sa nit me tastaries eren gustos que nedaven entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria la teva mirada que plora i diu que no.
I arriba un dia que la vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat, te regal la meva vida i sense tu ja no me val.
I l'horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt el sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc, que no sé com ho hem d'arreglar, que som amics que som amants.
La cançó te regust de fi d'estiu. Una tercera cançó que està guanyant posicions és S'Aire de Ca teva.
La meva darrera lectura ha estat culpa de certa campanya publicitària i els comentaris d'algun conegut. Ho he de reconèixer. Mai havia llegit res d'en Sánchez Piñol.
Albert Sánchez Piñol 592 pàgines Edicions La Campana ISBN 84-95616-70-X 21 EUR
El llibre em va enganxar, però no tant com els best-sellers americans que tant m'agraden com a literatura d'entreteniment. El gruix (592 pàgines) enganya. S'ha d'agrair a l'editor que hagi emprat una mida de lletra relativament gran, la qual cosa en facilita la lectura, i fa que passis les pàgines ràpidament, tot i l'increment de preu que significa. A vegades la lletra petita de totxos d'edicions barates (i no tant barates) fa que per passar una pàgina estiguis molta estona, i en certa manera en fa feixuga la lectura.
Considero que el desencadenant del llibre (un advocat contracta un escriptor per a escriure un llibre que serveixi de defensa judicial) no es creïble. Cap al final del llibre, guanya credibilitat, però no l'acaba de tenir tota.
En tot cas, un cop acceptat això, et submergeixes en una història fosca, claustrofòbica, lluminosa, irreal, real, d'amor i d'engany.
Dijous al vespre vaig comprar per 11.35 EUR el primer disc d'Antònia Font, que duu de títol Antònia Font, la companya d'universitat i amiga dels membres del grup musical mallorquí. Crec que és una reedició limitada. Només hi havia un únic disc a la botiga.
El primer que he fet és comprimir-lo a Ogg Vorbis amb el CDex, per tal d'escoltar-lo a l'ordinador. Els disc original l'he desat a la capsa i no l'he fet servir per res més. Fa temps que no els faig servir, els CDs de música.
Antònia Font va ser completament ignorat quan va sortir, si més no fora de les Illes. El disc té el so típic d'un primer disc. Tanmateix, té dues cançons molt bones.
En s'estiu no és una cançó. És un himne. Tornada musical enganxosa. No puc posar-la aquí per motius legals i motius tècnics, però aquesta n'és la lletra:
Aquí damunt m'engronsen les ones la barca va on vol el penya-segat de pedra roja m'admira i me fa por. He vengut a pescar la mar però he enrocat i sense voler he pescat la Terra.
El sol d'agost m'esclafa la cara i jo somric al vent que me refresca adesiara no puc estar més content just devora Tramuntana estirat damunt la barca, que som de dolent!
Com si res passen les hores encenc un cigarret res d'aquest món no m'importa jo només vull ser un trosset de natura en miniatura me fondré davall les ones com un glop d'aiguardent.
És que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu gairebé no recordava el que és viure tranquil.
És que estic de puta mare i jo me vull morir allargat damunt la barca amb un tassó de vi.
Aquí damunt m'engronsen les ones crec que m'he adormit el volantí tremola a estones això és un paradís de silenci que m'envolta botaré per damunt les ones com ho fan els dofins.
Faré que tota la meva vida sigui un viatge com aqueix en de dia trec la barca en sa nit arròs de peix no puc demanar res més he resolt tots els problemes dient: tanmateix.
Tothom n'ha sentit a parlar. Pocs l'han llegit. Què puc dir del llibre? Dues coses. M'esperava un llibre polític i m'he trobat un llibre d'història social. No he trobat res estrany. Deu ser que he llegit molt Fuster sense obrir cap llibre seu.
La pel·lícula The Island és entrentinguda. No representa cap novetat per un afeccionat a la ciència-ficció. De la pel·lícula ressaltaria a la seva coprotagonista, l'Scarlett Johansson. No pas pel que us penseu.
Realment no l'he reconeguda fins que he cercat informació sobre la pel·lícula. M'han transformat la magnífica coprotagonista de Lost in Translation d'una dona normal a una barby pneumàtica. No negarem pas que surti maca a la pel·lícula, però ha perdut tot el seu atractiu en convertir-se en un clon femení més.
De pel·lícules d'aquest tipus, Gattaca és la meva preferida.
Abans-d'ahir vaig rebre el segon llibre més distribuït del planeta (100 milions de còpies), després de la Biblia, segons la Wikipedia. El catàleg d'Ikea. L'he rebut en espanyol, i diu que estarà en català a partir del 20 de setembre a la pàgina web d'Ikea Espanya. No sé si estarà en PDF només, o també se'n podrà demanar una còpia en paper.
Les barbaritats de la COPE
