Què és el que perdura? El gust de l’aigua de la mar, la superfície de l’arena, els colors del cel i de la terra, les mates i els garrovers, les oliveres, els ametllers ferits, algunes vaques que veig des de la carretera. Camín per la platja de bon dematí però no em puc espolsar la lectura dels informes del Diario de Mallorca d’aquests darreres dies: és una investigació presentada com un relat notarial, que qualsevol ciutadà ha de llegir per força amb una sensació de malestar i de calfred emocional. Algun mitjà de comunicació com el DM pot ser encara el nostre suport democràtic, ja que les institucions que en teoria haurien de vetllar per la puresa democràtica s’han dedicat a l’espoliació de la terra. Com ens en sortirem? L’autonomia ha esdevingut un engany de conseqüències imprevisibles. Per què no s’ha informat en el Parlament a tots els ciutadans de les Illes Balears? Aquí ja no valen les excepcions: tenim una classe política que sobreviu a costa del país –de la terra i dels seus habitants-. Una classe política que abasta tots els ventalls ideològics. Per què no hi hagut cap partit polític amb representació parlamentària que hagi aixecat la mà? La petita, mínima realitat que ens envolta és d’una misèria que fa posar la pell de gallina: cotxes grossos i viatges com a rerefons de treballs inexistents, la inutilitat de la gestió de la Comunitat Autònoma que no és una gestió sinó una corrupció. Ja no valen, ni hi ha ningú que s’ho pugui creure, que no rebem allò que ens pertoca del Govern Central: la Realitat és una altra, i és molt dura de païr. Vaig a peu després a la Fundació Pilar i Joan Miró, des de Calamajor, i la sensació que em fa el paisatge urbà és esfereïdora: la bellesa de l’edifici de la Fundació, projectat per Rafael Moneo, contrasta amb la pudor estètica dels edificis que l’envolten, un virus de incompetència i lletjor que ens inunda per tots els costats. La petita realitat es converteix en una Realitat absurda, com si no hi hagués res passat a net, com si cada cosa fos el resultat de la cobdícia. L’amor a la terra, l’amor a la veritat, però ni tan sols això: l'eficàcia, el treball ben fet, la confiança en el futur d'un país: on són?

Els articles d’investigació d’Alberto Magro que publica Diario de Mallorca aquests dies ens informen d’allò que amaguen les institucions. Si no aturam la corrupció acabarem com Grècia.  

Al meu parer, la dignitat d’una persona a punt de morir té a veure amb els següents drets:

-El dret a ser ben atesa

-El dret a no patir dolor

-El dret a ser informada de la seva situació

-El dret a poder acomiadar-se de les persones estimades

Aquests drets són el contingut del TÍTULO 1 del projecte de llei.

La Conferència Episcopal fa, entre altres,  les següents objeccions.

-‘Las leyes que toleran e incluso regulan las violaciones del derecho a la vida son gravemente injustas y no deben ser obedecidas. Es más, estas leyes ponen en cuestión la legitimidad de los poderes públicos que las elaboran y aprueban. Es necesario procurar, con todos los medios democráticos disponibles, que sean abolidas, modificadas o bien, en su caso, no aprobadas’

-‘La vida no nos pertenece porque el propietario es quien nos la ha dado: el Creador’

- ...’el sentido oculto del dolor y la muerte

Don per suposat que la medecina és una ciència, i que per tant el nostre metge sap amb un percentatge d’encert molt elevat si la persona malalta pot o no sobreviure i fins i tot el període de temps de vida que li resta. Jo no crec en els miracles, ni en l’arribada d’un medicament extraordinari que de sobte hagi sortit al mercat i que pugui fer recular la malaltia d’un dia per l’altre.


I sé per intuïció que l’experiència d’una relació profunda amb la persona que es troba davant meu, en una situació límit, em provoca a mi també un dolor quasi insuperable, que arriba a ser físic, i com que m'adon que aquesta persona estimada morirà,  jo no vull que patesqui, ni la vull veure amb dolors inútils, perquè el dolor de què parl fa perdre la dignitat d’una persona humana davant de la mort.

Jo pens que el dolor no té cap sentit ocult. Qualsevol que hagi vist patir una persona molt estimada sap que els metges poden predir l'evolució de la malaltia, i si el dolor es pot superar, o si malauradament no hi ha més remei que acceptar el fet d'una mort segura.


Pens que veure un sentit ocult en el dolor físic és una manera de no voler entendre que el patiment d'una persona és una de les més grans injustícies d’aquest món, i s’ha de fer tot el possible per evitar-ho. És en aquest punt, precisament, on el projecte de llei vol superar aquesta injustícia: el dolor immerescut que pateix una persona en el límit de la vida.

Les conclusions de la Conferència Episcopal sembla que van en la direcció de no donar importància al dolor humà, i de deixar en mans d’un hipotètic Creador (en el qual ells hi creuen, i tenen tot el dret a creure-hi, i a posar en pràctica les seves creences, i a exigir que se’ls reconegui aquest dret) la decisió de fixar el moment de la mort de cada persona.

Jo, en canvi, visc la meva vida amb sentiments humans, i amb la contradicció d’assumir la responsabilitat dels meus sentiments vers les persones que m’envolten. I he après que estimar una persona és, entre altres coses, evitar -si és possible- que patesqui en els darrers moments de la vida.

En aquests moments és en procés de tràmit el ‘Proyecto de Ley Reguladora de los Derechos de la Persona ante el Proceso Final de la Vida’. Qualsevol el pot llegir a www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/A/A_132-01.PDF.  

La notícia que coment és la crítica al projecte de llei a càrrec de la Conferència Episcopal, que he llegit en els diaris de dia 28 de juny. Més que una crítica feta amb la intenció de millorar el projecte de llei, és un intent d’influir en les institucions perquè la llei no surti endavant. És un preu que s'ha de pagar pel fet de no haver estat capaç, cap Govern en els darrers trenta-cinc anys, d'impedir que l’Església Catòlica actuï com un grup de pressió en els àmbits específicament civils de la societat. 

En un Estat democràtic –i aquest en què vivim ho és, tot i les seves imperfeccions- la convivència surt del consens entre tots els ciutadans, i aquesta convivència es basa en el sotmetiment a les lleis. Pens que no es lícit que la Conferència Episcopal utilitzi el dret a la llibertat d’expressió com un mitjà per empènyer cap a la desobediència, perquè ‘si sale como està, no serà una ley justa’. 

En la pàgina 3 del projecte s’especifica que la llei no té res a veure amb la denominada ‘eutanasia’, que defineix amb claredat en quatre punts. Però el portaveu de la Conferència dedueix a priori que, a pesar de reconèixer que no és una llei sobre l’eutanàsia,  la seva aplicació pràctica pot suposar actuacions eutanàsiques. I aquest és el suport intel·lectual en què basen el seu punt de vista. És una estratagema coneguda perquè ja va ser inventada per l’ acusador anònim en contra dels metges d’urgències de l’hospital de Leganés. La sentència dels tribunals fou prou clara, a favor dels metges, però el mal ja estava fet. 

S’ha de remarcar aquest vessant de la llei, és a dir el fet que el projecte delimiti amb claredat que no té res a veure amb l’eutanàsia, per adonar-se que la resposta de la Conferència Episcopal ataca allò que, falsament, diu acceptar: ‘Cuando afirmamos que es intolerable la legalización abierta o encubierta de la eutanàsia, no estamos poniendo en cuestión la organización democràtica de la vida pública, ni estamos tratando de imponer una concepción moral privada al conjunto de la vida social. Sostenemos que las leyes no son justas por el mero hecho de ser aprobadas por las correspondientes mayorías, sino por su adecuación a la dignidad de la persona humana’. 

El motiu pel qual la Conferència Episcopal no vol acceptar que aquest projecte de llei intenti regular la mort digna, és que una llei ha de ser ‘justa’, i això equival a suposar que la justícia de la llei s’avengui amb ‘la dignidad de la persona humana’. Hauríem de posar-nos d’acord prèviament, doncs, sobre el significat de ‘justícia’ i ‘dignitat’, però no en un sentit genèric sinó en el context en què s'han d'aplicar en el cas d'una llei que vulgui ordenar raonablement les condicions en qué s'ha de produir la mort inevitable d'una persona humana.

Sent una breu intervenció del nou vicepresident, l’economista Josep Ignasi Aguiló, en Toutube. “El professor ha de utilizar en la medida de lo possible palabras salvajes, porque éstas son el asalto de las palabras a lo impensado”. Per al senyor Aguiló les paraules són instruments importants, i aquest pot ser un punt de partença per a una possible reflexió. ¿Paraules salvatges? Els economistes haurien de ser sempre molt precisos en la utilització de les paraules, sobretot perquè ells solen explicar una zona de la realitat que és plena d’ensurts i de frases fetes. L’economia és una ciència que en general sol ser manipulada pels polítics, que interpreten les dades segons els seus interessos. Per a un alumne pot ser gratificant que el seu professor utilitzi les paraules d’una manera salvatge, perquè les paraules que transiten per aquí són una mica flonges, i no els ve malament una mica d’esperit salvatge, és a dir, allò desconegut, o que s’ha de descobrir, o que s’ha d’interpretar d’una manera nova. Estimular els alumnes és imprescindible, però per connectar amb els ciutadans el vicepresident haurà d’utilitzar les paraules d’una altra manera. Un professor es refereix a la realitat a partir dels seus coneixements, intenta explicar un fet concret a partir de les diverses teories que ha estudiat, i pot analitzar diferents models. Però en haver de prendre decisions no hi ha més que la realitat, i els coneixements són l’equivalent de l’experiència que cadascú acumula al llarg de la vida. És a dir: les paraules salvatges ja no serveixen de res, ni tan sols les paraules utilitzades d’una manera especial. Qui imposa les seves condicions és la realitat. I aleshores les paraules –al meu parer- s’han de cercar entre la implacable veritat dels fets que se’ns presenten. Com podem explicar la realitat? De moment, la meves esperances són limitades: ja tenc prou edat per a sebre que les diferències ideològiques en aquests moments són més o menys semblants a les que hi havia entre Cánovas i Sagasta, i que cap govern autonòmic em pot sorprendre, sia del PP o del PSOE.  

Motiu: Youtube i Diari de Mallorca, Josep Ignasi Aguiló
Fotografia: fragment de poema de Juan Eduardo Cirlot, en un mostrador dell carrer de Sant Martí, Ciutat 

Vaig de Ciutat a Sa Cabaneta per l’autovia, amb molts de cotxes que pugen a les urbanitzacions dels afores. Record la publicitat per a la venda de pisos de fa uns anys: Entre en la naturaleza, podíeu llegir en gran cartells pertot arreu. Quina forma més curiosa de donar la volta a la realitat. La veritat és una altra: la naturalesa desapareguda, com tothom pot comprovar, ara ja plena de cases que semblen situades enmig d’un espai que ha perdut els trets que li donaven el seu caràcter. En lloc d’haver urbanitzat Ciutat segons les necessitats dels ciutadans, s’ha fet tot el contrari: s’han urbanitzat els pobles dels voltants de Ciutat. No s’ha tengut en compte res més que els interessos d’un sector. Quan hem tengut institucions per fer les coses bé, ha esdevengut tot el contrari: anys i anys de corrupció ens han donat aquest resultat que ara veim -i patim.

I després entr a Ciutat pel Passeig Marítim i veig un altre pic la monstruosa primera línia d’edificis, amb l’estructura metàl·lica d’això que algun dia serà ves a sebre què, si un lloc per a congressos o un desvari, una ciutat que sobreviu a una destrucció permanent, el mal gust de tots els administradors que hem tengut -i que segurament tendrem, vists els nous secretaris generals i candidats. Llegesc el diari local, aquest esperó de la desolació, i comprov que el secretari general del PP encara justifica els desbarats de l’època de Matas. Al menos se hacían cosas, y ahí están, diu, i es queda tan tranquil. Mir cap a la mar mentre avanç pel Passeig Marítim, una sensació de tranquil·litat m’envaeix de sobte. Aparc el cotxe, entr a casa i pos un CD de BH.

Cada 23 de febrer record el 23-F: mon pare em telefonà des de Sa Cabaneta perquè escoltava la ràdio i se n'adonà tot d'una; na Susanna caminava per Madrid, i era just devora el Parlament. Jo era a casa; vaig encendre la ràdio i vaig sentir música militar. Després vaig sortir al balcó.

Però també record altres coses associades al mes de febrer d'altres anys posteriors: el meu viatge de Barcelona a Ciutat per la mort del meu padrí, en Pere Feliu; la sensació de descobrir per primer pic un camp d'ametllers florits; la passió de començar a conèixer sense entendre del tot alguns aspectes de la vida.

Ara pens en tot com si un vent humit em dugués una mescla d'aromes i d'històries personals, com si darrere de cada record hi hagués una necessitat de no oblidar mai res, tot i que l'acumulació pugui embafar. Surt al balcó i mir com si sempre hagués de mirar el que m'envolta per primera vegada. Cada fet històric es alhora Història i història.

(Variacions personals sobre el 23-F)