Mir fotografies de Marilyn Monroe, del llibre ‘Fragmentos’, amb pròleg d’Antonio Tabucci, i record l’adolescent que tenia un gran cartell –encara hi és, a les golfes- amb la imatge d’aquella dona fràgil, i m’adon que les fotografies expressen una mescla d’innocència i d’infortuni. ‘Com ho faré quan sia encara menys jove // la dona mira i mira en l’espai // i el món sencer dorm, ah pau et necessit –fins i tot com a monstre polític’. Mentre jo era un adolescent que mirava la seva imatge en la meva habitació de nin provincià i somniador ella escrivia en qualsevol paper, en qualsevol lloc, una dona que alguns podien pensar que era feliç i alegre i en realitat vivia ‘tristament perquè no sent cap alegria’. Els meus mites d’adolescent i de jove s’han anat desfent un rere l’altre, i queda Marilyn Monroe, però no com a mite sinó com a dona que vivia en una època de descobriments, de passions innocents, una època en què el món era una escenografia de somni exaltat, d’un maniqueisme gairebé irracional. Hi ha dues fotografies que m’agraden especialment: ajaguda en terra llegint Walt Whitman, i dreta de costat llegint ‘Death of a salesman’ d’Arthur Miller.

K. i jo ens trobam casualment. Duu el dietari de Katherine Mansfield, i ha llegit un paràgraf que l’ha sorprès, perquè per ventura és una de les claus de la seva separació: ‘Vull un home molt callat, que en adonar-se que la seva dona s’havia casat amb ell per als seus propis fins, deixàs de tenir qualsevol relació amb ella, però la seguís estimant i adorara el seu fill.’

Parlam una bona estona asseguts devora la Fira del Llibre. No som capaç d’analitzar racionalment la meva separació, ha estat el resultat de petits detalls, cap d’ells important; des que ens separàrem som al carrer a tothora, però no cerc ningú, ni m’he apuntat a cap web; m’horroritza la imatge de quatre homes, recolzats al tasser d’un pub de divorciats, parlant de les seves misèries; no hi tornaré pus, en vaig sortir corrents, em diu K.

I em torna a llegir el paràgraf de KM. ¿No penses que les parelles madures s'han de basar precisament en aquesta acceptació silenciosa de l’altre?

Mir el local d’Almacenes San Miguel i m’adon que ja només és en la memòria, tan sols les fotografies el recuperen, i veig el pintor MC que empeny els seus ormejos, a entrada de fosca, la llum del carrer com si fos un miratge de l’activitat que minva i que es transforma en estranyesa. Per què vaig sempre pels mateixos llocs, per què mir sempre el mateix molí, per què determinats carrers m’empenyen a cercar-los. O som jo qui, ple de costums, repetesc la meva trajectòria diària com si d’aquesta repetició n’hagués de treure profit, una determinada seguretat interior, poder-me reconèixer en la mirada que es reconeix a si mateixa, la que genera comprensió vers les coses familiars: una petita taverna, un cap de cantó, el pintor MC, el quiosc de la Plaça del Mercat, un dels sis quioscs que han obert a Ciutat, després de molts de mesos tancats durant els quals hem patit les conseqüències de no poder comprar un diari en el lloc de sempre, de no poder veure els colors de les portes obertes d’aqueixes entranyables botigues de paper. Per què sempre repetesc el mateix camí, i si canvii ha de ser per un acte de la voluntat, quina poca volença, per exemple, per la Plaça Major, l’ànima de la qual és no fer de plaça, si exceptuam els moments del matí en què serveix de pas a tantes de persones, o l’instant –tan sols un instant, que no arribà a moment- en què fa anys hi vaig veure caminar na CMG de bracet d’una amiga, que fou una intuïció sobre la idea de ‘plaça’. Qui sap les giragonses que ha de donar l’experiència de cadascú fins que tenim un sentiment concret sobre un lloc determinat, sobre una persona determinada, i fins i tot d’una persona determinada en un lloc concret.

Veig un quiosc obert a La Rambla, i un altre a la Plaça del Progrés, i és com si haguéssim recobrat un ingredient de Ciutat que durant mesos i mesos havia desaparegut. Però qui comprarà els diaris, la informació que ja es pot aconseguir per Internet? Les forces oposades duen per camins imprevisibles. No hi ha ningú que pugui preveure el món que ens espera en el següent cap de cantó. La vida personal dissolta en la vida col·lectiva, les aspiracions personals de sobte sotmeses a les poderoses forces gairebé desconegudes que no podem controlar. Camín per Ciutat, veig els turistes que esperen a les parades de bus, sotmesos a una calor sufocant. N’A em diu: les vacances d’aquesta gent són plenes de temps perdut en les parades de bus de Ciutat; se n’han de tornar a Palmanova, a S’Arenal, i esperen amb una paciència infinita. Els autobusos transiten per Ciutat com si fossin monstres que expulsen el baf dels aires condicionats, el mateix baf que sentim en passar per davant d’un supermercat, la calor del carrer és una suma de la calor que ve del sol i de la que produeixen els ventiladors de l’aire condicionat. Vivim un estiu de dimensions desconegudes, el turisme depèn de les adversitats d’altri: no tan sols de la competència en el mercat europeu, o mundial, sinó de les guerres –que desvien els visitants d’un lloc a l’altre: recordem la guerra de Iugoslàvia, de fa vint anys-. De què es poden nodrir les esperances d’un país? De la desgràcia d’altres països? El bé d’una col·lectivitat pot dependre de la misèria d’altres? No podem aspirar tots als mateixos objectius, la gran roda de la vida crea i destrueix alhora, els grans objectius s’anul·len mútuament: a més llibertat menys igualtat, i viceversa, i així també amb moltes altres nobles aspiracions: les religions i les revolucions menteixen, com ja hem après, no hi ha cap paradís al final de tot, perquè no hi ha cap final absolut, la vida de l’home és una lluita interminable. He perdut el fil, ja no sé per on vaig, com és que he passat dels quioscs que han obert de bell nou a Ciutat –però no tots, alguns- a la vida difícil dels turistes i a la inexistència de paradisos revolucionaris o religiosos, mantenir la passió és no perdre peu entre les raons que cream amb la mirada: construir més enllà dels dubtes, acudir als quioscs de les idees d’altri, sotmetre-les -les idees- a la nostra experiència...Veig un tros de mar, una llenca de mar que sembla desconeguda, una pura il·lusió de l’esperit, un turista a la parada del bus comparteix la mateixa direcció, em veu mirar i jo el veig mirar...

Surt des del carrer de Bolero i camín per General Riera, un avís del que sempre acaben essent les ciutats quan un barri és oblidat pels administradors municipals. Tot és ple de persones humanes que caminen com si el seu pas hagués de ser una ruta de perseguits per la mala sort. M’acost a un home que duu uns caminadors i que sembla un explorador de la meva consciència. Damunt la voravia ho ha perdut tot, i em demana doblers per a beure un cafè amb llet, i en la seva mirada hi ha un esquitx de terrible nostàlgia. No hi ha diferència entre alguns carrers de London River i aquest carrer de Ciutat. La globalització aplega totes les ciutats del món en un mateix territori. Les persones que cerquen desesperadament els seus fills a London River són les que aquí cerquen les seves vides fuses en qualsevol lloc del seu passat. Tothom cerca, tothom aspira a trobar alguna moneda, algun valor que permeti sobreviure. Camín sobre les voravies rompudes, sobre els materials de la diversitat autonòmica, i en girar cap al carrer d’Uruguai ja sé que tot empitjora, com si els voltants del velòdrom fossin abocadors de tots els fems que anam deixant sense remei: llaunes a la cuneta, brutor de l’adversitat, entrepans menjats a mitges, una impossible conversació sobre l’amor i l’amistat. Veig una casa darrere d’un mur, alguns arbres que respiren sense convicció, una dona de la meva edat que em demana doblers, una dona les aspiracions de la qual es resumeixen en vint cèntims, que és el que em demana amb veu compungida, com si acabàs de fugir d’un lloc on tan sols podia veure els doblers, no tocar-los. Ciutat es fon lentament als afores, no hi ha res a fer si volem entendre sense mirar, tots els gests de les nostres mans es perdran si no sabem romandre amb l’ànima en blanc, com si començàssim a pensar. Vet aquí la raó dels perdedors: la seva capacitat de pensar s’ha reduït a la necessitat. En lloc de capacitat, necessitat. Nosaltres també cercam alguna cosa i no ho sabem: coses perdudes que no recordam, missatges d’economistes que volen explicar-ho tot, misteris de religions que ja no ens sacsegen el cor. I tot es resum en aqueixes persones que demanen doblers, pels voltants d’un velòdrom que fou construït per mor d’una decisió política.

I justament perquè vivim envoltats de desconeguts és tan necessari cercar la tendresa de les converses que mos ajuden a sortir del nostre refugi interior, no perquè ens hi amaguem amb les nostres extravagàncies i les nostres absurdes quimeres sinó perquè d’aqueixa manera podrem treure una mica, només una mica,  a l’exterior la sensació de viure a la recerca dels petits plaers de la vida. Ara que entram a l’estiu, els darrers mesos amb na I, que segurament em deixarà a l’aeroport quan comenci la tardor, o ens deixarem mútuament com ho fan els vells amics que s'han de separar després de tantes experiències viscudes i somniades, la petita mà que ja ha crescut en el seu primer senyal de comiat, tots sempre acomiadant-nos de tot, els fills dels pares i els pares dels fills, i per mor d’això un gelat a Ca’n Miquel és un moment d’intimitat que m’acosta al cos seu i al meu, el meu ja travessat per petites afeccions, i el cansament que ja comença, no tan vera el que em diuen sempre els coneguts: et veig molt bé, et veig molt bé. Mentida, mentides, mentides pietoses. I de franc. Asseguts al petit espai d’una tauleta aferrada al mirall, veig entrar altres pares feliços: de què el vols, i la meva felicitat de poder parlar com si posàssim la primera pedra de la relació d’adults, però aquesta constatació duu implícita la idea de fer-me major. De sobte parl amb na I envoltat de desconeguts com si ells, els desconeguts, fossin l’escenari de la nostra conversa, una sensació de plenitud que no s’afegeix a res concret sinó a la vida imprevista, no pots deixar passar mai l’oportunitat de parlar amb una filla un horabaixa de començament d’estiu, quina sensació de puresa. Compartir un gelat i una conversa és una celebració de l’esperit, la xocolata tan viva com l'alegria que entra al cos, sents com passa, les paraules que vénen d’ella i que jo he de rebre com un encís de l’aire, talment l’aire de la celebració sense edat, cap aniversari. Més que les paraules m’agrada rebre la seva mirada, el moment de la creació del sentit, una vivor de la mirada que s’expandeix per tot el cos i és capaç de moure’s en totes direccions, i després a la botiga de roba quan m’ajuda a comprar unes camisetes: aquesta no la tens, aquesta és ben igual que..., la de les formigues és una que ja es pot considerar clàssica, em diu l'agradable dependenta. I mos ne tornam pels carrers plens de gent, una mica de felicitat compartida aquest començament d’estiu, a una terrassa dues nines petites amb els seus pares miren el carrer, un record vivíssim com un càstig però seguesc, seguim, nosaltres ja hem crescut, aviat tot serà un record i mentrestant anam junts cap a...

I el miracle a vegades es produeix quan un record teu es mescla amb els records de persones desconegudes, que apareixen en algun lloc de la teva ciutat, i això tan sols és un exemple, però he de dir-ho com si jo fos també un record de la meva vida anterior, en un viatge a Nova York, una fotografia o un conjunt de fotografies de Christian Boltanski, i ara aquest nom apareix aquí, en el carrer de Sant Miquel, dues o tres visites als llibres de Christian Boltanski, llibres sobre persones desconegudes que mos criden des de lluny, des d’un temps i un espai desconeguts, però sempre per a fer-nos preguntes a nosaltres, supervivents que volen cercar les respostes. Veim la cara d’un nin i llegim la seva història a través de les fotografies, unes imatges que ens sorprenen perquè expliquen una vida que és alhora moltes altres vides que no han de ser oblidades, i després el dubte: ‘tu no saps mai de què ets capaç, és el secret de cadascú’. Les fotografies ens acosten a la idea de la mort. Christian Boltanski mostra assassins i assassinats, i la mort es produeix dues vegades: en el moment de la mort física, i quan deixam de ser recordats. En veure la cara d’un desconegut no sabem res d’ell, la única circumstància que podem entreveure és que era una persona única, tots som persones úniques. Quan ahir vaig passar pel carrer de Sant Miquel, en comprovar la desaparició dels treballs de Boltanski, la desaparició m’afectà especialment, ja que tot el que desapareix no mor, en efecte, fins que l’oblidam, i jo record un nin, i altres persones desconegudes, jo mateix una persona desconeguda, aqueixes persones que entren a la Plaça Major, jo un desconegut, tu un desconegut, ell un desconegut, únics, irrepetibles.

...giscant sobre els motors dels cotxes, el vol per poder sentir-se a gust en qualsevol lloc: no anar sempre ran de terra sinó una mica per damunt de les coses: poder veure-les, les coses, des d’una determinada altura, com si cercàssim en la mirada de conjunt una interpretació adequada, més oberta i més clara. Una ciutat n’és plena, d’il·lusions personals desordenades, i ordenar-les és una necessitat, fins i tot des dels records d’altres ciutats, no un miratge de la humanitat sencera, sinó una celebració sentimental de la realitat. Una imatge que em ve a la memòria, i que ja és plena de temps, com si el temps fos un líquid que acaba per omplir-ho tot, les obsessions de la vida i les representacions de la vida: na S acomiadant-se de mi des de la terrassa d’un apartament de Lucerna, i una imatge nova, avui matí, anant cap al Nkr: n’A madura i alhora jove com si hagués de començar a viure, reflexiva i oberta a la realitat, amb una bossa i un maletí. La ciutat com un espai per a començar...

...el camí de Jesús no és un camí sinó una carretera, i ja ningú hi camina pel plaer de caminar, sinó per necessitat. Un dia a l’any s’ha d’anar al cementeri, i aleshores el vell camí de fa un segle convertit en carretera s’ompl de persones humanes, i la solitud esdevé una gran floristeria. Quina estranyesa produeixen sovint els costums, però quina bellesa vessa de sobte des de la mirada de les persones que duen un ram de flors entre les mans, com si la mirada volgués abastar els records, l'evocació d'una vida compartida que és capaç de donar-nos uns instants de felicitat. Els descreguts com jo miren embadalits, i voldrien també creure en aquelles possibilitats remotes, però ens hem de conformar amb la vida envoltada de dubtes, i amb la realitat de l’existència que ofereix les emocions no des dels costums sinó des de la realitat mateixa. Me’n torn a casa per les Avingudes, i em qued una estona davant la dona que mira el rellotge, l’escultura d’una dona que em recorda la vida real que hem de viure tots, la sensació d’haver de comprovar de tant en tant el moment que vivim, per no caure en l’engany d’una excessiva innocència. La dona que mira el rellotge és una dona que il·lumina les desanimades avingudes de Ciutat. Més endavant mir les teulades que serveixen d’estació als ocells que travessen els carrers giscant sobre els motors dels cotxes...

...necessiten coses concretes per a viure, no la solitud dels carrers durant el cap de setmana, carrers transfigurats per una absència que ho envaeix tot, com una multitud de fantasmes. Els carrers buits convoquen les absències, i en aquestes condicions sentim la necessitat de descobrir les coses concretes per a viure, com una escultura, com un amic que de sobte ve cap a nosaltres, com la Plaça de la Pescateria, que sembla esperar sempre algú que s’hi aturi i s’assegui en un dels seus bancs, davall els lledoners. Així que caminar pels carrers també és una recerca de coses, tot i que sovint hem de fer una abstracció mental i suposar que caminam per una ciutat desconeguda. Ahir na I veié un puput, travessant un carrer, a prop d’Illetes, un raig de colors i una cresta que volaven com una exhalació. Algun espai concret, per exemple els voltants del carrer de Jesús, ens permeten imaginar l’alegria de poder sortir de la ciutat caminant, la vella aspiració de no col·locar murs entre el camp i la ciutat, quelcom que vaig sentir com a real en el caminoi per a bicicletes que va de Leiden a la Haia. Però ara el camí de Jesús ja no és un camí sinó una carretera...

La relació entre  els ciutadans de Ciutat queda limitada per la mancança d’una zona verda a l’eixample. Aquí no n’érem conscients fins que començàrem a viatjar. I aleshores se’ns féu present el contrast entre les ciutats que gaudeixen de zones d’arbres que fan ombra a l’estiu i la nostra, on no hi ha més remei que amagar-se a casa, a recer de la calor i dels inconvenients de la cobdícia de tants d’anys. Els arbres del carrer no conviden a la contemplació o al pensament, tot i que ajudin a superar l'entrebanc d’unes voravies massa dures, amb els cotxes aferrats gairebé a les persones. Els arbres han de formar part d’un conjunt de vegetació on la seva existència es reforci. Tot forma una unitat: la vegetació i les persones. Mirar-se en el mirall de les parets acaba essent una activitat abocada al fracàs col·lectiu. Els vells desapareixen a mitjan horabaixa, i només queden els joves, que no tenen por del futur ni dels inconvenients, que per a ells són ficticis i sense consistència. Però els majors no poden deixar volar massa la imaginació, i necessiten que el gaiato es recolzi en la terra, perquè això els acosta més a la realitat, que són les arrels, i no tan sols les locals sinó les que el seu enteniment hagi pogut abastar durant anys i anys. Les persones humanes necessiten coses concretes per a viure...

...que ens expulsa del seu centre. No coneixem el lloc on vivim, ens acostumam a tot el que ens envolta, i de manera inconscient suposam que coneixem la nostra ciutat, però la valoració no existeix si no comparam amb altres llocs. En una ciutat desconeguda, la mirada es converteix en una mirada escrutadora, mentre que en la nostra ciutat els costums ens impedeixen mirar en profunditat. En viatjar, just arribar a una ciutat, començam a investigar sense voler, perquè tot d’una ens adonam que la voluntat és una conseqüència de la mirada, mentre que a la ciutat on vivim la boira dels costums limita la llibertat de coneixement. La rutina dels costums elimina el pensament. Un conegut meu em contava que en determinades ciutats es queda sorprès davant de molts d’edificis, i que ha après infinitat de detalls simplement pel fet de mirar. La qualitat més transcendent de viatjar és observar per aprendre, i això té un efecte multiplicador que ens ajuda a entendre el lloc on vivim. La creu d’un convent deixa de ser un símbol únicament religiós per a convertir-se en una referència ciutadana, i descobrim que Ciutat ens pot sorprendre...

...en les ciutats es produeix aquesta lluita entre la veritat i la mentida. Hi ha ciutats que ens mostren la cara vertadera i n’hi ha d’altres que ens menteixen. Ciutat és una ciutat que té una direcció fixa: la de l’oblit, és a dir la direcció d'una cultura que ha pres el camí errat. Les Avingudes s’han convertit en un mur que separa les dues ciutats, l’antiga i la nova, però la divisió aviat haurà perdut la seva finalitat inicial perquè la part nova envelleix a una velocitat vertiginosa, i d’aquí a uns anys semblarà sense cap dubte molt més vella que la part antiga de la ciutat. No esteim acostumats a gaudir de la ciutat, i a vegades pens que la nostra condició més exacta com a ciutadans és la de no voler comunicar-nos els uns amb els altres. La ciutat pateix una permanent centrifugació que ens expulsa del seu centre...

 ...que més que una pel·lícula em sembla una successió de fotografies d’un gran fotògraf, José Luis Alcaine, que  furguen en un paisatge físic –els afores de Madrid, la ruralia de Cantàbria- que sembla l’ànima dels personatges. Quan la vaig veure per primer pic, deu fer vint-i-cinc anys, no em vaig adonar de tots els detalls que ara m’han afectat, ja que des de la part de dalt de l’escala de la vida s’hi veu millor i més lluny, i en canvi aleshores era encara en plena ascensió. Ara comprenc que la veritat no existeix per sí sola, sinó en el temps. Això s’esdevé amb les idees però també amb les persones, la qual cosa és ben normal ja que les idees només existeixen en les persones que les formulen. Pens que no hi ha ni un cel ple d’idees ni una terra plena de còpies més o menys ben fetes d’aquelles idees. Ángela Molina, fa vint-i-cinc anys, ja anunciava l’actriu que ara trobam en alguns papers curts. La d’aleshores no era una idea sinó que era tan real com la d‘ara, que té en la seva expressió totes les marques del temps, i algun senyal de dolor, qui sap. Aleshores era jove i feia de protagonista; ara ja no, però les rues de la seva cara esdevenen una celebració de la veritat. Això vol dir que no té por de les conseqüències d'anar pujant l’escala de la vida. La cara de les persones, si no es deixa a lloure en el temps, i es sotmesa a variacions artificials, intentant baixar un escaló o dos de l’escala, acaba alterant la vivacitat dels ulls, que queden exclosos de l’ànima, i es converteixen en acusadors d’allò que s’intenta ocultar. Si no es respecta la línia evolutiva de cada persona, i es volen fer desaparèixer les marques del temps, ens abocam a l’esfondrament de la personalitat, que és la conseqüència de confondre l’absència de rues amb la voluntat de mostrar-se eternament jove, que és la lluita més absurda de totes. També, en les ciutats...

..., que és una de les malalties més perilloses de la societat. Una altra malaltia –que té molt a veure amb l’anterior- és no voler reconèixer que viure és existir en el temps. Al menjador de cals meus padrins materns hi havia un gravat que representava l’escala de la vida. Jo vaig conviure amb aquell gravat des que era molt petit, però desaparegué, i m’ha resultat impossible trobar-lo. Totes les perquisicions que he fet en les llibreries de vell han fracassat. Un llibreter em digué que el coneixia, el gravat, però que no el podia aconseguir. En el mostrador hi tenia reproduccions de detalls que solen agradar als turistes: ametllers florits, paisatges mentiders i altres demostracions de patriotisme local. Això demostra que s’ha declarat la guerra al temps. Hi ha persones que no en volen sebre res, i fins i tot les pel·lícules que veiérem anys enrere són rebutjades perquè segons els administradors de la modernitat semblen desposseïdes de les marques de la moda. Però a vegades el contrast entre dues mirades separades en el temps ens ajuda a entendre la relació que mantenim amb la veritat. Contempl de bell nou La línea del cielo, de Manuel Gutiérrez Aragón, la protagonista de la qual és Ángela Molina...