EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
ANNA MARIA VILLALONGA: RELATS
Brillant investigadora de la UB i gran coneixedora de la literatura catalana de l’edat moderna, l’Anna Villalonga posa de manifest la seva extraordinària sensibilitat en el seu vessant creatiu.
Una bona prova és aquest magnífic relat que llegireu a continuació.
A L’ALTRA BANDA
No és que em molesti que vinguin. Fa tants anys que sóc aquí que ja m’hi he acostumat. A més, quan em convé, em giro d’esquena. En realitat, no m’agrada ser mal educat, però el problema és que no tinc ni un dia de descans. Ni dissabtes, ni diumenges. Al contrari. Els dies anomenats de festa són els més intensos. Vinga fotos! És lògic que trobi a faltar una mica d’intimitat. Les úniques estones que puc gaudir d’una certa soledat és a la infermeria quan estic malalt o quan m’han de fer alguna d’aquelles revisions tan pesades. Els metges i les infermeres, no cal dir-ho, em tracten a cos de rei. Però, és clar, això no s’hi val. Aquesta no era la mena d’intimitat que jo tenia pensada.
A la nit estic cansat, sovint de no fer res, i m’he acostumat a anar-me’n a dormir molt d’hora. És una manera de amagar-me. És veritat que si em fico a cobert massa aviat perdo alguns moments d’esbarjo, com ara jugar una mica, però no m’agrada que vegin tot el que faig. Encara que la cambra és petita, està muntada amb totes les comoditats que necessito. El menjar és bo, i també la beguda. La neteja, impecable. I el manteniment, que duen a terme amb assiduïtat uns homes amb granota verda, de luxe. En cert sentit, em tenen força aviciat, no puc negar-ho.
També he de confessar que recordo poca cosa del passat a l’exterior, tot i que de vegades m’assalten somnis sospitosos. Extensions verdes, plantes espesses, crits estranys, un fort vent a la cara que m’omple els ulls de sorra. Segurament era així. I quan ho somnio, em desperto amb un pes al pit que no em deixa respirar. A voltes he pensat que deu ser nostàlgia, però no n’estic massa segur que es pugui sentir nostàlgia de quelcom que gairebé no es recorda.
En canvi, tinc a la ment enregistrats amb vivesa moments posteriors. La sensació intensa d’unes suaus mans femenines que m’envolten i m’acaronen. Jo m’arrapo amb força a la mestressa d’aquelles mans, penjat al seu coll com totes les criatures. És morena i dolça. Em diu, molt fluixet, paraules a l’orella. Sento algú que riu i que parla. M’hauria agradat quedar-me a la vora d’aquelles mans per sempre. Però no. Al cap de poc temps em van portar aquí. I de seguida, el reguitzell de gent que mai no s’acaba.
El pitjor han estat les èpoques en què he tingut parella, perquè aleshores el desig d’intimitat ha estat més fort. Hi ha hagut alguns moments de veritables enrabiades i he de reconèixer que he fet certes coses poc elegants. Però, a aquestes alçades, més m’estimo no explicar-les. Les parelles han anat i han vingut. Algunes eren molt boniques. No sé ben bé el motiu, però no m’han durat gaire. Se les enduien de seguida, i això no m’agradava. De vegades he sentit comentaris, sobretot dels metges. Però no els he acabat d’entendre. No sé què del color blanc, que no sortia.
Ara ja sóc vell i em sembla que estic malalt, perquè tinc tots els ossos baldats. I cada dia em porten una estona a la infermeria. Em punxen sovint. De sobte, ha començat a venir-ne molta més, de gent; sobretot cues inacabables de nens sorollosos i de jovenets insolents. Alguns em miren molt seriosos, però d’altres em fan ganyotes i pam i pipa. Què s’han cregut? Quasi sempre estic d’esquena. Criden massa i no tinc ganes de res. Si no em veuen la cara, que s’aguantin.
Alguna cosa no rutlla. Es pensen que no ho sé. M’ho volen amagar, però, com tota la vida, em menystenen. De fet, no tinc massa clar si haig d’estar trist o content. Potser és millor acabar d’una vegada. Ja he viscut massa temps i estic segur que ningú no m’ha comprès mai. Ningú no ha entès la meva soledat, a pesar de les multituds de l’altra banda i de la mirada càlida d’algunes persones que semblaven agradables.
Tothom pensarà que desvariejo. Ells només veuen que he tingut una llarga vida en una ciutat preciosa on m’han tractat, no sé ben bé per què, com si fos un príncep.
Anna Maria Villalonga Desembre 2008
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats Manel!
Quin bloc!
Que tinguis molta sort amb aquesta nova iniciativa i no dubtis que hi participaré i col·laboraré en allò que pugui.
Pel que fa en aquest relat concret que has penjat, el trobo senzillament brillant alhora que extremadament sensible.
Desitjo que tot allò que hi aparegui tingui la mateixa qualitat.
Enhorabona.
Petons.
Elies
està molt bé, un cop més pq mantens el to de cap a cap i et queda arrodonidet. i transmets molt bé la sensació d’impotència resignada però alhora vital! (almenys a mi m’ho sembla) de part del protagonista.
i t’hi faig també uns comentaris, em permets?:
1. qui representa que és exactament el teu protagonista (en l’àmbit referencial)? Què vol dir el “color blanc” del 5è pf.: ho entenc com una pista, però no n’agafo el sentit.
2. i jo, aquí:
-eliminaria comes: “en cert sentit em tenen aviciat” (2n pf.)
-n’hi afegiria una (marques el pleonasme i tampoc no s’hi fa gens carregosa): “no n’estic massa segur, que el reguitzell de gent” (4t pf.)
-canviaria “a pesar” per “malgrat”: “malgrat les multituds” (5 pf.)
però trobo que està superbé. moltes felicitats i molts petons a tots dos, Anna i Manel.
lurdes Estruch
Fins i tot, hom s’hi pot sentir identificat, doncs, d’alguna manera, tots vivim a l’altra banda de les reixes del nostre ego, encara que sigui una pressó de luxe.
De què ens serveix ser si no som. La solitut del jo és absoluta.
Tan humanitzat que no me’l creia. I l’he mirat ben endins dues vegades… El que sempre colpeix: una realitat , que sí bé és amable, tan fràgil; i que voldria ser de veres, però queda malmesa per la tristor d’uns ull que saben més enllà d’ella mateixa.
I ho dius poètic. I ho dius crur. I el to humorístic desinfla una mica la tristor inherent. Un felicitats pel sentiment, per aquest desvarieg tan eloqüent.
Felicitats!
Núria
Anna,
M’ha agradat molt, segueix escribint així, a mida que estaba llegin m’he sentit reflexada en el protagonista, rodejada d’enfermeres ambles i metges que saben moltes coses, encara que moltes vegades en el meu cas els deixo sense saber que fer ni per hon ahn de tirar, ja que ells diuen que encara no saben com aguanto tant aquest maravellós ronyó que em van donar ara ja fa cinc anys, poder és el que m’ha tocat viure, estar amb aquesta angoixa, cada dos per tres a l’Hospital, com tú molt bé escrius rodejada d’enfermeres i metges. Crec que per aixó aquesta lectura m’ha tocat una mica la meva fibra sensible que desde fa sis anys està molt més a flor de pell que mai.
Una abreçada.
Hola Anna,
és el floquet de neu?
Gran relat, pobret floquet… a vegades no fa falta ser humà per viure una de les majors desgràcies dels humans: la soledat entre la multitud.