En llegir els diaris, o en sentir els telenotícies, les possibilitats d'entendre el que sentim són limitades: sempre hi sol haver manca d'informació -moltes de dades no duen necessàriament a un augment d'informació. Les pròximes eleccions del mes de maig -que són una despesa inútil: per què no es fan coincidir amb les generals-, són un indici de la incapacitat de debatre res: tan sols hi ha com a molt un intercanvi de monòlegs que, cadascun d'ells, van en la direcció de no mostrar més que una petita part de la veritat. Quan no hi ha capacitat per entendre que els problemes generals requereixen deixar per inservibles les consideracions particulars -que retarden les solucions- surt a la superfície la política que tan sols serveix als polítics que viuen de la política, però no als ciutadans. I després la hipocresia vestida de bona educació formal, a la que és tan propensa el PP: les crítiques a la televisió pública, que sota la direcció d'Alberto Oliart és independent per primera vegada des de 1982- s'assemblen a les crítiques de Mou als àrbitres. Però almenys, en els mitjans de comunicació, ens queda la saviesa d'algunes persones valentes i independents.
Accés de l'autorCategoriesÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
En uns versos de Gonzalo Rojas que són una definició de la vida -'viure en la gràcia de l'aire'- i que he llegit per casualitat -no coneixia de Gonzalo Rojas més que el nom, i ha hagut de morir per poder assaborir-lo- en aquests versos he vist la primavera, que és quan Ciutat agafa el punt de màxima dolçor. Entram en una taverna i parlam amb el cambrer, molt tranquils, perquè el moment de més intensitat és a la nit, ha augmentat el nombre de parroquians a un ritme desconegut, els dimarts de Ciutat, que en aquests darrers temps comença a ser una ciutat amb una mica més de vida -'viure en la gràcia de l'aire'-, feim un esclafit de riure, i vosaltres sou mallorquins, ens demana, i nosaltres: jo a mitges, diu n'Anna, i jo de tots els costats, jo li dic, idò com jo, diu ell, i tornam a riure: qui serà mallorquí d'aquí a uns anys, qui ho serà, qui menjarà unes olives trencades com aqueixes, que no agraden a ningú, excepte a nosaltres. I en sortir al carrer veim els balls de diversos països d'arreu del món, tan bells els vestits, l'alegre fesomia de les dones, la claror de les cares que expressen la manera de sentir l'aire d'altres indrets-'viure en la gràcia de l'aire'- i pel carrer ens sentim com si haguéssim descobert tot el que es pot desitjar en una ciutat, la claror de l'aire, la intensitat de la pell de l'altre, la vivacitat de l'experiència posada en el punt exacte de la tendresa que necessitam per sentir-nos bé. Un parèntesi d'alegria -la felicitat momentània, 'me'n ric d'anar a cercar tan enfora l'explicació de la fam,...,la fam de viure en la gràcia de l'aire, eternament'
(Ciutat, 26 d'abril de 2011) 'Me hablan del Dios o me hablan de la historia. Me río de ir a buscar tan lejos la explicación del hambre que me devora, el hambre de vivir como el sol en la gracia del aire, eternamente'. Estrofa de ‘Contra la muerte’ de Gonzalo Rojas Caminam fins a la platja, i n’Anna em conta El moix negre d’E Allan Poe. Jo el vaig llegir fa anys, i gairebé no en record res, tan sols la por que sentia a l’habitació de dalt de la casa pairal, i la fosca de la nit –tot d’acord amb el color negre, injustament negatiu fins que en algun moment descobrim que té altres matisos-. E Allan Poe fou una persona de vida difícil, i ara identificam el seu atractiu amb el misteri. En El moix negre el protagonista té trets de psicòpata, com si l’autor coneixés molt bé la malaltia. No s’ha de caure en el parany de confondre l’autor amb els seus personatges, és evident, però com pot una persona diversificar-se, com és possible que es pugui escriure des de l’exterior, sense una identificació, tot i que sia molt per damunt, superficialment. El lector se’n despreocupa, i tan sols se situa en front dels personatges, que són com són, i que projecten la seva personalitat, no sempre arrodonida i completa, imaginable pel lector, sinó embastada, com en aquest conte de Richard Ford que acab de llegir, Moments exquisits, en què un periodista va a l’encontre de la seva amant, a un hotel de Chicago, i parlen –ella vol donar un sentit a tot el que viu, tot i que no ho vegem molt clar, per ventura l’únic que vol és una mica d’emoció –la seva activitat no explícita al llit, el periodista més passiu, que sembla no dir allò que és vertaderament essencial...¿Llegim per interpretar i per entendre des d’aquesta interpretació? ¿Llegim per arribar a algun plaer estètic o per entendre la vida dels altres? La vida és aquest plaer frenètic de sentir-nos entre altres persones que ens ajuden a interpretar la nostra pròpia vida, que és aquesta mescla de química i consciència, però amb molta més química del que suposam –segons per exemple el biopsicòleg Víctor Johnston... La senyora Suau, que fou la meva professora de literatura a l'Institut Ramon Llull, un dia em demanà si havia llegit 'Las inquietudes de Shanti Andía', de Pío Baroja, i en rebre la resposta negativa m'assegurà que més endavant llegiria, sobretot si me n'anava a estudiar fora de l'illa. Pocs anys després ho vaig poder comprovar, i ara es repeteix la demostració en na Irene, que em llegeix poemes de Mario Benedetti, i me'ls comenta amb il·lusió i serenitat -i amb aqueixa alegria que se sent en descobrir idees exposades amb bellesa.
Ara pens que les recomanacions de les persones majors ens poden fer sentir la necessitat de llegir, però no hi ha normes sobre la manera d'esperonar la lectura, perquè el camí de cadascú és tan personal que no és possible interferir-hi més que d'una forma tangencial, molt tangencial. Davant de les mateixes necessitats hi pot haver respostes diferents, segons la persona i el país on viu aqueixa persona. Anit pens que l'experiència personal sol ser l'única font d'on podem treure profit, i que l'experiència dels altres no serveix com a model de ningú, almenys durant la joventut, tot i que ens la comuniquin amb la millor intenció, però que a posteriori sempre serveix com a material introspectiu. Avui horabaixa, per una associació d'idees relacionades amb algun record involuntari, m'ha sortit a camí la senyora Suau, que tenia un posat una mica semblant a Josefina Aldecoa -per ventura és una semblança imaginària, però és possible...Visc en un parèntesi que a vegades he d'omplir de records per poder relacionar la realitat actual amb les seves arrels. No vaig començar a llegir novel·les de Pío Baroja fins als trenta anys, més o menys, llevat d'un llibre de narracions que me'n vaig dur a la mili. I el començament no fou 'Shanti Andía' sino 'Zalacaín el aventurero', i les 'Memorias de Juan de Aviraneta'. Són les històries que sempre vaig somniar que algú em contàs devora la foganya, una nit d'hivern... (Motiu: el dia després de Sant Jordi) Mumare ha encès el televisor i sentim la sonsònia litúrgica del Papa -com una cançó buida, les veus que provenen d'un més enllà ancestral que no expressa més que costum i manca de pensament. De tot el que vaig viure en la meva educació de nin de la postguerra catòlica m'ha quedat un gust una mica barroc per entrar en les esglésies de Ciutat, els dies feiners, i sentir el silenci que hi cova, com si fos el residu d'una religiositat dogmàtica que no respon les preguntes que assegura respondre, sinó que ens deixa perduts davant de la nostra circumstància, que és la raó i el pensament que se'n deriva. La solitud del no creient és una llibertat encesa pel desig de viure des d'una moral plena de dubtes, sense cap certesa, més dura i més difícil de dur que la dels benaventurats que tenen aquella fe que de petit em semblava el resultat d'una ciència inabastable. La por de les persones humanes és l'origen de les majors errades que es poden cometre. No hi ha res més segur que la fe en alguna creença, sia religiosa o política -pens. El més difícil d'aquesta vida tan bella, a vegades, i tan dura, d'altres, és no sebre res de res de les respostes que cercam. I seguir cercant... Vaig al cementeri a acompanyar una estona en Joan i en Pere, cosins de mumare. Son pare, l'oncle Guillem, ha mort fa unes hores. Allà ens hi trobam els familiars i els vells coneguts del poble. No som capaç de posar el nom que pertoca a algunes persones, però sempre puc entreveure algun detall que em permet identificar-les. El mateix els deu passar a ells, respecte de mi. Un dia algú em digué: tu ets més de Ca'n Velos que d'Es Forn, més de Marratxinet que de Sa Cabaneta. I aquesta és l'observació més encertada que he sentit sobre la meva procedència. Ens anam fent majors, i a poc a poc la nostra fesomia pren la forma definitiva, es va formant a partir d'escletxes a través de les quals veim el passat. Les arrels són el resultat d'aquesta investigació. Parl amb en Rafel, amb qui he compartit al llarg del període central de la vida -el de més densitat- no tan sols el fet d'haver viscut molts anys fora de l'illa sinó també alguns trets decisius de l'experiència. I com a conseqüència, aquest fet irremeiable: si algú se'n va, ja no pot tornar mai més del tot. Aquesta constatació ens ajuda a entendre el present des d'un altre caire, més obert per ventura, tot i que això no sia un certificat d'absència de dubtes, sinó tot el contrari. Em conta la història de l'oncle Bernat, que va anar de Cadis fins als Pirineus durant la Guerra Civil, i que en haver acabat la guerra encara hagué de romandre quatre anys més en diverses activitats relacionades amb el servici militar. Mos aixecam i miram els arbres que creixen cap a dalt d'una manera metòdica, cercant la llum amb deler. Són enmig de l'edifici del tanatori, i em semblen trèmols, però no n'estic gens segur. Corr l'aigua en el centre de l'entrada, i fa un renouet una mica estrany, com si l'aigua fos un miracle que aquí no tengués sentit. Parl amb en Jaume, i m'adon que confonc el seu germà amb el seu fill. El motiu és que hi ha quinze anys de diferència entre l'un i l'altre. A vegades pens que assistim al comiat de les darreres generacions que hem viscut en una comunitat de records compartits. Les ombres de les persones que vaig conèixer de nin romanen en la memòria i apareixen de tant en tant, i m'acompanyen en moments decisius, quan la força de l'existència apareix de sobte i em surt a camí sense esperar-ho. Després, per la carretera, no puc pensar en res concret, però veig l'oncle Guillem des Forn caminant pels carrers de Sa Cabaneta, amb aquella lentitud que l'identificava, una manera de caminar que només li pertanyia a ell, i a ningú més que a ell.
(Motiu: la mort de l'oncle Guillem des Forn) Correm el risc, en el nostre món contemporani, de justificar-ho tot a partir dels resultats. Ho veim dia a dia, en activitats molt distintes. Els guanys i les pèrdues en els jocs de la borsa no són el resultat de l’acció empresarial, sinó de les maniobres en el límit de la moral professional; la preparació dels joves és un instrument de l’eficiència econòmica, quan tots sabem que l’eficiència econòmica duu incorporat el germen de multitud de paranys, com per exemple: la pèrdua del benestar a llarg termini, de l’equilibri global, del pensament lliure; les malifetes d’alguns polítics són acceptades si són del mateix partit; en la campanya electoral tot són promeses que després s’oblidaran; fins i tot en el futbol, si Mou guanya, alguns justifiquen el seu mètode, que és just el contrari del que hauria de ser jugar a futbol. El debat no existeix, i les raons vertaderes han estat substituïdes per les raons falsificades. El Roto, que critica amb lucidesa i valentia, ens mostra algunes d’aqueixes situacions: - ‘Os bajaremos los sueldos, os quitaremos derechos, nos llevaremos la pasta, y además nos votaréis’, diu un home amb capell i ulleres fosques. - -‘Podríamos prescindir de todo lo inútil, pero entonces qué nos quedaría?’ –diuen un home i una dona que ballen, elegantment vestits. - ‘Parado protestando...(por un penalty injusto pitado a su equipo favorito)’... El fi no justifica els mitjans. Anton els vol explicar, als dos nins, quina és la seva idea de la valentia. Es deixa pegar per un home sense enteniment, i tan sols es defensa amb paraules i amb les idees que les paraules susciten. És una demostració de força sublim: en realitat, el guanyador de la lluita –perquè és una lluita, plantejada des de punts de vista diferents- és ell, tot i que la percepció que en tenen els nins no sia exactament aqueixa. No es tracta de deixar-se pegar, de la defensa d’un pacifisme il·lusori, sinó d’una demostració de força intel·ligent. Els fets es presenten des d’una mirada oberta, però ferma: no hi pot haver vacil·lacions: les persones humanes vivim en aquest món, i d’ell n’hem d’extreure el pensament per a les accions concretes: flagel·lar-se pels déus és un deliri. Motiu: la pel·lícula ‘En un mundo mejor’ de Susanne Bier
La pel·lícula ‘En un mundo mejor’ de Susanne Bier, és talment una mirada absoluta sobre els personatges. És un cinema que ens deixa sense alè, com si en cada escena hi hagués tanta veritat que finalment es romp el límit entre realitat i ficció. L’art pot arribar a ser una explicació transversal del món. Cercam la venjança i el perdó, i els trobam en algun lloc del nostre interior, i continuam cercant fins que sabem que l’experiència els dibuixa en l’ànima per a sempre, com una marca essencial. Meravellós Anton, el personatge interpretat per Mikael Persbrandt. Sembla que tot sia una destil·lació de l’experiència: el temps que passa esdevé l’escenari –espai i temps units, la visió de la història personal des d’una perspectiva que ho combina tot. Camín de bracet de na I, que em parla dels seus amics, de la seva amiga na G, de qui em mostra alguns retrats que són nostàlgia de demà, la combinació de totes les imatges que ens surten a camí com si fossin la constitució de l’enteniment. Quin dia més complet –tot ple de coses útils: Ciutat en el punt més alt de l’any, l’enteniment despert davant de la situació crítica de la mirada al món: la crisi no ens ha de fer estendre les mans de qualsevol manera: ‘utilitzar l’ordre per fer front al desordre, la calma per fer front als agitadors...’, llegesc en ‘L’art de la guerra’ de Sun Tzu. Jo li agraesc a la Segona República que mon pare cada matí pogués anar des de Ses Basses pel camí de Ca Na Maiola fins a Marratxinet, a una escola on un mestre comprensiu li ensenyà tot allò que li permetia la seva ciència i les seves possibilitats. Li agraesc, a la Segona República, que fos possible aquell miracle en un poble tan petit, on hi vivien tans sols unes poques dotzenes d'habitants. Jo li agraesc, a la
Segona República, que aquell mestre li comunicàs, a mon pare, la
necessitat de sebre, la necessitat de posar-se davant del món amb un posat
d'interrogació permanent. Per què això és així?, record que sempre em demanava
mon pare, quan caminàvem pels voltants del poble. Molts de pics es feia
preguntes la resposta de les quals ja era en els llibres que jo estudiava. I jo, amb la supèrbia estúpida de jove que creu sebre alguna cosa i no sap res, li contestava d'una manera tal que qualsevol persona que no fos ell s'hauria sentit menyspreat. Ell no; ell n'estava orgullós que el seu fill tengués respostes a les seves preguntes eternes. Ja no li puc dir que totes aquelles respostes que jo li donava em semblen insuficients. Ja no li puc dir que a la meva edat, més o menys la que ell tenia aleshores, pos en dubte tot el que he après, i ara som jo qui dubta de tot. Ja no puc compartir amb ell la sensació que la vida és una experiència única, però que la saviesa no és el caramull de coneixements que duim en la memòria, sinó l'experiència que se'n deriva, i que sol ser un grapat d'idees simples que ens fan entendre el món des d'una perspectiva humil i valenta. Un dia, l'any 1944,
deu o dotze anys després d'haver anat a l'escola de Marratxinet, quan feia el
servici militar a Menorca, va veure per casualitat, en el Port de Fornells, el mestre de la seva infantesa, esdevingut un home vell que
mirava amb nostàlgia la mar des d'unes roques. Parlaren uns estona, i el mestre s'emocionà per haver retrobat el seu alumne. Els seus amics li recordaren que se n'havien de tornar a la caserna, i en allunyar-se mon pare mirà per darrera vegada la figura mig esvaïda del vell mestre damunt les roques del Port de Fornells. L'escola laica de Marratxinet no es va obrir mai més. El mestre nomia Ramon Tomàs Oliver.
 A vegades en aixecar-me per primavera pens més en el temps que en altres estacions, sobretot si defora fa aquesta llum tan transparent. Mir com si mirar fos una revelació d'algunes fets que fins ara semblassin intranscendents o almenys que fins ara m'haguessin passat desapercebuts: les plantes, que ara viuen des d'una altra dimensió, el cant dels ocells (era un rossinyol el que vaig sentir diumenge passat? Pens que sí), l'atmosfera en conjunt, la sensació de poder sotmetre la consciència de viure a la pura i simple alegria de l'instant, la convicció de seguir cap endavant amb una certa llibertat, sense tenir en compte les dificultats que ens puguin sortir a camí. La sensació de viure posada en un punt de lleugeresa que em permet entendre el món des d'una perspectiva de goig, sense boires transcendents o fosques inútils. Però pens en el temps, perquè el temps ens fa sentir, per molt que ens entestem a no tenir-lo en compte. Fou per primavera quan començà la història d'un desencís, quan la meva petita història esdevingué inexplicable des d'una racionalitat estricta, però també per primavera hi hagué renaixements, i moments d'esplendor. L'atzar que no té en compte res per avançar i per empènyer el nostre cos cap on sia, sense cap premeditació i sense ordre -l'ordre l'hem de posar nosaltres, tot i que la vida vagi cap al desordre total, més enllà de nosaltres mateixos.
(13 d'abril) No hi ha res que s'assembli tant a la innocència com la mirada dels joves estudiants que se'n van els matins a l'institut amb la seva determinació inconscient de viure sense pensar en res i gairebé sense sentir res. El renou de la vida encara és un horitzó indeterminat, i ells no saben res del que els espera. Tot el que feim al llarg de la vida és convertir aqueixa mirada als adolescents en una mirada cada pic més nostàlgica, com si ens veiéssim a nosaltres mateixos en aquells dies ja tan allunyats en què presisament érem nosaltres els que anàvem a escola. La sensació d'anar a la recerca d'allò que desitjam és una feina de maduresa, quan per ventura les forces comencen a minvar, i ja no podem abraçar tot allò que voldríem. Ah, la mirada que veu sense mirar: la innocència!
En la música contemporània sempre hi sol haver el perill de no poder identificar allò que sentim amb l'experiència, i no tan sols amb l'experiència de la música que més o menys tenim avesada, sinó amb quelcom més important i decisiu: amb la relació que sempre hi ha d'haver entre qualsevol activitat artística i el món en què vivim. S'ha de poder entendre l'arquitectura de la música -tot i que d'una manera intuïtiva- però també s'ha de poder situar en l'experiència personal perquè sia possible que ens entendresqui, que ens faci sentir el goig de moure'ns la consciència. Una simfonia que sentim per primera vegada ens deixa un pòsit indesxifrable, perquè les primeres impressions poden ser el resultat d'una interpretació errònia, en el meu cas per incapacitat personal: sempre he necessitat sentir moltes de vegades una peça musical per arribar a entendre-la, és a dir, per interioritzar-la segons els meus codis de sensibilitat. Ahir, els primers moviments de la Simfonia de S. Brotons em semblaren un recorregut accidentat per molts de paisatges vagament recordats, i en alguns compassos hi vaig entreveure aquesta mescla de sorpresa i de deliri que tenen alguns compositors americans contemporanis. Però el quart moviment fou una meravellosa sensació de plenitud, com si allà es produís la conciliació de tot el que s'havia presentat abans d'una manera impactant: allò és el món tal com és, i aquest darrer moviment és el món tal com jo voldria que fos, sembla que sia el missatge del compositor. No és una manera de sortir sense voler fer front a la vida tal com és; ben al contrari: és una manera de presentar-la des de punts de vista diferents -els quatre moviments són, en realitat, quatre punts de vista sobre la vida. Camín pels voltants de Sant Marçal i record aquell quart moviment, mir les parets seques esportellades, les cases que han romput el meu paisatge infantil, la unitat que jo record. Però no hi ha unitat possible avui en dia, qualsevol unitat és un afegitó nostre, un joc de la imaginació que mos ha de dur per força a una contradicció total. La Simfonia de Brotons ens ho explica molt bé, aquest sentiment de pèrdua: la realitat s'ha esqueixat fa molt de temps, tant la Realitat com la realitat. Aquella, per les forces de l'evolució tecnològica -el bé i el mal, alhora-; aquesta, pel temps associat a l'escala de la vida. La música ha de reflectir aquest estat anímic del món contemporani. I és que la música no pot ser tan sols una successió de sons que ens enlairen com si ens poguéssim oblidar de tot. La música no ens pot treure del món, sinó situar-nos-hi amb intensitat. Quin valor té allò que mos treu de la vida amb l'excusa que és una manera de viure-la? No hi ha més món que aquest, i és en aquest on hi nien la bellesa i l'horror, la guerra i la pau, la vida i la mort...
Motiu: Simfonia n5 'Mundus Noster' Op. 117 de Salvador Brotons Orquestra Simfònica I Balears
Ahir de matinada vaig anar a la mar, que sempre és tan difícil d’entendre, perquè té tantes tonalitats diferents que gairebé mai s’assemblen a les del dia anterior. Dos joves anglesos arribaren a la platja i després d’una estona de córrer per l’arena em demanaren si els podia fer una foto, i si se la podia enviar a Manchester; se n’anaren abraçats, segurament a dormir. I aleshores arribà na Carol, que és tan lleugera de son com jo, o més, i mentre s’acostava als moixos, el seu ca romania devora meu sense dir res, ensumant les ones de la mar. El sol sortia entre els niguls, i li donava, al paisatge, una coloració cendrosa, com a d’hivern. La mar s’estén davant nosaltres com una presència sense forma, talment un paisatge íntim que s’ha de celebrar des d’una perspectiva allunyada de qualsevol rutina. No hi ha res semblant a la mar, perquè la seva uniformitat és il·lusòria: canvia sempre. Na Carol em diu: aquest és el meu lloc preferit, hi venc com si hi fos jo d’una altra manera...Me’n vaig a les roques just quan dos pescadors amollen els ormejos a l’aigua. Els pescadors no són tan estàtics com semblen; ben al contrari; administren els seus moviments, és evident, però si els observam detingudament veurem que tenen una curiosa dinàmica en els braços: en llençar l’ham recordam els gestos dels golfistes. M’hi vaig quedar una estona devora ells, badocant una mica davant les ones, i pensant en les sinuositats de les altres funcions més o menys reals que coneixem. Haver de marxar sempre suposa un entrebanc mental, perquè voldríem que la vida s’acostàs a la felicitat de la naturalesa, que no fa res de res i que espera que siguem nosaltres els que hi posem la mirada, i un esquitx sentimental, o millor dit: emocional, perquè les emocions són, en primer lloc, una manera d’interpretar el món. El bar encara no havia obert, però sí el quiosc.  'La seriositat moral en la vida pública...tot i que sia difícil de definir, saps el que és en veure-la. Descriu una coherència entre intenció i acció, una ètica de responsabilitat política.....El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe et volupté. Hem substituït utilitat pública per comerç sense límits, i no esperam dels nostres polítics aspiracions majors...Si volem millors governants haurem d’aprendre a exigir-los més a ells i menys per a nosaltres. Un poc d’austeritat ens aniria molt bé'. Tony Judt Motiu: La permanent malversació a què ens estan acostumant des de fa anys els dirigents de les comunitats autònomes (amb algunes excepcions), i que en aquests moments de crisi continuen d’una manera alarmant (un aeroport a Castelló sense activitat a la vista, un palau de congressos a Ciutat, una monumental edificació ‘cultural’ a Santiago, eleccions separades a segons quines comunitats, dèficits a la majoria dels municipis per mor de l’augment de despeses injustificables, a més de la inflació de bajanades: alguns diuen que són ‘decisiones políticas!’, una consellera justifica fins i tot una mentida sobre una titulació que no té, etc... Som a Babel, assistim a un concert de música cèltica. Aquesta nit de dissabte el grup Talamh ens transmet una sensació d’estranya alegria. És com si haguéssim tornat d’un llarg viatge i ens haguéssim posat a recordar l’experiència viscuda, però no tan sols nosaltres sinó tots els altres assistents.
Motiu: concert del grup Talamh Julián Ferragut, violí Burkhard Horstkotte, banjo&veu Lluc Màs, bodhran&flautes Fran Reig, whistles&uillean pipe
Arrib a les roques a vorera de mar i no tenc necessitat d'entendre res: el temps queda aturat, com si fos una part del paisatge. Uns instants així poden ser útils per entendre que la vida travessa el temps com una necessitat.
 Torn a recordar la música del Concert per a orquestra de Béla Bartók, que és com un avís de la transició entre la música sentimental i la música contemporània.
El Concert per a violí i orquestra en re major de Beethoven és un teorema sobre la música sentimental. L'esperit de qui el sent, assegut en una butaca, se'n va pels somnis de la vida imaginada, es deixa endur pels camins segurs de la bellesa els codis de la qual ha après a entreveure al llarg de la vida. En la música esperam allò que desitjam, allò que ja tenim dedins. La bellesa acceptada és el millor remei per a sentir-nos persones humanes...El violí lluita amb l'orquestra, i l'orquestra ha d'acceptar la força del violi, que es converteix en l'enviat de la Transcendència espiritual, la religió moderna que ens fa la vida respirable. I Béla Bartók? La música de Béla Bartók és una respiració ofegada, la seqüència d'un dilema: el món no és aquell ordre imposat per un gran geni de la música que vol ordenar els sons de la humanitat. El compositor no es dedica tan sols a crear un ordre a partir d'un desordre del món; el compositor no vol ordenar res, sinó que, ben al contrari, ens vol mostrar la bellesa possible que nia en el desordre del món. Béla Bartók ens mostra el desordre del món i ens exigeix un esforç considerable. L'emoció, si és que arribam a sentir-la, prové després d'un llarg període de reflexió, i aleshores la recompensa serà un bàlsam i una acceptació de la realitat... La música deixa de ser la bellesa acceptada que prové d'un geni orgullós que ens imposà el seu propi codi. Ara la música és una lluita terrible que s'ha de guanyar gairebé de forma individual... Motiu: Concert 06, dijous 24 Beethoven, Concert per a violí i orquestra en re major op. 61 Béla Bartók, Concert per a orquestra Orquestra Simfònica Ciutat de Palma Catalina Sureda, violí Ahir quan sentia el Concert per a orquestra de Béla Bartók la música era gairebé secundària, com si fos el mitjà de comunicació de la meva consciència. Pensava en les dificultats que va passar a Nova York, i en l'empenta de la seva mirada cap al món que l'envoltava, tot i la seva mancança de forces físiques.
A mi m'agrada molt Béla Bartók. En aquest concert vol donar importància a tots els músics de l'orquestra. És com si volgués transmetre una idea democràtica de la música. Abans havíem sentit la bellesa segura del Concert per a violí i orquestra en re major de Beethoven, amb Catalina Sureda com a magnífica solista: el diàleg entre un violí i la resta de músics, però sempre el violí per davant. En Bartók, el punt de vista és diferent: ens situam en el món real, i assistim a l'espectacle de la seva diversitat: les forces de la naturalesa es mesclen amb la vida de les persones: hi ha melodia i renou controlat, hi ha bellesa (el meravellós intermezzo) però també hi ha lluita per arribar a la bellesa. La música a vegades ens fa pensar. No n'hi ha prou en asseure'ns a escoltar passivament. L'espectador ha de tenir la mirada en l'escenari com si assistís a una funció teatral. La música ens arriba amb esquitxos de la biografia del compositor. Jo veig Bála Bartók mentre el concert avança sense concessions a la sentimentalitat. El veig tremolant de fred quan arribà a Nova York, però també veig l'agraïment de la ciutat quan el concert s'estrenà al Carnegie Hall. La música ja no pot ser el refugi de la melancolia. Ha de ser, a més a més, el lloc de la lluita interior i de la bellesa conquistada amb esforç. |
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |