EL FIL D'ARIADNA

L’Anna Maria Villalonga, en una altra de les seves facetes, ens ha fet arribar aquest comentari literari on parla de J.M.G. Le Clézio, francès, nascut el 1940, el flamant premi Nobel de Literatura 2008, un home qualificat per l’Acadèmia sueca com un «novel·lista de ruptura, de l’aventura poètica i de la sensualitat extasiada, investigador de la humanitat i de la civilització regnant».

J.M.G. Le Clézio, francès, nascut el 1940, és el flamant premi Nobel de Literatura 2008, un home qualificat per l’Acadèmia sueca com un «novel·lista de ruptura, de l’aventura poètica i de la sensualitat extasiada, investigador de la humanitat i de la civilització regnant».

Haig de reconèixer, fins fa poc, el meu desconeixement envers la seva figura, però avui intentarem esmenar-ho fent un petit comentari de la seva darrera novel·la: en francès Ritournelle de la faim, traduïda al català com La música de la fam i al castellà com La música del hambre.

La història és senzilla. Ni tan sols podem titllar-la de destacar per una temàtica original, però la seva lectura converteix en certa l’opinió dels acadèmics suecs. El text (si més no en francès, espero que siguin bones les traduccions) és una autèntica aventura poètica, gràcies a la seva sensualitat, a la seva plasticitat, a l’ús magistral de les paraules.

La història reflecteix uns anys de la vida d’una noieta francesa, de nom Ethel, la família de la qual és originària de les Illes Maurici. El període s’estén des que ella és una preadolescent fins que arriba al matrimoni, encara a una edat molt jove, i deixa França per marxar a Canadà. El personatge ha estat inspirat vagament en la mare de Le Clézio. L’acció se situa en l’època anterior a la Segona Guerra Mundial, amb la puixança del nazisme, i durant tota la guerra. La família de la noia viu una problemàtica complicada que la condueix a la ruïna i a l’esfondrament. Malgrat tot, tan sols la petita Ethel serà capaç de lluitar amb valentia i fortalesa. El resum pot ser la frase amb la qual Le Clézio clou la novel·la: J’ai écrit cette histoire en mémoire d’une jeune fille qui fut malgré elle une héroïne à vingt ans.

El narrador és extern, en tercera persona, però el punt de vista és sempre el de la protagonista. Podem parlar del “jo testimoni”. El lector descobreix tots els esdeveniments al mateix temps que Ethel, a través dels seus ulls. L’estructura temporal és lineal, excepció feta del primer i del darrer capítols, on la veu narrativa és la de l’escriptor-fill de la protagonista, que, tanmateix, mai no surt de la ficció. Això dota el text d’una volguda ambigüitat que el revesteix d’un cert misteri.

Le Clézio no té la intenció, en cap moment, de fer una descripció detallada de la guerra, ni tampoc de la misèria de la guerra. Allò que li importa és la insinuació. No queda clar si vol escriure sobre la guerra o sobre un personatge que, circumstancialment, va viure durant la guerra. Aquesta nova ambigüitat esdevé magistral, perquè ambdues temàtiques es converteixen l’una en el marc de l’altra. L’autor ens parla d’una joveneta, dels seus sentiments, frustracions, patiments, del seu duríssim despertar a la vida adulta, però, al mateix temps, fa un boníssim retrat de la guerra a Europa. Alhora, en una mena d’interacció molt ben construïda, la guerra resta un fet secundari. Un pretext que emmarca la història. La vida de la noia és el tema principal i, això no obstant, és també l’excusa per reflectir la guerra, el genocidi, la misèria i la fam.

La novel·la és intimista, amb una atmosfera de gran proximitat al lector. Le Clézio és un mestre en dotar de vida els llocs i els espais, molt importants en el relat. Té un estil elaborat, poètic, delicat. És capaç d’afrontar temes terriblement punyents amb suavitat, quasi amb tendresa, sense brutalitat ni truculència. El valor de l’obra rau principalment en aquests aspectes, que aconsegueixen tocar el cor del lector amb l’aproximació a la universalitat, als sentiments que tots compartim.

Diria que és difícil a aquestes alçades escriure una novel·la amb el nazisme com a rerefons i sortir-ne ben parat, sobretot des del punt de vista de l’originalitat. Personalment considero que és un tema que ja he llegit massa vegades. Tanmateix, Le Clézio s’hi atreveix i triomfa. Us aconsello la lectura de l’obra: un petit espai de prosa poètica que us encantarà.

Je me suis régalée sans aucun doute avec Ritournelle de la faim.

Anna Maria Villalonga

9 de maig de 2009

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!