Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

6 de juliol de 2014
0 comentaris

Per als purs, res no és impur

Un poc de sadomasoquisme per combatre la ponentada.

PER ALS PURS RES NO ÉS IMPUR

 

En aquest món ha d’haver-hi de tot: des del que faria una qüestió d’estat del fet d’usar profilàctic o no, fins al que deixa escrita una carta exculpant la companya de joc si mai aquesta, en un rapte de passió criminal, l’envia a l’altre barri. Ara dic jo: com que és gairebé impossible fer recapacitar els sadomasoquistes sobra la moralitat/immoralitat del condó, no seria gens sobrer que els beats sexuals donaren mostres de maduresa humana i llegiren el llibre Artesans de la fantasia –Llibres de l’Índex-, del periodista francés Jean Streff, per tal fer-se idea d’alguna de les pràctiques terapèutiques dels deixebles actuals de Sacher-Masoch. El consell és gratuït; els guanys de tota mena que se’n poden seguir, infinits.

            Per exemple, ¿és vostè manyà, fuster, sastre, electricista…, i està aturat? ¿No ha pensat mai potser que dedicant-se a fabricar objectes per a les pràctiques sadomasoquistes es podria guanyar molt bé la vida? Doncs tot és posar-s’hi.

            Recomanacions i bromes a banda, el cert és que aquesta modalitat sexual guanya adeptes cada dia que passa, si jutgem pels anuncis de la premsa. Un anunci si més no va ser allò que insertà en un diari “l’Oncle Cordell” i, catorze anys després, encara no s’ha acabat la feina. Virtuós del lligat com pocs, les postures en què lliga les voluntàries són altament artístiques. Perquè en quede constància gràfica, en fotografia les afortunades quan considera acabada l’obra.

            Si en una cosa coincideixen tots els implicats en el tema és que es tracta d’un acte d’amor. Això fins i tot en el cas que les dominadores en siguen professionals i per tant es guanyen el jornal imposant deures als seus clients. En aquest cas les sessions solen ser d’una hora i el client té la llibertat d’exigir la dominació que més li abellisca. Normalment solen portar de casa el guió perquè la dominadora l’aplique.

            Les sessions no cal que siguen sempre violentes. Per exemple, una mestressa parisenca, que només practica el sadisme psicològic, té un client suís que acudeix expressament al seu gabinet perquè el domine amb la mirada. Aquesta bona dona, que se sent metgessa i assistenta social a la vegada, no dubta a comparar el sadomasoquisme amb la psicoanàlisi, a causa de la gran quantitat d’energia alliberada i del coneixement d’un mateix que procuren totes dues disciplines. En aquest punt coincideixen la major part dels entrevistats per Jean Streff.

            Una altra professional que apareix al llibre és Laure, que es va casar amb un home per amor després d’haver llegit justament Història d’O. Llavors el marit es va aprofitar de l’estat emocional en què l’havia deixada el llibre per fer-li tot allò que se li ocorria i més. Ella ho acceptava de grat. Fins que en una ocasió la va lliurar a un amic seu tan mala bèstia que estigué a punt de matar-la. De resultes d’aquesta experiència abandonà el paper de sotmesa i passà a ser dominadora. El seu lema és esprémer al màxim els seus esclaus per passar-ho bé ella. Entre els clients té negres que hi gaudeixen d’allò més pel component racista del martiri. També n’hi ha de jueus, que li demanen que s’abille amb un uniforme de les SS. Conscient que tots els seus clients acaben enamorant-se d’ella, no s’està de proclamar que alguns acceptarien desaparèixer de la circulació a tots els efectes amb la condició d’acabar els seus dies servint-la com a esclaus. Heus ací un altre ingredient del joc sadomasoquista: esplaiar-se amb estatus antiquats, com ara aquest de l’esclavitud. Uns altres parroquians no són tan romancers i li han demanat obertament la mort!

            Com a professional que és, Laure veu de seguida alguns dels inconvenients del negoci. Un d’ells és marcar la víctima amb ferro roent, ja que amb aquest fet es contrau una obligació amb ella que no t’abandonarà fins a la mort.

            Ara m’agradaria desmentir un postulat que, a causa de repetir-se incessantment, fins i tot moltes persones relativament enteses en la màteria l’accepten com a vàlid. És absolutament fals que un sàdic i un masoquista constituïsquen la parella perfecta. La raó és molt senzilla: el sàdic gaudeix fent mal i presenciant el patiment de la víctima. Si aquesta és masoquista, però, i el càstig que li infligeix l’altre el fa gaudir, malament rai. Que complicat que és ser feliç avui dia!

            Serge tenia quaranta-nou anys en el moment de fer les seues declaracions. Exercia de periodista i tenia una filla acabada de nàixer. Ell no fruïa fent mal només perquè sí, sinó perquè ho considerava un acte de llibertat que li permetia arribar a tenir una relació privilegiada amb el sotmès. Així mateix ens fa saber que el gaudi no s’aconsegueix amb el càstig tan sols, al contrari: comença ja amb l’amenaça, continua amb la humiliació, s’intensifica amb el judici, arriba gairebé al clímax amb l’espera de la seua aplicació i finalment s’aconsegueix l’apoteosi. Serge és del parer que s’ha d’evitar l’enamorament entre el dominador i l’esclau, ja que llavors les coses no solen arribar gaire lluny. Contràriament, sí que considera imprescindible una compenetració total i un reconeixement recíproc dels mèrits i de les qualitats de cadascú.

            Una altra regla d’or del sadomasoquisme és la transgressió, no sentir cap limitació moral. Els nostres personatges necessiten que hi haja lleis, com més restrictives millor, a fi de poder-les violar del matí a la nit. Com del matí a la nit sentirem també les queixes dels dominats, que mai no se senten prou atesos pels amos: la seua passió per obeir i sentir-se menyspreats i humiliats no té fre ni mesura. Valga com a mostra el passatge següent, no apte per a llepafils: un sociòleg de trenta-vuit anys, comunista-maoista i amb una bona posició social, ha exercit tant de dominador com de sotmès. En aquest últim apartat es rebaixava fins a l’extrem de caminar a quatre grapes i dur un collar de gos al coll quan anava amb la seua ama a algun cabaret o sala de festes. I, com que el que juga amb foc acaba cremant-se, hagué de suportar que un gos de debò l’enculara! A continuació, per a més inri, l’ama li va ordenar que li la mamara, a la fera folladora. Com que no va acomplir l’ordre, ella el va rebutjar per sempre més. L’il·lustre sociòleg en va restar molt deprimit, però no per les piuades canines, que tal vegada li agradaren i tot, sinó perquè la seua ex-senyora no s’havia mostrat prou ferma a l’hora de fer-li executar la fel·lació nefanda que li havia manat. Tot i així reconeix que és molt més dur ser dominador que no sotmès.

            És també molt xocant el cas de Bernard, empleat de banca de trenta-sis anys que es deleix perquè el lliguen i li posen cataplasmes per tot el cos. Ell creu que aquest gaudi en el patiment li ve de la infantesa, quan li aplicaren un cataplasma en l’hospital i gairebé se n’oblidaren. Temerari, la seua mania el duu fins a l’extrem de demanar, amb enganys, a la sogra que li’n pose. Ah, el complement ideal és que la xica que li’ls posa vaja amb llenceria fina només per si de cas el cos els demana marxa a mitjan feina. Se suposa que amb la sogra no deu arribar a tant! O potser sí.

            Diversos són els graus del masoquisme i diversos els camins per aplegar-hi. Una fan d’O hi va arribar via orgies, on assistia per complaure el marit més que res. En una d’aquelles reunions va conèixer un home de quaranta-vuit anys –ella en tenia trenta llavors- que li va fer comprendre que a ella, en realitat, li agradava ser la cosa d’algú. Tant la va convèncer que en va esdevenir amo absolut. La lliurava a gossos mentre estava embarassada, li pegava, li marcava els deures diaris… Però ella encara voldria més, desitjaria un amo total que a més dels càstigs li fera dur totes les marques de la possessió: cinturó de castedat, anelles metàl·liques, divisa de pertànyer al seu ramat… També sospira per passar tot un dia lligada i que hi vagen arribant persones que facen ús del seu cos. Una altra il·lusió: ser enviada com a regal dins un paquet. Aquesta senyora sosté que si cerca constantment la seua humiliació és per tal de deslliurar-se del sentiment de culpabilitat adquirit a partir de les seues masturbacions infantils. Per cert, durant aquells actes s’excitava imaginant-se que l’obligaven a efectuar tasques molt desagradables per a ella: agranar, fregar… Als dotze anys, llegint una novel·la en què una xiqueta era raptada i sotmesa a maltractaments, va tenir un orgasme sense ni tan sols acariciar-se.

            Quan la parella sadomasoquista està integrada per elements d’un mateix sexe, se sol produir l’efecte mirall: cadascú es veu reflectit en l’altre. En aquests casos el sotmès sent també la sensació de llibertat absoluta, ja que el dominador s’ha d’ocupar contínuament d’ell.

            Hi ha molts masoquistes que no hi gosen, com si diguérem. Un d’ells a la fi s’hi va decidir i va acudir a una professional perquè el fuetejara. Al tercer colp de verga ja es va desmaiar de l’emoció! Altrament, hi ha dominadors que no estan convençuts del tot del tema, però alhora comprenen que és la millor manera de tenir esclaus de franc i no s’ho deixen. Fins i tot podem trobar-hi amos jubilats, els quals han dut a la pràctica ja tantes fantasies que se’ls ha esbravat el furor

            Per concloure, podríem afirmar que, segons els mateixos interessats, el sadomasoquisme és la recerca de la possessió absoluta, de l’amor sublim. El dominador pertany amb cos i ànima a l’esclau, que per tornes donaria la vida per poder ser carn de la carn del seu amo, per estar incrustat dins el seu ventre. El mal és que la possessió total és com el bosc del màgic Merlí, Brocéliande, que és preciós, però com més t’hi acostes més s’allunya de tu i en conseqüència no hi pots entrar mai. Doncs això.

 

 

Acudit: Un masoquista sol·licita a un sàdic: <> El sàdic li respon: <>

            Ací queda demostrat  que el masoquista sempre en surt guanyant: si rep, pateix -i gaudeix. Si no, també. Contra ells no es pot lluitar amb cap garantia. Se’ls podria comparar d’alguna manera als terroristes suïcides.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!