Científics italians han analitzat les aigües del riu Po i s'han trobat que cada dia que passa flueixen pel riu l'equivalent a 4 quilograms de cocaïna. D'on prové? De l'orina dels consumidors de cocaïna que viuen dins de la conca hidrogràfica del riu Po. Van al lavabo a fer les seves necessitats, les quals acaben a les depuradores (o no) i finalment al riu, per on flueixen fins arribar al mar.
Si fèssim la mateixa analítica a qualsevol riu que passi per alguna ciutat, també trobaríem restes de cocaïna. Es podria determinar quines ciutats consumeixen més cocaïna, i fins i tot quines barriades són les més cocaïnòmanes. El problema al Po, és que els resultats són 80 cops més gran de l'estimat oficialment. Més de 40.000 dosis són consumides dins de la conca del Po cada dia. 150 milions de dòlards americans cada any. A més, atès que s'estan analitzant restes del consum, que es degraden amb el temps, aquest valor és una subestimació. El valor real és més gran.
Trobo que és una manera molt elegant i fiable per estimar el consum de determinades substància. És l'aplicació de la metodologia dels estudis sobre contaminació. De fet, darrerament s'està fixant l'atenció en quin impacte tenen substàncies que prenem (com les medicines) sobre els organismes considerant que aquestes substàncies són excretades pels humans i acaben als rius i al mar, on passen aleshores a la cadena tròfica i alimentària (aquesta és la raó per la qual les medicines s'han de dipositar a les farmàcies). És un camp de recerca molt interessant i relativament novedós.
Resultaria molt interessant esbrinar quanta cocaïna es trobaria al Besòs o el Llobregat si fèssim la mateixa anàlisi. Qualsevol persona que surti de nit sap que la cocaïna no és pas dificil trobar-la.
Un estudi suggereix que part de la culpa que les dones no tinguin un orgasme (quan no el tenen) és per una raó genètica. Ara els homes poden tenir una excusa racional...
El suspens (i neguit), ja ha acabat... a mitges. Sembla ser que la segona antena de la Mars Express s'ha obert, però encara no se sap si és completament operacional. Si ho fos, en una setmana podria començar a cercar aigua al subsol de Mart, tot i que ja sabem que hi ha aigua gelada, en gran quantitat, als pols.
Ahir, com cada matí, a l'engegar l'Opera se'm va actualitzar el canal RSS de terratrèmols superiors a 5 que té el Servei Geològic dels Estats Units (USGS). I vaig veure que havia hagut un terratrèmol de magnitud 7.9 a l'escala de Richter a Xile. Clicant a l'enllaç, vaig obtenir la localització sobre un mapa i més informació. Avui ha estat rebaixat a 7.8, i ja recopila els efectes sobre els humans i les seves construccions. D'altra banda, aquest matí, a les 02:50:54, hora GMT, ha hagut un terratrèmol de 7 al nord de Califòrnia.
L'escala de Richter mesura l'energia d'un terratrèmol, i és logaritmica. Això vol dir que un terratrèmol de magnitud 8 no és el doble del de magnitud 4, si no que és 40 vegades més potent. Altres escales que mesuren altres coses, com la Mercalli, que mesura l'impacte sobre les estructures humanes, la qual cosa la fa poc objective.
L'impacte d'un terratrèmol sobre els humans està marcat sobretot per la legislació en la construcció. Per exemple, a Califòrnia, a les zones amb major activitat sísmica, qualsevol cosa de la casa que pugui caure a terra, ha d'estar ancorat a la paret per evitar que caigui a sobre d'algú en cas d'un terratrèmol. Armaris, televisions, microones, etc. Es donen llibrets explicant què cal fer. Per exemple, enmig d'un terratrèmol la darrera cosa que has de fer és sortir d'un edifici, ja que cauen coses per la façana i et poden matar. És millor situar-se en llocs on no et pugui caure res a sobre: sota una taula, sota el llit o sota l'espai d'una porta.
Actualització: el terratrèmol de Califòrnia l'han pujat a 7.2
La majoria dels grills mascles canten a les seves estimades abans de copular. Les femelles només fan cas d'aquelles cançons que coneixen. I a reproduir-se s'ha dit. Un cop s'han dit i fet les coses maques, els mascles necessiten descansar uns quants dies. Això de cantar els permet diferenciar entre espècies i no fer zoofilia a la seva manera (és a dir, equivocar-se d'espècie).
Però hi ha uns grills, els Anonconotus alpinus, que consideren que això de cantar és una absoluta collonada romanticona totalment prescindible. Passen de formalitats: a la que sospiten que tenen un grill, zas!. Els és ben igual que sigui mascle o femella. Zas! O que sigui una altra espècie. Zas!. I a més només necessiten 18 segons per a recuperar-se. I per al següent. Zas!
El mercuri és un metall traça molt tòxic, com és de coneixement públic. Però depèn de la forma en què es presenti. I això no ho coneix tothom. Així, la forma líquida no es pas tòxica, o la seva toxicitat és molt petita. Podem jugar amb ells a les mans amb relativa tranquilitat (renteu-vos les mans bé, però).
Malauradament, molts suïcides ho han intentat amb mercuri. S'han begut mercuri d'un termòmetre, per exemple. Però com que el mercuri líquid no és soluble, no els ha passat res, per sort.
Al món hi ha reportats a la literatura científica uns 100 casos de gent que s'ha injectat mercuri líquid a les venes directament. El mercuri injectat d'aquesta manera pot provocar una embòlia, com ho faria qualsevol altre cosa que t'injectessis (aire o fanta taronja), que certament et pot matar, o no. Però no et mata per ser mercuri. La toxicitat en aquest cas és a llarg termini, i pel que sembla, no letal. Ho passaries malament durant una llarga temporada.
El vapor de mercuri és infinitament més perillós, i especialment les formes orgàniques del mercuri, com el metilmercuri.
S'han encès les alarmes a tota la comunitat científica internacional. El llac Vostok és una cosa
excepcional. Situat a l'Antàrtida, ha estat aïllat de la
resta del món durant uns 35 milions d'anys. De la mida del
llac Ontario, però amb el doble de fondària, està
hermèticament tancat per una capa de gel de 4 quilòmetres
que llisca al damunt. De llacs d'aquesta mena, n'hi ha uns 70 a
l'Antàrtida, però aquest n'és el més
gran, amb diferència.
Els russos van foradar el gel de 4
quilòmetres, però es van quedar a uns 130 metres de la
superfície líquida mentre decidien què feien
després de la pressió internacional. Se sospita que pot
contenir organismes únics, i es vol evitar tant l'entrada
d'organismes de l'exterior (actuals) cap al llac, com del llac cap a
l'exterior. La comunitat científica internacional que estudia
l'Antàrtida vol evitar que continuï la perforació fins que no s'assagi una tècnica no intrussiva,
ja que a més de la contaminació biològica, hi
hauria una contaminació química prou greu. Resulta que
els russos han foradat si fa no fa de manera estàndard, és
a dir, han utilitzat com anticongelant querosè (benzina,
vaja). Hi ha quatre quilòmetres de perforació plena de
querosè. Quan el forat arribi a l'aigua, els 4 quilòmetres
de querosè cauran a dins del llac.
És un assumpte molt greu, i els
russos estan entestats en reprendre la perforació. La
comunitat internacional mentrestant els proposa que esperin, i que es
facin proves en altres llacs més petits i menys importants fins a trobar la tècnica addient.
S'ha trobat un bacteri dins d'un fluid
d'un cristall de sal de fa uns 250 milions d'anys, concretament del Permià. I el bacteri ha tornat
a la vida. Estava adormit. Diversos organismes es posen en pausa (fan
quistos fonamentalment) quan les coses van maldades, i desperten
quan les condicions són bones. Un ésser viu que té
250 milions d'anys! S'ha fotut una bona migdiada.
Recordo que fa un temps vaig sentir un
bacteri que havia despertat després de 40 milions d'anys (em
sembla que trobat dins d'un dinosaure), i ja es va explicar com una
cosa realment extraordinària.
Quin és el tercer organisme més
vell? Un polític espanyol que duu el nom de Fraga, sens dubte. Això del bacteri de 250 milions
d'anys surt a l'Science del 29 d'Abril, on comenta una notícia
de la revista Geology. De Fraga, a Science, de moment no en diuen res.
Realment, la vida sempre té
coses amagades i ens pot sorprendre. Trobarem vida així a
Mart?
Actualització: L'enllaç a Science és de subscriptor. En aquesta adreça trobeu una transcripció del que hi diu.
Això de determinar el temps amb precisió ha estat una de les grans batalles de la ciència i la tècnica.
El truc consisteix en trobar quelcom cíclic, com més ràpid millor. Si és més ràpid, més precisió hi ha. Així, vam començar amb el Sol (període diari), després amb el pèndol (període d'un segon), després amb el quars (10.000 oscilacions per segon).
Actualment estàvem amb els rellotges atòmics basats en les oscil·lacions dels electrons externs del cesi-133, que són concretament 9.192.631.770 cada segon. Això feia que es perdés 1 segon cada 30 milions d'anys. Poca broma.
Com sempre, hi ha gent que no està contenta. I s'ha guanyat una precisió 1000 vegades superior de cop. Basat en les oscil·lacions de diversos àtoms d'estronci alhora, ara es perd un segon cada 30.000 milions d'anys, o per ser exactes, es perd un segon cada 1018 segons. Això vol dir que des que va nèixer l'Univers, hauríem perdut mig segon de precisió. La revista Nature en parla.
Un biòleg conservacionista occidental passejava per un mercat asiàtic, quan es fixa en un estrany rosegador a una paradeta de vegetals. Resulta que correspon a una espècie no coneguda per a la ciència, però molt saborosa per a la població a la regió de Khammouan, a Laos.
Per al nou rosegador s'haurà de crear tota una nova família taxonòmica sencera. Més informació a New Scientist.
