Llegesc 'Suite francesa' d'Irène Némirovsky, i després les imatges del terratrèmol de Llorca em susciten una relació amb alguns passatges del llibre: persones que han de deixar ca seva, per un terratrèmol o una guerra. De sobte tot allò que era tan important: un àlbum de fotografies, una cadira, un llit, el trespol on mos assèiem a l'estiu, el racó on llegim habitualment, el balcó des d'on miram la ciutat, els estris de la cuina, la nostra llibreria, tot de sobte s'ha de deixar abandonat perquè les circumstàncies empenyen a fugir del perill. La normalitat de la rutina -viure com si respiràssim, sense adonar-nos de la seguretat- és converteix de sobte en una aspiració: no haver de fer cua per obtenir un plat de brou, o un tros de formatge, o una llesca de pa. La casa ha estat bombardejada o cruiada per un terratrèmol: no hi podem tornar, almenys de moment, i ho miram tot des de la talaia del desconsol. La vida sotmesa a les decisions d'altri, i també de la naturalesa, que és una força cega, i que no mira pel bé de ningú. Com degué ser el terratrèmol de fa cent-cinquanta anys a Mallorca, i que afectà el lloc on vivien les famílies dels meus besavis? No en sé res de res, el passat és sempre una boira estranya amb una mínima documentació. Qui sap si també, d'aquí a cent anys, les imatges del terratrèmol de Llorca s'hauran esborrat del seu suport digital, i qui vulgui sebre els fets d'aquests dies de primavera haurà de cercar en els diaris de paper d'alguna hemeroteca abandonada?
Accés de l'autorCategoriesÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
Memòria de la terra Tres setmanes sense anar a Ses Clotes i tot d'una veig el primer canvi: la verdor de l'herba comença a groguejar. Ara són els ametllers la gran reserva del verd. De sobte una mèl·lera surt de darrere una mata i vola ben xalesta. Uns metres més enllà, les abelles liben les flors liles d'una planta el nom de la qual, i em sap greu, no conec. Una gran mata vessa per damunt d'una paret, i és tan grossa que projecta una ombra deliciosa en el camí. De les branques dels ametllers pengen ja molts d'ametllons. L'ombra d'un pal de telèfon apunta cap a ponent, entre les soques de dos arbres. La terra argilosa del Puigblanc dóna vida a molts de pins, i a aquesta figuera ressuscitada que veig a la vorera del camí. Una immensa mata sembla una flassada posada als peus d'un ametller. En arribar al Camí de la Cimentera faig marxa enrere, en lloc d'anar a Pòrtol com altres dijous, perquè he dit a mumare que arribaria prest, i també perquè he de fer el dinar, un aguiat de patates amb rap. Per tot el camí hi ha margalides i roselles. Les roselles són tan lleugeres que semblen a punt de rompre's. Son Cos, a tres-cents metres, és una possessió de pel·lícula de Visconti, com L'innocent', o de Bertolucci, com 'Novecento'. Sent cantar un gall, el seu cant de supervivent. Tenc Pòrtol a l'esquerra, Sa Cabaneta a la dreta, els dos pobles separats pel bosc de pins de Son Caulelles. Veig les canyes posades en forma de con perquè s'hi enfilin les tomatigueres d'un tancat d'hortolà. Sembla l'esquelet d'una estructura que podria exposar-se en qualsevol museu d'art contemporani. M'agradaria molt veure-les, aquestes tomatigueres, per exemple en la Sala de Turbines de la Tate Modern, quan llevin les llavors de gira-sol del xinès Ai Weiwei, l'artista empresonat a qui desig la llibertat com més aviat millor. Un home de mitjana edat feineja en els nisprers de la seva tanca. Es veuen els nispros que pengen de les branques, aquest groc que és un color excels vist des de la caminoi, que ara fa un revolt de noranta graus i s'enfila cap a la costa que em durà de bell nou al carrer de n'Olesa. No tot és vida a la vall: també hi ha ametllers morts, envaïts per les branques enfiladisses d'uns esbarzers. El món no és perfecte, ni a prop fer-hi, i ahir vaig telefonar a Marta i Juan, que sentiren el terratrèmol, però per sort sense conseqüències: viuen a Múrcia i no a Llorca. He sentit a dir que el terratrèmol de l'any 1861, que degué ser també molt fort, afectà l'església de Sant Marçal, que està situada en la línia de la falla de Sencelles, el crui soterrat que tenim a Mallorca.
Vaig al cementeri a acompanyar una estona en Joan i en Pere, cosins de mumare. Son pare, l'oncle Guillem, ha mort fa unes hores. Allà ens hi trobam els familiars i els vells coneguts del poble. No som capaç de posar el nom que pertoca a algunes persones, però sempre puc entreveure algun detall que em permet identificar-les. El mateix els deu passar a ells, respecte de mi. Un dia algú em digué: tu ets més de Ca'n Velos que d'Es Forn, més de Marratxinet que de Sa Cabaneta. I aquesta és l'observació més encertada que he sentit sobre la meva procedència. Ens anam fent majors, i a poc a poc la nostra fesomia pren la forma definitiva, es va formant a partir d'escletxes a través de les quals veim el passat. Les arrels són el resultat d'aquesta investigació. Parl amb en Rafel, amb qui he compartit al llarg del període central de la vida -el de més densitat- no tan sols el fet d'haver viscut molts anys fora de l'illa sinó també alguns trets decisius de l'experiència. I com a conseqüència, aquest fet irremeiable: si algú se'n va, ja no pot tornar mai més del tot. Aquesta constatació ens ajuda a entendre el present des d'un altre caire, més obert per ventura, tot i que això no sia un certificat d'absència de dubtes, sinó tot el contrari. Em conta la història de l'oncle Bernat, que va anar de Cadis fins als Pirineus durant la Guerra Civil, i que en haver acabat la guerra encara hagué de romandre quatre anys més en diverses activitats relacionades amb el servici militar. Mos aixecam i miram els arbres que creixen cap a dalt d'una manera metòdica, cercant la llum amb deler. Són enmig de l'edifici del tanatori, i em semblen trèmols, però no n'estic gens segur. Corr l'aigua en el centre de l'entrada, i fa un renouet una mica estrany, com si l'aigua fos un miracle que aquí no tengués sentit. Parl amb en Jaume, i m'adon que confonc el seu germà amb el seu fill. El motiu és que hi ha quinze anys de diferència entre l'un i l'altre. A vegades pens que assistim al comiat de les darreres generacions que hem viscut en una comunitat de records compartits. Les ombres de les persones que vaig conèixer de nin romanen en la memòria i apareixen de tant en tant, i m'acompanyen en moments decisius, quan la força de l'existència apareix de sobte i em surt a camí sense esperar-ho. Després, per la carretera, no puc pensar en res concret, però veig l'oncle Guillem des Forn caminant pels carrers de Sa Cabaneta, amb aquella lentitud que l'identificava, una manera de caminar que només li pertanyia a ell, i a ningú més que a ell.
(Motiu: la mort de l'oncle Guillem des Forn) Jo li agraesc a la Segona República que mon pare cada matí pogués anar des de Ses Basses pel camí de Ca Na Maiola fins a Marratxinet, a una escola on un mestre comprensiu li ensenyà tot allò que li permetia la seva ciència i les seves possibilitats. Li agraesc, a la Segona República, que fos possible aquell miracle en un poble tan petit, on hi vivien tans sols unes poques dotzenes d'habitants. Jo li agraesc, a la
Segona República, que aquell mestre li comunicàs, a mon pare, la
necessitat de sebre, la necessitat de posar-se davant del món amb un posat
d'interrogació permanent. Per què això és així?, record que sempre em demanava
mon pare, quan caminàvem pels voltants del poble. Molts de pics es feia
preguntes la resposta de les quals ja era en els llibres que jo estudiava. I jo, amb la supèrbia estúpida de jove que creu sebre alguna cosa i no sap res, li contestava d'una manera tal que qualsevol persona que no fos ell s'hauria sentit menyspreat. Ell no; ell n'estava orgullós que el seu fill tengués respostes a les seves preguntes eternes. Ja no li puc dir que totes aquelles respostes que jo li donava em semblen insuficients. Ja no li puc dir que a la meva edat, més o menys la que ell tenia aleshores, pos en dubte tot el que he après, i ara som jo qui dubta de tot. Ja no puc compartir amb ell la sensació que la vida és una experiència única, però que la saviesa no és el caramull de coneixements que duim en la memòria, sinó l'experiència que se'n deriva, i que sol ser un grapat d'idees simples que ens fan entendre el món des d'una perspectiva humil i valenta. Un dia, l'any 1944,
deu o dotze anys després d'haver anat a l'escola de Marratxinet, quan feia el
servici militar a Menorca, va veure per casualitat, en el Port de Fornells, el mestre de la seva infantesa, esdevingut un home vell que
mirava amb nostàlgia la mar des d'unes roques. Parlaren uns estona, i el mestre s'emocionà per haver retrobat el seu alumne. Els seus amics li recordaren que se n'havien de tornar a la caserna, i en allunyar-se mon pare mirà per darrera vegada la figura mig esvaïda del vell mestre damunt les roques del Port de Fornells. L'escola laica de Marratxinet no es va obrir mai més. El mestre nomia Ramon Tomàs Oliver.
 “És la fi del paisatge. Entre blocs de formigó i ferro rovellat hi ha una figuera amb pesants fruits, però ni tan sols els nins van a recollir-los. És la fi del paisatge. I dins de la carronya d’un matalàs podrit al camp romanen les molles com a ànimes. La casa on vaig viure s’allunya, el llum roman encès a la finestra perquè no se senti i tan sols es vegi. És la fi. I estimar de bell nou és com el problema dels arquitectes en una ciutat antiga: tornar a construir en llocs que ja existien, que semblin d’aleshores, tot i que sien d’ara” Jehuda AMIJAI Quan pas per davant Cas Macians he de recordar per força aquell sabater que em contava petites històries, i que sempre em rebia amb un somriure –una mica amarg, com si estigués en un punt zero de la vida-. Surten de la memòria, com si m’esperassin, aquelles eines: l’alena, el martell, el punxó, les estenalles d’arrabassar, i la guàtlera dins d’una gàbia, que a mi em semblava un ocell meravellós. És estrany aquest crit del passat que sovint arreplegam en els llocs que es relacionen amb la nostra infantesa. Tot s’esdevé des d’una llum que il·lumina zones obscures, que de sobte recobren la vitalitat perduda. En el cap de cantó, un home em saluda, se’n va cap amunt i s’esvaeix cap a Son Caulelles. A Sa Cabaneta tothom desapareix aviat, com si cercassin el cau de ca seva per refugiar-se. Jo seguesc cap a Ses Clotes, en el meu viatge de cada setmana, com si viatjàs per la meva ànima per un espai que em mostra l’evolució de la terra: els ametllers ara ja són verds, i descansen sobre una estora d’herba impressionista. El Puigblanc és una fortalesa, ja no hi puc pujar com quan era nin, per mirar el poble assegut en una roca. Un ametller exsecallat sembla una escultura que mira Son Cós. En arribar a Pòrtol la gent comença a fer-se visible. M’atur a Bon Jorn a parlar amb en Miquel, i prenem cafè junts mentre parlam pel plaer de fer-ho. Falten dues o tres setmanes per sentir el primer rossinyol.  Ahir les dues fileres de muntanyes de la Serra de Tramuntana, des de Sa Cabaneta, oferien una curiosa alternança de colors. En primera línia, un color verd fosc, com si hagués arribat la nit a mitjan horabaixa, i just darrera una brillantor viva, com si el sol tan sols il·luminàs la segona filera, amb el capcurucull del Puig Major. La naturalesa a vegades presenta aquests espectacles que mos deixen bocabadats, sense que siguem capaços d'entendre com és possible que puguem apreciar tanta bellesa en un moment qualsevol del dia en què sembla que tan sols nosaltres miram en aqueixa direcció.
Deu ser veritat, doncs, això que veim amb tant de plaer? Contemplar el paisatge en què vivim és d'una gran dificultat, perquè sembla que ja ho sapiguem tot, i que qualsevol detall forma part de la nostra mirada, avesada a repetir els estímuls, un a un, des que en tenim memòria. És clar que el costum de mirar allò que creim conèixer sovint no ens deixa veure els matisos, i si ens els espolsam, podem començar a investigar des d'una certa innocència, com si fóssim viatgers, o com si de sobte el passat s'hagués evaporat, i tan sols miràssim des del pur present. Podem estendre aqueixes reflexions a altres aspectes de la vida, que a força de tenir-los al nostre costat ens semblen absolutament coneguts. Coses concretes, racons de la ciutat, però també, i sobretot, persones...És com si miram la fotografia d'una persona estimada: de sobte aquests ulls, aqueixa expressió... Què ens degué voler dir amb aqueixa mirada? Ara que es celebra el carnaval d'una manera tan organitzada, record aquells carnavals clandestins dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, que consistien a disfressar-nos i anar de casa en casa a demanar doblers o dolços. Era una de les poques coses prohibides que es podien fer, a més de jugar a quines per Nadal, i així i tot amb limitacions, perquè sempre s'havia d'anar alerta. La sensació que teníem aleshores era la d'haver d'anar sempre amb quatre ulls: cada passa s'havia de mesurar, i fins i tot la llibertat de pensament entre nosaltres és al meu parer una de les més difícils de posar en pràctica, perquè encara queden esquitxos de les dificultats d'aleshores, sobretot entre les persones que més o menys coneixen el que s'esdevingué en aquells anys, per molt que ara sembli que pertanyin a una època oblidada.
El que pens sobre aquells costums pot ser interpretat des de molts de punts de vista, és clar, però n'hi ha un -la nostàlgia- que sol ser molt freqüentat i que jo començ a espolsar-de de damunt. Deu ser que em faig major d'una manera esqueixada: mir els fets del passat com una successió de petites històries viscudes per persones diferents. Però sí pens que hi havia molta d'innocència en aquell intent de transgredir les normes socials vestits de flesses, o de jugar a quines. Les disfresses d'avui en dia són més estridents, sense cap dubte, i els jocs d'atzar no tenen res a veure amb aquella veu tan humana que anunciava els números a Ca'n Mio, a Ca'n Marçal o en el Bar La Unión. Els carrers de Sa Cabaneta -i de molts altres pobles de Mallorca- s'han convertit en grans aparcaments; els cotxes ocupen un dels costats de cada carrer, des d'un extrem a l'altre. És quasi impossible veure algú que hi camini, pel poble, exceptuant en MM, que és el supervivent de totes les generacions de cabaneters exploradors de la quotidianitat. Jo, modestament, cada dijous arrib fins a Ses Clotes i he de ser testimoni per força del canvi total que s'ha produït en aquests darrers vint anys.
Dijous passat devers Cas Macians em vaig topar amb els estudiants que baixaven de l'autobús escolar, un grup d'adolescents amb les seves motxilles, exactament iguals que els adolescents de Ciutat. Durant la resta del dia jo no en veig gairebé mai ni un, d'adolescent, ni de nin. Es veuen només els cotxes, els cotxes aparcats i els cotxes que transiten. Dos d'ells varen xocar amb la casa de mumare, i l'Ajuntament ha hagut de posar un regruix al carrer per evitar més ensurts: ja que n'hi ha que no són responsables, les úniques solucions són les coactives. Vivim en un món uniformitzat; la diferència entre societat rural i urbana ha desaparegut. Record que quan jo era petit venia gent de Ciutat a passar l'estiu, i molts de caps de setmana. Era gent que venia al poble per assaborir allò que no tenien a Ciutat. Se'ls veia caminant, i fins i tot conversant en un cap de cantó, en un indret qualsevol. Els mallorquins no ens hem caraceritzat mai per ser molt sociables, però manteníem un esquitx de societat visible; ara ja no. Comprov, durant les meves caminades dels dijous, que almenys a Pòrtol encara hi ha alguna possibilitat de relació espontània. Els canvis socials per ventura són impredictibles. Però es produeixen a poc a poc, i tots hi contribuïm, amb més o menys responsabilitat. És clar que la direcció des canvis és un fet incontrovertible, i que no es pot fer res per redreçar alguns costums. És possible, però, que jo vagi errat de comptes, i que la uniformització sia el camí correcte, i que els quatre personatges que encara miren cap Es Puigblanc sien un grapat de nostàlgics que no tenen res a veure amb el món del segle XXI. La música de Polissonia que sentírem a Babel dissabte passat sembla un seguit de percepcions de la realitat que no tenen cap relació amb allò que estam avesats a sentir avui en dia. Les flautes de bec omplen amb el seu so l’atmosfera que ens envolta, i els músics sembla que les agafin com si interpretar una peça musical fos una manera de viure, no una manera d’exercir una professió. L’emoció no prové de cap connexió amb la imaginació, o amb les formes més o menys conegudes amb què puguem relacionar el que coneixem amb el que estam sentint. L’emoció prové de l’extraordinària tranquil·litat que transmeten els músics, com si la música tengués com a objectiu que el nostre esperit descansi. Amb una copa de vi a la mà, dissabte a entrada de fosca la vida passava sense sotracs, sense intenció de reflexionar sobre res en concret, sense por, sense passions. A vegades és bo, pens, viure una mica en suspensió, sense ofegar-nos absurdament per qualsevol motiu. (Motiu: concert de Polissonia, Babel, Ciutat)  Des del començament de Sa Costa de Ca'n Mas se senten els cotxes de l'autovia. Està ennigulat, veig un inici d'arc de Sant Martí per tramuntana. Els ametllers en flor ja comencen a verdejar, les flors que no han pogut suportar les darreres bufades de vent són en terra; el camí n'és ple, de flors d'ametller. Els dos cans d'una tanca em lladren en veure'm, però s'aturen de lladrar tot d'una, com si ja em coneguesin; són dos cans que hi ha devora el primer revolt del camí, abans d'enfilar Es Puigblanc. No sé reconèixer els ocells que volen uns metres més enllà, i em sap molt de greu; sembla que vulguin aterrar entre dues figueres. I ara sent lladrar més cans, com si els lladrucs fossin un crit de la terra, o de la meva memòria esvaïda. La figuera que és devora meu sembla l'esquelet del darrer supervivent, a punt de ser devorada per un batzer immens. De sobte record que de petit jo sempre menjava pa negre.
(Ses Clotes, 17 de febrer)  Cada dijous puj a dinar amb mumare i a caminar per Ses Clotes. Ahir plovia i vaig haver de romandre devora el foc de la cuina, la foganya com un espai que serveix per arrecerar-se dels vents del món, però també per deixar-se endur per una experiència que ha de ser reviscuda per poder entendre-la adequadament. L'experiència del temps va de bracet d'una mirada lenta, i sovint aqueixa mirada neix d'un instant, un breu interval que mos fa sentir la realitat com una superposició d'imatges que cristal·litzen en una impressió que no es pot aplicar al llenguatge. Algú devora la foganya, mentre passa el temps d'un migdia plujós, pot pensar en moltes de coses però el més convenient és deixar-se endur per una sensació de lleugeresa, com si estigués en una frontera entre el passat i el present. Tornar cap enrere i de sobte sentir que el lloc no ha canviat gens, que cada vivència hauria de ser reviscuda per poder extreure'n coneixement: això és el que hem de cercar, o un simple plaer estètic, un glop de vi bo de l'essència de la vida i res pus? No hi cap experiència que nesqui i que mori en la vida d'una persona: sempre hi ha una evolució, fins i tot en les experiències més estàtiques, com aqueixa de romandre una estona devora la foganya, un dia d'hivern. Després, en marxar, he mirat el poble des de la distància de la finestreta mòbil, sentint el renouet tan estrany de la pluja sobre el sòtil del cotxe, però no he sabut pensar en res amb una mica de clarividència. M'he deixat endur per la música de la pluja, i he mirat uns instants cap al petit puig on romanen les cases de Marratxinet, cap als ametllers de Ses Clotes: la realitat viva que segueix amb nosaltres o sense, sotmesa tan sols a les lleis de la naturalesa i a la nostra mirada, que n'és una conseqüència, però una mica innecessària, gairebé inexistent. La brutalitat dels conquistadors espanyols en arribar a Amèrica provocà que fins i tot un grup de dones de Santo Domingo preferissin ofegar els seus fills en un riu abans que els invasors els matassin. En la pel·lícula 'También la lluvia', d'Icíar Bollaín, es recorda aquell fet, però és impossible reproduir-lo en imatges perquè les dones bolivianes contractades com a extres de la pel·lícula no volgueren que les filmassin aficant-se en el riu amb els seus fills, emulant la realitat de cinc-cents anys enrere, encara que els nadons havien de ser substituïts en el darrer moment per munyeques. Ni en una escena de ficció aquelles dones bolivianes volgueren repetir la brutalitat d'un fet real esdevingut durant l'extermini dels indígenes. La realitat i la ficció s'han de sotmetre a les mateixes lleis, l'art ens remet a un simbolisme que ha de tenir un fons moral, per a aquella gent de Bolívia. En canvi, aquí, entre nosaltres, qualsevol activitat artística es basa en la llibertat del creador, que ha de ser capaç de transmetre una experiència humana a partir de la llibertat de pensament i d'acció no tan sols d'ell, sinó també dels seus personatges. La pel·lícula d'Icíar Bollaín tracta de manera frontal sobre un paral·lelisme entre la conquista d'Amèrica -que fou, entre altres coses, un extermini- i determinades actuacions dels poders econòmics actuals, que sense pietat només volen sotmetre la llibertat dels ciutadans als seus interessos.
Record les neules que penjaven a Sant Marçal quan jo cantava la sibil·la, quan la sibil·la encara no era patrimoni de cap humanitat sinó un esforç anònim, que això és la sibil·la i no aquesta absurda convenció social en què els polítics la volen convertir, record la coca d'anís i els cinc duros que em donava na Sebastiana a la sortida, per la porta de la rectoria, i també record la por d'uns dies abans, la por de quedar-me sense veu, les figues seques que menjava sense que m'agradassin, la confiança que vaig anar agafant després del primer any, l'espasa que em deixà el tinent coronel don Toni Salvà, i sobretot això: el terrible silenci de l'església quan don Llorenç deixava en l'aire la nota que m'havia d'ajudar a començar cada estrofa, i la trona, amb el seu cerimonial implícit de tribuna anacrònica i reverencial, les felicitacions d'en Bernat Farineta, que l'havia cantada l'any 1960, el silenci del bosc de Ses Timbes i de la garriga, dels ametllers de Ses Clotes que unes setmanes després esclatarien en flors poètiques, però jo encara no en sabia res de flors poètiques, les emocions de maduresa eren encara molt lluny, record també la fosca de la costa de Sant Marçal, el meu padrí, en Pere Feliu, assegut en els bancs de darrere, parlant amb en Perico de Sa Botiga Nova sobre els preus de l'ametlla, tots dos més acostats a la vida terrenal que a les lleis de l'església, record que a mi no em feia sentir ni millor ni pitjor cantar aquelles deu estrofes profètiques, jo tan sols volia acabar com més aviat millor, record que la cantava a poc a poc, lentament, fent cas als consells de don Llorenç i a les recomanacions sempre encertades del meu padrí, 'ves a poc a poc, Miquel, a poc a poc que friis, no et posis nerviós, ves a poc a poc', l'orgull de mon pare i de mumare, ja que cantar la sibil·la no era a l'abast de qualsevol, t'havies d'aprendre de memòria 38 versos, i la música amb els seus alts i baixos, dura i monòtona com un camp de terrossos, i ser d'esperit fort als 8 anys, tot i que jo em sentia dèbil, i la meva fortalesa havia de provenir de la voluntat, de la voluntat i només de la voluntat, no de cap tret especial del meu caràcter, que era indefinit, entre la valentia i la covardia, un nin com els altres, empès per la religió catòlica a no pensar en res, a no fer preguntes innecessàries, ho record tot com si fos ahir, però ho sent tot tan lluny que em passa per dedins amb una absoluta i total indiferència, recordar és la voluntat de la memòria que ha de sobreviure a base de l'exercici físic de les neurones, però el que més record és el silenci que surava aleshores a l'illa, pertot arreu, un silenci que ho xuclava tot, els dies i les nits, la vida i la mort, i ara pens que la sibil·la aleshores tenia un sentit, perquè és un cant que s'ha de sentir sobre un silenci colossal, com una pedra que cau d'una paret seca un dia d'hivern... Mir el foc de la foganya i començ a veure fotografies que parlen des de la memòria col·lectiva -i em qued assegut, un, dos, tres minuts, sense poder fer res més, concentrat en la pèrdua. 'No pots agafar-ho tot com si fossin moments centrals que no es poden controlar, la memòria col·lectiva es tan absurda com la fantasia inconscient dels somnis mes extravagants' -sent les paraules d'algu que m'inspira lleialtat. Cada viatge al passat consisteix a agafar les armolles que han sobreviscut a varies generacions i començar a remoure el caliu de la memoria sense por, com si cadascú pogués convertir un moviment de les mans en moviment de les neurones. El crit del passat es una mescla d'inconsciencia i de valor. Assegut devora el foc la veritat s'assembla a una innocència impossible d'assolir. Hi ha una duresa implacable en les pedres del camí, i les campanes ja no toquen, i si ho fan ningú estira les cordes des de la base del campanar sinó des de la innocència pervertida de cadascú de nosaltres. Torn de nit per l'autovia i en arribar a Ciutat conec el paisatge de cada carrer com si fos la meva anima vertadera, i aleshores ja no record el foc del passat, que es tan pervers i tan absurd, i vaig corrents a refugiar-me en el teu cos. Aleshores ja no record res mes i començ a caminar amb tu, cap a la taverna de la felicitat on ens esperen els altres supervivents.  Vaig a Ses Clotes com cada dijous. En anar cap al Puigblanc tenc el poble darrere, a contrallum, el sol molt baix que m'allarga l'ombra sobre els terrossos o sobre les parets seques. Els cans fermats en les tanques em lladren, i no hi ha cap motiu que expliqui que hagin de ser eterns presoners. No es vera que el camp doni tranquil·litat a l'esperit. Fray Luis de Leon i Garcilaso, segles enrere, i tants i tants de romantics de per aqui que caminavem pel camp com si estiguessin en el cel, exageraren sense cap dubte, perque es de suposar que antany no devia ser millor que ara. Jo no hi vaig a cercar repos o a entendrir-me l'esperit sino a explorar la memoria. Sovint ha de ser el paisatge el que ens estimuli les neurones, el cos necessita la marca de la naturalesa per trobar les fites que mos constitueixen. Es estrany que trobi qualcu trescant com jo pel caminoi, pero a vegades com ahir veig una persona a cent metres que s'acosta, i mos deim quatre paraules. El desordre que s'observa de prop no te res a veure amb la bellesa que albiram de lluny. Jo, que tambe som maldestre amb les coses, com em recorda n'Anna sovint, som dipositari d'aquests costums ancestrals, tot i que no m'agradi gens ser com som. La meva incapacitat per ser ordenat forma part d'aquesta herencia que no se com em puc llevar de damunt. Quan torn, una hora despres, pel cami de n'Olesa no hi ha mes que cotxes, i ningu camina pel carrer, que es d'una desolacio absoluta.  Sempre perdíem En haver dinat, surt de casa i me'n vaig caminant cap a Ses Clotes. La vall es verda, però la bellesa d'aquest paisatge és sempre de perfil difús: qualsevol valoració és un afegit que no explica la realitat, perquè s'elabora segons les circumstàncies i el moment. Entre els ametllers hi ha una guarda d'ovelles, sense pastor que les meni, i per això pens que provenc d'una època que ni jo mateix som capaç de reconèixer, si mir cap enrere, quan em dormia amb la música del flabiol del pastor de Son Caulelles. En un indret hi ha alzines, que projecten en l'aire una dolçor humida que no sé si m'agrada o no. En tornar, damunt la voravia, veig un home major que encara no puc considerar com a vell. En escometre'l, no se'n recorda de mi. Li don els indicis adequats: som fill de na B, no te'n recordes? I aleshores se li obr la memòria, i se n'alegra de veure'm, i que li hagi parlat, però comença amb totes aqueixes expressions de les persones que, no essent amigues sinó tan sols conegudes, es trobem casualment després de molt de temps de no sebre res l'una de l'altra: que si el temps no perdona, que la vida acaba sempre de la mateixa manera... Me'n vaig com puc, i enfil el camí de n'Olesa com si fos l'indret d'una mínima odissea que consisteix a retornar dignament al punt de partença. Res, però, comparat amb la situació de na I, que pateix les conseqüèncias del tancament dels aeroports per mor de la fugida dels controladors. Som devora natures mortes i vives, com la paret que s'esbuca lentament des de fa anys en el començament del camí de Marratxinet, les pedres que rodolen a poc a poc fins en terra i que després la pluja i el vent s'encarreguen de fer bocins fins a la dissolució definitiva.
Era un punt de referència, de tornada quan viatjàvem mon pare i jo en la vella guzzi vermella: ja era allà mateix, possiblement no tan esportellada com ara, però jo no la podia veure, perquè no la sabia mirar: miram a partir d'un determinat moment: en tornar d'algun viatge, quan l'enteniment es concreta en una fiblada al cor: desvetllar la innocència és deixar-la per a sempre. Una altra referència és una soca d'ametller, una escultura enmig de Ses Clotes, possiblement la millor exposició de natures mortes i vives que poden contemplar quan encara els arbres no han florit i esperen l'arribada del seu moment d'esplendor: ara natures mortes, engalavernades, els ametllers devora les figueres esquelètiques; d'aquí a dos mesos natures vives, de bellesa efímera. El caminant agraeix aquestes variacions, que no són tan diferents de les rues en el nostre cos, de les interseccions del temps en la pell d'una persona estimada, i en la nostra pròpia pell. La resta és silenci. En les pintures de Giorgio Morandi sentim una quietud estranya, que va més enllà del silenci d'una natura morta. Sentim que podem viure envoltats de coses que mos comuniquen un alè concret, com si haguéssim de mirar sense aturall per poder arribar a un coneixement intuïtiu. L'observador d'una pintura de Morandi ha de romandre quiet una estona davant d'aqueixes figures de caires lleugerament deformats; l'observador ha de sebre interpretar molt bé el silenci que prové d'aquestes formes callades, previsibles però no rutinàries. A mi m'han fet recordar la gerra que hi havia a cals meus padrins de Sa Cabaneta. La gerra era sempre a la cuina, en un lloc central però modest al qual tots acudíem com si fos una prolongació de la nostra existència. Ara és una natura morta, però aleshores era una natura viva. Els objectes que pinta Giorgio Morandi són com aquella gerra de cals meus padrins. En cada pintura seva sabem que tot el que veim ha tengut una vida individual. Hem d'haver viscut determinades experiències per poder valorar una obra d'art? Som nosaltres els que li donam la categoria d'obra d'art, o ens ve imposada per la cultura més o menys oficial? A mi, Morandi em sembla un artista que volia explicar la senzillesa de la vida, i que per fer-ho tan sols necessitava uns quants objectes, allò que tenia més a prop, i que volia projectar-ho en els seus quadros a partir d'una observació interminable. Donar sentit a la vida de les coses és una experiència que serveix per donar sentit a la vida que vivim, sembla que sia el seu missatge. Un tassó, una tassa, un pitxer, un càntir: posats damunt la taula, l'observació d'aquestes peces al llarg del temps ens revela una condició humana de la mirada que té a veure amb la riquesa de les coses concretes. Ara tot es romp, ben aviat canviam les coses per altres de noves. Allò que dura és sospitós. Mumare, en canvi, guarda en el rebost els estris de cuina des de fa molts anys: la llauna de la coca amb verdura, la paella per fregir ous, les greixoneres per cuinar els arrossos, el pitxer que s'omplia de l'aigua de la gerra. Hi ha coses que desapareixen inevitablement, com la gerra de cals padrins, però aquell gerra i els estris de cuina de mumare són de la mateixa categoria que les figures de Giorgio Morandi. La realitat a vegades no és tan obscura com alguns volen suposar, ni roman amagada darrere d'interpretacions que tan sols són a l'abast dels especialistes. A vegades la realitat són aqueixes coses petites que mos acompanyen per la seva utilitat, i que tan sols des de la seva utilitat poden ser considerades com a dipositàries d'una especial relació amb nosaltres. Són coses, però mos necessiten i nosaltres les necessitam a elles: han de ser mirades per esdevenir una prolongació del nostre cos. I nosaltres les necessitam perquè formen una unitat amb la nostra existència. Com faria les coques amb verdura mumare sense la seva llauna? Quin gust tendria el seu arròs si no el cuinàs en la greixonera que és en el lloc concret del rebost on sempre la puc veure? Mir una fotografia de Giorgio Morandi en el seu estudi. Està situat darrere de tres objectes. S'aixeca les ulleres amb la mà esquerra, i mira els objectes com si els conegués de moltes altres mirades però com si encara hi hagués detalls que necessiten ésser revisats. Mirar és una experiència que no s'acaba mai, és un gest i alhora una necessitat que aquest gest prengui un sentit determinat que l'observador ha d'esbrinar. No sé si aquesta mirada que va molt més enllà de la contemplació pot ser la mirada d'una persona jove. S'ha d'haver mirat molt una cosa qualsevol si volem parlar-ne amb alguna intenció. Morandi mira els seus objectes, de la mateixa manera que nosaltres ara mateix podem mirar els nostres. En mirar els seus quadres aprenem a mirar; en apreciar les seves pintures com a obres d'art, aprenem a valorar una obra d'art. No en sortim mai escalivats d'aqueixa mirada persistent. Fa poc vaig veure un quadre d'Edward Hopper que es titula Diumenge, en l'exposició Made in USA. Un home assegut mira abstret sense dirigir la mirada a una direcció determinada. La seva expressió es perd en la recerca d'un sentit. És un personatge conegut, perquè simbolitza la vida de les persones d'una gran ciutat. És un home la mirada del qual cerca un objecte, interior o exterior. Ens els quadres de Morandi, els objectes mostren l'efecte de la mirada d'algú que coneix molt bé allò que mira. Morandi ens revela el sentit de la vida a partir de les coses. Hopper mira les persones, i a través d'aquests personatges perduts en una gran ciutat mos vol oferir la seva visió de la vida. Són personatges que no miren res en concret, tot i que estiguin envoltats de coses anònimes. Morandi tan sols ens mostra les coses, i darrere de cada cosa hi és ell, mirant. Podrem ser nosaltres mateixos, cadascú mirant les seves coses preferides, o les que mos agradaria conservar per a sempre. Les coses que duren són les que demanen ser mirades amb més intensitat, perquè les que no duren acaben en un abocador, irremeiablement desviades cap a Son Reus, on seran cremades. Fer que tot desaparegui: aquí tenim el missatge de la vida contemporània. Tot s'esvaeix: els objectes que ens envolten tenen una vida curta, i per tant no poden ser contemplats com a objectes únics. La nostra existència depèn de la pèrdua de valor de les coses concretes. I aquesta dependència és ben real, perquè en ella es basa l'economia del sistema. Per sortir de la crisi hem de consumir. La mirada només pot existir si les coses duren; en canviar-ne unes per altres de més noves, i en fer-ho d'una manera metòdica, arribam a no poder sebre res sobre cada cosa concreta: només recordam els conceptes, però cada objecte concret no pot ser recordat mai, perquè ha estat substituït per un altre.
Motius: Giorgio Morandi. Tres aquarel·les i dotze aiguaforts. Museu Fundación Juan March. Ciutat. Made in USA. Arte americano de la Philips Collection. Fundación Maphre. Madrid.
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |