Aquest article el dedico a la Maria, lletraferida i lectora empedreïda, amb la qual comparteixo moltes coses. I amb la qual, més d'una vegada, hem parlat de l'olor dels llibres. 

Després de comprovar un cop més, al llarg d'aquest curs a la Universitat de Barcelona, que els meus alumnes de Filologia Catalana continuen empaltats del terme "Decadència" per referir-se a la literatura catalana dels segles XVI, XVII i XVIII, he decidit penjar aquest breu article.

Aquest bloc no posseeix pretensions d'ésser d'una erudició acadèmica, sinó que va dirigit al públic lector en general i té un caràcter divulgatiu i informal. Per tant, els arguments que us donaré seran només arguments de sentit comú, que tothom pot entendre i subscriure. També us afegiré les dades d'un article sobre la qüestió per tal que, qui ho vulgui, pugui aprofundir-hi des d'un vessant més científic. 

Espero que si em llegeixen professors de Secundària, deixin ja d'una vegada de transmetre a les noves generacions unes idees tan obsoletes i poc contrastades. Moltes gràcies.   

Fa poc més d’un any que vaig començar aquest bloc i ja m’he vist obligada a ressenyar  la mort de literats tan significats com Mario Benedetti, Baltasar Porcel i Miguel Delibes.

Malauradament, li ha arribat l'hora a José Saramago, escriptor lúcid i compromès,  d’idees molt clares i una ploma intel·ligent i personal. Va néixer el novembre de 1922 i avui ens ha deixat, als 87 anys, a causa d’una leucèmia crònica. Premi Nobel l’any 1992, mai no va renunciar a la seva ideologia militant, que va palesar sense embuts i amb sinceritat. 

Precisament (casualitats de la vida!) ahir pensava en ell. Estic llegint una novel·la que m’ha recordat L’home duplicat, la darrera de Saramago que vaig llegir. Actualment, en tinc un parell fent cua, entre les quals una que precisament tracta el tema de la mort des d’un punt de vista força original, Les intermitències de la mort.  

Sempre fa mal quan marxa un gran artista. En aquest instant, amb l’esperit trist, vull recordar un home que va tornar a situar en el mapa les lletres portugueses. Un escriptor de forta personalitat que ha deixat en aquest món, per sempre, una empremta inesborrable.

Descansi en pau.  

Avui he assistit a la darrera lliçó de Joan Solà i Cortassa, catedràtic de llengua catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, eximi professor de Sintaxi (quins temps, els d'aquella assignatura!) i actualment, encara que em sembli mentida tal honor, company al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.
L'acte ha estat molt emotiu, amb l'Aula Magna plena de gom a gom: alumnes, exalumnes, companys, família i personalitats del món de la cultura. Un  munt de gent dreta, emplenant tots els espais de la sala. Desenes de filòlegs de diferents generacions. No hi cabia una agulla.
Joan Solà, fidel al seu tarannà batallador, insubornable, extravertit, animat i vital, ens ha fet una darrera classe (formava part d'un Master que acabava avui) en el seu estil més pur. Ha repartit fotocòpies plenes d'exemples i ens ha parlat de la difícil empresa en la qual (ell i un conjunt d'experts) porten anys embrancats: la confecció de la nova gramàtica normativa de la llengua catalana.
Com que és un home, com tots els genis, avançat al seu temps, d'idees innovadores, no sempre combrega amb la resta de la comunitat científica. Però no es desanima mai. I mai no claudica. La seva veu sempre clama pel seny, la defensa de la llengua catalana, la modernitat, l'avenç, la importància de la cultura, la crítica de les institucions i dels polítics, la lluita per la justícia.
És un personatge increïble, amb una energia i una tenacitat envejables. He tingut l'honor de tractar-lo com a alumna i com a companya a l'Institut d'Estudis Catalans i a la UB. I em sento tan honorada que no tinc paraules.
L'ovació que l'auditori li ha deparat ha durat molts minuts. Interminable, càlida, enormement emotiva. L'ovació que algú com ell -genial i entranyable, planer i capdavanter, un científic de cap a peus- es mereix.
Més tard he tingut l'oportunitat de petar-hi la xerrada al piscolabis de la sala de professors. I de fer-li dos petons i una abraçada ben forta.
Els que hem gaudit de la sort de compartir amb ell algun moment de les nostres vides podem dir ben fort que hem tractat el lingüista català més important després de Pompeu Fabra.
No tinc més paraules, sincerament. Només la pell de gallina.
Aquesta tarda, com sempre, Joan Solà, el nostre gran Solà, ens ha omplert d'orgull. Ens ha fet sentir novament el privilegi que representa pertànyer a la gran família de la Filologia.
Moltes, moltes gràcies, mestre.

Foto: Susana Montesinos

Albert Llimós és un jove talent que ha escrit La dona que fugia de la boira, una bonica novel·la que va arribar a finalista del Premi Sant Jordi 2009. 
Aquesta és la ressenya crítica que li he fet. 
Com tota ressenya crítica, parla de les coses bones i de les dolentes. Tanmateix, crec que és un llibre prou interessant.  

Demà, 4 de juny, farà 40 anys de la mort de Josep Carner.

Sóc a la Universitat de Barcelona, asseguda en un despatx de l’edifici que porta el seu nom i que es troba justament en el número del carrer Aribau on el poeta va néixer.
Des d'aquí, em plau aprofitar per recordar l’efemèride.
I per remembrar (com no!) alguns dels seus versos.

 Perquè no hem d’oblidar mai els nostres insignes homes de lletres!!!  

Anna Maria Villalonga 

AVUI HEM TINGUT A LA CLASSE D'ÈPOQUES LITERÀRIES DEL ESTUDIS DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA UNA VISITA D'ALÇADA: 
QUIM MONZÓ. 

HA ESTAT UNA  EXPERIÈNCIA ENRIQUIDORA PER A TOTS ELS ASSISTENTS. 
MOLT SINGULAR. 

UNA NO-CONFERÈNCIA.

 

La relativitat

 

Crosta de núvols.

Un astre esquarterat i absent.

El primer papa plora

el quart, el cinquè mes. 

Del cel un degotall inusitat.

Boom del paraigua fosc.

Pols d’ales de libèl·lula mullada.   

No vola sense pols.

I jo penso en Grenlàndia.

Nius deserts d'orenetes.
Foscor de vespres freds.
Les sabates humides,
llambordes del carrer.   

La flor encara passeja

indrets desconeguts.

És feixuga l’espera              

del blau del mar, del cel.

I jo penso en Grenlàndia.

Anhel de papallona.

De cuca de llum tendre.

Calitja, cels lluents,

terrasses a la fresca.

Insectes de vol cec,

abelles rialleres.

Faran cap fins aquí...

Arribaran a temps.
 

I jo...
i jo penso en Grenlàndia.

Anna Maria Villalonga (maig 2010)  

Vull fer un petit -però sentit- apunt, en record de Màrius Torres, un gran poeta injustament poc recordat.  Aquest any en fa 100 que va néixer a Lleida, el dia 30 d'agost de 1910. Molt dotat, també s'estimava moltíssim la música. Per desgràcia, la malaltia se'l va emportar molt jove -només amb 32 anys- el 29 de desembre de 1942.   
El Fil d'Ariadna no pot deixar de fer-se ressò d'aquesta efemèride. Sobretot, com s'escau, revalorant i recordant la seva obra. Una poesia que es mou en l'òrbita dels Simbolisme i on hi són sempre presents els temes de l'art i de la mùsica, però també, indefectiblement, de la condició humana, la natura i la mort. 
Em sembla que el millor homenatge és confegir un recull, no per breu poc intens, de les seves sublims paraules. 

In memoriam.

Anna Maria Villalonga, maig de 2010 

SONET MALDESTRE

Per a la gent admirable de Poesia Viva

Cada dimecres, a casa d’un músic,

una troupe de vidre, unida pel mot,

cerca en la profunda petja dels ancestres

versos i paraules, per guardar al rebost.

Hi ha lletres i càntics i sons d’alegria,

cau alguna llàgrima del centre del cor,

però hi despunta la companyonia

i els dits que aplaudeixen, sense aturador.

He après a estimar-vos, dia rere dia,

prínceps i princeses del somni d’argent.

Us encén la febre de la poesia.

Com flama enlairada i olor de llorer,
que duri per sempre la vostra energia,

a casa d’ún músic, amics de paper!

Anna Maria Villalonga (maig 2010)

El temps passa volant. És un tòpic, però es compleix.
I és que em sembla que fou ahir que vaig sentir a la televisió la notícia de la mort d'Avel·lí Artís Gener, l'entranyable Tísner.
Amb ell, marxava tota una generació. 
I d'això ja fa 10 anys.
El Fil d'Ariadna no podia deixar de recordar-ho amb tristesa, però també amb l'alegria de saber que una persona com ell formarà part, per sempre més, de la nostra història literària.

Us demano un espai per al record aquesta nit. 
In memoriam.   

AVUI, 7 DE MAIG, FA EXACTAMENT UN ANY QUE VAM INAUGURAR AQUEST BLOC LLETRAFERIT, EL FIL D'ARIADNA, AMB EL DESIG DE POTENCIAR LA CREACIÓ LITERÀRIA EN CATALÀ, RECOLLIR NOTÍCIES, NOVETATS I FER CRÍTIQUES I COMENTARIS. 

ESPEREM QUE HAGI ESTAT AGRADABLE PER A VOSALTRES I QUE EN GAUDIU. 

PROMETEM QUE CONTINUARÀ OBERT AMB LA MATEIXA IL·LUSIÓ.

ANIVERSARI FELIÇ!!!!