Som a l'aeroport, com tants de pics. Avui hi ha poca gent a la sala d'espera. Una al·lota passeja amb el seu ca; devora meu, un senyor parla amb el seu fill petit; algunes persones caminen d'un extrem a l'altre, i de tant en tant miren la pantalla.

La vida és, si ens hi fixam bé, una seqüència d'esperes. Sempre esperam que arribi algú, i quan som nosaltres els que arribam a algun lloc, desitjam que hi hagi algú que ens esperi. Fa poc vaig anar a Euskadi, com cada any; m'esperava en Josema a l'estació; i a Durango ens esperaven els pares d'en Josema. Quan coneixem un lloc, sembla que també ens esperi el paisatge, i pens que això no és tan sols una imatge poètica.

I en tornar a casa, una de les sensacions més tristes que es poden sentir és aquesta: que la persona que ens solia esperar ja no ens esperi. La vida humana -i en general, la vida dels animals- és lineal, i això fa que sia una mica trista, perquè no admet el retorn. En canvi, en la naturalesa vegetal coexisteixen la vida lineal i la cíclica: els ametllers floreixen cada any, tot i que els de Mallorca ho fan cada vegada amb més dificultat.

I és ben clar que hi ha una relació estreta entre l'espera i el temps. Sempre desitjam que l'espera s'acabi aviat -possiblement per a començar-ne una altra-. Per cert, en els aeroports no hi ha els magnífics rellotges que hi solia haver en les grans estacions ferroviàries, ni tan sols els modests rellotges de les andanes de les petites estacions, com la de Sóller.

Vaig a ca un amic, pels afores de Ciutat. Parlam una estona, recolzats a la barana del balcó; parlam de nosaltres mateixos, i una mica dels amics; parlam sense la força dialèctica que hi solen posar els joves, en les converses; parlam com si les paraules significassin ja, elles mateixes, un motiu prou convincent per a viure.

Què és el que intentam comunicar quan parlam? Una imatge falsa de cadascun de nosaltres? Una imatge vertadera? En som conscients, d’aqueix intent? És voluntari el que feim? La sinceritat és un valor? Som capaços de comunicar la veritat, o és completament impossible?

La maduresa és el moment definitiu, quan ja no valen les màscares: vulguem o no, ens posam davant del mirall i veim el que hi ha sense poder fugir; la maduresa física és la vertadera realitat de les persones humanes; no hi ha res a fer: som això i res més. En podem ser més o menys conscients, però no hi ha res més enllà del que som: el motllo s’ha omplert.

El motllo s’ha omplert, però això no vol dir que no hi hagi sortida. Ben al contrari: és precisament ara quan podem començar a entendre, i a gaudir una mica de tot; és ara quan, amb el motllo ple, hem d’intentar respondre les preguntes, tot i sabent que no hi hagi respostes; és ara, quan el món ens ofereix les millors vistes, que no són les més belles; és ara quan, precisament, la realitat ens mostra ben a les clares els caires un per un; és ara quan començam a parlar amb la mirada.

La música de Polissonia que sentírem a Babel dissabte passat sembla un seguit de percepcions de la realitat que no tenen cap relació amb allò que estam avesats a sentir avui en dia.

Les flautes de bec omplen amb el seu so l’atmosfera que ens envolta, i els músics sembla que les agafin com si interpretar una peça musical fos una manera de viure, no una manera d’exercir una professió.

L’emoció no prové de cap connexió amb la imaginació, o amb les formes més o menys conegudes amb què puguem relacionar el que coneixem amb el que estam sentint. L’emoció prové de l’extraordinària tranquil·litat que transmeten els músics, com si la música tengués com a objectiu que el nostre esperit descansi.

Amb una copa de vi a la mà, dissabte a entrada de fosca la vida passava sense sotracs, sense intenció de reflexionar sobre res en concret, sense por, sense passions. A vegades és bo, pens, viure una mica en suspensió, sense ofegar-nos absurdament per qualsevol motiu.

(Motiu: concert de Polissonia, Babel, Ciutat)

El meu amic Jesús Lores em deia que preferia el teatre perquè podies escometre els actors, que eren devora teu com un esquitx de vida que et comunicava una mescla ambigua de realitat i ficció, però sempre més del costat de la realitat -en el cinema, en canvi, podies caure en el parany dels somnis.

En el Teatre del Mar, Sergi López escenifica la vida alliberada de les convencions del temps: tot s'esdevé com si un personatge sense edat ens donàs les condicions de la seva existència, a partir d'un absurd que no ho és tant, perquè hi podem identificar dades de la realitat.

N'Anna em diu: veim efectivament els 73 personatges! La sensació de veure l'escenari ple de gent és un mèrit de l'Actor, que en el monòleg que acaba en la mort d'un dels imaginaris 'homes iguals' ens demostra que la vida és una mescla de molts d'ingredients aparentment contradictoris.

Les escenes que molts d'espectadors aplaudien com a més còmiques són les que a mi em provocaven més tristesa. Tots som iguals però tots volem ser diferents, malgrat que les proves d'aquesta diferència no sien gens convincents. Per què si deixam el telèfon mòbil a casa és com si haguéssim deixat una part important de nosaltres mateixos? No és aquesta manera d'entendre la humanitat com un avançament de la inutilitat de viure? La vida és absurda si tots som iguals.

Sergi López en algun moment deixa de ser l'actor per convertir-se en Sergi López: la ficció a l'escenari convertida en la realitat: una escena aparentment d'humor que de sobte ens obr una porta a través de la qual veim allò que és evident: en la vida hi ha humor i tristesa -al meu parer a la vida també hi ha alegria.

En sortir del teatre caminam a vorera de mar. Les ones són quasi irreals, l'escuma brilla entre l'obscuritat, i per un instant imagín Sergi López interpretant l'obra d'avui en un escenari sotmès a aqueixa sonsònia rítmica. No és això la vida contemporània: un coneixement que mos fuig de les mans...? I ara record les ulleres de l'actor, que són un símbol de totes les màscares.

Motiu: Sergi López, 'Non Solum', Teatre del Mar

Els noms dels pobles i dels rius em surten a camí com si els hagués retrobat després de molt de temps. Un paisatge ha d’anar associat a la vida viscuda per a poder sentir-lo. En haver travessat Somosierra l’autocar avança com si l’horitzó no es pogués tocar mai, talment una mar en la terra, però els noms esdevenen senyals d’arribada: Carabias, Milagros, el riu Riaza, i a la fi Aranda. Pujam a un altre autocar, passam per Berlangas, per vinyes que han substituït els bladars de fa vint, trenta anys, però el camp té la mateixa simbologia en la memòria: una mescla d’imatges dels llibres que estudiàvem en el batxillerat –no fotografies, no: tan sols dibuixos- i de records de la vida viscuda, que va lligada a emocions de persones que ja no hi són. ¿Es pot viatjar a través del temps, es pot reprendre la vida a partir d’un punt concret del passat de cadascú? Per Castrillo de Roa veig les primeres fileres de trèmols, que ara, a l’hivern, són arbres despullats, del color de la cendra. Projecten una puresa desdibuixada, com si no poguéssim creure, en veure’ls, que brostaran en algun moment de la primavera, que tornaran a ser verds, i que les seves fulles crearan aqueixa música tan deliciosa que tan sols es pot sentir des d’un silenci absolut. I ja damunt del pujol veig Roa de Duero, i el pont sobre el riu, que és la vella arquitectura que sempre ens ofereix la calidesa de les pedres, tan fraternal si són pedres conegudes. M’atur en el centre de la plaça, m'hi qued una estona, dret com un fus, i de sobte m'adon que no és possible tornar a un lloc sense aquells que compartiren la mirada amb nosaltres.

Bufa aire del nord, una tramuntana fluixa però viva, que glopej com si fos un esperó de l'ànima. Pas per devora els ametllers florits no per casualitat: he sortit a veure'ls, a passejar-me entre les seves soques cremades de temps i de coratge. N'hi ha que tenen les flors blanques; n'hi ha alguns que les tenen rosades; n'hi ha d'altres que no en tenen. El paral·lelisme amb les persones és quasi evident: un ametllerar florit vist de prop és una metàfora de la realitat. Durant molts anys no en vaig ser conscient d'aquesta bellesa efímera. Ara, en canvi, quan els dies són alhora més dolços i més agres, m'atur davant d'un ametller florit, i el mir com si tengués davant una correspondència entre la vida i la imaginació. Però a dues passes en veig un altre de soca buida, i pens en un cos ferit, i en la sensació de fatalitat que hi ha sempre en les experiències humanes quan xoquen amb el temps. Sort que l'aire pentina la nostàlgia, i li fa treure aqueixa olor tèbia que sent en caminar.
(Ses Clotes, 3 de febrer)   

Som el darrer d'una cua de vuit o nou persones, tots esperam que s'obri la biblioteca, entram a llegir el diari, a cercar un llibre, a investigar sobre aquest desig de sebre, quina ventura ens espera en llegir les notícies, o el llibre que agafam a l'atzar de qualsevol prestatge. Jo n'he agafat un del Blai Bonet, i tot just obrir-lo llegesc: L'odi és l'amor del mal.

M'assec d'espatlles a una finestra, m'entra la llum de defora, tota la llum que necessit,  i em sent com si hagués trobat un espai que és la civilització sencera posada al meu abast. A vegades cercam desesperadament i no sabem que molt a prop de ca nostra tenim un espai íntim que ens pot fer sentir com a ciutadans d'un món no tan estrany com podríem deduir de les notícies.

La meva taula s'ompl tot d'una d'al·lotes joves. Arriben amb llibres i plaguetes i comencen a estudiar. Tenc l'edat dels seus pares, però miraculosament em sent com ells, tot i que ja sé que és una pura il·lusió de l'esperit. per retornar a la realitat record una dita de Jorge Guillén: Las hijas de las madres que amé tanto me besan ya como se besa a un santo. I em pos a riure mentalment però no em penedesc de ser entre elles.

Surt al carrer amb la il·lusió de fruir de l'aire tan net d'aquests dies, en que el fred atorga a l'atmosfera una qualitat de transparència que alegra qualsevol. És una de les poques realitats que valen la pena, perquè la resta és ben trista: els joves no tenen feina, el país no se'n surt, de la crisi, però encara n'hi ha que no s'adonen que aqueixa crisi no tan sols és econòmica, sinó de valors, de pensament, de consciència.
 

"Per què s'arriba a tenir vertadera confiança en el judici d'una persona? Perquè ha obert al seu esperit a la crítica de les seves opinions i de la seva conducta; perquè el seu costum ha consistit a sentir tot allò que s'ha pogut dir en contra d'ell, aprofitant tot el que era just, i explicant-se a si mateix, i quan sorgia l'avinentesa també als altres, la falsedat d'allò que era fals; perquè s'ha adonat que l'única manera que té l'home d'acostar-se al total coneixement d'un objecte és escoltant el que pugui ser dit d'ell per persones de totes les opinions..."
Fragment de 'Sobre la llibertat', de John Stuart Mill