A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
El drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs.
Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre.
Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.
"La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles, que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina, revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles. Cual turbas de pilluelos, aquellas migajas de la basura, aquellas sobras de todo, se juntaban en un montón, parábanse como dormidas un momento y brincaban de nuevo sobresaltadas, dispersándose, trepando unas por las paredes hasta los cristales temblorosos de los faroles, otras hasta los carteles de papel mal pegados a las esquinas, y había pluma que llegaba a un tercer piso, y arenilla que se incrustaba para días, o para años, en la vidriera de un escaparate, agarrada a un plomo."
l'inicial de la millor novel·la escrita en espanyol el segle 19è.
Al capítol 22 de Casa Inhòspita pàgs 266 a 276 , fa la seva aparició un nou personatge: el Sr. Bucket, un detectiu de la policia, que jugarà un paper força rellevant en la trama d'alguns episodis de la novel·la.
La extraordinària capacitat d'observació de Dickens es va forjar des del periodisme, els articles dels "Sktetches by Boz", 1831-35, publicats primer a l' "Old Monthly Magazine" i després a l' "Evening Chronicle" són una prova de la seva perquisició sobre una gran varietat d'aspectes i circumstàncies de la vida londinenca. En alguns d'aquests articles esmenta els seus contactes amb la Policia Metropolitana de Londres -anomenda "Scotland Yard", perquè el seu quarter general s'establí en un solar amb aquest topònim-, creada el 1829 per reemplaçar l'antic i desprestigiat cos dels Vigilants.
Fins i tot quan ja era un novel·lista consagrat, Dickens no podia resistir la seva idiosincràsia de reporter, vegeu la crònica publicada el 14 juny de 1851 al "Household World", "On Duty with Inspector Field". Tot sembla indicar que alguns trets del Sr. Bucket els va manllevar, precisament, d'aquest inspector i amic, Mr. Charles Frederick Field.
Que el sectarisme, sigui religiós o polític, de gran o petit abast, acabi sempre causant estralls, sembla incontrovertible. Que l'anomenada premsa del cor, reputada d'entreteniment inofensiu, pugui acabar inoculant el mateix verí, pot semblar una exorbitant exageració. Ara bé, quan alguns desaprensius fan un còctel d'ambdós estupefaents el dany sembla més que probable.
A mitjan segle XIX, la premsa, amb l'irreprotxable propòsit d'il·lustrar els seus lectors i engreixar el negoci, ja cultivava l'addicció a fer safareig dels avatars de la gent d'upa i els seus satèl·lits; si no, llegiu aquest paràgraf:
"Tanmateix, la debilitat del Sr. Weelve resulta ser el gran món, com també ho havia estat d'en Tony Jobling. Li suposa un indescriptible consol manllevar a les tardes a Sol's Arms el diari del dia anterior, i llegir les notícies dels brillants i distingits meteorits que creuen el firmament del gran món en totes direccions. Té esgarrifances de plaer quan s'assabenta que un determinat personatge acomplí ahir la brillant i distingida proesa d'ingressar en un determinat brillant i distingit cercle, o considerant la no gens menys brillant i distingida proesa d'abandonar-lo l'endemà. Assabentar-se del que s'ocupa la Galeria de la Galàxia de la Bellesa Britànica o del que s'ocuparà, quins matrimonis són damunt el tapís de la Galàxia, o quins rumors circulen a la Galàxia, li suposa familiaritzar-se amb els més gloriosos destins de la humanitat. El Sr. Weelve passa de la seva informació als retrats de la Galàxia que hi són implicats, i li fa l'efecte que coneix els originals i que ells també el coneixen."
La nació espanyola,amb el desig d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania,proclama la voluntat de:
Protegir a tots els espanyols i els pobles d'Espanyaen l'exercici dels drets humans,les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.
Article 3
2.Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
Joan Coromines, al seu "Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana" -Barcelona, 1980-, assenyala l'entrada cras -amb el significat de demà- com no registrada fins llavors als diccionaris.
En documenta la primera aparició -i única: afirma no haver-ne trobat cap altra- a “Lo Concili” de Ramon Llull -Vienne, 1311- :
v 218-9 Rei, emperaire e baró, / cras veirem si seran bo,
v 271-3 Ah, cavallers / cras veirem quals són primers / e bons guerrers!
Resultat, derivats com procrastinar, procrastinador i procrastinació no figuren als diccionaris, fet que diversos blogs han denunciat:
Tanmateix, l'ús d'aquests termes és plenament vigent en disciplines com l'ètica, la pedagogia, la psicologia i la psiquiatria, i en àmbits com les Administracions Públiques i molt especialment -Mariano Fernández Bermejo dixit- en la de Justícia: "no hay colapso, sólo un retraso endémico". No hi ha dubte que els Acadèmics de la Llengua també el pateixen!
Editorial Destino acaba de publicar "El Casalot", una traducció al català de "Bleak House" de Dickens a càrrec de Xavier Pàmies. En no estar vinculat al món editorial, la notícia m'ha agafat per sorpresa. La publicació de la meva traducció, però, seguirà endavant amb la pauta d'una tramesa mensual que vaig fixar el passat desembre.
És, sens dubte, una bona notícia per a la llengua i la cultura catalanes i cal felicitar l'editorial i el traductor per dur a terme un projecte de tanta envergadura. Bona notícia també per als lectors de Dickens i molt especialment per als de "Casa Inhòspita", a partir d'ara podran triar i remenar.
"Master Humphrey's Clock", 1840-1, és el nom d'un setmanari editat per Dickens i redactat íntegrament per ell mateix. La seva estructura es podria definir com a relat de relats. Master Humphrey i els seus amics es reuneixen cada setmana per a llegir històries, aquest pretext dóna lloc a diversos relats breus i a dues novel·les "The Old Curiosity Shop" i "Barnaby Rudge". Per criteris comercials de les editorials, les dues novel·les i alguns dels relats es van publicar separadament, fet que no sols destrueix el propòsit inicial de Dickens sinó que priva al lector de conèixer la gènesi, la vinculació seqüencial i l'anecdotari que relliga tot el conjunt.
Un d'aquests relats, l'inicial, es va intitular amb el mateix nom del setmanari. Al capítol tercer, Master Humphrey confessa que acostuma a fantasiejar tant sobre remots avantpassats reproduïts en quadres penjats a les parets, que si algun vespre, en tornar a casa, se'n trobava alguns instal·lats confortablement al seu estudi, no se n'estranyaria gens, en tot cas només que haguessin trigat tant en visitar-lo. I, com passa en els millors contes, ben aviat rep una visita: Mr. Picwick en carn i ossos! Després de la cordial benvinguda, Master Humphrey ens explica:
‹‹Li vaig dir que em sabien molt greu els diversos escrits difamatoris que s'havien publicat sobre la seva persona. El Sr. Pickwick brandà el cap i per uns instants es mostrà molt indignat, de seguida, però, tot somrient, va afegir que sens dubte coneixia perfectament la introducció de Cervantes a la segona part de Don Quixot, i que aquest text expressava íntegrament el que opinava sobre aquest assumpte.››
La contundència demolidora d'aquesta rèplica del Sr. Pickwick, només és a l'abast dels lectors familiaritzats amb el breu pròleg al lector que obre la segona part del Quixot. Paga la pena rellegir-lo. És admirable com Cervantes passa d'una indiferència inicial a la ironia i com acaba rematant el suposat Avellaneda amb un parell d'acarnissades sàtires.
La vinculació de Dickens amb l'obra de Cervantes data de la seva infància. John Foster, amic i biògraf de l'escriptor, en "The Life of Charles Dickens" certifica d'autobiogràfics els paràgrafs del capitol IV de "David Copperfield" on descriu les seves lectures preferides, entre elles el Quixot, i com s'hi refugiava davant de les adversitats.
És en "The Posthumous Papers of the Pickwick Club", on primer contemporanis seus com Irving, Dostoievsky i el mateix Foster, i després estudiosos de la seva obra veuen certs paral·lelismes amb la de Cervantes.
De la mateixa manera que el Quixot, en les seves aventures per bona part de la península, ens fa palesa la injustícia imperant, els pickwiquians en les seves expedicions més que insòlites posen de relleu, dins el context de la incipient revolució industrial, els fraus electorals, la corrupció de la justícia, la farsa del sistema penal, els ambients tavernaris, la pobresa, el barraquisme, l'explotació infantil, i també les restes d'un món que periclitava: el dels propietaris rurals, lligat al conreu de la terra i l'observança de les tradicions.
Tanmateix, el nucli que sustenta el parangó és sens dubte la parella S. Picwick i el seu criat S. Weller i el seu correlat cervantí. Aquest passat gener, Miquel Siguán, en la seva lliçó magistral -i entranyable- Els papers pòstums del club Pickwick", de Charles Dickens dins el Curs "Els Grans Llibres d'Occident" de l'Institut d'Humanitats de Barcelona, ho explicità cabalment.
En altres obres de Dickens l'al·lusió al Quixot és merament tangencial i anecdòtica, p. e. al capítol 18 de "Bleak House" Casa Inhòspita pàg. 223:
"—Perdrà la part desinteressada del seu temperament quixotesc -va dir Lady Dedlock al Sr. Jarndyce, un altre cop per damunt de l’espatlla-, si només esmena injustícies de tanta bellesa."
Aquí quixotesc s'ha d'entendre merament com a filantròpic. El Sr. Jarndyce es un personatge acomodat, amb recursos inexhauribles, gens procliu a qualsevol mena d'aventura, una mena de paternal providència divina, és a dir, l'antítesi del Quixot.
Hi ha una notabilíssima excepció. Ho veurem en el proper apunt.
"No traduir mai directament a màquina. Fer-ho amb els mateixos gestos de l'escriptor, dedicar-hi tanta paciència com va necessitar el primer esborrany de l'obra. Així, el sentit de la lletra impresa que tenim davant dels ulls, passa per tot el nostre cos, sacsejant-lo, i en brollen després paraules digerides. En un mot: remugar la traducció, pair-la a través de mil estòmacs, cambres ocultes de sedimentació i cristal·lització del sentit. És a dir, no comportar-se davant l'original com una bèstia rosegadora, sinó com un animal remugador. No saltar com la llebre, sino bellugar-se enmig del text amb la parsimònia del camell.
Mal camí per a esdevenir un traductor d'ofici i benefici; però viable per a respectar, amorosament, l'ombra esparsa del primer escriptor."
Jordi Llovet, Pròleg a “La transformació” de Franz Kafka Tiana, estiu de 1976
Aquest bloc recull anècdotes, acudits i comentaris de la primera traducció de Bleak House, de Charles Dickens, al català. L'obra traduïda estarà disponible per fascicles mensuals sota una llicència creative commons.
