Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829    
mamoya2 | Morques | dijous, 20 de gener de 2011 | 07:08h

Seria convenient, i fins i tot exigible per llei, que els senyors i senyores que aspirin a partir d'ara a ser senadors, hagin de demostrar els coneixements suficients (n'hi hauria prou amb un nivell C) d'espanyol, gallec, eusquera i català, no tan sols a fi de poder estalviar-nos les altes despeses ocasionades per la traducció simultània -la qual cosa seria un exemple d'eficàcia i d'intel·ligència que, en plena crisi, molts agrairíem de bon de veres- sinó, a més a més, perquè equivaldria a reconèixer el dret d'aquests alts representants a gaudir de la riquesa cultural que representen les llengües de l'Estat.


mamoya2 | Morques | dimarts, 18 de gener de 2011 | 17:41h
Sobre l'embalum del fems mental que ens envolta pertot arreu, El Roto ho ha resumit a la seva manera: un adolescent mira el televisor, i diu: El pienso audiovisual, eso sí que engorda.    

mamoya2 | Dietari | dilluns, 17 de gener de 2011 | 07:11h

Una amiga ens mostra el seu nou habitatge. Canviar-se de casa és un moviment que sovint s'assembla a un canvi de pell, els sentiments associats a la casa anterior es queden en un lloc reservat de la memòria, i començam a viure en efecte en un altra pell, jo també ho he fet més d'un pic i més de dos, la sensació d'haver de romandre a partir d'aleshores en un estat de suspensió: viure és canviar contínuament, no hi ha res que pugui romandre en un estat estacionari, però els canvis ens deixen a la intempèrie, els canvis personals esdevenen la forma de viure en un món que canvia permanentment. Desig tornar a començar, a vegades em dic, i tan sols la serenitat d'ànim ens permet fer front a cada canvi. La por va associada sempre a la valentia, les persones més propenses a investigar a través dels canvis són les que superen la seva por a base de força emocional: conservar és bo, i també aprendre a deixar coses: cases, llibres, paisatges, pensaments i sentiments, i obrir la porta a noves coses, a nous llibres, a nous paisatges, a nous pensaments i a nous sentiments. La memòria no es nodreix tan sols del passat, també del present més immediat, de la intersecció entre allò que hem viscut i allò que hem de viure. Que l'instant present separi dos espais de vida de probabilitat semblant: que el més important no sia el que deixam enrere sinó el que encara tenim davant...


mamoya2 | Morques | diumenge, 16 de gener de 2011 | 10:29h

Segons el Govern Balear, Son Espases és un dels millors hospitals d'Europa. Als mallorquins no ens sorprèn gens, avesats a exageracions de tota casta sobre el país.

A Inca, l'Ajuntament vol un nou Conservatori. Enviaren una carta oficial al Govern Balear, i es queixen de no haver rebut reposta. Com és possible que els polítics d'Inca demanin un Conservatori, tenint-ne un a Ciutat? Com és possible que el Govern no respongui tot d'una amb l'única resposta possible?

Els d'UM -aqueixa organització que alguns encara s'entesten a dir que és un partit polític- treuen pit cada vegada que se'ls parla de corrupció. "No es pot culpabilitzar, s'ha de respectar la innocència dels imputats! Exigim que ens respectin!" I mentrestant surten noves sospites basades en investigacions judicials, no en elucubracions.

En els pobles, la neteja dels carrers es realitza amb màquines que consumeixen energia innecessàriament. No n'hi hauria prou amb el sistema de sempre: agrenar? La Operación Cloaca!

Els partits polítics no es posen d'acord sobre el tramvia. Ara bé: ens podem posar d'acord en algun projecte, a les Illes Balears? La nostra incapacitat per al diàleg augmenta dia a dia.

Els gestors de l'aeroport de Son Sant Joan no han fet cas dels avisos dels tècnics sobre el mal funcionament dels equips de control que s'utilitzen els dies de boira. Com és possible que es posi en perill la seguretat de molta de gent?


Motiu: lectura dels diaris i observacions personals


mamoya2 | Morques | divendres, 14 de gener de 2011 | 07:45h

Al migdia sent les notícies, i no em sorprenc, perquè aquí ja no hi ha ningú que es pugui sorprendre de res, però em deman com és possible que en l'administració de les Illes Balears els doblers hagin pogut volar de la manera en què ho feien en l'anterior legislatura sense que ningú s'assabentàs de res. La majoria dels imputats arribaven a peu als jutjats, però un dels espectacles més simbòlics de l'any passat fou l'arribada de Maria Antònia Munar a la Plaça del Mercat en cotxe oficial: en cotxe oficial! I després, la manera de fer front a la imputació, exigint més o menys la presumpció d'innocència com si en realitat els imputats fossin uns perseguits per la policia, la fiscalia, la guàrdia civil i tots els poders de l'Estat! La regeneració d'UM es profunda!, llegesc que diu el seu cap actual, hem estat sotmesos a una injusta persecució! Els altres partits polítics abaixen el cap perquè amb seguretat deuen veure els dos diputats que sorgiran de les eleccions i que serviran per decidir qui ha de comandar -no governar: comandar- els quatre anys següents. Com ens en sortirem, de tot això? Quin futur tenim?


mamoya2 | Memòria de la terra | dimecres, 12 de gener de 2011 | 07:28h
La brutalitat dels conquistadors espanyols en arribar a Amèrica provocà que fins i tot un grup de dones de Santo Domingo preferissin ofegar els seus fills en un riu abans que els invasors els matassin. En la pel·lícula 'También la lluvia', d'Icíar Bollaín, es recorda aquell fet, però és impossible reproduir-lo en imatges perquè les dones bolivianes contractades com a extres de la pel·lícula no volgueren que les filmassin aficant-se en el riu amb els seus fills, emulant la realitat de cinc-cents anys enrere, encara que els nadons havien de ser substituïts en el darrer moment per munyeques. Ni en una escena de ficció aquelles dones bolivianes volgueren repetir la brutalitat d'un fet real esdevingut durant l'extermini dels indígenes. La realitat i la ficció s'han de sotmetre a les mateixes lleis, l'art ens remet a un simbolisme que ha de tenir un fons moral, per a aquella gent de Bolívia. En canvi, aquí, entre nosaltres, qualsevol activitat artística es basa en la llibertat del creador, que ha de ser capaç de transmetre una experiència humana a partir de la llibertat de pensament i d'acció no tan sols d'ell, sinó també dels seus personatges. La pel·lícula d'Icíar Bollaín tracta de manera frontal sobre un paral·lelisme entre la conquista d'Amèrica -que fou, entre altres coses, un extermini- i determinades actuacions dels poders econòmics actuals, que sense pietat només volen sotmetre la llibertat dels ciutadans als seus interessos.

mamoya2 | Dietari | dimarts, 11 de gener de 2011 | 07:21h
Esper que comenci la pel·lícula des de la primera planta del cinema Rívoli. Assegut en un sofà, mir cap al carrer, com si en el carrer hi hagués els darrers vestigis del dia, o les darreres llums que encara s'han d'explorar per poder sentir que el dia que s'acaba ha tengut un sentit. Es veu la sortida del túnel, les botigues tancades, la reflexió dels colors en el vidre del finestral: una pintura de Hopper. Anar al cinema de nit és encara una experiència que té a veure amb el gest misteriós de fer un viatge imaginari. La sala obscura, acompanyats d'altres persones, mos espera per oferir-nos una història, que podrà ser més o menys essencial, però sempre serà una història d'aquest món, que sí que és essencial, una història que forma part de la Història interminable. Contempl les imatges de 'También la lluvia', que em duen a una interpretació intel·ligent sobre la relació entre Espanya i Amèrica, i que al final ens revela quelcom que suposàvem: la veritat és necessària, no es pot bandejar de qualsevol manera. Sempre agraesc haver vist  una bona pel·lícula, haver contemplat la ciutat on visc des d'una perspectiva nocturna i alhora un altre lloc a través d'algú que m'ofereix una mirada profunda sobre les persones humanes. L'experiència estètica és sempre una experiència de coneixement. 

(Motiu: la darrera pel·lícula d'Icíar Bollaín)

mamoya2 | Morques | dilluns, 10 de gener de 2011 | 09:27h

Segons Paul Krugman, l'augment del preu de les matèries primeres és una conseqüència de la demanda dels països emergents. Però el món és finit, la qual cosa va en contra de les estratègies de producció de la majoria dels aparells que utilitzam dia a dia, basades en l'obsolescència programada: per exemple, en moltes d'impressores el període efectiu depèn d'un xip que fa de comptador, de manera que després d'un nombre determinat de fulls impresos la màquina deixa de funcionar; les bombetes tenen un temps de vida mitjà molt inferior a les possibilitats de la tecnologia. I podríem seguir amb l'enumeració: la vida mitjana de molts d'aparells grossos i petits s'escurça perquè augmenti per força el consum. Quins canvis s'han de produir per poder avançar amb intel·ligència? Com es pot fer una política respectuosa amb el medi ambient que sia capaç de crear feina per a la majoria, o almenys per a tots aquells que vulguin treballar? Si l'únic criteri de l'activitat econòmica és l'augment del PIB, perdrem l'oportunitat de projectar-nos cap a un futur possible. Però com s'ha de fer?


mamoya2 | Dietari | diumenge, 9 de gener de 2011 | 12:26h

Anit les imatges d’El Sur em reconciliaren amb la televisió pública. Quants de pics l’he vista, la pel·lícula de Víctor Erice, des de 1983, deixant-me endur per la llum que entra per la finestra i ens descobreix l’adolescència d’Estrella, que cerca incansablement la identitat emocional de son pare. En una obra d’art ben feta hi ha sempre una llum que ens mostra allò que desconeixem i que de sobte apareix en una sobtada revelació: el sentit de la vida és sempre en el camí d’una recerca. Cada escena és una emoció que surt de més enllà de mi mateix; en el cinema vertader hi ha sempre aquest fil conductor que mos acosta una realitat desconeguda, i que acabam fent nostra per mor d’una afinitat sentimental. És molt trist quan n’Estrella se’n va, en lloc de quedar-se una estona més amb son pare, asseguts en la cafeteria on es celebren unes noces, mentre sona el pasdoble que un dia ballaren junts. Ah, les converses entre els fills i els pares, la sensació que l’experiència no es pot transmetre, aquest fulgor de la soledat que ens surt a camí i que no podem apagar de cap de les maneres. Fa anys i anys que esper, desolat, una altra pel·lícula de Víctor Erice.


mamoya2 | Dietari | dissabte, 8 de gener de 2011 | 09:54h

L'ànima està composta del món extern, 'The soul, he said, is composed / Of the external world', són dos versos de Wallace Stevens que encapçalen un capítol de la novel·la 'El amor verdadero', de Guelbenzu. Record la idea d'un científic, D Cooley, que em va fer pensar molt durant la meva etapa universitària: 'L'ànima és en el cervell'. Les dues observacions són per ventura la mateixa.


mamoya2 | Dietari | dijous, 6 de gener de 2011 | 08:45h

Abans de sortir de casa agaf el llibre El amor verdadero, de J.M. Guelbenzu, que llegesc aquests dies, i que em transporta a la meva vida com si la literatura ens descobrís un món però alhora ens hi dugués des de l’experiència de l’autor i des de la nostra. El amor verdadero?, em diu n’A, l’amor vertader no existeix, i no t’ho dic per afalagar-te, n’hi ha més d’un, i tu i jo ho sabem. En Ordet, de Dreyer, fa dos dies, un personatge diu que l’amor creix amb el temps. És la recerca de l’amor vertader allò que ens fa créixer, o allò que ens limita la mirada en altres direccions? No sabem si la vida, presa en una direcció, és més o menys...Als cinquanta i escaig qualsevol recorregut cap endavant implica no deixar de mirar cap enrere: l’amor vertader, la vida vertadera, l’any que se’n va i l’any que comença: avançam i reculam, la sensació de ser en el centre de la nostra vida és un recurs de maduresa. L’amor vertader és una mescla no programada de lleialtat i d’ajuda, de gests desconeguts que descobrim de sobte en la persona estimada, quan acariciar és un viatge per un país somniat, quan qualsevol ciutat lletja serveix com a escenari....


mamoya2 | Dietari | dimecres, 5 de gener de 2011 | 14:59h

Cada persona que camina per Ciutat és conscient d’un començament que no pot durar molt més. Aviat tornarem a la rutina de l’any 2011, i la manera de caminar en serà una demostració. Ja no penj cap calendari a la paret de la cuina, els dies ja no poden tenir aquella consistència de les dates importants. Amb qui he parlat amb profit sobre el significat d’aquests dies? La veritat sobre les convencions socials és una substància indefinible, perquè no hi ha veritat, sinó successives formes de consum, totes elles disposades com en gran supermercat global.


mamoya2 | Dietari | dimarts, 4 de gener de 2011 | 07:50h
Veig Ordet, de Dreyer. La força de cada seqüència, que sembla que es tanqui en si mateixa i a la vegada s'obri a la següent; els personatges, que no fan malbé cap paraula: ha història gairebé és secundària, perquè el que mos manté en tensió és el magnetisme de les imatges: el paisatge exterior, que és com el lloc de l'ànima...No hi ha miracles, diu el metge, perquè Déu ha fet les lleis de la naturalesa, i no vol alterar-les: Dreyer sembla provenir d'aquesta identificació entre allò que ha de ser el cinema i el seu treball, com si hagués de respondre a una llei de pes: les imatges com a dipositàries de la història, i els actors, que viuen en cada detall  dels seus personatges, com a transmissors fidels...La resurrecció d'Inger no és un miracle: no és una resurrecció sinó una necessitat lògica del procés de la història.   
(Ordet, de C.T. Dreyer) 
 

mamoya2 | Ciutat | dilluns, 3 de gener de 2011 | 08:56h

La llibreria Àgora és un dels locals més agradables de Ciutat. Avui vespre ens hi hem acostat per celebrar el Cap d'Any, però sobretot per assaborir l'entranyable sensació de trobar-nos amb na Ramona, que és la llibretera de qui sempre aprenem que la lectura és una activitat que es nodreix de la conversa i de l'enteniment d'altres lectors, i que sempre sap donar les indicacions precises segons els nostres gusts, i alhora contribueix  a augmentar el ventall de les nostres preferències. Àgora és una llibreria que sembla feta a posta per a sentir-s'hi a pler, on els llibres respiren d'una manera especial, com si ens xiuxiuejassin la seva història per avançat. Parl amb en Xavi, i aleshores m'adon que la conversa es va fent més sucosa, perquè en l'ambient propici sembla que les paraules preguin un altre vol. De fet, les paraules parlades acompanyades de les paraules escrites són l'ingredient imprescindible de la civilització. En sortir, caminam per Ciutat, que és una ciutat que guanya molt entre la fosca, perquè més enllà de les Avingudes el desordre urbanístic queda una mica aigualit entre les ombres i la imaginació.

(3 de gener)


mamoya2 | Dietari | diumenge, 2 de gener de 2011 | 08:06h
Un any nou comença un dia qualsevol, no hi ha res especial que ens pugui fer entendre que hi ha algun detall peculiar, però sempre arribam a un lloc interior, a una imatge que és una fotografia pàl·lida del passat que ens fa tremolar: un any nou és una llum carregada d'ombres. M'aixec prest, mir cap a l'exterior, agaf un llibre, cada frase em convida a recordar, tot i que no ho vulgui. Cada record és un pur atzar d'imatges que em surten a camí sense que jo hagi fet res per convocar-les: de sobte vaig en bus per Madrid de retorn a casa, un dia de fa vint-i-cinc anys. El bus és el número 147, la casa és la de Xinzo de Límia. Una altra frase em duu a la mili: una conversa amb en Luis, el meu amic aragonès que estudiava medecina, i que escrivia novel·les meravelloses carregades d'inexperiència i d'imaginació: en acabar de sopar passàvem per les taules i agafàvem les salsixes que els altres no s'havien menjat. És com si l'any nou em fes recular per reconèixer qui som a través de records concrets...Na S, que m'esperava a Xinzo de Límia, ja no hi és; en Luis, qui sap: l'he perdut definitivament...Tanmateix, he guanyat altres persones i coses i gests i esdeveniments: les instantànies de felicitat del present també convocaran records d'aquí a uns anys, i tot serà disposat per entendre noves imatges que sorgiran de la lectura de llibres nous, de noves experiències. Un any nou no és res, és un dia que comença amb un altre nom, però ens surt a camí amb formes esvaïdes que convoquen records, que interpretam de manera aleatòria...

(2 de gener de 2011)

mamoya2 | Morques | dimecres, 29 de desembre de 2010 | 09:04h

Gran Hermano en lloc de CNN+. El canal que ocupava CNN+ a partir d'ara serà el de Gran Hermano. Sovint, la racionalitat econòmica substitueix la veritat per la mentida. Estam tots de dol, al meu parer, però s'ha de lluitar des d'on cadascú pugui, segons les seves forces, per salvar la informació útil, o almenys per comunicar-nos els uns amb els altres.


mamoya2 | Morques | dimarts, 28 de desembre de 2010 | 07:58h

És possible entendre el que passa a Mallorca a través de la lectura dels diaris? Llegesc una notícia: que si allò era urbanitzable i després deixà de ser-ho, que si les indemnitzacions a la constructora, que si el Consell per aquí i l'Ajuntament per allà. En la darrera resolució judicial -segons el diari- es fa referència a les deficiències en un expedient, la qual cosa impedeix l'actuació del Consell. És a dir: bona part de l'Administració -la municipal, l'autonòmica i la judicial- xoquen entre elles per les deficiències en la tramitació dels documents: en lloc d'ajudar a la resolució dels problemes el que fan és crear-ne de nous, de problemes. La lectura dels diaris s'assembla al que s'havia de fer durant el franquisme: llegir entre línies, imaginar el que el diari no diu, per poder omplir de contingut la notícia. L'explicació dels fets no existeix -en això la semblança entre els telenotícies i els diaris escrits és cada vegada més evident-, i per tant el lector, si és d'aquí, ha de filar prim, però si no és d'aquí, no pot entendre res de res. I per trempar amb boira la resta de seccions del diari, es desvia l'atenció amb les habituals fotografies dels esportistes, convertits en herois de la societat: són ells els que escriuen la història, les seves gestes esdevenen la nostra història vertadera. Mentrestant, les administracions viuen de si mateixes, s'han convertit en un instrument de supervivència dels polítics, i la premsa és incapaç d'ajudar a fer entendre els ciutadans la realitat social en què vivim. Les eleccions no serveixen per aclarir res, perquè l'estructura de la política local és una alternança entre els uns i els altres, que lluiten per aconseguir els vots d'UM, que sobreviu a totes les catàstrofes que crea sense que ningú dels altres sia capaç de dir prou. La premsa escrita hauria de ser el far que il·lumina els ciutadans, però sembla una continuació de la burocràcia política.


mamoya2 | Dietari | dilluns, 27 de desembre de 2010 | 12:44h

 

Algú em diu: recordar és ben igual que viure,

i jo li he contestat que les neurones viuen de records,

però nosaltres no.

Per exemple, totes les coses que veig en caminar

per llocs que conec de fa molts anys

no són el mateix,

ni s’assemblen a la misteriosa forma que tenien.

Si les toc no em diuen res,

tan sols un renouet de temps,

com si jo volgués cercar allò que ja no hi és,

però ja sé que no hi és.

A posta els matins la teva pell és el paisatge més real,

un lloc on les mans sí troben

el mereixement de viure

i totes les formes que el temps no pot rompre

per molt que ho intenti.

Però el temps no és res,

algú em diu,

però jo sé que no és veritat,

que el temps existeix en les neurones

en forma de records,

però els records no són la vida,

perquè la vida és en la teva pell,

un lloc on les mans sí troben

el mereixement de viure.

I és que algun dia tots sabem

que recordar no és ben igual que viure,

perquè les neurones viuen de records,

però nosaltres no.

 


mamoya2 | Dietari | diumenge, 26 de desembre de 2010 | 18:54h

Tornam d’El Molinar, la carretera a vorera de mar i més enllà na Burgesa, la vista més deliciosa de Ciutat, n’Anna no es volia moure aquest matí i jo que l’he empesa, després m’empenedesc de no haver-la deixada dormir, anam a prendre cafè a un bar que té nom de matemàtic, Fibonacci, i veim un gran vaixell, com un edifici de pisos, la mar és plana i dolça, i de sobte record ahir vespre, a S’Aranjassa, la gran tela pintada per na Tin, una tela immensa plena de flors, unes flors tan extraordinàries com la mirada d’una dona que vol expressar la relació entre les dones intel·ligents i les flors enigmàtiques,‘les dones trobaren una manera d’expressar-se a través de les flors’, mos diu des de la seva maduresa implacable, una dona que agafa les flors i les observa com si fos una biòloga que vol expressar poèticament una mirada, mir la mar i parlam, n’Anna i jo, parlam i jo record les flors de na Tin, la seva gran tela plena de flors terribles, flors enigmàtiques, flors que traspuen una visió també inestable i profunda, com les relacions en una família transversal, en què tots ens hem d’estimar des de la llibertat estricta de cadascú, el valor de reconèixer que som el que som amb els defectes i les vacil·lacions i les reflexions i el valor i el dolor de les relacions humanes, n’Anna i jo caminam a vorera de mar, i se’m mesclen en les neurones més passionals les flors de na Tin, que furga en la mirada de les dones que cerquen més enllà de si mateixes, més enllà de la badia, que avui és tan bella, com si fos un paisatge viscut des de la llibertat d’un dia especial...


mamoya2 | Dietari | diumenge, 26 de desembre de 2010 | 08:14h

Camín pels voltants del poble i sent molt a prop la vellesa dels arbres, la mirada sense dolor al llarg del temps no és una mirada vertadera, és llegir de bell nou en els terrossos com si fossin el text on s'escriu la vida, les fulles que perduren i les que han desaparegut, l'atreviment dels ulls que s'han avesat a no tremolar davant de les preguntes. El temps converteix la mirada en una mescla absurda de vellesa, bellesa i perversió que és un indici de les messions perdudes amb el temps, el fervor amb què hem de fer front a la realitat, enemiga dels miracles i del romanticisme.


RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats