mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 9 de juliol de 2011 | 08:19h
Ja no vaig mai al cinema a passar una estona sinó a viure una estona, hi vaig per entendre un poc millor el món, i si en surt decebut esper la següent pel·lícula, però mai m'ha decebut l'actor Paul Giamatti, que sembla una persona que interpreta des d'una manera de viure la ficció que no perd mai de vista la realitat: els seus personatges són sempre reals, poden ser qualsevol de nosaltres, i a Win Win esdevé exactament això: és una història que em fa pensar en la crisi, que ens la presenta, la crisi, com el que és de veritat, sense els discursos que a vegades no són més que discursos el contingut dels quals és d'una buidor que no explica res, en canvi en aquesta història a la vegada trista deliciosa valenta, d'una amargor que és punyent i a la vegada tendra, d'una sentimentalitat que mos duu al pensament, aquesta història és una dissecció de la societat, i una ensenyança per a societats com la nostra, la mallorquina, i també l'espanyola en general, que feim tantes despeses inútils, la hipocresia de l'estupidesa, no sé si som estúpids per ser hipòcrites o a l'inrevés, el director és diu Tom McCarthy, el de The visitor.
Motiu: Win Win, de Tom McCarthy Paul Giamatti Alex Shaffer Amy Ryan
mamoya2 |
Dietari |
diumenge, 3 de juliol de 2011 | 08:47h
En començar l'estiu, ja enyor les altres estacions, la verdor del camp
de Ses Clotes, les dolces passejades que transmeten serenitat, i
coratge, i que ara han de ser per força substituïdes per la feixuga
contemplació de la mar. Què té la mar? A vegades pens que la mar és el
buit estètic més gran que existeix: pots sentir una mica de
romanticisme, aqueixa forma d'estètica que ens han transmès els poetes i
els músics, però sempre acaba en un no res. De què es pot omplir la
mar? En canvi, en qualsevol indret de terra vertadera hi ha una amable
convivència de contrasts que donen vida a qualsevol mirada. El pintor
Pere Sureda, que sabia mirar Mallorca d'una manera tan personal, es
quedava mirant els voltants de Sa Cabaneta, aglapia un raig de llum que
il·luminava una casa, o dibuixava un ca mirant una papallona, i ens
transmetia aqueixa felicitat momentània que sentim en veure les coses
concretes desposseïdes de qualsevol afegit de la imaginació. Així, en
mirar les seves pintures, les reproduccions que conserv en algun
catàleg, o que la meva memòria conserva fragmentàriament, pens que val
la pena poder sentir el paisatge sense haver de somniar. Davant de la
mar posam cara d'èxtasi, volem afegir a la mirada allò que la mar no té:
retrospectivament, aquells viatges d'anada a Barcelona, o de tornada a
Ciutat, en l'època d'estudiant, només tenien un punt d'interès quan veia
la costa. La resta del viatge era un avorriment sistemàtic. Ara ho
pens, però aleshores tot ho omplíem de poesia flonja, i de remors d'ones
metafòriques. Torn a Pere Sureda, un horabaixa just en la corba dolça
que fa la carretera de Marratxinet, amb els seus ormejos de pintor,
vestit amb una americana blanca, davant del paisatge que fou capaç de
posar sobre un llenç com si volgués descriure amb colors la seva
concepció de la vida: la terra, uns arbres concrets, unes pedres
caigudes d'una paret seca. Esper el moment de tornar-hi, sense aqueixa
xafogor que ara mos fa acotar el cap. Faig el que puc per entendre
l'altre paisatge de l'illa, el marí, i el que em sembla més concret és
la superfície de les roques, el seu relleu que reprodueix figures
fantasmagòriques: i és que el paisatge de la mar és pura i simple
imaginació.
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 28 de juny de 2011 | 08:40h
Mirar és la conseqüència d'una actitud apresa amb dificultat, tot i que el camí sia inconscient. Durant molts anys veim el món sense mirar, i el recorregut pot ser quasi indefinible. Els quadros d'Antonio López ensenyen una manera de mirar que es basa en la lentitud, en una suau aproximació a les coses. No pots caminar mai més per la Gran Vía de Madrid de la mateixa manera que abans de la contemplació del quadro 'Gran Vía'.
No vaig poder anar a una exposició seva en els anys 80, a Albacete, però sí a la de 1993, si no record malament, al Reina Sofía, i moltes de vegades en passar pel carrer de Sant Miquel m'atur al Museu de la Fundació Juan March per mirar uns instants 'Figuras en una casa' que en la seva foscúria permet entreveure les persones humanes no tans sols del quadro sinó de la vida de cadascú. ¿Com pot una humil bombeta penjada del sòtil projectar prou llum per il·luminar-nos?
En qualsevol lloc intent mirar amb precisió a partir d'experiències prèvies, com quan hem de posar en ordre els nostres pensaments i hem de relacionar les coses que tenim davant per entendre quina és la nostra posició en el món. La causalitat no és tan sols un principi que serveix per establir connexions més o menys racionals, sinó per enfortir la coherència de l'activitat humana. Mir un para-sol de bon dematí, a la platja, envoltat d'algues i d'arena, devora el murmuri de les ones de la mar que pot ser una música o un renou.
Després mir la mar, més enllà del para-sol. Record que Antonio López pintà una mar, que ocupa tres quartes parts del quadro: una planura que ompl la mirada i que en tancar els ulls em deixa una sensació de duresa implacable. En tornar a casa cerc en algun lloc de la meva biblioteca el llibre on hi ha una reproducció d'aquella mar d'Antonio López. M'adon que el cel quasi no existeix, i que en el centre, un poc a baix, els colors es condensen en una indefinició obscura. Però les ones són tan perfectes que expressen una realitat que tan sols és en la imaginació.
mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 25 de juny de 2011 | 13:01h
A vegades mescl sense intenció algunes imatges mentals de Juan Rulfo y d’Ernesto Sabato, com si s’haguessin de complementar en una imatge més grossa i explicativa del seu món. També record ara, sense tenir-ne cap ni una a l’abast, les fotografies de Rulfo, en blanc i negre, un solitari registre de la soledat de l’existència humana. No sé quan les vaig veure, deu fer anys segurament, però no puc entendre les raons exactes d’haver-les conservades en la memòria amb tanta de persistència involuntària. En el diari d’avui veig dues fotografies de Sabato, ja vell, que semblen traspuar intel·ligència, per ventura com a conseqüència d’haver compartit ahir horabaixa una estona amb na Paquita C, que és una vella intel·ligent.
mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 25 de juny de 2011 | 09:44h
Els polítics professionals ofereixen projectes que tot d'una es comprova que no ho eren, projectes, sinó estratagemes de supervivència dels partits polítics. Així és la política autonòmica, incapaç de millorar l'educació i la sanitat; i així és la política erràtica del Govern Central: la racionalitat del ministre Sebastián ha hagut d'acotar el cap davant dels ministres polítics. La intel·ligència com sempre posada en segon terme.
Intent fugir mentalment dels diaris i llegesc Tony Judt, les memòries d'una persona que ha viscut intensament una vida plena de sentit: reviure amb la memòria les experiències que ens han marcat, allò que ens ha fet pensar després de viure. Camín una estona per Ciutat i pens que el present és un substrat de futures reflexions. Entr en el Gran Hotel. Veig i mir i sent imatges de Cambodja, i comprov de bell nou, com en les fotografies de Pep Bonet, que les fotografies que enregistren la vida poden ser molt belles tot i que retratin l'horror.
Després record uns versos d'Eloy Sánchez Rosillo que són com un consol: acuérdate del sol que te acompaña y que te ayuda con su luz tan tibia a ser dichoso y a saberte joven...
mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 14 de maig de 2011 | 11:04h
Sent 'They can't take that away from me' i és com si hagués descobert una emoció soterrada que surt a la superfície sense esforç. El seu ritme, que marca la nostàlgia de l'amor de dos amants separats, marca el temps i el desig d'una retrobada meravellosa. Ah Fred Astaire! La seva veu és una de les que millor expliquen la vida. Mos parla a l'oïda, i sembla que no es vulgui lluir sinó tan sols acostar-nos les emocions més delicades. La seva famosa manera de ballar era una manera elegant d'embolicar una sensibilitat que ha saltat per damunt de les modes.
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 10 de maig de 2011 | 21:32h
Per fer un petit gest s'ha d'esforçar; per pujar un escaló, mumare ha de posar-hi totes les seves facultats. Tot allò que feim sense adonar-nos de res, com si respiràssim, de sobte en la vellesa requereix la voluntat que abans es reservava per als grans moments, els de més intensitat. No li donam mai cap importància als mínims moviments de la rutina diària. Per a pujar un escaló del corral fa servir un cossiol gran, on hi posa les mans com un punt de recolzament que reforça la pressió del gaiato amb l'altra mà, una passa que fa pocs anys feia sense pensar-hi. Avui he rellegit alguns 'Proverbios y cantares' d'Antonio Machado. És un llibre que vol reservar-nos l'evidència d'allò més immediat, allò que tenim just davant sense que li donem massa importància, i que tan sols des de l'observació madura som capaços d'entreveure. Record una escena de la pel·lícula 'Azul' de Krzysztof Kieslowski: la protagonista, que interpreta Juliette Binoche, mira una dona vella que intenta ficar una botella en l'abocador, de nit, en un carrer solitari. La mirada de la dona jove comprèn l'esforç de la dona vella. Aquesta comprensió esdevé un dels eixos bàsics de la pel·lícula, allò que provoca, en l'espectador, una sensació de vertigen: és la intimitat humana expressada en el límit: els moviments aparentment superficials es converteixen en un gest significatiu de la naturalesa humana. 'No es el yo fundamental / eso que busca el poeta, / sino el tú esencial', diu Antonio Machado. Tot el que és bàsic esdevé decisiu, en fer-nos majors. És com si es tancàs el cercle de la vida: de vells, l'esforç per fer qualsevol cosa es converteix en essencial. (Ma)
mamoya2 |
Dietari |
dissabte, 16 d'abril de 2011 | 12:12h
Sembla que tot sia una destil·lació de l’experiència: el temps que passa esdevé l’escenari –espai i temps units, la visió de la història personal des d’una perspectiva que ho combina tot. Camín de bracet de na I, que em parla dels seus amics, de la seva amiga na G, de qui em mostra alguns retrats que són nostàlgia de demà, la combinació de totes les imatges que ens surten a camí com si fossin la constitució de l’enteniment. Quin dia més complet –tot ple de coses útils: Ciutat en el punt més alt de l’any, l’enteniment despert davant de la situació crítica de la mirada al món: la crisi no ens ha de fer estendre les mans de qualsevol manera: ‘utilitzar l’ordre per fer front al desordre, la calma per fer front als agitadors...’, llegesc en ‘L’art de la guerra’ de Sun Tzu.
mamoya2 |
Dietari |
dimecres, 13 d'abril de 2011 | 08:33h
A vegades en aixecar-me per primavera pens més en el temps que en altres estacions, sobretot si defora fa aquesta llum tan transparent. Mir com si mirar fos una revelació d'algunes fets que fins ara semblassin intranscendents o almenys que fins ara m'haguessin passat desapercebuts: les plantes, que ara viuen des d'una altra dimensió, el cant dels ocells (era un rossinyol el que vaig sentir diumenge passat? Pens que sí), l'atmosfera en conjunt, la sensació de poder sotmetre la consciència de viure a la pura i simple alegria de l'instant, la convicció de seguir cap endavant amb una certa llibertat, sense tenir en compte les dificultats que ens puguin sortir a camí. La sensació de viure posada en un punt de lleugeresa que em permet entendre el món des d'una perspectiva de goig, sense boires transcendents o fosques inútils. Però pens en el temps, perquè el temps ens fa sentir, per molt que ens entestem a no tenir-lo en compte. Fou per primavera quan començà la història d'un desencís, quan la meva petita història esdevingué inexplicable des d'una racionalitat estricta, però també per primavera hi hagué renaixements, i moments d'esplendor. L'atzar que no té en compte res per avançar i per empènyer el nostre cos cap on sia, sense cap premeditació i sense ordre -l'ordre l'hem de posar nosaltres, tot i que la vida vagi cap al desordre total, més enllà de nosaltres mateixos. (13 d'abril)
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 12 d'abril de 2011 | 08:55h
No hi ha res que s'assembli tant a la innocència com la mirada dels joves estudiants que se'n van els matins a l'institut amb la seva determinació inconscient de viure sense pensar en res i gairebé sense sentir res. El renou de la vida encara és un horitzó indeterminat, i ells no saben res del que els espera. Tot el que feim al llarg de la vida és convertir aqueixa mirada als adolescents en una mirada cada pic més nostàlgica, com si ens veiéssim a nosaltres mateixos en aquells dies ja tan allunyats en què presisament érem nosaltres els que anàvem a escola. La sensació d'anar a la recerca d'allò que desitjam és una feina de maduresa, quan per ventura les forces comencen a minvar, i ja no podem abraçar tot allò que voldríem. Ah, la mirada que veu sense mirar: la innocència!
Ahir de matinada vaig anar a la mar, que sempre és tan difícil d’entendre, perquè té tantes tonalitats diferents que gairebé mai s’assemblen a les del dia anterior. Dos joves anglesos arribaren a la platja i després d’una estona de córrer per l’arena em demanaren si els podia fer una foto, i si se la podia enviar a Manchester; se n’anaren abraçats, segurament a dormir.
I aleshores arribà na Carol, que és tan lleugera de son com jo, o més, i mentre s’acostava als moixos, el seu ca romania devora meu sense dir res, ensumant les ones de la mar. El sol sortia entre els niguls, i li donava, al paisatge, una coloració cendrosa, com a d’hivern. La mar s’estén davant nosaltres com una presència sense forma, talment un paisatge íntim que s’ha de celebrar des d’una perspectiva allunyada de qualsevol rutina. No hi ha res semblant a la mar, perquè la seva uniformitat és il·lusòria: canvia sempre.
Na Carol em diu: aquest és el meu lloc preferit, hi venc com si hi fos jo d’una altra manera...Me’n vaig a les roques just quan dos pescadors amollen els ormejos a l’aigua. Els pescadors no són tan estàtics com semblen; ben al contrari; administren els seus moviments, és evident, però si els observam detingudament veurem que tenen una curiosa dinàmica en els braços: en llençar l’ham recordam els gestos dels golfistes. M’hi vaig quedar una estona devora ells, badocant una mica davant les ones, i pensant en les sinuositats de les altres funcions més o menys reals que coneixem.
Haver de marxar sempre suposa un entrebanc mental, perquè voldríem que la vida s’acostàs a la felicitat de la naturalesa, que no fa res de res i que espera que siguem nosaltres els que hi posem la mirada, i un esquitx sentimental, o millor dit: emocional, perquè les emocions són, en primer lloc, una manera d’interpretar el món. El bar encara no havia obert, però sí el quiosc.
mamoya2 |
Dietari |
diumenge, 27 de març de 2011 | 12:33h
Arrib a les roques a vorera de mar i no tenc necessitat d'entendre res: el temps queda aturat, com si fos una part del paisatge. Uns instants així poden ser útils per entendre que la vida travessa el temps com una necessitat.
mamoya2 |
Dietari |
diumenge, 20 de març de 2011 | 09:08h
Surt a mirar la mar i no tan sols veig la mar sinó moltes altres coses: moixos, pescadors, barques, roques, aigua entre els clots que fan les roques, un cel blanc devora el sol.
La lluna plena d'aquests dies, a punt de començar la primavera, ha enviat la Setmana Santa lluny, cap a la segona quinzena d'abril. Ahir vespre sortírem a la terrassa a mirar-la, però ja no era tan grossa.
Vaig na Carol que ha sortit a caminar amb el seu ca. En el barri hi ha sempre els mateixos a la mateixa hora. El bus se'n va buit cap al centre de Ciutat.
Algú pot pensar que hi ha una estranya bellesa en el silenci d'un matí de diumenge. Però no hi ha res més fals que aquest silenci, ja que en el seu si hi coven tragèdies d'altres llocs, i ressonàncies de nits obscures.
No hi ha ningú que pugui viure tot sol sense tenir en compte el món exterior a la seva consciència. La consciència és consciència d'allò que no som nosaltres. Pens en l'estranya serenitat dels japonesos, en les pel·lícules d'Ozu, en els nous absurds bombardejos.
Pens també en Josefina Aldecoa, de qui J.M Guelbenzu ha escrit que va viure una vida plena de llum, elegància i bellesa.
El món és un espai que es redueix a la mirada de cadascú: una investigació permanent. Al vespre, tornam per l’autovia, i na I em diu: mira, esteim tots sols, no hi ha ni un sol cotxe, ni darrera ni davant, fa por. Els edificis semblen buits, tot sembla buit, pareix un somni. Fan obres a l’autovia, i han reduït els carrils, i avançam entre l’obscuritat com si travessàssim un desert. Record vagament la poesia de Mario Luzi en què parla de les ombres: sobre les ombres de les coses construïm la seva identitat. Il·luminades per la claror del migdia no hi ha res evident. Necessitam l’ombra per definir els caires que mos donen coneixements i dubtes –alhora.
mamoya2 |
Dietari |
dimecres, 2 de març de 2011 | 07:53h
Un home camina amb el seu ca a vorera de mar. Podria ser qualsevol mar i qualsevol home i qualsevol ca. La mar té aquest significat: sembla que esborri les diferències, que tan sols ressalti allò que és essencial. Assaborir la brisa, veure un vaixell a l'horitzó, cercar una copinya entre l'arena -aquelles que em duia el padrí quan tornava de Sóller- o simplement mirar... Carregats de present, donam una mica l'esquena al passat, i romanem una estona mirant les ones, com l'home que camina amb el seu ca, o el pescador que pensa, assegut en una roca. El banc és buit... (El Molinar, dia de les Illes Balears)
mamoya2 |
Dietari |
dijous, 24 de febrer de 2011 | 10:41h
Tan sols desitj poder entendre algunes coses concretes, em diu na V, per exemple: l'emoció d'alguns instants del concert per a violí i piano de Sergio Rendine.
Ni sabem qui és, aqueix compositor, però és vera que el violí expressava una emoció concreta, la celebració de ser majors com a plataforma de coneixement. La música no és tan sols un seguit de notes ben confegides.
Caminam sense dir res fins a la 5ªPuñeta, i davant un tassó de vi ens quedam aturats una estona, sense pensar en res, sense dir res, sense ser capaços de rompre el silenci.
Ciutat, anit, era un espai per a noctàmbuls: havies de mirar amb molta d'insistència per a poder veure algú en les cafeteries, en els restaurants, en els carrers. Caminar tot sol era com un afegitó de soledat a la soledat dels carrers.
I quines coses podem entendre -segueix na V- si fins i tot allò que és més elemental ens costa tant, tot i que en sapiguem els trets bàsics? El més important a partir d'ara és la despossessió, anar deixant coses, amollar llast, quedar-nos amb el cor de l'experiència.
Ens acomiadam davant ca seva i jo seguesc costa amunt, i pens en alguna cosa certa, allò que sàpiga amb total seguretat, per seguir-li el pensament a na V. No puc dir el resultat del meu pensament, perquè com sempre les respostes em fugen de les mans, rellisquen i no som capaç d'aglapir-les.
En arribar, mir enlaire i veig llum en una finestra de ca meva. Per ventura aqueixa és l'única certesa: que en el nostre redol hi hagi llocs il·luminats, que allò que tenguem més a prop ens doni una mica de seguretat -i de coratge. (23 de febrer de 2011)
Motiu: Doble Concert per a violí i piano, de Sergio Rendine Orquestra Simfònica de les IB Gerard Claret, violí Andreu Riera, piano Joan Grimalt, director
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 22 de febrer de 2011 | 07:49h
Som a l'aeroport, com tants de pics. Avui hi ha poca gent a la sala d'espera. Una al·lota passeja amb el seu ca; devora meu, un senyor parla amb el seu fill petit; algunes persones caminen d'un extrem a l'altre, i de tant en tant miren la pantalla.
La vida és, si ens hi fixam bé, una seqüència d'esperes. Sempre esperam que arribi algú, i quan som nosaltres els que arribam a algun lloc, desitjam que hi hagi algú que ens esperi. Fa poc vaig anar a Euskadi, com cada any; m'esperava en Josema a l'estació; i a Durango ens esperaven els pares d'en Josema. Quan coneixem un lloc, sembla que també ens esperi el paisatge, i pens que això no és tan sols una imatge poètica.
I en tornar a casa, una de les sensacions més tristes que es poden sentir és aquesta: que la persona que ens solia esperar ja no ens esperi. La vida humana -i en general, la vida dels animals- és lineal, i això fa que sia una mica trista, perquè no admet el retorn. En canvi, en la naturalesa vegetal coexisteixen la vida lineal i la cíclica: els ametllers floreixen cada any, tot i que els de Mallorca ho fan cada vegada amb més dificultat.
I és ben clar que hi ha una relació estreta entre l'espera i el temps. Sempre desitjam que l'espera s'acabi aviat -possiblement per a començar-ne una altra-. Per cert, en els aeroports no hi ha els magnífics rellotges que hi solia haver en les grans estacions ferroviàries, ni tan sols els modests rellotges de les andanes de les petites estacions, com la de Sóller.
mamoya2 |
Dietari |
dilluns, 21 de febrer de 2011 | 13:02h
Vaig a ca un amic, pels afores de Ciutat. Parlam una estona, recolzats a la barana del balcó; parlam de nosaltres mateixos, i una mica dels amics; parlam sense la força dialèctica que hi solen posar els joves, en les converses; parlam com si les paraules significassin ja, elles mateixes, un motiu prou convincent per a viure.
Què és el que intentam comunicar quan parlam? Una imatge falsa de cadascun de nosaltres? Una imatge vertadera? En som conscients, d’aqueix intent? És voluntari el que feim? La sinceritat és un valor? Som capaços de comunicar la veritat, o és completament impossible?
La maduresa és el moment definitiu, quan ja no valen les màscares: vulguem o no, ens posam davant del mirall i veim el que hi ha sense poder fugir; la maduresa física és la vertadera realitat de les persones humanes; no hi ha res a fer: som això i res més. En podem ser més o menys conscients, però no hi ha res més enllà del que som: el motllo s’ha omplert.
El motllo s’ha omplert, però això no vol dir que no hi hagi sortida. Ben al contrari: és precisament ara quan podem començar a entendre, i a gaudir una mica de tot; és ara quan, amb el motllo ple, hem d’intentar respondre les preguntes, tot i sabent que no hi hagi respostes; és ara, quan el món ens ofereix les millors vistes, que no són les més belles; és ara quan, precisament, la realitat ens mostra ben a les clares els caires un per un; és ara quan començam a parlar amb la mirada.
mamoya2 |
Dietari |
dijous, 17 de febrer de 2011 | 10:19h
Mrs Dalloway no sap si el camí que ha pres és una coartada per fugir o una recerca voluntària d'allò que ha de posar d'acord el seu interior amb el món. En llegir VW no sabem mai si les observacions són el resultat de l'experiència o si l'experiència del personatge la va creant el lector. Vaig per Ciutat un diumenge qualsevol d'hivern, i sembla que cada gest de les persones que m'envolten són el resultat de la mirada que jo hi pos, no de la realitat mateixa. I ahir em passà quelcom semblant, a la platja d'Illetes, l'horabaixa, quan contemplava les ones sobre les roques, un sentiment de la naturalesa que es repeteix sovint: la naturalesa és el resultat de la imaginació que hi pos en mirar-la. La realitat que percebem no exclou mai un sentit, però el sentit no sol ser descobert, tot i que n'hi ha que pensin que la ciència sempre hi pot dir la causa, o la pot trobar. Mrs Dalloway camina tot lo dia sense pensar en les conseqüències: tan sols mira.
