Veig imatges d'en Xesc Fortesa, i em fan pensar en la utilitat del teatre, i en la importància dels còmics, que no tan sols ens fan riure sinó que ens ajuden a pensar després de riure. ¿Per què mos agradava tant veure en Xesc Fortesa? ¿Per què la seva insistència en oferir com un present tots els defectes dels mallorquins feia riure tant els mallorquins? ¿Era un teatre intranscendent perquè era el que es podia fer en aquells anys, o era el resultat de la seva voluntat? ¿Hauria pogut interpretar algun paper més acostat a la realitat sense haver de deformar-la a través d'un humor que, tot s'ha de dir, a vegades era d'una acidesa que feia mal de panxa? Passa el temps, és difícil esbrinar el contingut de les intencions alienes, però pens que el nostre Charlot fou una persona molt intel·ligent que no va poder fer la crítica que ell hauria volgut... La societat imposa unes limitacions, la societat crea els seus personatges no segons la veritat, sinó amb les deformacions d'una síntesi que sovint deixa de costat allò que és més important. Ell vivia en una societat que l'aplaudia, i oferia allò que aquesta societat volia veure, i aparentment no sortia del solc, però la lectura més simple del seu discurs per ventura és una simplificació...

Una foto de Chaplin sense bigotis és una foto d’una persona desconeguda. L’hem de posar devora d’una foto de Charlot per a adonar-nos que el bigotis trapezial li conferia, a la seva expressió, aquesta manera de ser que tothom sap que només pot ser la del gran Charlot.

Charlot és una manera de ser, i un personatge de figura inconfusible. Els sabatots, el bigotis, el capell i el bastó: amb això tenim en Charlot, i tothom que vegi una fotografia d’en Charlot sap que és ell i només ell. Ningú es pot comparar amb Charlot.

Sembla que una persona pot convertir-se en una altra persona gràcies a un petit canvi exterior, ja que la percepció que tenim d’una persona depèn d’uns pocs detalls que la distingeixen de la resta de persones del món. Però avui en dia hi ha moltes de persones que s’assemblen: els polítics d’americana lluent, els cantants que imiten altres cantants, els parlamentaris que fan els mateixos gestos quan el seu cap en diu una que requereix fer les corresponents ganyotes d’aprovació. Ben mirat, no hi ha massa gent amb personalitat. La personalitat d’ara és l’absència de personalitat. En canvi, Charlot feia dels seus trets distintius la garantia de la seva personalitat.

El misteri de la seva presència en el cinema de la primera meitat del segle XX és la manera de presentar l’humor, que té diverses etapes i diferents exemples de com fer riure. En l’exposició que ara li dediquen a Ciutat, hi ha visitants que no riuen gens ni mica davant dels gags de Charlot. Són persones que es deuen sentir molt lluny del món absurd en què es mou Charlot. Hi ha nins que riuen, però n’hi ha que no riuen. Per ventura l’humor actual, allò que mos fa riure avui en dia, no té res a veure amb l’humor de fa cinquanta anys.

Si fos així, seria una cosa trista.

Però hi ha gent que riu a les totes, sobretot si algú comença a riure. Aleshores, el que seu al seu costat davant d’alguna de les pantalles on es projecten els gags, també es posa a riure.

Sembla com si en una exposició no fos possible riure alegrement, i ens haguéssim de disposar a caminar per l’exposició com si estiguéssim en una església. I ara record que a La Seu un vigilant féu callar n’Anna, que era devora meu, i va ser a ella a qui es dirigí sense cap mirament. I a mi, que també parlava, no em digué res.

En Charlot hagués continuat amb el gag.

El gaiato de Charlot / s'assembla a una palanca / però ja no fa riure / podria ser un altre gaiato / però només és el de Charlot / el meu padrí va néixer a l'època de Charlot / però jo vaig ser qui me'n vaig aprofitar / i durant molts anys em feia riure / el meu padrí i Charlot utilitzaven el mateix gaiato / ho sé perquè record aquell gaiato / en una de les fotos que conserv del meu padrí no duu gaiato / ¿m'ho hauré imaginat? / les raons de la memòria són inexplicables / la memòria és un estrany magatzem / el gaiato de Charlot és una brúixola / un GPS / el primer GPS del segle vint / molt sovint jo també en necessit un / no podem oblidar res del que hem viscut / tot és necessari / fins i tot el gaiato de Charlot / que ja no fa riure / just quan ja el necessit / el gaiato del meu padrí és possible que fos molt semblant al de Charlot / li agradaven les pel·lícules de Charlot / i projectà pel·lícules seves / però amb el Rector davant / que les volia veure el primer de tots amb unes tisores a la mà /
el gaiato de Charlot /
i el gaiato del meu padrí /
són gairebé el mateix gaiato ///

Record les pel·lícules de Charlot, que vèiem a Ca'n Carrió / Era un distintiu de marca: ¡en fan una d'en Charlot! / I ja mos posàvem a riure per avançat / Fou un company imaginari de la infantesa, com aquell cavaller que es barallava amb els molins de vent / Després de molts anys, i quan ja el tenia quasi oblidat,  se'm féu present a Vevey, i fou com si ens haguéssim trobat després de tota una vida. I ara és en una exposició a Ciutat, i en la majoria de les fotografies és més jove que jo, i aleshores aquella relació imaginària ha canviat, i jo diria que ha canviat absolutament / Ja no em fa riure, sinó que em deixa bocabadat, i una mica trist, perquè em sembla molt modern, i el seu barret i el seu gaiato són el símbol de la veritat que sincronitza la realitat amb la ficció / ¿I per què em provoca aquesta tristesa, en Charlot, tants d'anys després de fer-me riure a les totes a Ca'n Carrió, envoltat dels meus amics del poble? / He de mirar les fotografies amb molta d'insistència, i fer més visites a l'exposició, ja que afortunadament serà de llarga durada / ¡Ah, haver de pensar sobre els motius de la tristesa! / Quines activitats més curioses, i perilloses, i necessàries: pensar i sentir, pensar sobre els motius de la tristesa, i sebre que ja podem avançar-ne alguns, de motius / Per exemple, la lucidesa que ens dóna el temps, si deixam que la raó faci la seva feina ///