El magnicidi de Lluís Companys i Jover, President de Catalunya
Fi de Lluís CompanysEra el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans traidors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
-Véns i et perdem- deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira «¡Viva España!»
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendre si.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: -Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: -Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Josep Carner.
(Stephen Cartwright, "Poesia catalana de la Guerra d'Espanya [1936-1939] i de la Resistència" pàgs. 150-151, París, 1969)
(Emili Segués:Joaquim Molas, "Antologia de la Poesia Patriòtica Catalana" vol. 2, pàgs. 140-141, Edicions Catalanes de París, 1976)