Al quart lliurament de Casa Inhòspita -que ja podeu descarregar-, en el capítol onzè, Dickens ens narra la instrucció sumarial que es segueix per la mort, en circumstàncies desconegudes, d'en Nemo. Pel que fa al testimoniatge d'en Jo, l'escombracarrers, molt possiblement té present el cas d'en George Ruby que saltà a les planes dels diaris.
THE EXAMINER Londres, 12 de gener de 1850
“Un noi de catorze anys fou cridat a la tribuna dels testimonis al Guildhall, per a testificar sobre una violenta agressió a un agent de policia. L'acta fa constar,
«Es va quedar completament parat en agafar el llibre. Conseller Humphrey: Bé, saps quina cosa estàs fent. Saps què és un jurament? Noi: No. Conseller Humphrey: Saps què és una Bíblia? Noi: No. Conseller Humphrey: Saps llegir? Noi: No. Conseller Humphrey: Reses algun cop? Noi: No; mai. Conseller Humphrey: Saps què vol dir resar? Noi: No. Conseller Humphrey: Saps qui és Déu? Noi: No. Conseller Humphrey: Saps qui és el Dimoni? Noi: No. He sentit parlar del Dimoni, però no el conec. Conseller Humphrey: Què saps, pobra criatura? Noi: Sé escombrar el pas de vianants. Conseller Humphrey: I això és tot? Noi: Això és tot. Escombro el pas de vianants.»
El Conseller va declarar, que en l'exercici del seu càrrec no s'habia trobat mai res semblant a la deplorable ignorància de la desgraciada criatura que havia pujat a la tribuna dels tetimonis. No podia, és clar, acceptar el testimoniatge d'una criatura que no en sabia res de l'obligació de dir la veritat. ”
A mesura que avança el relat de Casa Inhòspita, es fa bastant palès que la qualitat d'inhòspit va molt més enllà del Tribunal de la Cancelleria i altres Institucions Publiques, es va estenent com taca d'oli per tota la ciutat de Londres i metafòricament per tots els estrats socials del Regne Unit.
El titular en qüestió de primer m'ha fet pensar amb un animaló amb vocació de turista. Tanmateix, de la lectura de la notícia es desprèn que no es tracta d'un sol gos, sinó de molts; llavors m'he desquadrat. És a dir, que l'encapçalament es queda curt, cosa estranya. El llampec del gos turista se m'ha fos de seguida al percebre la intenció de denunciar la manca d'hospitalitat de la gent d'aquest país respecte al gossos. Un mal menor, si el comparem amb els que ventila Dickens.
Malgrat tot, m'ha seguit cridant l'atenció per la implícita capacitat lingüística atribuïda a l'animal i la seva explícita pertinença a un territori.
Tenint en compte la crida a les urnes, m'he formulat la pregunta del milió, ¿es tracta d'un innocent i suat antropomorfisme o d'un suggeriment sibil·li, gairebé subliminar, contra el colonialisme?
Les preguntes del milió mai tenen una resposta unívoca, de més si rauen en una hipòtesi intencional. De totes maneres, el text deixa molt clar que es tracta de gossos gossos, a més emparats per organismes protectors d'aquesta espècie, i d'estrangers, estrangers, de nacions homologades com cal.
Aquesta podria ser una de les diferències entre un cronista i un escriptor memorable. Una altra que amb uns quants mots pot bastir un món que no es pot plasmar ni en mil versions cinematogràfiques.
Us proposo que llegiu dues pàgines del capítol desè. Es tracta d’una escena a la papereria del Sr. Snagsby amb tres personatges, el Sr. Snagsby, un client: el Sr. Tulkinghorn, i la Sra. Snagsby. Aquí van uns talls,
«Apareix el Sr. Snagsby: greixós, calentó, herbaci, i tot mastegant. S’empassa un bocí de pa amb mantega.»
«—Qui la va copiar, senyor? -després d’agafar-la la deixa plana damunt l’escriptori, i en separa tots els fulls de cop amb una torsió i giravolt de la mà esquerra característica dels paperaires-»
«El Sr. Snagsby treu el registre de la caixa forta, dóna un altre cop de coll al mos de pa i mantega, que tenia encallat, mira de reüll la declaració jurada, i amb l’índex dret recorre de dalt a baix una pàgina del registre. “Jewby ... Parker ... Jarndyce.”»
«El Sr. Snagsby, de cua d’ull, s’adona del cap de la Sra. Snagsby mirant per la porta dins la tenda per assabentar-se del motiu que li ha fet abandonar el te. El Sr. Snagsby li dedica un estossec d’explicació, com si volgués dir, “Estimada, un client!”»
«El Sr. Snagsby aprofita l’ocasió per girar lleugerament el cap i mirar per damunt l’espatlla la seva doneta, i llaviejar com excusa aquest missatge: “Tul-king-horn ... ric ... in-flu-ent!”»
«—A l’altra banda del carreró, senyor. De fet s’allotja a ... -el Sr. Snagsby dóna un altre cop de coll, com si el mos de pa i mantega fos insuperable- ... en un magatzem de draps i botelles.»
Es tracta d'assassinats, homicidis perpetrats amb premeditació i traïdoria. No hi ha sempre una història d'abusos, maltractaments i amenaces? No hi ha sempre l'empara de l'afecte, la seducció i la dependència?
Les declaracions, les manifestacions puntuals, els programes educatius, les lleis, la policia, sense una reacció continuada, massiva i pública, no aconseguiran atallar l'allau de víctimes fins d'aquí dos-cents anys.
"Una CASA INHÒSPITA és talment aquella, on els vents del nord es congrien per udolar un concert infame, i ràfegues implacables complanyen com els esperits torturats del rebels, els quals, malgrat ser presoners són indòmits; on el tornado i l'huracà juren prendre revenja; i les parets i les bigues cruixen d'esgotament, i, com gladiadors ferits, es drecen intrèpides per a desafiar l'antagonista. Ai dels estadants de Casa Inhòspita si no s'equipen amb les armes" ... "que només poden trobar-se als Establiments d'E.Moses & Son's" ...
Les armes que poden anihilar aquests efectes indesitjables: abrics, terns i roba confortable.
Londres, Juny de 1852, Estiu
-4rt lliurament de Bleak House-
"No cal parlar de monstres esfereïdors ... ni d'esperits, que antigament pertorbaven tant el repòs i la tranquil·litat de la bona gent; Un Procés de la Cancelleria es considera, amb tota justícia, com una de les més esfereïdores aparicions que pot rondar per qualsevol domicili."
"Un Procés de la Cancelleria"es qualifica com a "llòbrec", "depressiu", "embogidor" ...
"Un Vestit fora de l'abast de la Cancelleria, especialment un vestit d'estiu dels Establiments d'E.Moses & Son's" en canvi resulta "brillant", "estimulant", "cordial" ...
L'acudit, que permet la polisèmia del mot -'suit'-, esdevé una contraposició entre els cavallers que es veuen abocats a la ruïna i els que poden exhibir la seva condició benestant i lluir -aquest és colofó-: "la quinta essència de tots els nous" -novel- "i fascinants estils."
L'estàndard d'un lliurament mensual consistia en trenta-dues pàgines ininterrompudes del text de la novel·la, més dues làmines amb una il·lustració cadascuna i setze pàgines amb anuncis publicitaris. El text de l'autor s'inseria al mig, talment com el tall dins un entrepà d'incitacions al consum de tota mena de productes destinats a satisfer l'avidesa de benestar dels lectors.
Com és natural, la propaganda de les publicacions i les properes novetats editorials era l'objectiu prioritari. La vastíssima temàtica que s'oferia, més enllà de la ficció narrativa, era tan heterogènia com insòlita, des d'un Diccionari de Medicina Domèstica i Cirurgia Casolana a L'Ateisme des del punt de vista Teològic i Polític des de Llibres Irrompibles per a Criatures a Manual dels Emigrants des de Què hi ha per a Sopar? a Vida de les Reines d'Anglaterra.
Tanmateix, una considerable quantitat d'anuncis suggeria el consum d'articles on la lletra només es podia trobar a l'etiquetatge, la prescripció o la factura. A més de mobles, vestuari, parament de la llar, perfumeria i altres accessoris, crida l'atenció una gran oferta remeiera, sigui de cosmètics o de píndoles, pegats, emplastres o elixirs meravellosos per a dolences com el reuma, la gota, l'asma o l'astènia.
No s'exclouen productes acabats d'inventar de resultats fidedignes com: Uns Guants de Natació amb un Enorme Poder de Propulsió una Copiadora Portàtil per a Viatgers, i una Perruca Invisible.
La palma la donaria a dos anuncis dels establiments Moses & Sons i un d'una cadena miraculosa, dels tres en parlaré al proper apunt; l'accèssit, evidentment, als Guants Propulsors.
El preu, un fascicle per un xelí, equivalent al cost d'un diari, va permetre accedir a la classe mitja al consum habitual de serials i per iteració a l'obra completa. Fins llavors, només era accessible a gent molt adinerada, una minoria, l'única que es podia permetre fer de cop una despesa de les tres o quatre lliures que costava.
Tot i així, la lletra impresa i especialment els llibres era, comparativament, molt més cara que l'actual. Segons l'evolució del poder adquisitiu de la lliura britànica, 1 xelí de llavors -1853- equival a 4.8€ d'ara i les 3 o bé 4£ que arribava a costar una obra, en dos o tres volums com moltes d'aquella època, a 288 o bé 384€ -vegeu "Measuring Worth -Purchasing Power of British Pound".
L'espectular increment de nous lectors suposa el punt de partida cap a la industrialització editorial i cap a la professionalització dels escriptors.
Tanmateix, les editorials van fer números i no els sortia el compte, llavors van recórrer a ...
L'èxit de vendes de la primera novel·la de Dickens, Els papers pòstums del club Pickwick, publicada per Chapman & Hall de l'abril de 1836 al novembre de 1837, suposa la gran explosió de l'edició en fascicles.
La manca d'interès dels lectors per un lliurament, en cas de persistir, ja no passava inadvertida per l'empara dels múltiples productes que diaris i setmanaris oferien: cròniques d'actualitat, apunts culturals, agendes ciutadanes, notícies pintoresques, xafarderies, passatemps etc., comportava cancel·lar la publicació. Els lliuraments havien de subsistir pels seus valors intrínsecs: llegiu l'article de Jordi Llovet al Quadern del País del passat dijous dia 7.
Només escriptors de primera línia, com Dickens, Thackeray, Trollope, Collins i algun altre, s'ho podien permetre. Una dada, durant els 59 anys de l'Època Victoriana es publicaren 192 novel·les en forma serial, tan sols 25 d'elles ho feren en fascicles.
Inconvenients, l'exigència d'un lliurament mensual i de mantenir l'atenció dels lectors durant un any i mig suposava una tensió insuportable per a molts novel·listes. Avantatges, ...
Els editors anglesos de premsa del segle 17è, aprofitant una escletxa en la llei de taxes, van aconseguir esquivar l'impost que gravava la publicació de diaris per un mitjà expeditiu i a la vegada murri, n'augmentaren les dimensions i els anomenaren pamflets.
La manca de text, per tal d'omplir l'excés d'espai, la van resoldre amb la inclusió de poemes i narracions. Això comportà un valor afegit i un increment de les vendes. El gran salt endavant, però, no es va produir fins que van emprendre la publicació de narracions que requerien, per la seva extensió, una paraula màgica: Continuarà. La primera narració serial, "The London Spy", es publicà el 1698.
Quan s'abolí l'impost, les narracions serials, a base d'interrompre's en el punt més àlgid, havien aconseguit fidelitzar els lectors, i les que esdevingueren més populars arribaren a doblar el tiratge dels seus diaris o setmanaris. Aquest èxit propicià la iniciativa d'editar les novel·les fraccionades en fascicles. Si s'adquirien tots, al final es podien relligar en un sol volum. El fet d'independitzar-se de la premsa comportà alguns inconvenients i alguns avantatges ...
Si deixem de banda bisbes, senyors i guerrers ocupats en conquestes, espoliacions i saquejos, al Llibre del Fets, a més d'entranyables noms de lloc, hi trobarem uns personatges que resultaren imprescindibles en el moment d'entaular negociacions o de redactar tractats: els torsimanys, anomenats 'trujanmans' o 'trujamans'. Aquesta funció d'intèrpret i de traductor també la feien 'alfaquins' i 'llatinats'.
411. E a la nuit ells nos enviaren dos sarraïns ab la resposta, e la u d'aquells era llatinat. E faeren-nos aquesta resposta, que nós al matí tornàssem lla, e que ens jurarien sobre llur llei que vinent don Manuel, ell atorgant los pleits que nós faríem ab ells, e faent-los perdonar ço que feit avien, que la retrien. E si açò no els perdonava don Manuel que ells no en fossen tenguts; però si nós los juràvem que no tornàssem Villena al rei de Castella ni a don Manuel, que anàssem lla, e que la'ns retrien. E nós graïm-los ço que ells deïen. E dixem-los que al matí seríem lla, e faríem de guisa ab ells que ells serien pagats de nós, e que faríem nostres cartes ab ells. E donam a aquell qui era llatinat cent besants per ço que ens hi fos bo: e ell dix que ab Déu ell faria fer ço que nós volguéssem e donam-los-hi amagadament si que l'altre no en sabé re.
Per cert, el Llibre dels Fets anomena algaravia el llenguatge dels moriscos i 'lo nostre llatí' el dels catalans, si no vaig errat.
Aquest bloc recull anècdotes, acudits i comentaris de la primera traducció de Bleak House, de Charles Dickens, al català. L'obra traduïda estarà disponible per fascicles mensuals sota una llicència creative commons.
