"Kant va estar més a prop d'afirmar l'ideal de llibertat "negativa" quan va declarar que "el principal problema de la raça humana, a la solució del qual està obligada per naturalesa, és l'establiment d'una societat civil que administri universalment la justícia d'acord amb la llei. Només en una societat que posseeixi la més gran llibertat -i també la determinació més exacta i la garantia dels límits de la llibertat de cada individu per tal que pugui coexistir amb la llibertat dels altres- es pot assolir el propòsit més alt de la naturalesa en el cas de la humanitat, que és el desenvolupament de totes les seves capacitats""
De 'El veritable estudi de la humanitat' de Isaiah Berlin
Parl amb n'A sobre la imaginació, que ara sembla desdibuixada per una realitat fictícia que surt dia a dia en els mitjans de comunicació. Les notícies són imatges de realitats il·lusòries: els mercats, les enquestes, les dades manipulades, l'ocultació de la veritat.
Hi ha veritats que poden ser exposades -per exemple, en la qüestió de la limitació de velocitat, per què no es poden publicar les xifres exactes de l'estalvi que s'ha produït durant quatre mesos: l'única opinió correcta que he sentit és la d'Elena Salgado.
Qualsevol activitat humana contemporània es sotmesa a múltiples opinions que es perden en un no res: opinions buides que no afegeixen res al contingut essencial d'allò de què s'opina. Si un debat no s'origina a partir d'unes dades bàsiques no és un debat sinó un conjunt de punts de vista que serveixen només per a una conversa agradable.
L'art també reprodueix aquesta situació. Sota la capa superficial que fins i tot pot enlluernar hi ha un perfil de boira que ennigula qualsevol mirada que vulgui extreure un sentit del que veu. A posta és tan important que els artistes explorin allò que veim des d'una perspectiva d'exigència màxima. No es tracta de fer realisme, sinó d'explorar la realitat per extreure'n allò que és essencial i que és difícil de veure en una observació quotidiana. És el que fa la investigació científica, des d'un altre mirador.
'La seriositat moral en la vida pública...tot i que sia difícil de definir, saps el que és en veure-la. Descriu una coherència entre intenció i acció, una ètica de responsabilitat política.....El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe et volupté. Hem substituït utilitat pública per comerç sense límits, i no esperam dels nostres polítics aspiracions majors...Si volem millors governants haurem d’aprendre a exigir-los més a ells i menys per a nosaltres. Un poc d’austeritat ens aniria molt bé'. Tony Judt
Motiu:
La permanent malversació a què ens estan acostumant des de fa anys els dirigents de les comunitats autònomes (amb algunes excepcions), i que en aquests moments de crisi continuen d’una manera alarmant (un aeroport a Castelló sense activitat a la vista, un palau de congressos a Ciutat, una monumental edificació ‘cultural’ a Santiago, eleccions separades a segons quines comunitats, dèficits a la majoria dels municipis per mor de l’augment de despeses injustificables, a més de la inflació de bajanades: alguns diuen que són ‘decisiones políticas!’, una consellera justifica fins i tot una mentida sobre una titulació que no té, etc...
Quan jo era estudiant, vaig rebre una carta d'un amic de mon pare que em demanava si jo sabia res de Clara Campoamor, parlamentària de la Segona República. Jo no en sabia res, de Clara Campoamor, tot i que el nom em deia alguna cosa, per mor del poeta Ramón de Campoamor, algun poema del qual havia llegit de nin en el Parvulito de la 'Enciclopedia Álvarez'.
Clara Campoamor, que vivia a Suïssa, havia mort feia poc temps. Jo aleshores tenia devers vint anys i vivia a Madrid, i era un fidel lector a la Biblioteca Nacional. Vaig cercar informació, però no vaig trobar gairebé res, per ventura per manca d'interès o per incapacitat, o pels dos motius alhora. I en les llibreries no hi havia cap llibre sobre ella, d'això sí que n'estic segur. Després em vaig interessar una mica per la vida de la parlamentària, espigolant per aquí i per allà, i en vaig arribar a tenir alguna idea, poca cosa, però el més bàsic per entendre la importància de la vida d'aquella dona extraordinària.
Ahir vespre vaig veure amb satisfacció un documental sobre la seva activitat política. M'ha sabut molt de greu que el vell amic de mon pare no hagi pogut veure aquest bon programa de televisió, en el qual es plantejava com s'han de defensar les idees de les persones humanes en una societat plena d'injustícies i de drets asimètrics.
A vegades pens en la brutal frontera que suposà el cop d'Estat del 36 i la guerra. Durant la Segona República varen conviure un gran nombre de persones de gran preparació i intel·ligència, que s'esforçaven a promoure lleis per canviar el país. No fou possible, però Clara Campoamor i Victoria Kent foren les dues primeres parlamentàries que començaren a obrir camí des d'una independència de pensament que avui en dia no es fàcil de trobar entre els nostres representants, sotmesos a la tirania de l'obediència, que és una manera segura d'anular l'enteniment.
Foto: Ses Clotes, avui, flors que anuncien la primavera, per a Clara Campoamor
Veim 'El ladrón de bicicletas' de Vittorio de Sica, i em commou la sensació d'haver de recordar de bell nou que les coses més senzilles revelen la nostra condició per damunt d'altres consideracions aparentment -tan sols aparentment- més importants. A n'Antonio li roben la bicicleta, i aleshores ha de cercar-la desesperadament, fins que s'enfronta al gran dilema moral que pot acabar enfonsant-lo davant del seu fill: si intentar robar-ne una, també ell. Les injustícies situen les persones humanes en la frontera, i llavors qualsevol sortida pot ser un conjuntura que les posa a prova, i que fa trontollar la seva consciència. Veig els carrers de Ciutat i mir els edificis que s'assemblen als de la pel·lícula. La memòria s'ha de fer servir per contrastar l'experiència nostra amb la d'altres: la sensació és que tot pot ser manipulat, fins i tot l'aparent riquesa en què vivim. El valor de les coses és una de les qüestions que més oblidam sovint en pensar en les necessitats bàsiques de les persones humanes. El valor de l'educació, tot allò que perdem si no lluitam per una moral que abasti les relacions socials i la manera d'administrar la societat, demostra que la consciència de sentir-nos persones depèn d'un racionalisme crític posat al servei d'allò que és més important.
"Per què s'arriba a tenir vertadera confiança en el judici d'una persona? Perquè ha obert al seu esperit a la crítica de les seves opinions i de la seva conducta; perquè el seu costum ha consistit a sentir tot allò que s'ha pogut dir en contra d'ell, aprofitant tot el que era just, i explicant-se a si mateix, i quan sorgia l'avinentesa també als altres, la falsedat d'allò que era fals; perquè s'ha adonat que l'única manera que té l'home d'acostar-se al total coneixement d'un objecte és escoltant el que pugui ser dit d'ell per persones de totes les opinions..." Fragment de 'Sobre la llibertat', de John Stuart Mill
mamoya2 |
Educació |
divendres, 21 de gener de 2011 | 07:12h
De tornada, els horabaixes, totes dues em comentaven les anècdotes del dia. Ben aviat, en començar cada curs, jo podia endevinar quins eren els professors que els estimulaven la imaginació i les empenyien a treballar no tan sols com un deure sinó sobretot com un camí necessari per conèixer i per sebre. Els dies de col·legi de les meves filles acabaren, pero encara parlam dels bons professors, exigents i alhora comprensius, que són els que provoquen més adhesions al seu treball, molt sovint incomprès i poc reconegut. Un bon professor és un dels presents més extraordinaris que pot rebre un alumne: un professor que empenyi a voler sebre més, i que de tant en tant els obri, als alumnes, una finestra que permeti mirar més enllà, intentant relacionar la seva assignatura amb les altres, mostrant-los la relació entre les ciències i les humanitats, entre el dibuix i la bellesa, entre les formes de la naturalesa i la vida humana. Un bon professor durant els anys de formació és un llum que sempre il·lumina; de majors, una ombra amiga que sempre ens acompanya. Encara record com si fos ahir el que ens va dir des de la tarima el meu professor de matemàtiques de l'Institut Ramon Llull, el primer dia de classe. 'A partir d'aquest curs tot allò que farem s'haurà de demostrar'. La frase fou una fita que encara ressona en la memòria i que em serveix per a ser una mica més crític davant d'algunes situacions que he hagut de viure a partir d'aquell dia ja una mica llunyà de 1967. La formació és un estat d'agitació interna que ha de durar sempre, però en els seus inicis hi ha sempre un professor que ha sabut arrelar en el nostre enteniment alguns deures bàsics que formen part de la nostra consciència. Llegesc els resultats del darrer informe PISA, i em sent com qualsevol persona que sàpiga interpretar les dades en els diaris. A les Illes Balears, per molt que els responsables d'Educació vulguin veure el tassó mig ple, la realitat s'acosta més al tassó mig buit. Som gairebé els darrers de la llista, i per sortir-ne necessitam que els bons professors sien reconeguts com a tals, i que la seva feina sia interpretada com correspon. La mediocritat en la nostra Comunitat no té causes desconegudes, sinó ben concretes i evidents: l'educació n'és una, i no tan sols una qualsevol, sinó la més important. A qui devem el que som? A qui devem el que feim amb plaer? Els bons professors ens donen les claus de l'experiència, com si fossin les claus del món que ens obriran les perspectives de la realitat que hem de descobrir.
mamoya2 |
Educació |
dimecres, 1 de setembre de 2010 | 15:13h
Un professor d'arquitectura ha posat als nous estudiants com a deure la lectura del llibre 'Cartes a un jove poeta' de Rilke. Na I em demana quina relació hi ha entre els consells de Rilke a un jove poeta i els consells que necessita un alumne que comença a estudiar arquitectura. Li contest que la relació és ben clara, perquè els consells de Rilke es poden aplicar no tan sols a un poeta que vol escriure bé sinó a la visió que ha de tenir un arquitecte per a pensar sobre el seu treball: ha de sebre mirar més enllà de l'edifici, que és molt més que una solució tècnica a un plantejament tècnic. Li llegesc un fragment del llibre: "Estimat amic, vostè és molt jove, tot just ha començat a viure, i voldria, fins allà on pugui, suggerir-li que esperi amb paciència la resolució de totes les coses que el seu cor tengui encara pendents, i que intenti estimar les preguntes mateixes: imagini-se-les com habitacions tancades o llibres escrits en una llengua totalment desconeguda. En aquest moment no ha d'investigar a la recerca d'aqueixes respostes que no pot donar-li ningú, ja que no les podria viure. I el més important és viure-ho tot. Visqui ara les preguntes. Per ventura, a poc a poc, sense adonar-se'n, algun dia comenci a veure les respostes..."
Fa quasi 40 anys que vaig llegir El gran Meaulnes, d'Alain Fournier. No l'he volgut rellegir, com si esperàs un no sé què inqualificable...L'he recomanat sempre que he pogut. N'A aquests darrers dies l'ha llegit amb un cert plaer, i jo he estat a punt d'agafar-lo de bell nou, i d'endinsar-m'hi com en aquella època d'estudiant. És una història romàntica, però sobretot somniada, viscuda com en un somni...Segurament s'ha de llegir en la primera joventut i després arraconar el llibre en algun prestatge on descansi uns anys fins a la segona lectura... Una idea de França m'entrà a través de la prosa de Fournier: un país que era un lloc per a viure, una ordenació mental que deixava espai als somnis. Un altre llibre -que he perdut- de Joan Puig i Ferrater ('Camins de França') em dugué pels mateixos sentiments...tot i que des d'un punt de vista totalment diferent. La meva única referència vital que jo tenia de França era l'oncle d'un amic de Sa Cabaneta, que hi emigrà. I el rei de França, que a vegades apareixia en alguna rondaia. Com es formen les idees? La literatura pot ser un camí mental...Però els camins, encara hi són? Les poderoses imatges del món contemporani, li esborren el contorn, a la imaginació? La meva relació actual amb França és un poble del Languedoc, Sommiéres, i em sembla com una projecció d'allò que voldria aquí, a les Illes Balears... (24 d'agost)
Veig, després mir, i en arribar a casa intent recordar, pintures del Renaixement a Florència, la bellesa cercada, retrats quasi tots de perfil, com una fugida de la veritat, com si només es cercàs la perfecció del dibuix, el famós retrat de Giovanna degli Albizzi Tornabuoni, de Ghirlandaio, i entenc alguns detalls, ja la bellesa de l'art com a explicació de la realitat, però incompleta, les explicacions han de provenir d'altres mirades, no tan sols de la de l'art, que és esbiaixada, en canvi hi ha detalls que puc observar, ara sé quin és l'origen d'un coneixement que fa anys ni tans sols vaig ser capaç d'entreveure: la mirada de Giovanna que fou per a mi un motiu de rebuig -la fredor, no mirar enlloc, com si el món fos imaginari, o transparent, no el nostre món: l'únic- ara en canvi és un motiu de reflexió: és la mirada de la mort, la mirada d'algú que mira sense que pugui veure res, mirar sense veure, Ghirlandaio no tan sols cercava la bellesa, em dic, i em qued més tranquil, l'art no pot ser mai una fugida, sinó l'expressió d'alguna veritat essencial, identificable, que ens surt a camí quan menys ho esperam. Se'm fa evident -com no m'ho hauria imaginat vint anys enrere- aquest renou de l'absència, que pot venir de l'art, aquest renou de l'absència, que pot semblar indesxifrable sovint des de la bellesa: aquest engany, que el temps acaba desemmascarant. (Ghirlandaio i el Renaixement a Florència, museu Thyssen, Madrid)
mamoya2 |
Educació |
dimecres, 14 de juliol de 2010 | 11:35h
Parlam del seu futur. Ella viu en el present i en el futur, jo tan sols en el present. Els records dels viatges de fa deu anys se li mesclen en la memòria: noms de ciutats, de moments concrets: aquell llac (el Léman), aquell riu (el Rin), aquell carrer (el carrer de Rousseau, de Ginebra). El seu viatge vertader haurà de començar aviat, sense els pares, tan sols amb el seu passaport vital. Parlar amb els fills és obrir-los les finestres de la nostra experiència i mostrar-los el que hi ha més enllà. Aleshores es quan nosaltres veim coses que fins ara passaven desapercebudes. La seva vitalitat haurà de prendre forma en els pròxims anys. Voldria fer això i allò, dibuixar el món en petits fragments, estendre la seva capacitat per alguns indrets d'aquí o d'allà. Ens separarem per primer pic: viure es separar-nos contínuament, els comiats son un ingredient essencial de la vida. Vivim en un permanent comiat: no ens podem amagar de res. Sotmesos a la realitat petita i personal, sense sentir cap Realitat Absoluta, escoltam la nostra consciència com si fos el pare que ja no tenim, i en canvi ara som nosaltres la consciència dels nostres fills, el nord imprescindible de la seva vida en llibertat. La llibertat es sempre el camí del perill, però ens hi hem d'abocar si volem ser persones.
Sent parlar Emilio Lledó. Es com si de sobte les paraules prenguessin el vol, i el seu discurs es convertís en una lliçó sobre la vida. El professor ens vol dir moltes de coses importants, i ens les transmet amb emoció. Quines son les coses que volem amb més intensitat? El llenguatge ens dóna la possibilitat d'entendre, i gràcies a ell experimentam la gran alegria de la comunicació. Obr la finestra, puc llegir 'Filòsof a la nit', el memorable poema que li dedicà Joan Margarit. En el poema hi viu sense cap dubte: les paraules es converteixen de debò en la concreció d'una experiència, i també en una nova experiència per al lector. Una persona ens pot transmetre la necessitat d'aprofitar cada minut de vida. De cada instant se'n pot treure vitalitat, coneixement, i fins i tot bellesa, això tan estrany que no es pot definir sense caure en les timbes de la soledat. 'La dura vellesa posa a la mirada / una llarga platja com les de la Ilíada'. També hi he vist, en els seus ulls, en la manera d'entendre la seva relació amb la resta de persones humanes, la convicció que la comunicació és possible.
La manca de diàleg entre les persones que podrien aportar alguna idea...Sé que per a poder parlar hi ha d'haver un corrent de simpatia, un aire viu entre els interlocutors...L'esforç pot ser considerable, però el cansament de la decepció ho és encara molt més...La llibertat personal és plena d'interferències absurdes: l'egoisme que fa càlculs sobre el resultat de les nostres accions, la hipocresia que s'oposa a la transparència...Mir per la finestra...Sé que el principal motiu de decepció és romandre aturat...La quietud pot arribar a ennigular l'enteniment. Quin ha de ser el protocol per a posar en pràctica les idees?
"-Agustí... Es sent feble. Vacil·la. Aleshores un soroll al carrer el sacseja. La remor densa, sorda, s'acosta ràpidament; els gossos borden amb fúria darrere les portes barrades. Endret de la casa, la fressa es destria, escampa un estrèpit d'unglots ferrats, renills, xerrics metàl·lics, fa vibrar els vidres de la balconada de la sala. -Déu meu -murmura la Teresa". (Estremida memòria)
"Recordava el so del trombó amb nitidesa, aïllat dels altres instruments de la banda, com a rerefons d'aquella nit. Unes vegades l'evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l'Ebre les aigües de les pluges". (Camí de sirga)
- Un deure moral: però no són morals per força tots els deures? -em demana na I, que aquesta setmana ha estudiat Kant al col·legi.
- En la vida de cadascú hi ha molts de deures, i atribuïm més o menys responsabilitat a cada persona segons els deures que assumeix des de la seva voluntat -però m'adon que cada paraula té molts de significats, sobretot si l'associam a una altra paraula, i que la sintaxi no tan sols és forma sinó, i sobretot, contingut. 'Moral' és substantiu i adjectiu.
- I la felicitat? Kant no aspirava a la felicitat -em diu na I-. Ell pensava que s'havia d'obrar per deure, deixant que la felicitat fos una aspiració una mica indefinida, o de segona importància. Cada dia feia el mateix a les mateixes hores! Era un home que no saltava mai la retxa dels deures!
- La moral ha de ser autònoma, ens diu Kant... S'ha d'actuar sense pensar en els premis. Les religions ens enlluernen amb un cel, i aqueixa felicitat no és gens agradable, al meu parer. I és ben cert: la felicitat en la terra, els deures...He de matisar molt més...
En un mateix dia parl amb quatre bons professors. Record detalls concrets de l'experiència compartida: na M, que aconsegueix que els nins de nou o deu anys baixin les escales en fila, sense necessitat d'arengar-los, donant importància a la disciplina que s'incorpora al caràcter d'una persona; en J, que sap transmetre als alumnes la necessitat de treballar i d'entusiasmar-se amb un poema o un dibuix; na N, que era tan jove aleshores, i de qui els nins -tan petits- abusaven a començament de curs, però que a poc a poc aconseguí ser estimada de tots per la seva preparació com a ensenyant, que inclou la necessitat de seguir aprenent sempre; i en P, tan jove, que ha sigut capaç de comunicar el gust per les matemàtiques a na I, la precisió del pensament i el rigor del càlcul, tan necessaris per a la comprensió de tantes de coses amb les quals mos trobarem, vulguem o no, al llarg del camí que ens espera. Els quatre són mestres excel·lents. Parlar amb ells -per atzar: a vegades les circumstàncies semblem ser empeses pels vents més favorables- m'ha fet tornar a casa amb la mescla d'optimisme i esperança que tantes de vegades trob a faltar no tan sols en la meva ànima sinó també en la dels altres. Quin gran país podríem fer amb bons mestres! Me'n vaig a la llibreria, a veure si trob el poema 'Bèlgica', de Carner...
Llegir els diaris és una experiència demolidora. Però cap experiència individual pot ser explicada tan sols des del punt de vista de qui la viu. Som persones humanes perquè vivim en societat. Jo ja no tenc por de res, la vida em duu cap endavant i avanç amb ella. Però, en canvi, els nostres fills, els joves d’aquest país, quin futur els espera? El diàleg entre les persones s’ha convertit en una aspiració inabastable. L’esperit d’un poble deu estar fet d’història, de petits gest que transmetem als nostres fills sense adonar-nos del seu significat. Tenim més dades que mai sobre el món que mos envolta, però molt sovint no són més que estadístiques, que volen legitimar les opinions de les majories sobre qualsevol qüestió, sense valorar-ne la seva racionalitat, o el seu valor objectiu, almenys fins allà on es pugui entendre la racionalitat i l’objectivitat. Els polítics són d’una hipocresia recalcitrant, perquè si no fossin hipòcrites, tenint en compte el que diuen, hauríem d’arribar a la conclusió que són beneits. És a dir, que els seus discursos han de ser rebutjats sistemàticament per qualsevol persona que utilitzi l’enteniment. Però les notícies n’estan plenes, de les seves bajanades. I aquí, a les Illes Balears, amb l’afegitó d’un desordre mental que fa feredat. Caminant per Ciutat, a vegades, en creuar-me amb segons quines persones, tenc la sensació que mos miram com si volguéssim descobrir en els ulls alguna espira de comprensió, una confiança mútua que es pogués transmetre, amb unes gotes d’alegria o d’esperança. I en allunyar-nos, fins i tot em sent alleugerit, com si hagués descobert que alguna mirada és compartida, i que encara tot és possible...
Fotografia: ‘Com si volguéssim descobrir en els ulls de l’altre alguna espira de comprensió’
Un ordinador per a cada alumne no és la solució. Una màquina no activa la comprensió del món. Algú pot deixar de mirar la pantalla d'un televisor encès encara que només es vegi la boira, aquella d’antany, quan s’acabava la programació del dia? La lluita entre l’ordinador i el professor és desigual: l’ordinador té la victòria assegurada. I és una victòria que anivella en els mínims, no cap amunt, que és el que hauríem de pretendre. Les paraules són el codi de la interpretació, la manera de relacionar el món amb cada persona concreta. L’ensenyament no pot ser tan sols un joc, tot i que en pugui tenir brins, sinó una relació individual entre cada alumne i el mestre, que és el camí per a convertir els continguts en coneixements. Els matisos de la vida només poden ser transmesos per un mestre que parla.
Després que els òrgans judicials hagin assenyalat amb el dit de la llei els polítics que no en feren de bona, n'hi ha que pensen que la corrupció s'elimina canviant de president i de secretari general, i que així redreçaran la situació. Però la regeneració exigeix que la voluntat assumesqui un deure moral de canvi. Regenerar vol dir 'generar o produir de nou', però sobretot vol dir, pel que a nosaltres ens afecta, 'renovar moralment, fer fer un canvi radical en bé', segons el diccionari de l'IEC. N'hi ha d'altres que encara veuen Mallorca des d'una mirada que ho idealitza tot, com si el paisatge fos portador de valors més o menys eterns que es poden anar regenerant miraculosament, o com si tots els mals que patim venguessin de fora. La crua realitat, tanmateix, requereix deixar de costat les mirades a la superfície, i anar més endins, tot i que en aquests moments també ja hi ha nafres a la pell, que és allò més visible que tenim. Parl amb na T: quina societat espera els nostres fills? Si la nostra generació ha fracassat, ells hauran d'acarar la realitat que tenim davant amb allò que no hem sabut fer. Però reben l'educació necessària perquè puguin anar en aquesta direcció? Si en l'educació és decisiu l'exemple no tan sols dels educadors sinó també de tot el que configura la societat, quin és el món que xucla, en aquests moments, l'ànima d'un jove?
Fotografia i arxiu: quiosc de la Plaça de l'Olivar 'Els quioscs buits són una metàfora d'una realitat que necessita ser explicada. Els grafits són alhora indici i crítica'
Un grup d'estudiants va intentar sacsejar el Rector de la Complutense, Carlos Berzosa, perquè la Universitat ha decidit convertir en mixtos tres col·legis majors. Sent l'opinió de dos d'ells, i la seva manca de capacitat crítica em deixa perplex. A qui representen aquests estudiants amb la racionalitat malmesa? És un exemple però n'hi ha d'altres: les absurdes declaracions de Mayor Oreja; la situació de Garzón, que podria ser arraconat com a jutge, essent qui més ha fet per la justícia; les dificultats de bona part de la nostra administració a reconèixer la importància de la crisi econòmica; la corrupció permanent, que aquí a les Illes Balears sembla no acabar mai; els entrebans que alguns posen a la crítica ben feta, com els retrets a la periodista M Terribas per la seva entrevista al president Montilla; la censura del PP a les fotografies que s'exposaven a València; la banalitat que veim pertot arreu, que fa que un programa de televisió com el debat 'La clave' d'anys enrere ara ens sembli una utopia. La raó no és el nord de la vida d'Espanya. És com si la sensatesa s'hagués allunyat del camí col·lectiu -o per ventura no hi ha un camí col·lectiu? Vaig pels mateixos carrers que moltes altres persones, i tots caminam i pensam i vivim i compartim les mateixes facultats humanes, que són alhora una esperança, per mor de la seva existència, però també una angoixa, per la seva solitud...
