De majors, les emocions provenen d’un paisatge que no té res a veure amb el món sinó amb el Món /

Una mirada que no podem copsar aquí la veim allà, enmig del desert, o en una muntanya desconeguda, o en una avinguda d’una ciutat que no és la nostra /

Comprenem –ho havíem entès anys enrere- que les marques de la nostàlgia són els grans enemics de l’enteniment /

Començam a sentir –a ser-ne conscients- quan les paraules serveixen per a fer corpòries les coses –i els arguments, i les classificacions- /

Quan les tornades ja no són tan dolces /

Na I estudia la història del segle XIX, i surt el nom de Jovellanos, un il·lustrat que projectava canvis en un país endarrerit –sobretot en les mentalitats, i no tan sols dels dirigents-, i que per això fou bandejat a Mallorca per un rei absurd, i parlam de la seva fortalesa interior, que fins i tot l’empenyia durant l’exili a dedicar-se a l’estudi de la flora i de la fauna dels voltants de Bellver. Aquesta fortalesa ha de provenir d’un poderós sentiment de confiança no tan sols en si mateix, sinó en el món com a escenari de la seva llibertat perduda. I d’aquí saltam a Nelson Mandela, d’actualitat per mor de la pel·lícula Invictus, que és el títol del poema de William Ernest Henley, la darrera estrofa del qual és: ‘Tant se val com sia d’estret el portal, / la càrrega de càstigs de la sentència: / som l’amo del meu destí, / som el capità de la meva ànima’.

Després de veure una pel·lícula se'm queden alguns detalls en la memòria -un gest, una frase, una mirada- com si la història completa quedàs en segon lloc i m'interessàs més la intensitat d'alguns instants que el discurs. L'art i la vida per ventura no són estructures tan allunyades. Quan Morgan Freeman interpreta Nelson Mandela, les conviccions que transmet provenen de la seva capacitat com  a actor, però l'actor no deixa de ser mai la persona, i sembla que sia ell qui mos mostra els racons de la història. En lloc d'oferir-nos un personatge a través del seu bon ofici d'actor, sembla que de tant en tant també se'ns mostri ell, en una mescla en què l'actor i el personatge se'ns revelen alhora sense poder separar-los. Torn per l'autovia de nit i entre la fosca dels revolts a prop del túnel veig els primers ametllers nevats. Qui sap de nit si la neu són flors o si les flors són neu?


Invictus, de Clint Eastwood
Morgan Freeman

Lalibela és un buit ple de fosca que deixa en la mirada la forma del temps /
Carregat de miratges Olivier mou l'excavadora més enllà de la fosca /
Mou l'hèlice de les màquines més enllà de la fosca /
Les màquines plenes de números que trepitgen els senyals de la fosca /
Xavier vol sebre les maneres de rompre les roques del temps /
Mentrestant Olivier cerca en el futur les roses amagades en la roca /
I llegeix les instruccions de Xavier, que s'amaga entre la multitud /
Talment el darrer habitant d'Etiòpia que sap d'on surten les clarors de Lalibela /
La claror que llenega sobre la vall d'Awaix /
La claror que besa els carrers d'Addis-Ababa /
La claror que no pot alenar sense la fosca de totes les respiracions /
I surten de tots els indrets de la terra vestits de sentinelles els grans capitans de les muntanyes carregats de suor mineral i d'efígies de déus agonitzants /
Sigma de les figuracions i de la lluita /
Sigma d'Andrés amb el gran bufador de les hores /
Sigma de Josetxo amb totes les eines que cerquen la claror dins de la fosca, la claror dins de la fosca, la claror dins de la fosca /
Sigma de José Miguel que carrega les formes obscures de l'adversitat com si fossin camins de coneixement /
Sigma de Rodrigo que crida des dels cims fins a les fronteres de la Revolució Industrial /
I aleshores Lalibela és el Port d'Àfrica on els estibadors omplen de roques immenses els vaixells de la Història /
Totes les formes que viatgen més enllà de la ciència i del desig i de la bellesa i de totes les tecnologies /
Vaixells carregats de roques i de llibertat tancada en gàbies que hauran d'explotar com estrelles desconegudes /
Els grans saxòfons del metall invisible que interpreten la llibertat dels estibadors i dels captaires /
I des de les altes roques de la serenitat i del valor sentim les sirenes de metall i de corda /
La melancolia del violoncel vacil·lant /
Les sirenes dels saxòfons que foraden l'espai i cerquen les esperances sorgides de la necessitat /
Les esperances del lliri de pedra trobat en les grans excavacions del pensament /
Lalibela del color de la fosca buida /
Un viatge cap al segle XXI en un gran vaixell on cada xemeneia és un saxòfon /
Un viatge fins al moll d'una ciutat immensa que encara hem d'edificar /
El viatge de recerca d'una ruta entre metalls i roques i diccionaris i fibra òptica /
Com si haguéssim de descarregar tota la Història en el moll d'una immensa ciutat /
La música que encara no coneix ningú /
La mà d'Olivier dolçament acaricia una rosa /
Una rosa de Lalibela/
Una rosa de Lalibela /
Una rosa del món /
Una rosa incandescent de coratge i de ràbia /
Una rosa //////////////

Lalibela, de Xavier Carbonell
Quartet Sigma Project
Director: Olivier Cuendet
Orquestra Simfònica de Balears
Concert 7 

En J em conta les seves experiències al Marroc, la seva il·lusió de conèixer altres llocs, la convicció que anar de viatge és tornar una mica canviat, per haver absorbit alguna idea nova, la suggestió d’una conversa en un lloc únic, tantes de coses que podem aprendre amb la seguretat que aprendre és la única manera de viure sense que mos ofegui en cap moment la rutina de la peresa o dels costums. Parlam asseguts a una taula darrera de la finestra d’un forn que és també una petita taverna, un lloc des d’on podem viatjar modestament a través del temps i mirar cap a una Ciutat possible sense les intromissions de les modes que rompen el teixit urbà per acomodar-lo a la modernitat contemporània. Només podem trobar allò que cercam, i les intromissions de l’atzar no són més que causes desconegudes. Quan torn a casa, m’adon que hi ha carrers que permeten la curiosa perspectiva d’una mirada que pot arribar a descobrir allò que no coneixíem. Viatjar a altres cultures és aprendre a ser més tolerants, i després, de tornada, aferrats a la seguretat de l’arrambador de les coses familiars, caminam per Ciutat amb la necessitat d’haver de cercar en el que tenim devora per poder entreveure alguna resposta. O per fer noves preguntes, i omplir-les de dubtes.

 

 

Foto: arrambador de l’escala del carrer de la Missió a la Costa de Sa Pols, Ciutat

 

 

 

Hi ha llocs que no han desaparegut però només els veim com a records /

Hi pas per davant i sent algú que diu: qualque dia no seré més que el record d’algú, ni tan sols pols /

De sobte record el títol d’una pel·lícula: Everything is illuminated /

i una escena: un restaurant, una taula, un plat que té només una patata, i la patata cau en terra /

Després, algú que em digué: la veritat és el darrer indret de la innocència /

 

Foto: carrer del Socors, Ciutat

 

 

Un pic cada mes mos citam en el bar LP, i una cambrera jove mos parla amb  tanta tendresa com si fóssim els seus pares, és a dir: el seu comportament com a cambrera no té res a veure amb la professionalitat tan reconeguda avui en dia (somriure forçat, educació sotmesa a unes normes escrites) que sol ser tan freda i impersonal, i cadascun de nosaltres se sent a gust i pens que no canviaríem el bar LP per un altre que fos més contemporani, en el sentit que avui en dia s'atribueix a aquesta paraula -'contemporani equivalent a 'sense passat'- perquè ens sentim bé una mica aferrats al passat, però sense excessos, i és que avui per exemple n'hi ha un, i entre tots és el tercer, que ha entrat en la categoria de padrí, i per això l'altre M, que duia el capell dels grans dies ha aixecat el tassó de vi per a celebrar-ho, i aleshores ha arribat l'hora de marxar, com si ens haguéssim sentit cridats per un vent d'hivern, o per un silenciós moviment del món exterior en contra de nosaltres.

algun dia em despert entendrit pel temps / 

i m’acost als llocs de la meva petita història personal /

i descobresc exemples de silenci i de gratitud /

i mentrestant he de confessar els meus pecats /

atribuïbles a l’enteniment que sol ser massa superb i vanitós /

(com si volgués endevinar les estacions sense un mapa) /

i també sé que no hauria de rebutjar la matinada/

i que en la mirada hi nien estrelles de la nit /

com interferències que m’engrunen la pell /

i que hauria d’entendre sense melancolia /

 

Ha mort la mare de la seva amiga, n'A l'abraça, parlen de les circumstàncies del fet però sense fer-ne una narració, el seu caràcter vol allunyar-se aviat de la mort i tornar a la vida, jo pens en el quadre que tenim a casa, el quadre tan alegre d'uns codonys damunt d'una taula, i que l'amiga de n'A veié pintar per son pare, que morí anys enrere, i pens que el quadre ens fa companyia perquè n'A el coneixia, i en haver conegut algú i tenir devora una cosa feta per ell, una cosa que pot ser o no artística, perquè l'art és un afegitó de la mirada, aqueixa cosa pren un sentit nou que no tendria si no haguéssim conegut l'autor, aqueixa cosa no és mai trista, tot i que l'autor s'hagi mort, i menys encara si són uns codonys, també podrien ser unes llimones, o unes mandarines, no sé si unes magranes, que tenen una corfa tan autumnal, i aleshores la seva amiga li diu a n'A m'agraden les arracades que dus, i n'A se les treu i les hi regala, i ens acomiadam, sense veure la mare morta, perquè no hi és, ella no ho hagués volgut, diu la filla, nosaltres sempre hem sigut així, una mica peculiars, però jo no ho pens, i en tornar cap al cotxe, caminant ja de nit, n'A em diu que la llum blanca al final del túnel no és tal llum blanca sinó la conseqüència de la manca d'irrigació sanguínia a la retina en el darrer moment, i jo pens en els codonys sobre la taula, o en unes mandarines, la vida que no s'acaba mai.

Torn a ca meva per l'autovia, i l'horitzó són les muntanyes blaves, d'un blau fosc, com a sòcol dels niguls blancs que volen, lents com una guarda d'ovelles, d'aqueixes que hi ha sovint pasturant per aquí devora, i  un cel tan blanc que és com un gran buit, i he de recordar per força la lluna immensa d'ahir a entrada de fosca, que volia omplir el buit de la nit, i a l'esquerra els ametllers, l'hivern en un parèntesi de flors blanques que em fan la sensació que tots hem d'amollar llast, de deixar-nos endur sense teories, la consciència de solitud compartida davant la naturalesa...

Hi ha coses entre dos guions, i entremig hi ha no tan sols la cosa sinó la nostra interpretació, una manera de relacionar-nos amb el món, i la recepció sempre sol ser individual, però s’ha de compartir, des de les idees més simples fins a les més complicades, com si circulassin en llibertat i anassin deixant un pòsit d’experiència i delicadesa. Els dos guions poden ser el començament i el final, i enmig una porta que s’ha d’obrir, s’ha de trobar la clau, i aquest és el deure, per ventura tan sols un instant de felicitat, però prou interessant per a justificar la vida.

 

A vorera de mar no puc caminar com esperava, l’aire no és tan lleuger, hi ha cotxes pertot, cotxes que ocupen el lloc d’allò que ha desaparegut, allò que nosaltres feim desaparèixer i que després ens suscita un enyor irremeiable sense intervenció de la voluntat d’enyorar, l’enyorament que s’ensenyoreix de qualsevol altre sentiment, sobretot quan algú me’n parla, de tot allò que anam deixant enrere, i pens com ell, i li ho dic, i gairebé ens abraçam sense sebre res en concret de nosaltres, i a poc a poc, amb una lentitud desesperant, em diu, ‘veig que la sensació que era premonitòria es converteix en un fet: i tot això en un espai que trepitjam sense lleialtat al temps que mos ha tocat viure.Transformar la societat serà un deure per a les generacions futures. El seu punt de partença seran els nostres fracassos'.

 

Dedicat a en Mario: la bondat dels desconeguts

Foto: ‘Els posseïdors de la vorera de la mar’, Ciutat

 

 

 

08:10. S’ha produït un petit moviment sísmic a Ciutat.

 

 

 

Pierre Reach s’ha situat davant del piano d’una manera absolutament humil, com si l’instrument no fos matèria inanimada sinó un organisme viu. No hi ha cap pianista que s’assegui sense un ritual. I cada peça fins i tot requereix una manera concreta d’acostar-se a l’instrument. Aquest fet pot semblar intranscendent, però jo pens que té molta importància. Pierre Reach és un servidor de la música, i només acaricia les tecles perquè duu les aromes clàssiques de París en la seva biografia, mou les mans i gairebé és el moviment de les mans l’origen de la música. Ha creat una simbiosi entre les seves mans i el teclat: des de la butaca he pogut veure bé la mà dreta, els dits acostant-se al piano, com si, en lloc de disposar-se a tocar amb el màxim d’efectivitat, volguessin entendre –les mans, els dits de les mans creant ells mateixos l’espai situat sobre les tecles- el significat de la música: els dits com a cercadors humils d’una estratègia.

L’Andante del Concert núm. 4 de Beethoven, segons com ens trobem, ens alegrarà o ens entristirà, i no hi podrem fer res per evitar-ho. Beethoven és una atmosfera mental, i pot canviar segons les emocions del dia que hàgim viscut. En començar, les cordes ofeguen el piano, i no el deixen respirar. El piano sembla dominat per l’orquestra, ufanosa i superior, com si exigís un permís especial a l’intrús. Són uns instants en què ens sentim una mica angoixats, perquè l’emoció s’amaga davall de la impotència del piano, que tan sols és capaç d’insinuar el seu desig, sense que ningú l’entengui. Les cordes tenen en el començament un poder excessiu, i n’abusen, d’aqueix poder, i el piano calla i espera, i aleshores es quan els dits de Pierre Reach sembla que vulguin increpar el compositor –humilment, perquè Beethoven és una cosa gran- i exigir-li veu pròpia, no aquest ofegament. És quan els dits voldrien demanar al compositor què és allò tan imprecís que ha imaginat, que no deixa temps per a entendre el valor del piano. I aleshores l’orquestra atén la súplica, i s’atura, i comprèn que li ha de fer cas, que l'ha de deixar en llibertat. I les mans saben que ha arribat el seu moment, i amb rapidesa entenem que l’Andante ha de continuar amb la convicció de qui sap que a la fi pot dir el que vol, i, sobretot, que és escoltat perquè allò que expressa és convincent...Les mans del pianista s’han quedat com a úniques protagonistes, i el club dels vells afeccionats es queda sense respirar durant els dos minuts que constitueixen la segona part de l’Andante, la música del piano que sembla que a la fi pot manifestar-se en llibertat...Els moments finals són una reconciliació entre les cordes i el piano, i no hi ha victòria ni derrota, sinó acceptació mútua, a l’espera del rondó, que és l’alegria matisada de Beethoven...

Quantes de vegades Pierre Reach haurà interpretat aquest concert? Semblava que la seva tranquil·litat –una qualitat derivada per ventura de l’experiència- anava de bracet d’una necessitat d’entendre alguna cosa nova que fins aquesta nit encara no hagués pogut percebre...Si no, com és que ens ha comunicat tan bé a tots –don fe dels meus companys de fila, i fins i tot dels de les files de davant i de darrere- la il·lusió de la música? I és que la música és una il·lusió, més que una realitat...

 

Concert 6

...

Andante, del Concert per a piano i orquestra núm.4 en Sol major, op.58, Ludwig Van Beethoven

....

 

Foto: Arbre de Son Cotoner, Ciutat

L’ombra d’un arbre em fa viatjar cap a indrets que es converteixen de sobte en misteriosos. La mir sense entendre del tot el sentiment que em suscita, però sé que ve de l’experiència, que sense experiència no hi ha res, i que els records de tots els arbres que he vist s’han ajuntat aquí, en aquest lloc. I uns segons després el sol queda tapat per uns niguls, i l’ombra de l’arbre desapareix. Aleshores l’arbre se’m fa present, i pren un valor addicional, respecte del que tenia altres vegades, però allò que m’ha informat de la seva presència no ha sigut ell, sinó la seva ombra desapareguda.

 

 

Foto: Plaça dels Patins, Ciutat

 

 

El borratxó és una col molt cabdellada, de fulles molt reülles, segons l'Alcover Moll. Avui n'he fet una crema, i ha agradat molt a na I, i n'estic molt content. Jo la tenia mig oblidada, però en caminar l'enteniment sembla que s'aclaresqui, i aleshores és possible fer propòsits alegres. Fins i tot podem imaginar proeses extraordinàries, però jo m'he acostumat a desconfiar tant de de l'optimisme exagerat com de la desesperació existencialista. Per això és tan convenient de tant en tant pensar en objectius concrets, com aquest d'avui: cuinar crema de borratxó, que és una delícia, perquè si no faltam a la llei surt un plat excel·lent. En anar a peu per Ciutat, a entrada de fosca, vaig recordant l'alegria que suposa cuinar els productes més vius, i que sovint deixam en un oblit immerescut, tot i que el preu d'alguns sia avui en dia gairebé una impossibilitat teòrica: el preu d'un borratxó no arriba a un euro. Seguesc caminant cap a la mar, i veig cares de persones vagament conegudes, com el senyor B, que sempre va de bracet de la seva senyora, i que des de fa anys sembla el mateix, com si no envellís, la qual cosa m'alegra molt, perquè no hi ha res més trist que veure els estralls del temps en les persones. Caminar ajuda a pensar i a fer propòsits d'esmena, i a conèixer millor no tan sols la ciutat on vivim, que no acabam mai de conèixer, com aqueixa ciutat tan misteriosa que és Ciutat, que davall de la superfície té tantes dificultats per a expressar-se. Com hem d'entendre totes les coses que ens envolten si no baixam al carrer i caminam? En tornar a casa, pujant la costa, les conviccions semblen més coherents, els dubtes s'esvaeixen, tot i que no estic tan segur que tot allò que sembla real sia racional.