mamoya2 |
Ciutat |
dilluns, 21 de març de 2011 | 09:00h
Em qued una estona tot sol en un lloc que sembla un buit. Un buit enmig de la ciutat. Les coses no tenen més presència que la que jo els don. Ara a casa tan sols record que és com si hagués romàs en un lloc sense definició.
A vegades això és el significat de pensar: no tan sols elaborar teories personals sobre una qüestió determinada, sinó fer mentalment un resum precís del significat d’unes hores viscudes, el contingut de les quals es fon lentament en un espai interior que té a veure més amb les vísceres que amb la memòria.
mamoya2 |
Dietari |
diumenge, 20 de març de 2011 | 09:08h
Surt a mirar la mar i no tan sols veig la mar sinó moltes altres coses: moixos, pescadors, barques, roques, aigua entre els clots que fan les roques, un cel blanc devora el sol.
La lluna plena d'aquests dies, a punt de començar la primavera, ha enviat la Setmana Santa lluny, cap a la segona quinzena d'abril. Ahir vespre sortírem a la terrassa a mirar-la, però ja no era tan grossa.
Vaig na Carol que ha sortit a caminar amb el seu ca. En el barri hi ha sempre els mateixos a la mateixa hora. El bus se'n va buit cap al centre de Ciutat.
Algú pot pensar que hi ha una estranya bellesa en el silenci d'un matí de diumenge. Però no hi ha res més fals que aquest silenci, ja que en el seu si hi coven tragèdies d'altres llocs, i ressonàncies de nits obscures.
No hi ha ningú que pugui viure tot sol sense tenir en compte el món exterior a la seva consciència. La consciència és consciència d'allò que no som nosaltres. Pens en l'estranya serenitat dels japonesos, en les pel·lícules d'Ozu, en els nous absurds bombardejos.
Pens també en Josefina Aldecoa, de qui J.M Guelbenzu ha escrit que va viure una vida plena de llum, elegància i bellesa.
mamoya2 |
Ciutat |
dissabte, 19 de març de 2011 | 19:00h
Passeig melancòlicament pel petit parc de jocs infantils on anava amb les meves filles quan eren petites; un poc més enllà, el canòdrom abandonat; i encara més enllà, el velòdrom també abandonat. Si seguesc caminant pel carrer de Jesús, arrib al cementeri i més enllà al Polígon de Can Valero. No pots sortir de Ciutat amb la sensació que la ciutat s'acaba i comença el camp.
El camp, la ruralia: existeixen encara?
Una dels grans problemes de Ciutat és que no hi ha forma de sortir-ne caminant. Hem fet una ciutat tancada, sense una obertura a l'exterior. Com és possible que no hàgim pensat en aqueixa sortida? A Ca'n Valero hi conviuen tanques amb ametllers, fems i ferralla, uns sensació de desvaliment que té a veure amb les formes de l'abandó. Te n'has d'anar molt lluny si vols tenir la sensació que has sortit de la ciutat.
El mar, que sembla la frontera natural, s'ha convertit en un camí de sortida, tot i que sia imaginari. T'asseus en una roca i mires una estona. Ahir teníem un horabaixa meravellós de lluna plena. L'horitzó era una bandera de colors, i era un plaer mirar i deixar-se endur per la llibertat de la imaginació. Ja que la realitat no ens dóna camins naturals per sortit de Ciutat, hem de mirar la mar...
mamoya2 |
Morques |
dilluns, 14 de març de 2011 | 07:33h
Fukushima, Miyagi, Tokai, Oganawa: llegesc noms de centrals nuclears i de pobles arrasats pel tsunami, i les imatges que em vénen a la memòria són les de Gustavo Doré, les que il·lustraven el Gènesi que hi havia a ca nostra quan jo era petit.
Tot el que podem preveure té un límit. Coneixem els fets, les causes dels fets, però no podem evitar les conseqüències dels terratrèmols, dels tsunamis. La tecnologia té un límit; les nostres prediccions són limitades; els nostres coneixements són d'un ordre limitat.
'La tecnologia que ens fa la vida més agradable', 'El progrés com a finalitat exclusiva', 'L'economia productiva com a camí d'eficàcia', 'Les raons dels mecanismes de progrés', s'han de posar en dubte no tan sols en el Japó sinó també aquí, per ventura.
mamoya2 |
Morques |
diumenge, 13 de març de 2011 | 14:25h
La mar d'aquí sembla avui un parèntesi, si pensam en el Japó. Però veim un horitzó net com una vida possible, i no podem entendre que la naturalesa sia tan injusta -i aleshores pens en Wittgenstein, que parlava de fets, i tan sols de fets. Vivim en un món sotmès a la mecànica celeste, però també a les deformacions de la superfície terrestre, que és alhora amiga i enemiga. Les ones terribles commouen la terra, tot esdevé un moviment incontrolat sense escletxes de felicitat. Cap destrucció pot ser entesa des d'una perspectiva racional, per ventura no hi ha res que ho sigui, jo camín com si tot fos possible, com si pogués conviure la felicitat i la destrucció: però no és possible. Compr carxofes, pèsols, pastanagues, colflori, i vaig a ca meva a cuinar amb l'enteniment ple de gests i d'imatges de llocs on jo no hi he estat mai, però que voldria conèixer. Mir la mar que m'acompanya, i en la qual hi pos molts de pics la mirada comprensiva i amable. Una altra mar ha arrasat paisatges que semblen allunyats però que en el món actual són ben a prop de nosaltres. La sensació és tan difícil de pair com si ens creuàssim de sobte amb la Injustícia. Però tot és absurd, no hi ha destí, ni interferències de déus.
Quan pas per davant Cas Macians he de recordar per força aquell sabater que em contava petites històries, i que sempre em rebia amb un somriure –una mica amarg, com si estigués en un punt zero de la vida-. Surten de la memòria, com si m’esperassin, aquelles eines: l’alena, el martell, el punxó, les estenalles d’arrabassar, i la guàtlera dins d’una gàbia, que a mi em semblava un ocell meravellós. És estrany aquest crit del passat que sovint arreplegam en els llocs que es relacionen amb la nostra infantesa. Tot s’esdevé des d’una llum que il·lumina zones obscures, que de sobte recobren la vitalitat perduda. En el cap de cantó, un home em saluda, se’n va cap amunt i s’esvaeix cap a Son Caulelles. A Sa Cabaneta tothom desapareix aviat, com si cercassin el cau de ca seva per refugiar-se. Jo seguesc cap a Ses Clotes, en el meu viatge de cada setmana, com si viatjàs per la meva ànima per un espai que em mostra l’evolució de la terra: els ametllers ara ja són verds, i descansen sobre una estora d’herba impressionista. El Puigblanc és una fortalesa, ja no hi puc pujar com quan era nin, per mirar el poble assegut en una roca. Un ametller exsecallat sembla una escultura que mira Son Cós. En arribar a Pòrtol la gent comença a fer-se visible. M’atur a Bon Jorn a parlar amb en Miquel, i prenem cafè junts mentre parlam pel plaer de fer-ho. Falten dues o tres setmanes per sentir el primer rossinyol.
Quan jo era estudiant, vaig rebre una carta d'un amic de mon pare que em demanava si jo sabia res de Clara Campoamor, parlamentària de la Segona República. Jo no en sabia res, de Clara Campoamor, tot i que el nom em deia alguna cosa, per mor del poeta Ramón de Campoamor, algun poema del qual havia llegit de nin en el Parvulito de la 'Enciclopedia Álvarez'.
Clara Campoamor, que vivia a Suïssa, havia mort feia poc temps. Jo aleshores tenia devers vint anys i vivia a Madrid, i era un fidel lector a la Biblioteca Nacional. Vaig cercar informació, però no vaig trobar gairebé res, per ventura per manca d'interès o per incapacitat, o pels dos motius alhora. I en les llibreries no hi havia cap llibre sobre ella, d'això sí que n'estic segur. Després em vaig interessar una mica per la vida de la parlamentària, espigolant per aquí i per allà, i en vaig arribar a tenir alguna idea, poca cosa, però el més bàsic per entendre la importància de la vida d'aquella dona extraordinària.
Ahir vespre vaig veure amb satisfacció un documental sobre la seva activitat política. M'ha sabut molt de greu que el vell amic de mon pare no hagi pogut veure aquest bon programa de televisió, en el qual es plantejava com s'han de defensar les idees de les persones humanes en una societat plena d'injustícies i de drets asimètrics.
A vegades pens en la brutal frontera que suposà el cop d'Estat del 36 i la guerra. Durant la Segona República varen conviure un gran nombre de persones de gran preparació i intel·ligència, que s'esforçaven a promoure lleis per canviar el país. No fou possible, però Clara Campoamor i Victoria Kent foren les dues primeres parlamentàries que començaren a obrir camí des d'una independència de pensament que avui en dia no es fàcil de trobar entre els nostres representants, sotmesos a la tirania de l'obediència, que és una manera segura d'anular l'enteniment.
Foto: Ses Clotes, avui, flors que anuncien la primavera, per a Clara Campoamor
mamoya2 |
Kamí |
dimarts, 8 de març de 2011 | 10:47h
Et commou la matinada, el moment en què comença un dia i la claror entra per la finestra com si demanàs permís, anar a l’aeroport com tantes de vegades a acomiadar-me d’ella, dir-li adéu amb la mà com si entengués cada moviment però sense acabar d’arrodonir la comprensió d’una manera total, tornar per l’autovia i reconèixer els edificis i els arbres solitaris de Ciutat, una llum que ja és la llum de primavera, més brillant, més real que la llum de l’hivern, que sol ser més flonja però més comprensiva del perfil de les persones, et commou la percepció del món, aquesta aventura que és la vida, que sembla que sia un gran territori que hem de travessar amb una certa llibertat, una llibertat nascuda del món exterior i de les nostres condicions personals, em commou la vibració de les coses, el que diu el meu amic Manolo sobre la consciència i sobre qualsevol aspecte de la vida, la perfecció d’una fórmula matemàtica, el creixement dels arbres, el creixement dels fills, els arbres despullats que ara es vestiran de verd, em commou la sensació de sentir-me viu, em commouen els joves que lluiten per aprendre.
El món és un espai que es redueix a la mirada de cadascú: una investigació permanent. Al vespre, tornam per l’autovia, i na I em diu: mira, esteim tots sols, no hi ha ni un sol cotxe, ni darrera ni davant, fa por. Els edificis semblen buits, tot sembla buit, pareix un somni. Fan obres a l’autovia, i han reduït els carrils, i avançam entre l’obscuritat com si travessàssim un desert. Record vagament la poesia de Mario Luzi en què parla de les ombres: sobre les ombres de les coses construïm la seva identitat. Il·luminades per la claror del migdia no hi ha res evident. Necessitam l’ombra per definir els caires que mos donen coneixements i dubtes –alhora.
mamoya2 |
Viatges |
diumenge, 6 de març de 2011 | 08:26h
En un dia qualsevol pensar tan sols d'acord amb el que fas: és tranquil·litzador, deixar que l'enteniment es mogui segons el que veim, tan sols segons les coses que se'ns posen davant. Un dels millors moments del dia pot ser aquest: anar a la verduleria. Els pebre vermells, les carxofes, les mongetes tendres, tenien ahir un punt d'alegria que s'acosta molt a la puresa: un color som si fos un pensament, pensar en un color que és alhora la imatge d'una cosa. Pot ser commovedor si et deixes endur pel pensament situat davant del món com si el món fos un paisatge desconegut. Sense cap trava. Cercar la manera de definir allò que tens davant. Fins i tot a l'aeroport, divendres a la nit, davant de la porta E, sent que algú diu: l'aeroport és silenciosament net. Hi vaig sovint, i el pots travessar com si canviassis de país, o de llenguatge. I de sobte sents aquest senzill pensament: silenciosament net. Ja ho emplenarem després amb la substància necessària més endavant...Mumare em deia ahir, en el seu habitual to humorístic, en sortir de la visita al metge: això pot dur molta d'arenga.
mamoya2 |
Morques |
dissabte, 5 de març de 2011 | 08:24h
Vaig de Ciutat a Sa Cabaneta per l’autovia, amb molts de cotxes que pugen a les urbanitzacions dels afores. Record la publicitat per a la venda de pisos de fa uns anys: Entre en la naturaleza, podíeu llegir en gran cartells pertot arreu. Quina forma més curiosa de donar la volta a la realitat. La veritat és una altra: la naturalesa desapareguda, com tothom pot comprovar, ara ja plena de cases que semblen situades enmig d’un espai que ha perdut els trets que li donaven el seu caràcter. En lloc d’haver urbanitzat Ciutat segons les necessitats dels ciutadans, s’ha fet tot el contrari: s’han urbanitzat els pobles dels voltants de Ciutat. No s’ha tengut en compte res més que els interessos d’un sector. Quan hem tengut institucions per fer les coses bé, ha esdevengut tot el contrari: anys i anys de corrupció ens han donat aquest resultat que ara veim -i patim.
I després entr a Ciutat pel Passeig Marítim i veig un altre pic la monstruosa primera línia d’edificis, amb l’estructura metàl·lica d’això que algun dia serà ves a sebre què, si un lloc per a congressos o un desvari, una ciutat que sobreviu a una destrucció permanent, el mal gust de tots els administradors que hem tengut -i que segurament tendrem, vists els nous secretaris generals i candidats. Llegesc el diari local, aquest esperó de la desolació, i comprov que el secretari general del PP encara justifica els desbarats de l’època de Matas. Al menos se hacían cosas, y ahí están, diu, i es queda tan tranquil. Mir cap a la mar mentre avanç pel Passeig Marítim, una sensació de tranquil·litat m’envaeix de sobte. Aparc el cotxe, entr a casa i pos un CD de BH.
mamoya2 |
Ciutat |
divendres, 4 de març de 2011 | 06:49h
Ahir vespre vaig assistir a la presentació de 'Llibre de l'Exili', de Jaume Pomar. Durant l'acte, tenia la sensació de ser en un lloc on allò de què es parlava era quelcom decisiu, però que avui en dia es considera secundari. Unes quantes persones humanes al voltant de la paraula que profunditza en el llenguatge perquè vol anar més enllà de la seva utilitat escoltaven atentament un sonet, apreciaven les rimes que marquen el temps, i entre temps i temps copsaven una imatge que revela un calfred, una passió. Vaig recordar per força la meva època d'estudiant. Aleshores érem molt joves, ens reuníem en llocs una mica obscurs i algú llegia poemes que per ventura no eren poemes sinó artefactes de vida, maneres de dir no a tot el que teníem just davant, però sempre amb intensitat vital. Ahir n'hi havia pocs de joves, com si el temps hagués passat per damunt de tots els assistents, però no per a la poesia, tan necessària per explicar aquella part de nosaltres mateixos que no pot ser explicada de cap altra manera. A la part de defora de Babel, devora la porta, hi ha cada dia una pissarra amb un poema escrit amb guix. És un esperó per a la intel·ligència aturar-nos-hi dos minuts, en pujar o baixar Sa Costa de Sa Pols, i llegir-lo. La poesia no tan sols fa sorgir a la superfície un sentiment, sinó que estimula la intel·ligència, perquè és capaç de sintetitzar en poques paraules un contingut essencial. En sortir, les paraules encara calentes en la memòria, pens que tot pot ser diferent amb l'ajuda del pensament sensible, però que per desgràcia és una mica difícil compartir segons quins pensaments en aqueixa societat que valora sobretot la utilitat pel seu vessant menys exigent. Camín en silenci, la ciutat és un escenari real on ens hem de refugiar, una vegada que s'han perdut definitivament cadascun dels paradisos reals o mentals en què algun dia creguérem.
Motiu: Presentació de 'Llibre de l'Exili' de Jaume Pomar, a Babel
Llegesc unes pàgines de Montaigne, i després el diari, i he de suportar amb estoïcisme les declaracions del Delegat del Govern, en les quals es queixa dels excessos formals de la justícia en escorcollar les oficines d'UM -surten imatges dels extravagants membres d'aquest grup que ha canviat de nom, com si això servís de res: se'ls veu rient, i no sé de què, francament-. Torn a Montaigne, que no tan sols és més intel·ligent, sinó més radical. En 'Sobre el penediment' recorda un pensament de Séneca: 'Allò que fou vici esdevé costum'.
mamoya2 |
Dietari |
dimecres, 2 de març de 2011 | 07:53h
Un home camina amb el seu ca a vorera de mar. Podria ser qualsevol mar i qualsevol home i qualsevol ca. La mar té aquest significat: sembla que esborri les diferències, que tan sols ressalti allò que és essencial. Assaborir la brisa, veure un vaixell a l'horitzó, cercar una copinya entre l'arena -aquelles que em duia el padrí quan tornava de Sóller- o simplement mirar... Carregats de present, donam una mica l'esquena al passat, i romanem una estona mirant les ones, com l'home que camina amb el seu ca, o el pescador que pensa, assegut en una roca. El banc és buit... (El Molinar, dia de les Illes Balears)
Ahir les dues fileres de muntanyes de la Serra de Tramuntana, des de Sa Cabaneta, oferien una curiosa alternança de colors. En primera línia, un color verd fosc, com si hagués arribat la nit a mitjan horabaixa, i just darrera una brillantor viva, com si el sol tan sols il·luminàs la segona filera, amb el capcurucull del Puig Major. La naturalesa a vegades presenta aquests espectacles que mos deixen bocabadats, sense que siguem capaços d'entendre com és possible que puguem apreciar tanta bellesa en un moment qualsevol del dia en què sembla que tan sols nosaltres miram en aqueixa direcció.
Deu ser veritat, doncs, això que veim amb tant de plaer?
Contemplar el paisatge en què vivim és d'una gran dificultat, perquè sembla que ja ho sapiguem tot, i que qualsevol detall forma part de la nostra mirada, avesada a repetir els estímuls, un a un, des que en tenim memòria. És clar que el costum de mirar allò que creim conèixer sovint no ens deixa veure els matisos, i si ens els espolsam, podem començar a investigar des d'una certa innocència, com si fóssim viatgers, o com si de sobte el passat s'hagués evaporat, i tan sols miràssim des del pur present.
Podem estendre aqueixes reflexions a altres aspectes de la vida, que a força de tenir-los al nostre costat ens semblen absolutament coneguts. Coses concretes, racons de la ciutat, però també, i sobretot, persones...És com si miram la fotografia d'una persona estimada: de sobte aquests ulls, aqueixa expressió...
Ara que es celebra el carnaval d'una manera tan organitzada, record aquells carnavals clandestins dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, que consistien a disfressar-nos i anar de casa en casa a demanar doblers o dolços. Era una de les poques coses prohibides que es podien fer, a més de jugar a quines per Nadal, i així i tot amb limitacions, perquè sempre s'havia d'anar alerta. La sensació que teníem aleshores era la d'haver d'anar sempre amb quatre ulls: cada passa s'havia de mesurar, i fins i tot la llibertat de pensament entre nosaltres és al meu parer una de les més difícils de posar en pràctica, perquè encara queden esquitxos de les dificultats d'aleshores, sobretot entre les persones que més o menys coneixen el que s'esdevingué en aquells anys, per molt que ara sembli que pertanyin a una època oblidada. El que pens sobre aquells costums pot ser interpretat des de molts de punts de vista, és clar, però n'hi ha un -la nostàlgia- que sol ser molt freqüentat i que jo començ a espolsar-de de damunt. Deu ser que em faig major d'una manera esqueixada: mir els fets del passat com una successió de petites històries viscudes per persones diferents. Però sí pens que hi havia molta d'innocència en aquell intent de transgredir les normes socials vestits de flesses, o de jugar a quines. Les disfresses d'avui en dia són més estridents, sense cap dubte, i els jocs d'atzar no tenen res a veure amb aquella veu tan humana que anunciava els números a Ca'n Mio, a Ca'n Marçal o en el Bar La Unión.
Els carrers de Sa Cabaneta -i de molts altres pobles de Mallorca- s'han convertit en grans aparcaments; els cotxes ocupen un dels costats de cada carrer, des d'un extrem a l'altre. És quasi impossible veure algú que hi camini, pel poble, exceptuant en MM, que és el supervivent de totes les generacions de cabaneters exploradors de la quotidianitat. Jo, modestament, cada dijous arrib fins a Ses Clotes i he de ser testimoni per força del canvi total que s'ha produït en aquests darrers vint anys.
Dijous passat devers Cas Macians em vaig topar amb els estudiants que baixaven de l'autobús escolar, un grup d'adolescents amb les seves motxilles, exactament iguals que els adolescents de Ciutat. Durant la resta del dia jo no en veig gairebé mai ni un, d'adolescent, ni de nin. Es veuen només els cotxes, els cotxes aparcats i els cotxes que transiten. Dos d'ells varen xocar amb la casa de mumare, i l'Ajuntament ha hagut de posar un regruix al carrer per evitar més ensurts: ja que n'hi ha que no són responsables, les úniques solucions són les coactives.
Vivim en un món uniformitzat; la diferència entre societat rural i urbana ha desaparegut. Record que quan jo era petit venia gent de Ciutat a passar l'estiu, i molts de caps de setmana. Era gent que venia al poble per assaborir allò que no tenien a Ciutat. Se'ls veia caminant, i fins i tot conversant en un cap de cantó, en un indret qualsevol. Els mallorquins no ens hem caraceritzat mai per ser molt sociables, però manteníem un esquitx de societat visible; ara ja no. Comprov, durant les meves caminades dels dijous, que almenys a Pòrtol encara hi ha alguna possibilitat de relació espontània.
Els canvis socials per ventura són impredictibles. Però es produeixen a poc a poc, i tots hi contribuïm, amb més o menys responsabilitat. És clar que la direcció des canvis és un fet incontrovertible, i que no es pot fer res per redreçar alguns costums. És possible, però, que jo vagi errat de comptes, i que la uniformització sia el camí correcte, i que els quatre personatges que encara miren cap Es Puigblanc sien un grapat de nostàlgics que no tenen res a veure amb el món del segle XXI.
mamoya2 |
Dietari |
dijous, 24 de febrer de 2011 | 10:41h
Tan sols desitj poder entendre algunes coses concretes, em diu na V, per exemple: l'emoció d'alguns instants del concert per a violí i piano de Sergio Rendine.
Ni sabem qui és, aqueix compositor, però és vera que el violí expressava una emoció concreta, la celebració de ser majors com a plataforma de coneixement. La música no és tan sols un seguit de notes ben confegides.
Caminam sense dir res fins a la 5ªPuñeta, i davant un tassó de vi ens quedam aturats una estona, sense pensar en res, sense dir res, sense ser capaços de rompre el silenci.
Ciutat, anit, era un espai per a noctàmbuls: havies de mirar amb molta d'insistència per a poder veure algú en les cafeteries, en els restaurants, en els carrers. Caminar tot sol era com un afegitó de soledat a la soledat dels carrers.
I quines coses podem entendre -segueix na V- si fins i tot allò que és més elemental ens costa tant, tot i que en sapiguem els trets bàsics? El més important a partir d'ara és la despossessió, anar deixant coses, amollar llast, quedar-nos amb el cor de l'experiència.
Ens acomiadam davant ca seva i jo seguesc costa amunt, i pens en alguna cosa certa, allò que sàpiga amb total seguretat, per seguir-li el pensament a na V. No puc dir el resultat del meu pensament, perquè com sempre les respostes em fugen de les mans, rellisquen i no som capaç d'aglapir-les.
En arribar, mir enlaire i veig llum en una finestra de ca meva. Per ventura aqueixa és l'única certesa: que en el nostre redol hi hagi llocs il·luminats, que allò que tenguem més a prop ens doni una mica de seguretat -i de coratge. (23 de febrer de 2011)
Motiu: Doble Concert per a violí i piano, de Sergio Rendine Orquestra Simfònica de les IB Gerard Claret, violí Andreu Riera, piano Joan Grimalt, director
mamoya2 |
Morques |
dimecres, 23 de febrer de 2011 | 11:18h
Cada 23 de febrer record el 23-F: mon pare em telefonà des de Sa Cabaneta perquè escoltava la ràdio i se n'adonà tot d'una; na Susanna caminava per Madrid, i era just devora el Parlament. Jo era a casa; vaig encendre la ràdio i vaig sentir música militar. Després vaig sortir al balcó.
Però també record altres coses associades al mes de febrer d'altres anys posteriors: el meu viatge de Barcelona a Ciutat per la mort del meu padrí, en Pere Feliu; la sensació de descobrir per primer pic un camp d'ametllers florits; la passió de començar a conèixer sense entendre del tot alguns aspectes de la vida.
Ara pens en tot com si un vent humit em dugués una mescla d'aromes i d'històries personals, com si darrere de cada record hi hagués una necessitat de no oblidar mai res, tot i que l'acumulació pugui embafar. Surt al balcó i mir com si sempre hagués de mirar el que m'envolta per primera vegada. Cada fet històric es alhora Història i història.
