Marc Colell i Teixidó

I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits (Teresa Pàmies)

El pany de cel de plom retallat des de la finestra de la cambra de Glasgow. Un cel acerat com el de París. Remolins d’aigua cendrosa que s’escolen riu avall sota algun dels ponts bastits a l’època de Napoleó III. El gris llepat de les llambordes de la plaça de la Contrescarpe. La mola de la cúpula del Panteó al darrere. Els brots de les flors del jardí de Luxemburg que esclaten exultants a la primavera. I a tocar, a Saint Germain, el carrer Saint Benoît, on va viure i morir la Duras. Una mica més enllà Montparnasse, i el número 21 del carrer Cherche-Midi, on des d’una de les chambres de bonne escrivia i corregia febrosament Mercè Rodoreda.

París, la banlieue nord, Pantin, i les llargues tardes de diumenge en què per matar l’ensopiment xerràvem pels descosits, sense parar compte a les busques del rellotge. I les històries d’aquell París fotut dels anys cinquanta que us va veure arribar sense gaires calés a la butxaca. La ciutat hostil dels Quatre cents coups de Truffaut i aquell hotelet on us allotjàveu, el Josep Maria i tu, amb la nena ben menuda, i on la teva tia, que havia tornat a entrar al país sense papers, va haver de colgar-se sota la flassada, asseguts vosaltres al davant en renglera, mentre la policia controlava i us demanava si els podíeu ensenyar els documents.

Moltes de les històries que em contaves, embadalit com si allò fos teca de novel·la, em semblaven escenes de pel·lícules neorealistes italianes: un cop instal·lats en un pis petit com un puny, us arribaven els parents de Gandia i, amb la casa ja plena de canalla, no teníeu més remei que fer-los dormir en un matalàs dessota la taula. Una loge era el que era. I aquella dia que una altra parenta, passejant per davant del Senat, es feia uns farts de riure perquè havia llegit la inscripció gravada al frontispici, Chambre des députés, en la seva fonètica valenciana: «Mercedes, què hi diu ací? Chambre de putes?». I la riallada que t’omplia el rostre cada volta que ho explicaves.

El París dels seixanta, aquell dels Baisers volés en què tot era possible, i que a mi em fascinava i em fascina. I pel qual t’envejava imaginant-te vagant pel carrer, i ensopegant amb Antoine Doinel en alguna cantonada. I la ciutat dels exiliats, aquella que narra tan bé Teresa Pàmies a Va ploure tot el dia, i dels que com vosaltres més tard havien partit nord enllà a guanyar-se unes garrofes que costaven massa en una Barcelona derrotada i trista. I el dels Halles, i la rue Montorgueil, on deies que ton germà tenia la pastisseria.

Tot m’ho explicaves amb aquella llengua empeltada de tants i tants mots francesos, però que, malgrat tot, conservava la vivor del català de la República que havies après als carrers de Gràcia. Un barceloní fresc aleshores hegemònic a la ciutat. El mateix parlar genuí que encara conserva la iaia i va aprendre, al seu torn, jugant a la placeta, al Clot. Les històries de Gràcia, del carrer Sant Lluís i del pis del carrer Montseny, on una altra Mercè com tu hi va fer viure la Natàlia/Colometa i el Quimet, i aquell terrat que vessava coloms. Així i tot, la Rodoreda i tu no només compartíeu nom, parlar i univers. Recorda els cedés que havies penjat amb un fil, el dors brillant mirant enfora, al finestral de la cuina i a la finestreta del bany que donaven al pati interior de l’edifici de Pantin. Algú t’havia assegurat que enlluernarien els coloms que s’arremolinaven a l’ampit i t’ho empastifaven tot, i els faria fugir. No tenia gens clar que allò servís de gaire però m’admirava la passió amb què t’ho prenies, a la manera de l’heroïna de La plaça del Diamant.

Les històries de l’esplet de cosines Bertran. I els xiscles que us arrencava la iaia Cirila, dona sorruda i malcarada, amb el fort caràcter aragonès que deies que tenia, quan es treia l’ull de vidre de la conca i us el mostrava per espantar-vos a vosaltres, les nétes, cada vegada que no volíeu creure. I la por, i alhora l’excitació, que sentíeu quan els pares us duien a veure aquella àvia estrafolària, esdevinguda ara una icona familiar.

La Bíblia i tots els mites que n’explicaves; ho feies amb aquell punt de coneixement i d’exigència protestant de qui l’ha llegida a consciència i vol treure’n l’entrellat, sense mitjancers. No vam parlar-ne mai però penso que t’haurien agradat aquests versos de Henry Scott Holland:

Why should I be out of mind because I am out of sight?  (Per què heu de deixar de pensar en mi tan sols pel fet que m’hàgiu deixat de veure?)

Em reca molt que no ens poguéssim dir adéu. La darrera vegada que ens vam veure a la maison de repos conservaves el sentit de l’humor de sempre i no et vas estar de fer befa d’aquella dona amb qui t’havia tocat compartir habitació i que te les feia passar negres. Encara m’enrecordo com t’hi tornaves enriolada, tot fent-li pam-i-pipa. Vam tenir temps d’atansar-nos, a poca poquet i amb paciència, a la sala d’estar; vas prendre un cafè de la màquina. T’abellia bona cosa en aquella hora tocatardana del dia. Te’l vas beure molt de gust. T’agradava treure suc de les petites coses.

Potser et farà contenta saber que escric des d’Escòcia, un país que coneixies. Te’n vas omplir els ulls quan la Natàlia i el César t’hi van portar per sorpresa. M’ho havies explicat alguna vegada. També m’havies confessat, com si fos un gran secret, que la llengua que de veritat t’hauria agradat aprendre –a la teva manera, com havies hagut d’aprendre, tu, les llengües– era l’anglès. Talment com les confidències que us fèieu, entre partida i partida de “no val a badar”, la iaia i tu («la Lolita i jo ens expliquem les nostres coses») quan venies a Barcelona i t’acostaves al passatge. Us aveníeu com germanes. M’ho havies recalcat uns quants cops.

Tard o d’hora espero fer una escapada a París. Sempre que vinc procuro vagarejar –vull dir flâner, ja m’entens– pel barri llatí i perdre’m per les avingudes. Qui sap si pel bulevard Rochechouart (ens costava tant pronunciar aquest nom!) d’alguns dels contes rodoredians. Tal vegada m’arribaré a Pantin, a l’avinguda Jean Lolive. El meu París particular. Al capdavall, la ciutat només existeix realment si és geografia humana. I la meva ja la tinc esbossada. Immenses Mercès!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!