Seria convenient, i fins i tot exigible per llei, que els senyors i senyores que aspirin a partir d'ara a ser senadors, hagin de demostrar els coneixements suficients (n'hi hauria prou amb un nivell C) d'espanyol, gallec, eusquera i català, no tan sols a fi de poder estalviar-nos les altes despeses ocasionades per la traducció simultània -la qual cosa seria un exemple d'eficàcia i d'intel·ligència que, en plena crisi, molts agrairíem de bon de veres- sinó, a més a més, perquè equivaldria a reconèixer el dret d'aquests alts representants a gaudir de la riquesa cultural que representen les llengües de l'Estat.

Una amiga ens mostra el seu nou habitatge. Canviar-se de casa és un moviment que sovint s'assembla a un canvi de pell, els sentiments associats a la casa anterior es queden en un lloc reservat de la memòria, i començam a viure en efecte en un altra pell, jo també ho he fet més d'un pic i més de dos, la sensació d'haver de romandre a partir d'aleshores en un estat de suspensió: viure és canviar contínuament, no hi ha res que pugui romandre en un estat estacionari, però els canvis ens deixen a la intempèrie, els canvis personals esdevenen la forma de viure en un món que canvia permanentment. Desig tornar a començar, a vegades em dic, i tan sols la serenitat d'ànim ens permet fer front a cada canvi. La por va associada sempre a la valentia, les persones més propenses a investigar a través dels canvis són les que superen la seva por a base de força emocional: conservar és bo, i també aprendre a deixar coses: cases, llibres, paisatges, pensaments i sentiments, i obrir la porta a noves coses, a nous llibres, a nous paisatges, a nous pensaments i a nous sentiments. La memòria no es nodreix tan sols del passat, també del present més immediat, de la intersecció entre allò que hem viscut i allò que hem de viure. Que l'instant present separi dos espais de vida de probabilitat semblant: que el més important no sia el que deixam enrere sinó el que encara tenim davant...

Segons el Govern Balear, Son Espases és un dels millors hospitals d'Europa. Als mallorquins no ens sorprèn gens, avesats a exageracions de tota casta sobre el país.

A Inca, l'Ajuntament vol un nou Conservatori. Enviaren una carta oficial al Govern Balear, i es queixen de no haver rebut reposta. Com és possible que els polítics d'Inca demanin un Conservatori, tenint-ne un a Ciutat? Com és possible que el Govern no respongui tot d'una amb l'única resposta possible?

Els d'UM -aqueixa organització que alguns encara s'entesten a dir que és un partit polític- treuen pit cada vegada que se'ls parla de corrupció. "No es pot culpabilitzar, s'ha de respectar la innocència dels imputats! Exigim que ens respectin!" I mentrestant surten noves sospites basades en investigacions judicials, no en elucubracions.

En els pobles, la neteja dels carrers es realitza amb màquines que consumeixen energia innecessàriament. No n'hi hauria prou amb el sistema de sempre: agrenar? La Operación Cloaca!

Els partits polítics no es posen d'acord sobre el tramvia. Ara bé: ens podem posar d'acord en algun projecte, a les Illes Balears? La nostra incapacitat per al diàleg augmenta dia a dia.

Els gestors de l'aeroport de Son Sant Joan no han fet cas dels avisos dels tècnics sobre el mal funcionament dels equips de control que s'utilitzen els dies de boira. Com és possible que es posi en perill la seguretat de molta de gent?


Motiu: lectura dels diaris i observacions personals

Al migdia sent les notícies, i no em sorprenc, perquè aquí ja no hi ha ningú que es pugui sorprendre de res, però em deman com és possible que en l'administració de les Illes Balears els doblers hagin pogut volar de la manera en què ho feien en l'anterior legislatura sense que ningú s'assabentàs de res. La majoria dels imputats arribaven a peu als jutjats, però un dels espectacles més simbòlics de l'any passat fou l'arribada de Maria Antònia Munar a la Plaça del Mercat en cotxe oficial: en cotxe oficial! I després, la manera de fer front a la imputació, exigint més o menys la presumpció d'innocència com si en realitat els imputats fossin uns perseguits per la policia, la fiscalia, la guàrdia civil i tots els poders de l'Estat! La regeneració d'UM es profunda!, llegesc que diu el seu cap actual, hem estat sotmesos a una injusta persecució! Els altres partits polítics abaixen el cap perquè amb seguretat deuen veure els dos diputats que sorgiran de les eleccions i que serviran per decidir qui ha de comandar -no governar: comandar- els quatre anys següents. Com ens en sortirem, de tot això? Quin futur tenim?

Segons Paul Krugman, l'augment del preu de les matèries primeres és una conseqüència de la demanda dels països emergents. Però el món és finit, la qual cosa va en contra de les estratègies de producció de la majoria dels aparells que utilitzam dia a dia, basades en l'obsolescència programada: per exemple, en moltes d'impressores el període efectiu depèn d'un xip que fa de comptador, de manera que després d'un nombre determinat de fulls impresos la màquina deixa de funcionar; les bombetes tenen un temps de vida mitjà molt inferior a les possibilitats de la tecnologia. I podríem seguir amb l'enumeració: la vida mitjana de molts d'aparells grossos i petits s'escurça perquè augmenti per força el consum. Quins canvis s'han de produir per poder avançar amb intel·ligència? Com es pot fer una política respectuosa amb el medi ambient que sia capaç de crear feina per a la majoria, o almenys per a tots aquells que vulguin treballar? Si l'únic criteri de l'activitat econòmica és l'augment del PIB, perdrem l'oportunitat de projectar-nos cap a un futur possible. Però com s'ha de fer?

L'ànima està composta del món extern, 'The soul, he said, is composed / Of the external world', són dos versos de Wallace Stevens que encapçalen un capítol de la novel·la 'El amor verdadero', de Guelbenzu. Record la idea d'un científic, D Cooley, que em va fer pensar molt durant la meva etapa universitària: 'L'ànima és en el cervell'. Les dues observacions són per ventura la mateixa.

Gran Hermano en lloc de CNN+. El canal que ocupava CNN+ a partir d'ara serà el de Gran Hermano. Sovint, la racionalitat econòmica substitueix la veritat per la mentida. Estam tots de dol, al meu parer, però s'ha de lluitar des d'on cadascú pugui, segons les seves forces, per salvar la informació útil, o almenys per comunicar-nos els uns amb els altres.

És possible entendre el que passa a Mallorca a través de la lectura dels diaris? Llegesc una notícia: que si allò era urbanitzable i després deixà de ser-ho, que si les indemnitzacions a la constructora, que si el Consell per aquí i l'Ajuntament per allà. En la darrera resolució judicial -segons el diari- es fa referència a les deficiències en un expedient, la qual cosa impedeix l'actuació del Consell. És a dir: bona part de l'Administració -la municipal, l'autonòmica i la judicial- xoquen entre elles per les deficiències en la tramitació dels documents: en lloc d'ajudar a la resolució dels problemes el que fan és crear-ne de nous, de problemes. La lectura dels diaris s'assembla al que s'havia de fer durant el franquisme: llegir entre línies, imaginar el que el diari no diu, per poder omplir de contingut la notícia. L'explicació dels fets no existeix -en això la semblança entre els telenotícies i els diaris escrits és cada vegada més evident-, i per tant el lector, si és d'aquí, ha de filar prim, però si no és d'aquí, no pot entendre res de res. I per trempar amb boira la resta de seccions del diari, es desvia l'atenció amb les habituals fotografies dels esportistes, convertits en herois de la societat: són ells els que escriuen la història, les seves gestes esdevenen la nostra història vertadera. Mentrestant, les administracions viuen de si mateixes, s'han convertit en un instrument de supervivència dels polítics, i la premsa és incapaç d'ajudar a fer entendre els ciutadans la realitat social en què vivim. Les eleccions no serveixen per aclarir res, perquè l'estructura de la política local és una alternança entre els uns i els altres, que lluiten per aconseguir els vots d'UM, que sobreviu a totes les catàstrofes que crea sense que ningú dels altres sia capaç de dir prou. La premsa escrita hauria de ser el far que il·lumina els ciutadans, però sembla una continuació de la burocràcia política.

Camín pels voltants del poble i sent molt a prop la vellesa dels arbres, la mirada sense dolor al llarg del temps no és una mirada vertadera, és llegir de bell nou en els terrossos com si fossin el text on s'escriu la vida, les fulles que perduren i les que han desaparegut, l'atreviment dels ulls que s'han avesat a no tremolar davant de les preguntes. El temps converteix la mirada en una mescla absurda de vellesa, bellesa i perversió que és un indici de les messions perdudes amb el temps, el fervor amb què hem de fer front a la realitat, enemiga dels miracles i del romanticisme.