mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 25 de juny de 2011 | 09:44h
Els polítics professionals ofereixen projectes que tot d'una es comprova que no ho eren, projectes, sinó estratagemes de supervivència dels partits polítics. Així és la política autonòmica, incapaç de millorar l'educació i la sanitat; i així és la política erràtica del Govern Central: la racionalitat del ministre Sebastián ha hagut d'acotar el cap davant dels ministres polítics. La intel·ligència com sempre posada en segon terme.
Intent fugir mentalment dels diaris i llegesc Tony Judt, les memòries d'una persona que ha viscut intensament una vida plena de sentit: reviure amb la memòria les experiències que ens han marcat, allò que ens ha fet pensar després de viure. Camín una estona per Ciutat i pens que el present és un substrat de futures reflexions. Entr en el Gran Hotel. Veig i mir i sent imatges de Cambodja, i comprov de bell nou, com en les fotografies de Pep Bonet, que les fotografies que enregistren la vida poden ser molt belles tot i que retratin l'horror.
Després record uns versos d'Eloy Sánchez Rosillo que són com un consol: acuérdate del sol que te acompaña y que te ayuda con su luz tan tibia a ser dichoso y a saberte joven...
mamoya2 |
Morques |
diumenge, 19 de juny de 2011 | 09:37h
Sent una breu intervenció del nou vicepresident, l’economista Josep Ignasi Aguiló, en Toutube. “El professor ha de utilizar en la medida de lo possible palabras salvajes, porque éstas son el asalto de las palabras a lo impensado”. Per al senyor Aguiló les paraules són instruments importants, i aquest pot ser un punt de partença per a una possible reflexió. ¿Paraules salvatges? Els economistes haurien de ser sempre molt precisos en la utilització de les paraules, sobretot perquè ells solen explicar una zona de la realitat que és plena d’ensurts i de frases fetes. L’economia és una ciència que en general sol ser manipulada pels polítics, que interpreten les dades segons els seus interessos. Per a un alumne pot ser gratificant que el seu professor utilitzi les paraules d’una manera salvatge, perquè les paraules que transiten per aquí són una mica flonges, i no els ve malament una mica d’esperit salvatge, és a dir, allò desconegut, o que s’ha de descobrir, o que s’ha d’interpretar d’una manera nova. Estimular els alumnes és imprescindible, però per connectar amb els ciutadans el vicepresident haurà d’utilitzar les paraules d’una altra manera. Un professor es refereix a la realitat a partir dels seus coneixements, intenta explicar un fet concret a partir de les diverses teories que ha estudiat, i pot analitzar diferents models. Però en haver de prendre decisions no hi ha més que la realitat, i els coneixements són l’equivalent de l’experiència que cadascú acumula al llarg de la vida. És a dir: les paraules salvatges ja no serveixen de res, ni tan sols les paraules utilitzades d’una manera especial. Qui imposa les seves condicions és la realitat. I aleshores les paraules –al meu parer- s’han de cercar entre la implacable veritat dels fets que se’ns presenten. Com podem explicar la realitat? De moment, la meves esperances són limitades: ja tenc prou edat per a sebre que les diferències ideològiques en aquests moments són més o menys semblants a les que hi havia entre Cánovas i Sagasta, i que cap govern autonòmic em pot sorprendre, sia del PP o del PSOE.
Motiu: Youtube i Diari de Mallorca, Josep Ignasi Aguiló Fotografia: fragment de poema de Juan Eduardo Cirlot, en un mostrador dell carrer de Sant Martí, Ciutat
Mir dos germanets amb
les mans embenades i les cares recorregudes per tubs que volen refer la
biologia de les seves vides. Mir una dona que duu en braços el seu infant, però
veig sobretot -no el mir perquè em fa por i em remou la meva consciència de
persona humana- veig sobretot l'ull del nin. Mir un porter de futbol que atura
un xut i aleshores m'adon que li manca un braç. Mir un home a qui li manca una
cama que roman cap avall recolzat en unes crosses amb la mar just darrere com
si la mar fos un paisatge de salvació o un decorat estètic insensible a
qualsevol manifestació de la brutalitat humana. Mir dos joves que supliquen amb
les mans en el pit i he d'endevinar el que supliquen i a quin déu ho fan. Mir
un home de qui no veig els seus ulls tapats per una reixa. Mir una dona
asseguda que mira en terra perquè per ventura hi veu quelcom que jo som incapaç
de veure -o per ventura som incapaç de mirar, com els ulls d'aquell nin del
començament. Mir un pres encadenat. Mir un pres ensabonat, la paret negra com a
fons, un llenç d'obscuritat i una retxa que no n'estic molt segur però que
podria ser una retxa blanca. Mir un pacient jove que plora i veig les seves
dents blanques que són un signe de realitat esquinçada que no es resigna del
tot a ser esquinçada. Mir un altre pic el pacient jove que plora i me n'hauré
d'anar sense sebre el motiu dels seus plors. Mir un pacient encadenat que crida
però no sé si crida paraules o sons incomprensibles o simplement són crits de
desesperació o tot alhora probablement. Mir una mà que surt per un forat. Mir
un nin darrere d'una cortina. Mir un nin cec que aprèn a tocar piano i que
algun dia podria ser un gran intèrpret. Mir la mà d'un nin desnodrit i just
devora d'ell mir els ulls extraordinaris d'un altre nin. Mir una dona que
camina per un edifici mig esbucat. Mir però no sé si mir o assistesc a una
representació del dolor en blanc i negre que són els colors de l'adversitat i
de la realitat i del coneixement precís sobre l'adversitat i la realitat, i en
sortir al carrer començ a caminar com si jo fos un habitant solitari del món
que en mirar unes fotografies sobre l'horror i el dolor i la mirada fugitiva
dels abandonats veu que l'horror pot acabar convertit en bellesa si l'horror es
converteix en una imatge.
Mir fotografies de Marilyn Monroe, del
llibre ‘Fragmentos’, amb pròleg d’Antonio Tabucci, i record l’adolescent que
tenia un gran cartell –encara hi és, a les golfes- amb la imatge d’aquella dona
fràgil, i m’adon que les fotografies expressen una mescla d’innocència i
d’infortuni. ‘Com ho faré quan sia encara menys jove // la dona mira i mira en
l’espai // i el món sencer dorm, ah pau et necessit –fins i tot com a monstre
polític’. Mentre jo era un adolescent que mirava la seva imatge en la meva
habitació de nin provincià i somniador ella escrivia en qualsevol paper, en
qualsevol lloc, una dona que alguns podien pensar que era feliç i alegre i en
realitat vivia ‘tristament perquè no sent cap alegria’. Els meus mites
d’adolescent i de jove s’han anat desfent un rere l’altre, i queda Marilyn
Monroe, però no com a mite sinó com a dona que vivia en una època de descobriments,
de passions innocents, una època en què el món era una escenografia de somni
exaltat, d’un maniqueisme gairebé irracional. Hi ha dues fotografies que m’agraden
especialment: ajaguda en terra llegint Walt Whitman, i dreta de costat llegint ‘Death
of a salesman’ d’Arthur Miller.
K. i jo ens trobam casualment. Duu el dietari de Katherine Mansfield, i ha llegit un paràgraf que l’ha sorprès, perquè per ventura és una de les claus de la seva separació: ‘Vull un home molt callat, que en adonar-se que la seva dona s’havia casat amb ell per als seus propis fins, deixàs de tenir qualsevol relació amb ella, però la seguís estimant i adorara el seu fill.’
Parlam una bona estona asseguts devora la Fira del Llibre. No som capaç d’analitzar racionalment la meva separació, ha estat el resultat de petits detalls, cap d’ells important; des que ens separàrem som al carrer a tothora, però no cerc ningú, ni m’he apuntat a cap web; m’horroritza la imatge de quatre homes, recolzats al tasser d’un pub de divorciats, parlant de les seves misèries; no hi tornaré pus, en vaig sortir corrents, em diu K.
I em torna a llegir el paràgraf de KM. ¿No penses que les parelles madures s'han de basar precisament en aquesta acceptació silenciosa de l’altre?
mamoya2 |
Viatges |
dimecres, 25 de maig de 2011 | 06:56h
Arrib a Barcelona a migdia. He de caminar des de la Plaça de Catalunya cap amunt. Tenc dues hores per anar a peu fins a la Plaça de Francesc Macià. Hauria d'haver baixat a la Plaça Universitat. M'agradaria sebre si encara hi ha aquell local (Heildelberg?) on menjàvem salsitxes de Frankfurt, i aquella pizzeria (Xaica) en una travessia del carrer de Pelai. El cinema Vergara, on vaig veure 'Esplendor en la hierba' d'Elia Kazan, és un record quasi viu, amb el somriure de Natalie Wood una mica trist... No sé on puc dinar. ¿La vella cafeteria Zuric, on vaig menjar els meus primers croissants? ¿També li hauran canviat el nom a la Plaça de Catalunya, quelcom semblant a Ciutat, on ara tenim la Plaça d'Islàndia en lloc de la Plaça d'Espanya? Hi ha altres possibilitats: Plaça del Futur, o Plaça de les Propostes, o Plaça del Ciutadà Desconegut. No entr a dinar a cap tasser, preferesc caminar lentament Passeig de Gràcia amunt, i de sobte girar cap a la Rambla de Catalunya. ¿On és aquell edifici on vaig donar classes fa més de trenta anys? No me'n record. ¿I el Boulevard Rosa, on vaig comprar el primer regal a na Susana? Entr en una llibreria. S'hi respira una pau magnífica, i al final de tot hi ha un jardí, una terrassa amb cadires on s'hi deuen fer presentacions de llibres o lectures de poesia. Si hi hagués un petit bar seria el lloc ideal per passar una estona. Mir llibres. Compr 'Nou contes' de Salinger, traduït per Quim Monzó. Llegesc, assegut plàdidament, el primer conte, i respir el silenci benefactor del local i la companyia silenciosa de tants de llibres de paper. A Ciutat no hi ha cap llibreria tan gran com aquesta, però el model és el mateix: Àgora, Babel, Literanta. He de seguir, he d'arribar com sia al Pub Shakespeare, la meva melancolia amorosa dels anys setanta. Hi ha molt de trànsit de cotxes a la Diagonal, i la Via Augusta em sembla de sobte completament desconeguda. Ho deman a una persona de la meva edat: ¿El Pub Shakespeare? Per ventura no era en aquest cap de cantó. He de posar en dubte l'eficàcia de la meva memòria. Seguesc caminant, m'atur a prendre una cervesa però finalment preferesc un suc de taronja. Intentar aglapir el passat és un fracàs, tot i que cadascun de nosaltres som allò que hem perdut.
mamoya2 |
Ciutat |
divendres, 20 de maig de 2011 | 07:47h
Un jove parla sobre la injustícia que suposa que unes poques persones dirigeixin els afers econòmics; una dona parla sobre la necessitat de millorar la societat en tot allò que té a veure amb la família; un treballador de la construcció de mitjana edat parla sobre les cooperatives; un belga que viu a Ciutat dubta de l'eficàcia dels polítics, i posa com a exemple el seu país; un xilè que s'hagué d'exiliar als 3 anys parla de la necessitat d'organitzar-se per poder compartir els dubtes, i les preguntes.
Que a la Plaça d'Espanya de Ciutat es parli d'aquests assumptes en un reunió de persones que es regeixen per un ordre i una educació exemplars, és una fita única en aquest començament del segle XXI. Les imatges d'altres ciutats, i sobretot de la Puerta del Sol, que és el centre d'on han sorgit les idees sobre aquesta curiosa i refrescant organització democràtica, són un alè de llibertat si les comparam amb les altres imatges: les dels discursos dels polítics professionals, entestats a fer-nos creure que un canvi de govern en les autonomies pot servir per a resoldre els problemes. En les concentracions del 15-M es parla de política associada a la vida. En els discursos electorals dels polítics es parla de la supervivència dels polítics, l'única passió dels quals és el poder -i ja sé que hi ha excepcions.
HORA DE DESPERTAR Antonio Muñoz MOLINA
He pensado desde hace muchos años, y lo he escrito de vez en cuando, que España vivía en un estado de irrealidad parcial, incluso de delirio, sobre todo en la esfera pública, pero no solo en ella. Un delirio inducido por la clase política, alimentado por los medios, consentido por la ciudadanía, que aceptaba sin mucha dificultad la irrelevancia a cambio del halago, casi siempre de tipo identitario o festivo, o una mezcla de los dos. La broma empezó en los ochenta, cuando de la noche a la mañana nos hicimos modernos y amnésicos y el gobierno nos decía que España estaba de moda en el mundo, y Tierno Galván -¡Tierno Galván!- empezó la demagogia del político campechano y majete proclamando en las fiestas de San Isidro de Madrid aquello de “¡ El que no esté colocao que se coloque, y al loro!” Tierno Galván, que miró sonriente para otro lado, siendo alcalde, cuando un concejal le trajo pruebas de los primeros indicios de la infección que no ha dejado de agravarse con los años, la corrupción municipal que volvía cómplices a empresarios y a políticos.
Por un azar de la vida me encontré en la Expo de Sevilla en 1992 la noche de su clausura: en una terraza de no sé qué pabellón, entre una multitud de políticos y prebostes de diversa índole que comían gratis jamón de pata negra mientras estallaban en el horizonte los fuegos artificiales de la clausura. Era un símbolo tan demasiado evidente que ni siquiera servía para hacer literatura. Era la época de los grandes acontecimientos y no de los pequeños logros diarios, del despliegue obsceno de lujo y no de administración austera y rigurosa, de entusiasmo obligatorio. Llevar la contraria te convertía en algo peor que un reaccionario: en un malasombra. En esos años yo escribía una columna semanal en El País de Andalucía, cuando lo dirigía mi querida Soledad Gallego, a quien tuve la alegría grande de encontrar en Buenos Aires la semana pasada. Escribía denunciando el folklorismo obligatorio, el narcisismo de la identidad, el abandono de la enseñanza pública, el disparate de un televisión pagada con el dinero de todos en la que aparecían con frecuencia adivinos y brujas, la manía de los grandes gestos, las inauguraciones, las conmemoraciones, el despilfarro en lo superfluo y la mezquindad en lo necesario. Recuerdo un artículo en el que ironizaba sobre un curso de espíritu rociero para maestros que organizó ese año la Junta de Andalucía: hubo quien escribió al periódico llamándome traidor a mi tierra; hubo una carta colectiva de no sé cuantos ofendidos por mi artículo, entre ellos, por cierto, un obispo. Recuerdo un concejal que me acusaba de “criminalizar a los jóvenes” por sugerir que tal vez el fomento del alcoholismo colectivo no debiera estar entre las prioridades de una institución pública, después de una fiesta de la Cruz en Granada que duró más de una semana y que dejó media ciudad anegada en basuras.
El orgullo vacuo del ser ha dejado en segundo plano la dificultad y la satisfacción del hacer. Es algo que viene de antiguo, concretamente de la época de la Contrarreforma, cuando lo importante en la España inquisitorial consistía en mostrar que se era algo, a machamartillo, sin mezcla, sin sombra de duda; mostrar, sobre todo, que no se era: que no se era judío, o morisco, o hereje. Que esa obcecación en la pureza de sangre convertida en identidad colectiva haya sido la base de una gran parte de los discursos políticos ha sido para mí una de las grandes sorpresas de la democracia en España. Ser andaluz, ser vasco, ser canario, ser de donde sea, ser lo que sea, de nacimiento, para siempre, sin fisuras: ser de izquierdas, ser de derechas, ser católico, ser del Madrid, ser gay, ser de la cofradía de la Macarena, ser machote, ser joven. La omipresencia del ser cortocircuita de antemano cualquier debate: me critiacan no porque soy corrupto, sino porque soy valenciano; si dices algo en contra de mí no es porque tengas argumentos, sino porque eres de izquierdas, o porque eres de derechas, o porque eres de fuera; quien denuncia el maltrato de un animal en una fiesta bárbara está ofendiendo a los extremeños, o a los de Zamora,o de donde sea; si te parece mal que el gobierno de Galicia gaste no sé cuántos miles de millones de euros en un edificio faraónico es que eres un rojo; si te escandalizas de que España gaste más de 20 millones de euros en la célebre cúpula de Barceló en Ginebra es que eres de derechas, o que estás en contra del arte moderno; si te alarman los informes reiterados sobre el fracaso escolar en España es que tiene nostalgia de la educación franquista.
He visto a alcaldes y a autoridades autonómicas españolas de todos los colores tirar cantidades inmensas de dinero público viniendo a Nueva York en presuntos viajes promocionales que solo tienen eco en los informativos de sus comarcas, municipios o comunidades respectivas, ya que en el séquito suelen o solían venir periodistas, jefes de prensa, hasta sindicalistas. Los he visto alquilar uno de los salones más caros del Waldorf Astoria para “presentar” un premio de poesía. Presentar no se sabe a quién, porque entre el público solo estaban ellos, sus familiares más próximos y unos cuantos españoles de los que viven aquí. Cuando era director del Cervantes el jefe de protocolo de un jerarca autonómico me llamó para exigirme que saliera a recibir a su señoría a la puerta del edificio cuando él llegara en el coche oficial. Preferí esperarlo en el patio, que se estaba más fresco. Entró rodeado por un séquito que atascaba los pasillos del centro y cuando yo empezaba a explicarle algo tuvo a bien ponerse a hablar por el móvil y dejarnos a todos, al séquito y a mí, esperando durante varios minutos. “Era Plácido”, dijo, “que viene a sumarse a nuestro proyecto”. El proyecto en cuestión calculo que tardará un siglo en terminar de pagarse.
Lo que yo me preguntaba, y lo que preguntaba cada vez que veía a un economista, era cómo un país de mediana importancia podía permitirse tantos lujos. Y me preguntaba y me pregunto por qué la ciudadanía ha aceptado con tanta indiferencia tantos abusos, durante tanto tiempo. Por eso creo que el despertar forzoso al que parece que al fin estamos llegando ha de tener una parte de rebeldía práctica y otra de autocrítica. Rebeldía práctica para ponernos de acuerdo en hacer juntos un cierto número de cosas y no solo para enfatizar lo que ya somos, o lo que nos han dicho o imaginamos que somos: que haya listas abiertas y limitación de mandatos, que la administración sea austera, profesional y transparente, que se prescinda de lo superfluo para salvar lo imprescindible en los tiempos que vienen, que se debata con claridad el modelo educativo y el modelo productivo que nuestro país necesita para ser viable y para ser justo, que las mejoras graduales y en profundidad surgidas del consenso democrático estén siempre por encima de los gestos enfáticos, de los centenarios y los monumentos firmados por vedettes internacionales de la arquitectura.
Y autocrítica, insisto, para no ceder más al halago, para reflexionar sobre lo que cada uno puede hacer en su propio ámbito y quizás no hace con el empeño con que debiera: el profesor enseñar, el estudiante estudiar haciéndose responsable del privilegio que es la educación pública, el tan solo un poco enfermo no presentarse en urgencias, el periodista comprobando un dato o un nombre por segunda vez antes de escribirlos, el padre o la madre responsabilizándose de los buenos modales de su hijo, cada uno a lo suyo, en lo suyo, por fin ciudadanos y adultos, no adolescentes perpetuos, entre el letargo y la queja, miembros de una comunidad política sólida y abierta y no de una tribu ancestral: ciudadanos justos y benéficos, como decía tan cándidamente, tan conmovedoramente, la Constitución de 1812, trabajadores de todas clases, como decía la de 1931.
Lo más raro es que el espejismo haya durado tanto.
mamoya2 |
Ciutat |
dimecres, 18 de maig de 2011 | 08:23h
La intensitat de la vida pot provenir dels fets més inesperats, d'un moment en què no hi ha res més que ficció, per exemple. La pel·lícula de Woody Allen sobre París n'és un exemple. Ahir fou com si haguéssim recorregut París com a espectadors. Totes les imatges, i totes les converses dels protagonistes, mos duien a una situació d'alegria inesperada. Jo havia vist quatre pel·lícules espanyoles dels anys 90 els darrers dies, i havia sentit el pes de la realitat immediata, la sensació de càstig que sovint la realitat ens fa sentir, amb mereixement o sense -ningú mereix el càstig de la tristesa, ni del sentiment d'haver de recórrer el temps per força. I aleshores Woody Allen ens parla de l'alegria de viure, de la possibilitat de no passar pena -aqueixa activitat mental tan pròpia del meu petit país, que sovint és un lligam entre tots nosaltres, els que som d'aquí pels quatre costats. Cada any, des de la seva pel·lícula, assistim a l'espectacle del cinema que cerca el seu origen en la memòria del mateix cinema, no en la memòria de la vida ni en la necessitat d'explicar cap tret decisiu de l'experiència humana. Woody Allen és un investigador de la conversa interminable sobre els assumptes més extravagants. I sobretot del fet de parlar per parlar. Sortim del cinema n'Anna i jo i caminam per aquesta zona de Ciutat que sembla un lloc per a fugir, però que de sobte es converteix en un barri ple de llum nocturna, i trobam una pizzeria d'adolescents que ofereix un tasser amb trossos de pizza -com si fos una manera de fer entendre als estudiants d'ESO què és una fracció- i una conversa sobre tot el que hem de fer demà sense pensar en passat demà. El present com una sensació de no existir res més que nosaltres i una pizzeria. I m'oblid de tot el que he de pensar sobre totes les coses que sovint m'emboiren...Tornam a casa pels carrers de Ciutat i la nit es podria allargar i allargar inesperadament com si rompéssim la línia del temps.
mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 14 de maig de 2011 | 11:04h
Sent 'They can't take that away from me' i és com si hagués descobert una emoció soterrada que surt a la superfície sense esforç. El seu ritme, que marca la nostàlgia de l'amor de dos amants separats, marca el temps i el desig d'una retrobada meravellosa. Ah Fred Astaire! La seva veu és una de les que millor expliquen la vida. Mos parla a l'oïda, i sembla que no es vulgui lluir sinó tan sols acostar-nos les emocions més delicades. La seva famosa manera de ballar era una manera elegant d'embolicar una sensibilitat que ha saltat per damunt de les modes.
Llegesc 'Suite francesa' d'Irène Némirovsky, i després les imatges del terratrèmol de Llorca em susciten una relació amb alguns passatges del llibre: persones que han de deixar ca seva, per un terratrèmol o una guerra. De sobte tot allò que era tan important: un àlbum de fotografies, una cadira, un llit, el trespol on mos assèiem a l'estiu, el racó on llegim habitualment, el balcó des d'on miram la ciutat, els estris de la cuina, la nostra llibreria, tot de sobte s'ha de deixar abandonat perquè les circumstàncies empenyen a fugir del perill. La normalitat de la rutina -viure com si respiràssim, sense adonar-nos de la seguretat- és converteix de sobte en una aspiració: no haver de fer cua per obtenir un plat de brou, o un tros de formatge, o una llesca de pa. La casa ha estat bombardejada o cruiada per un terratrèmol: no hi podem tornar, almenys de moment, i ho miram tot des de la talaia del desconsol. La vida sotmesa a les decisions d'altri, i també de la naturalesa, que és una força cega, i que no mira pel bé de ningú. Com degué ser el terratrèmol de fa cent-cinquanta anys a Mallorca, i que afectà el lloc on vivien les famílies dels meus besavis? No en sé res de res, el passat és sempre una boira estranya amb una mínima documentació. Qui sap si també, d'aquí a cent anys, les imatges del terratrèmol de Llorca s'hauran esborrat del seu suport digital, i qui vulgui sebre els fets d'aquests dies de primavera haurà de cercar en els diaris de paper d'alguna hemeroteca abandonada?
Tres setmanes sense anar a Ses Clotes i tot d'una veig el primer canvi: la verdor de l'herba comença a groguejar. Ara són els ametllers la gran reserva del verd. De sobte una mèl·lera surt de darrere una mata i vola ben xalesta. Uns metres més enllà, les abelles liben les flors liles d'una planta el nom de la qual, i em sap greu, no conec. Una gran mata vessa per damunt d'una paret, i és tan grossa que projecta una ombra deliciosa en el camí. De les branques dels ametllers pengen ja molts d'ametllons. L'ombra d'un pal de telèfon apunta cap a ponent, entre les soques de dos arbres. La terra argilosa del Puigblanc dóna vida a molts de pins, i a aquesta figuera ressuscitada que veig a la vorera del camí. Una immensa mata sembla una flassada posada als peus d'un ametller. En arribar al Camí de la Cimentera faig marxa enrere, en lloc d'anar a Pòrtol com altres dijous, perquè he dit a mumare que arribaria prest, i també perquè he de fer el dinar, un aguiat de patates amb rap. Per tot el camí hi ha margalides i roselles. Les roselles són tan lleugeres que semblen a punt de rompre's. Son Cos, a tres-cents metres, és una possessió de pel·lícula de Visconti, com L'innocent', o de Bertolucci, com 'Novecento'. Sent cantar un gall, el seu cant de supervivent. Tenc Pòrtol a l'esquerra, Sa Cabaneta a la dreta, els dos pobles separats pel bosc de pins de Son Caulelles. Veig les canyes posades en forma de con perquè s'hi enfilin les tomatigueres d'un tancat d'hortolà. Sembla l'esquelet d'una estructura que podria exposar-se en qualsevol museu d'art contemporani. M'agradaria molt veure-les, aquestes tomatigueres, per exemple en la Sala de Turbines de la Tate Modern, quan llevin les llavors de gira-sol del xinès Ai Weiwei, l'artista empresonat a qui desig la llibertat com més aviat millor. Un home de mitjana edat feineja en els nisprers de la seva tanca. Es veuen els nispros que pengen de les branques, aquest groc que és un color excels vist des de la caminoi, que ara fa un revolt de noranta graus i s'enfila cap a la costa que em durà de bell nou al carrer de n'Olesa. No tot és vida a la vall: també hi ha ametllers morts, envaïts per les branques enfiladisses d'uns esbarzers. El món no és perfecte, ni a prop fer-hi, i ahir vaig telefonar a Marta i Juan, que sentiren el terratrèmol, però per sort sense conseqüències: viuen a Múrcia i no a Llorca. He sentit a dir que el terratrèmol de l'any 1861, que degué ser també molt fort, afectà l'església de Sant Marçal, que està situada en la línia de la falla de Sencelles, el crui soterrat que tenim a Mallorca.
mamoya2 |
Morques |
dimecres, 11 de maig de 2011 | 06:42h
Rebem estímuls electorals des del cotxe, per l'autovia, que es converteix en la via electoral més important. Els candidats ens criden amb la seva imatge, però algunes fotografies són mentideres, talment una bubota. 'Despacito y buena letra: / el hacer las cosas bien / importa más que el hacerlas', li hauríem de recordar al candidat del PP, que ha justificat les obres inútils del PP de Matas. Fins ara no conec allò que proposen els partits,ni per a la Comunitat ni per a Ciutat. En sortir de l'autovia, a la rotonda de Gènova, veig un cartell amb una gran foto d'Antich. Sembla que tengui la mirada esvaïda, perduda en l'infinit, però quan la mir per segona vegada veig més detalls: és una foto sincera, en què els ulls projecten una melancolia que ha de provenir per força del coneixement, de la sensació de conèixer els motius de no haver pogut fer allò que volia. També projecta honestedat, i dubtes. '¿Dijiste media verdad? / Dirán que mientes dos veces / si dices la otra mitad'. ¿No hi hauria d'haver uns postulats més clars? ¿No hauria de ser evident que cada partit exposàs amb claredat les seves propostes? Quan votam, què és el que votam? 'Demos tiempo al tiempo: / para que el vaso rebose / hay que llenarlo primero'. Després, pel poble, veig les dels candidats a batlle, menys publicitàries, i amb missatges més plans, tot i que les arestes les hem de posar nosaltres, els electors. '-Ya se oyen palabras viejas. / -Pues aguzad las orejas' (S'han inclòs alguns 'Proverbios y cantares' d'Antonio Machado)
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 10 de maig de 2011 | 21:32h
Per fer un petit gest s'ha d'esforçar; per pujar un escaló, mumare ha de posar-hi totes les seves facultats. Tot allò que feim sense adonar-nos de res, com si respiràssim, de sobte en la vellesa requereix la voluntat que abans es reservava per als grans moments, els de més intensitat. No li donam mai cap importància als mínims moviments de la rutina diària. Per a pujar un escaló del corral fa servir un cossiol gran, on hi posa les mans com un punt de recolzament que reforça la pressió del gaiato amb l'altra mà, una passa que fa pocs anys feia sense pensar-hi. Avui he rellegit alguns 'Proverbios y cantares' d'Antonio Machado. És un llibre que vol reservar-nos l'evidència d'allò més immediat, allò que tenim just davant sense que li donem massa importància, i que tan sols des de l'observació madura som capaços d'entreveure. Record una escena de la pel·lícula 'Azul' de Krzysztof Kieslowski: la protagonista, que interpreta Juliette Binoche, mira una dona vella que intenta ficar una botella en l'abocador, de nit, en un carrer solitari. La mirada de la dona jove comprèn l'esforç de la dona vella. Aquesta comprensió esdevé un dels eixos bàsics de la pel·lícula, allò que provoca, en l'espectador, una sensació de vertigen: és la intimitat humana expressada en el límit: els moviments aparentment superficials es converteixen en un gest significatiu de la naturalesa humana. 'No es el yo fundamental / eso que busca el poeta, / sino el tú esencial', diu Antonio Machado. Tot el que és bàsic esdevé decisiu, en fer-nos majors. És com si es tancàs el cercle de la vida: de vells, l'esforç per fer qualsevol cosa es converteix en essencial. (Ma)
mamoya2 |
Kamí |
dimarts, 10 de maig de 2011 | 10:13h
'Sube y sube, pero ten cuidado, Nefelibata, que entre las nubes también se puede meter la pata' (Pedro Carranca), de Cancionero Apócrifo, Antonio Machado.
-Nuestro español bosteza. ¿Es hambre?¿Sueño?¿Hastío? Doctor, ¿tendrá el estómago vacío? -El vacío es más bien en la cabeza. (Antonio Machado, de 'Proverbios y cantares')
mamoya2 |
Morques |
dissabte, 7 de maig de 2011 | 18:26h
Per l'autovia veig en les tanques publicitàries les fotografies dels candidats, els mateixos que en els telenotícies apareixen amb posat satisfet, com si haguessin guanyat en una rifa, i aleshores, sense cap intervenció de la meva voluntat, em sent identificat amb l'anònim ciutadà de l'acudit d'avui d'El Roto, que en acostar la seva mà a la mà d'un candidat, ens diu: 'El candidato me saludó efusivamente, pero le miré a los ojos y vi que no estaba allí'
mamoya2 |
Viatges |
divendres, 6 de maig de 2011 | 07:36h
En un cap de cantó de Ciutat una dona jove escriu en un PC portàtil, algunes persones conversen assegudes en un banc, jo venc de Babel de sentir una agradable reflexió sobre el Bé i el Mal. M'agrada caminar a entrada de fosca, quan les persones sembla que cerquin no tan sols el camí de ca seva sinó un ordre interior, aquesta mena d'aventura que sempre és possible en una ciutat.
Record el cencert d'ahir en el teatre Principal, sent que me'n vaig mentalment sense voler pels carrers de Londres, on he passat el cap de setmana. Torn a caminar per Picadilly, per Trafalgar Square, i sent la suau melancolia de l'atmosfera subtil de la novel·la Mrs Dalloway de Virginia Woolf.
En el Concert per a piano núm 2 de Prokofiev el que sent sobretot és la vibració del pianista, Andrew Brownell, un home jove que acompanya orquestres arreu del món, i que saluda amb una humilitat que em commou. He lligat la seva música amb les ribes del Tàmesi, i en acabar m'entra un calfred estrany, en adonar-me que Prokofiev va morir l'any en què jo vaig néixer.
En la Simfonia en Re menor de César Franck em trob més a prop de Bloomsbury, no tan sols com a recurs estètic sinó perquè els vespres quan tornàvem a l'hotel semblava que el silenci ens empenyia a cercar un contrapunt de música imaginària, o per ventura una altra cosa més material, una cervesa en un pub que trobàrem en la sortida del metro de Russell Square.
El començament del Lento, aquest so de carícia del violoncel d'Emmanuel Bleuse, i alguns moments posteriors que s'esvaeixen en la memòria per a sempre, em fan entendre la música en directe com una experiència irrepetible. Em deman si algun dia sentiré de bell nou aquesta simfonia de Franck. En un CD em perd massa detalls indefinibles; la música se'm fa cada pic més difícil d'assaborir sense veure les evolucions dels músics.
En sortir, ens sentim immergits en una nit agradable de primavera. A la parada de l'autobús hi ha alguns assistents al concert, que ha estat el darrer dels quatre programats al Teatre Principal, l'escenari del qual és petit per a una orquestra. El director convidat, André Bernard, ha estat director de la New Symphony Orchestra de Londres, i en la seva elegància de vell supervivent he trobat el consol de la feina de les persones que cerquen en l'art la justificació de la vida.
(Motiu: Concert 04 Teatre Principal Concert per a piano n2 Sergei Prokofiev Simfonia en Re menor César Franck Orquestra Simfònica Ilels Balears Andrew Brownell, piano André Bernard, director)
mamoya2 |
Kamí |
dijous, 5 de maig de 2011 | 07:18h
A la Tate Modern observam una pintura petita de Dalí, Forgotten Horizon, 1936, un paisatge de la Costa Brava que ens duu per una suau i delicada superfície de colors esvaïts, que sembla l'horitzó de la mar però que no ho és.
Ens adonam que és un horitzó mental, un somni, i la superfície del quadre es fa gran, de sobte, com si la vasa hagués augmentat el seu perímetre i ens permetés introduir-nos en la seva delicada atmosfera estètica.
Som en un lloc que s'ha de viure com a espectadors però també com a participants en un viatge interior. Cada obra d'art és una invitació a viatjar mentalment des d'un lloc segur fins a posicions inestables, amb la imaginació disposada a exercir d'acompanyant.
Sortim al carrer i caminam per la riba del riu, els ponts tan bells a l'esquerra que em recorden els de Nova York, sempre els ponts de les ciutats contemporànies com a línia que uneix la vida de les persones que volen saltar d'un lloc a un altre lloc.
El quadre de Dalí és un pont entre la realitat i la imaginació.
mamoya2 |
Kamí |
dimecres, 4 de maig de 2011 | 11:22h
No he sentit mai ni un esquitx d'alegria per la mort de ningú, tan sols sorpresa i un sentiment estrany de pertànyer a una humanitat que no sabem ni d'on ve ni cap a on va. I no crec en l'eficàcia de la mort d'un terrorista per acabar amb el terrorisme. Pel carrer he sentit que l'experiència revela, a més d'ensenyar, i que la intuïció pot ser el resultat del pensament. Acab llegint alguns poemes de Wislawa Szymborska: 'Aquí', 'Pensaments que m'assalten en carrers transitats', i 'Terroristes', on es transparenten les contradiccions del món contemporani. (Motiu1: Bin Laden; Motiu2: 'Aquí' de Wislawa Szymborska)
mamoya2 |
Kamí |
dimecres, 4 de maig de 2011 | 07:46h
A la Tate Modern assistesc a l'exposició Sunflower Seeds de l'artista xinès Ai Weiwei, el trespol de la Sala de Turbines ple de llavors de gira-sol, art conceptual que requereix un avís o una explicació -els xinesos sotmesos a Mao.
Jo no vaig ser capaç de veure-hi res més que un trespol monòton, i confés que em fixava més en les parets blanques, silenciosament blanques, com un espai que ve a ser una vasa colossal a l'estora de llavors -una sensació que mos fa entreveure imatges, com en un somni.
Després he pensat en una altra possibilitat: clovelles d'ametlla en lloc de llavors de gira-sol, que és un símbol molt pròxim a la meva experiència -cadascú hi pot posar la seva pròpia idea en el trespol de la Tate, i confiar en la llibertat d'associar imatges i records.
En l'art contemporani hi ha tantes de possibilitats que pot semblar sovint que les solucions són aleatòries i absurdes, i que tenim dret a no aprovar-les des de la nostra experiència d'observadors atents. Jo vaig rebutjar el trespol de llavors tot d'una, però després...
Però després començ a pensar, tot i que no sé si el pensament serveix per a rebre una obra d'art, ja que l'enteniment hauria de ser posterior a l'emoció, i en aquesta performance no hi ha cap emoció incial, cap xoc sentimental, tan sols sorpresa -en sebre-ho, perquè abans de sebre-ho hi ha una negació de la vista, que és incapaç de veure res, tot i que la mirada s'esplaï per tota la Sala de Turbines.
En tornar, des de la finestreta de l'avió, veig la immensa massa de niguls, que cobreix tot l'espai, fins a l'horitzó, i m'adon que és una altra monotonia, i que el color blanc és el de la llum que més tard arribarà a la terra i il·luminarà entre altres coses el trespol de la Tate, la feina de 1600 artesans xinesos...Cada viatge té aqueixes curioses perspectives d'intensitat variable. L'art no és més que la vida concentrada, i en l'art contemporani la llibertat és un camí que fa més difícil la comprensió del món, també més rica i més variable.
