ja el podeu descarregar des dels meus enllaços, o bé des de Casa-Inhòspita.cat
Això sembla un reclam dirigit als possibles
lectors d'aquesta traducció de Dickens. Efectivament, ho és.
No era altra la
intenció de 'Ediciones Memphis S. L.', a l'intitular la traducció de 'Bleak
House' a l'espanyol 'El Secreto de Lady Dedlock' i dotar-la de la sobrecoberta
que podeu contemplar:
És cert que Lady Dedlock amaga
un secret i que una de les trames de l’obra, no precisament la més important, el va descabdellant, però ni de bon tros estem davant d'una novel·la rosa amb princeses, castells i pulcres
enamorats fent manetes en bancs de marbre. Els que van adquirir l'obra enlluernats per l'embolcall, van quedar ben lluïts.
La traducció és de Alberto Reyes -en un tant per cent molt elevat és un calc de 'La Casa Lúgubre' publicada pel 'Diario de Barcelona' el 1866-. Per cert, sota el títol de la portada, entre parèntesi i amb lletra més petita, es pot llegir 'La Casa Lúgubre'.
Aquesta edició en dos volums, publicada l'any 1943, es va imprimir als 'Talleres Gráficos Agustín Núñez' del carrer París 208. L'administració de l'editorial l'ostentava la Llibreria Dalmau del Passeig de Gràcia 80.
El 'Diario de Barcelona', nascut l'1 d'octubre de 1792, fou el primer diari de la península en publicar relats i novel·les en fascicles, una d'elles, potser la primera traducció de 'Bleak House' a l'espanyol, duia per títol "La Casa Lúgubre": això passava l'any 1866, només tretze anys després de la primera edició de 'Bleak House'. -No hi consta el nom del traductor. Si algun lector en té notícia, li agrairia que m'ho fes saber-.
La vaig poder llegir fotocopiada gràcies a la gestió de l'Amèlia Poves cap de l'Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi i els serveis de la Biblioteca Joan Triadú de Vic que disposa d'un exemplar exclòs de préstec.
Més recentment, després de moltes recerques fallides, he tingut la xamba de trobar-ne un altre on no hauria pogut sospitar mai: a Sedó: un poblet de poc més de cent habitants de la Segarra, entre Cervera i Guissona. Allí té la seu la Llibreria Antiquària Els Gnoms.
Traduir, abans que res, és fer-se càrrec de la paraula de l'altre. Tothom pot constatar que entre el que s'ha dit/escrit, el que es volia dir/escriure, i el que hom ha entès, hi ha múltiples discordances. Només és concebible la univocitat en el camp de la robòtica o en els llenguatges formalitzats, especialment rígids i del tot ineptes per a la comunicació habitual entre persones, perquè exclouen la subjectivitat.
Dins una la mateixa llengua, ens fem un tip de traduir si escoltem/llegim amb atenció i sense 'pre-judicis'. Tot i així, hem d'admetre que de la mateixa manera que mai no acabem de disposar conscientment de l'abast de les nostre significacions, tampoc no ho aconseguirem de les alienes. Sempre queda una resta no exactament il·locutiva o inescrutable, simplement inefable. Tenim, però, un recurs que pot pal·liar molts malentesos, el diàleg.
Quan la paraula de l'altre pertany a una altra llengua ens podem quedar en blanc i percebre una barrera. Tanmateix, les diferents llengües només són barreres si les erigim com a tals, ben mirat són permeables. No totalment, és clar, caldrà un esforç d'aprenentatge d'un nou codi lingüístic i la seva peculiar estructura, i també, paral·lelament, un altre d'aculturació: qualsevol llengua està impregnada de la cultura que l'ha originada i que possibilita el seu desenvolupament. Altra cosa és atiar la xenofòbia i promoure el racisme pretextant malediccions bíbliques, l'autarquia econòmica i la preservació de les essències.
Decebut any rere any del trio celestial i del seu galdós plenipotenciari a les nostres terres, m’adreço a vostès que van a la menuda i per feina. Mirin, passo de demanar una Casa Gran, un Túnel Submarí a Ses Illes o una Autopista a València. Tampoc no els sol·licitaré dos o tres canals més de televisió en català, tot i que fóra força higiènic poder contrastar parers i veure altres cares.
M’acontentaria amb una versió trilingüe, català-anglès-espanyol, de la mini sèrie -15 episodis- de la BBC “Bleak House 2005”. Els hi adjunto una caràtula i l'enllaç.
manel pegagrega
A l'atenció de J. & J. & J. Executiva Nacional de l'ERC -Barcelona-
"Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua" ... "baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s'entenguin entre ells." Llibre de l'origen, segons la mitologia judeocristiana. 'Ells' es van proposar arribar a les portes del cel, Yahvé va sentir-se amenaçat i els castigà a no entendre's i amb la diàspora. A la mitologia grega, els gegants -fills de la Terra- també sofriren un cruel càstig per haver gosat desafiar a Zeus. Alguns mites i llegendes, molts cops sorgides de la casta sacerdotal amb voluntat adoctrinadora, són un receptari de solucions a qualsevol mena de situació incòmoda als seus interessos o als del poder constituït. Així, la realitat de l'exili s'explica amb el mite del paradís, o els del cel i l'infern.
L'estructura subjacent és simple: infracció, llavors càstig. àngel / rebel·lió / dimoni unitat original / transgressió / dispersió germanor / desafiament al pare / castració assemblea d'iguals / desafiament al poder / anorreament.
Aquesta càrrega semàntica incorporada al llenguatge la utilitzen especialment demagogs i publicistes: discurs unic o caos; llengua única o apocalipsi de la pàtria; indissolubilitat de les parelles o fi de la família ... i fins i tot arriba subtilment a incorporar-se al llenguatge dels oprimits en forma de síndrome babèlica: no fem pinya, per això ens esclafen; no ens va derrotar el postfranquisme, ens vam derrotar nosaltres mateixos.
manel-pegagrega |
divendres, 21 de desembre de 2007 | 02:13h
Com a text original he escollit l'establert per Norman Page a l'edició de Penguin Books Ltd. -1971-. Pròleg de J. Hillis Miller. Il·lustracions de Hâblot K. Browne 'Phiz'. Page es basa en la "Charles Dickens Edition" -1868- que incorpora les darreres revisions de Dickens, compulsant-la amb la primera edició -1853-. Hi afegeix una dotzena de passatges molt breus, però rellevants, que es suprimiren de la publicació en fascicles mensuals -1852/3-.
He tingut en compte també l'edició crítica de George Ford i Sylvère Monod a W.W. Norton & Co. N.Y. -1977-. Profusament anotada, aporta a més molt material contextual del propi Dickens, de l'entorn i de les controvèrsies de la premsa coetània. Tot plegat contribueix a explicitar el rerefons dels diversos escenaris i personatges de la novel·la. Ofereix igualment les primeres recencions de l'obra i les interpretacions de crítics com G.K. Chesterton, G. Ford i J. Hillis entre altres.
Dickens empra molt poques vegades l'adjectiu "bleak" —amb el motor de recerca de la Dickens Page, no resulta gens difícil comprovar-ho—, i quan ho fa és per referir inclemències meteorològiques molt extremes o contrades o llocs gens acollidors, on viure o sobreviure és gairebé impossible.
He trobat només dues excepcions, una a "Dombey and Son" —1846-1848— Cap. V on empra l'expressió "bleak fellowship", l'altra és "Bleak House". En tots dos casos utilitza "bleak" amb substantius de significació diametralment oposada, creant un parell d'oxímorons d'una contundència extraordinària.
No és gens infreqüent l'ús que fa Dickens de recursos semblants, basats en l'antítesi: només començar Casa Inhòspita, Cap. I, primer paràgraf, ens trobem amb: "borrallons de neu posats de dol", al Cap. II -pàg. 9-: "no es va fondre ... va congelar-se"; "terra de meravelles ... però un desert"
Aquestes consideracions, entre altres, em van fer inclinar a escollir Casa Inhòspita com a títol.
-L'Aigua de Pluja de Tasmània causa sensació, no pas pels 40 mòdics € que has d'afluixar, és pel seu paladar, per les aromes, la fluïdesa de la seva textura, les irisacions que li confereix l'exclusiu flascó que l'embolcalla -l'aiguatol·là més enlairat de la ciutat, dixit. Les Cartes d'Aigües ja són freqüents als establiments hotelers d'alta categoria i com a correlat ineludible els aprenents d'aiguatol·là comencen a proliferar.
Per la contrada d'Estanygento, altrament dita "L'orinal de Déu", i ben dita perquè recull les màximes pluviomètriques nostrades, ja oloren virolla. Els de secà, després de constatar que munyir els núvols sembla inabastable, murris com són, ja han proposat les DO "Aigua de Colldelrat i de la Figarrossa" aquesta darrrera amb el vistiplau dels trincaires, segurs de fer-se amb el sector de la progressia. Des de les aromes de Montserrat als cellers d'Scala Dei, es dispara l'alarma. Els capitostos del sector vitivinícola criden a sometent. El gran conjurador del regne, molt fidel a la memòria del triomfal any 39, acompanyat del seu cosí, acudirà un cop més a salvaguardar els 20.000 milions d'€ de facturació del consorci Codorniu-Raïmat.
Després de llegir com, a C.I. cap. 4 -pàg 32-, l'Esther afigura "una mena de cisterna allargassada per encabir-hi boira", el problema de munyir els núvols sembla més assequible i no hi ha dubte que amb la "Cloud Juice" ™ Ducan McFie, de King Island, 39°52′ S - 143°59′ E, a més de 17.000 km de Londres i gairebé 150 anys p. Bleak House, n'ha trobat el sistema.
Aquest bloc recull anècdotes, acudits i comentaris de la primera traducció de Bleak House, de Charles Dickens, al català. L'obra traduïda estarà disponible per fascicles mensuals sota una llicència creative commons.
