manelmora |
diumenge, 8 d'agost de 2010 | 14:09h
Quan ve un record, hom escriu quelcom com això.
  |  |
Revista Literària en català
|
|
Quan ve un record, hom escriu quelcom com això.
manelmora |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 23:28h
 Punt i final
manelmora |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 00:40h
 Segona entrega...
manelmora |
dijous, 29 de juliol de 2010 | 14:57h
 El text és una mica llarg. Per això us el faré arribar en 3 capítols. Espero que us agradi. Fins a quin punt la ficció i la realitat es donen la mà?
manelmora |
dissabte, 24 de juliol de 2010 | 20:45h
manelmora |
divendres, 23 de juliol de 2010 | 14:37h
NEN TRET NIT FOC COR SANG PLOR LLAR LLUNY MORT JUST DOL
= MÓN
manelmora |
diumenge, 18 de juliol de 2010 | 12:08h
manelmora |
dijous, 15 de juliol de 2010 | 14:57h
 Apa, lletraferits, a dir-hi la vostra!
manelmora |
dissabte, 10 de juliol de 2010 | 11:29h
 IMPORTANT PROPOSTA PER A PARLANTS CATALANS. ESPERO QUE US INTERESSI, LLETRAFERITS, LECTORS I INTERNAUTES DE PRO.
manelmora |
dilluns, 5 de juliol de 2010 | 17:52h
manelmora |
diumenge, 4 de juliol de 2010 | 12:04h
manelmora |
dissabte, 3 de juliol de 2010 | 11:29h
manelmora |
dijous, 1 de juliol de 2010 | 13:27h
 Les durícies de l’escriptura Avui, lletraferits de pro, parlarem d’un altre afer que fa dies que em volta pel cap. Em refereixo, com el títol de l’article evidencia, a “les durícies de l’escriptura”. No caigueu en inútils cabòries: no es tracta d’un encapçalament metafòric per reflectir les conseqüències psicològiques de la pretensió –sens dubte àrdua– de confegir un text que funcioni literàriament. No. Em refereixo purament i clara a “les durícies físiques” que provoca l’acte –també físic– d’escriure. Durant anys, la gent que, com jo, hem dedicat molt de temps a l’estudi, a prendre apunts i a omplir fulls de paper, ostentàvem indefectiblement una marca corpòria que ens delatava. La durícia. Vermellota i d’un gruix directament proporcional a les hores de feina, es trobava situada a la part superior esquerra del dit del mig de la mà dreta. Això en els cas dels dretans, perquè en el cas dels esquerrans no tinc clar on ubicar-la exactament. Tanmateix, sé que també existia. Aquesta protuberància, val a dir que poc estètica i generadora de picors, ens acompanyava com una rèmora inevitable al llarg de la nostra vida. Res no ens induïa a pensar que la durícia ens abandonaria impunement un dia. O més ben dit, que es traslladaria de lloc de manera espontània sense demanar permís ni avisar-nos amb antelació. El cas és que, de sobte, un dia van irrompre en la nostra plàcida existència amanuense uns estris anomenats ordinadors. I la durícia, sense més, va començar a minvar. Quan, per acabar-ho d’adobar, uns altres objectes (responsables d’un important desplaçament semàntic) van fer també acte de presència, la durícia va començar a desplaçar-se. Actualment, aquests objectes formen part indestriable de la nostra tasca diària. I la durícia, vermellota i tan antiestètica com sempre, continua essent directament proporcional a les hores de feina. Tanmateix, amics lletraferits, s’ha desplaçat. Es troba exactament a la intersecció entre el palmell de la mà i l’inici del canell. En el meu cas, com que sóc dretana, a la banda esquerra d'aquesta intersecció. No sé exactament on s’ha col·locat la durícia en el cas dels esquerrans, però estic segura que també la tenen. Coses de la tècnica, benvolguts. Ja m’explicareu la relació que teniu vosaltres amb la vostra durícia.
manelmora |
dilluns, 28 de juny de 2010 | 13:40h
Manuel de Pedrolo i Molina havia nascut a l'Aranyó el dia 1 d'abril de 1918 i va morir a Barcelona el 26 de juny de 1990. Afortunadament, encara tots el recordem. Un home intel·ligent, treballador, no excessivament mediàtic però inevitablement conegut i reconegut: no debades fou l'autor del primer best-seller (en el bon sentit, vull dir quant a venda d'exemplars) de la literatura catalana. Naturalment, parlo d'El mecanoscrit del segon origen. Però Pedrolo va ser molt més. Un autor importantíssim d'una cultura que, amb la seva obra, va assolir un grau de consolidació que ja no ha tirat enrere. Un autor diria que normalitzat en una literatura que ja començava a ser-ho. Qui no recorda la seva esprimatxada i peculiar figura, amb la cigarreta sempre entre els llavis? Avui, el record és per a ell. Però sense tristesa. Sabem del cert que els homes com Manuel de Pedrolo mai no desapareixen. Són amb nosaltres per sempre.
manelmora |
diumenge, 27 de juny de 2010 | 14:00h
Amarada de llum, de primavera, silent jeu a l’ampit, a la finestra. Amb la veu fina i trencadissa, com un infant, reclama. Camina alerta i amatent: cercant-me. I els seus ulls verds, curulls de dia i nit, diuen desperts allò que no fa falta. Fa olor de sol. Per comprovar-ho, només cal submergir-hi el nas, en el pelatge. I el ronc suau que puja... El món ha conjugat amb tres colors, per honorar-la, l’aroma de la terra. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosDICCIONARI CATALÀ DIEC2
GèNERE NEGRE, MISTERI, POLICíAC.
MATEMàTIQUES
REVISTA DE CRíTICA CINEMATOGRàFICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|