Acaba de sortir aquest llibre: Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia; que ens ha d'ajudar a posar en pràctica una nova metodologia per fer servir a les aules, ara que ja estan equipades amb ordinadors i internet. No crec que els llibres i internet estiguin barallats, al contrari, benvingudes siguin les noves maneres d'aprendre aplicant nous mètodes o simplement afegint noves coses i aprofitant els nous avantatges. Avui en dia internet és imprescindible i aprofitar el potencial que ens dóna la xarxa no pot ser més que un benefici per als alumnes, potencials treballadors de demà. El llibre l'han fet un bon grapat d'educadors que fa una colla d'anys que es dediquen a aplicar noves tecnologies en educació i que molts ja hem fet servir a les aules.
Dit això, els ordinadors, les aules i internet no estan barallats en què hi hagi un llibre al costat i un professor que expliqui. Són sistemes complemetaris i diferents que han d'ajudar a l'alumnat a aconseguir saber més coses sobre el que té al seu abast. Segur que els temps canviaran molt més encara. Fa deu anys començaven a fer-se cursets per a crear pàgines web, els blocs van venir més tard, els webquest, etc. Tot són metodologies bones, aplicables i, segons el meu parer, complementàries, que cal conèixer i dominar...
mamoros |
Llengua |
dijous, 20 de gener de 2011 | 02:29h
Tot
just aquests dies s'estrena el poder parlar també català (i valencià),
galego i euskera al Senat. Una bona notícia que arriba uns trenta anys
tard, però bé, més val tard que mai. Com sempre l'excusa per parlar
només una llengua (l'anomenada comuna), són els diners que costa tot
l'invent. Si val molt o poc no ho sé, perquè no sé altres costos que
genera el Senat, però segur que es gasten diners en coses molt menys
importants i no surten als diaris ni generen tanta polèmica. Si som un Estat plurilingüe, que es noti, no? (tot i què posar un traductor al valencià... en fi, "ells" són així).
No sé si aquest plurilingüísme al Senat serà beneficiós per al català i per a les altres llengües de l'Estat, en tot cas segur que no perjudica que es visibilitzin (i es respectin), les diverses llengües i només per la polèmica generada ja val la pena. Que se'n parli als diaris de Madrid encara que sigui per criticar-ho, és bo, almenys així es dóna a conèixer, sinó molts ni se n'haurien assabentat. Tot i així, és només al Senat que es podran parlar les diverses llengües, de moment, i no (també), al Congrés, la cambra que té més projecció política; però bé, una passa a favor del català sempre és benvinguda...
Sembla ahir que vaig començar a escriure el bloc i ja han passat cinc anys. Mirant els textos, els comentaris, els temes tractats... és un bonic repàs del que he viscut tot aquest període. Reconec, com sempre, la manca de periodicitat (admiro profundament als que tenen temps i talent per escriure cada dia), però tot i així m'agrada continuar tenint coses a dir...i us agreixo l'atenció i els comentaris, que sempre se n'aprén molt i això és també l'essència d'un bloc.
Aquí teniu els apunts més visitats en aquest temps, per cert, el primer post va ser "La trampa del tabac" i reconec que és un tema que sempre m'ha posat força i n'he parlat a bastament durant aquest temps... fa cinc anys ni ens imaginàvem que avui ja no es fumaria enlloc, va arribar la primera part de la llei que deixava triar als propietaris dels bars, avui és molt diferent, la llei acota molt millor els espais lliures de fum (on es pot fumar i on no amb l'enduriment de la llei del tabac), per sort.
mamoros |
Tabac |
dilluns, 10 de gener de 2011 | 08:07h
Alguns locals s'han mostrat insubmissos a la nova llei del tabac que prohibeix fumar en espais tancats. Bé, és lamentable i espero que els caigui el pes de la llei, sinó semblarem un país de pandereta. Molta gent es planteja deixar de fumar i no pot fer-ho, digueu-li manca de voluntat o digueu-li que és realment una droga que enganxa molt. "Tan de bo no hagués començat, però ara no sé com deixar-ho", paraules textuals d'una amiga fumadora fa pocs díes. No és que els fumadors siguin uns proscrits (com deien alguns), sinó que s'ha girat la truita, fa 25 anys (l'època en què molts amics meus van començar), qui no fumava era mal vist; tothomfumava i qui no ho feia era beneit, poc interessant, estrany... (i tots els adjectius poc afalagadors que us pugueu imaginar). Encara, avui en dia, s'explica la fal·làcia que si no t'empasses el fum de la cigarreta t'agafarà càncer de boca, tot per a espantar als incauts i fer caure més fumadors a la trampa. Ara, però, s'han girat les tornes i són els fumadors qui es senten perseguits, aïllats, empetitits... davant les veus que clamen per espais més sàlubres i dur una vida més sana. En aquesta entrevista al doctor Manel Santinyàquelidera la comissió Hospitals sense fum
de l'Hospital Clínic de Barcelona, defensa les lleis restrictives contra
el tabac perquè "han funcionat sempre". No creu que expulsar els
fumadors dels llocs públics sigui atemptar contra els seus drets. Ho
argumenta amb fonaments científics: "El fum d'una cigarreta conté 4.000
substàncies cancerígenes i si el respira un no fumador també posa en
risc la seva salut"...
El nou calendari escolar ha comportat que enguany el curs comenci una setmana abans (el 7 de setembre), i per això ha calgut incloure la setmana blanca al febrer o març (a triar), tenint en compte que les hores lectives són les que són i no es poden allargar. Eliminar, per tant, la setmana blanca enguany significaria posar més dies de festa a triar al calendari. Trobo que anunciar de treure enguany la setmana blanca és una mesura improvisada, feta sense reflexionar i sobretot sense tenir en compte que el calendari d'enguany ja està aprovat, cal mirar el de l'any que ve. Tot i què, és cert, el nou calendari és, al meu entendre, un desgavell. El primer trimestre va acabar molt abans tot i què vam continuar donant les notes el darrer dia de desembre com sempre s'havia fet. Aquesta setmana de vacances al febrer-març també altera el segon trimestre i sobretot a les famílies, que van aconseguir començar més tard el curs (què fan amb els nens a setembre sinó?), sense pensar que després hi hauria una setmana que quedaria coixa... en fi. A vegades els canvis estan bé i són millors i més eficaços que l'original, però si tenim en compte que vivim en un país mediterrani on normalment al setembre encara fa prou calor per anar a la platja o a la piscina, no entenc les presses de començar abans el curs per tenir una setmana extra de vacances al febrer (sigui dit de passada, em fa il·lusió aquesta setmana perquè és en temporada baixa, cosa que els ensenyants no hem pogut fer mai, potser és dolent per al calendari escolar i bo per a les agències de viatges, qui sap?). Acabar classes tan tard al juny també és un petit contratemps, la calor que fa a les aules fa que sigui molt difícil aguantar a la tropa en condicions per a què aprenguin alguna cosa... Que la senyora consellera hi posi seny per l'any que ve, si pot ser...
En aquesta època de crisi profunda molta gent aprofita per substraure, agafar, prendre... robar, en definitiva, material d'altri. I quan ho comentes amb altres sempre t'expliquen alguna història més increïble encara.Fins i tot poden prendre les donacions a Càritas dins l'església, que ja és dir! Cap lloc és segur i menys dins un cotxe... sí, altre cop m'han obert el cotxe i acabo de fer un repàs dels CDs que m'han sostret; fa dies que ho ajornava per no posar-me... en fi, realment és empipador. Més que el valor econòmic, que també, m'empipa el no poder tenir aquesta música que tan m'agradava... Paolo Conte, Suzanne Vega, Nina Simone, Diana Crall, Dagoll Dagom (Mar i Cel), Nina... No sé si els volen per vendre'ls o si els lladres eren melòmans, fins ara, per molts cops que m'obrissin el cotxe mai me'ls havien pres. Es nota que estem en crisi, tot s'hi val i tot s'aprofita. Sort que tinc les caixes i, a poc a poc, els podré anar recuperant, espero... tot i que alguns són irrepetibles... en fi, que els hi aprofitin!
La meua iaia per part de pare era de Mequinensa. Es va casar amb el meu iaio de Móra d'Ebre que era fuster i feia llaguts i els conduïa (una barca de transport fluvial que circulava per l'Ebre en aquells anys) i van tenir cinc fills. Devia ser a principis del s.XX. que es van conèixer durant aquests viatges d'anar amunt i avall; sirgadors en dèien. Feien el camí de sirga (que encara hi és), riu amunt i després navegaven a vela riu avall. El transport era lent, però barat i respectuós amb el medi. Més tard vindria l'embassament de Riba-Roja i la presa de Flix.
A Mequinensa parlen català. No vaig sentir-li dir res en cap altra llengua a ma iaia i, això sí, deien que era una dona geniüda perquè era de l'Aragó. Jo no vaig tenir temps de conèixer-la gaire, però sí la recordo amb els cabells blancs cuidant el seu jardí de roses i amb la veu forta i segura. Ella era la miquerensana igual que un cosí de mon pare és l'Antonio el miquerensà, els cognoms sobraven. Em feia gràcia dir que la meua iaia era aragonesa, però es veu que un mapa publicat fa poc a l'Heraldo de Aragon i escampat per aquest bloc, la situa ara a terra catalana. No sé què en diran els de Mequinensa, estar al mig com el dijous té aquestes coses.
mamoros |
Tabac |
dissabte, 1 de gener de 2011 | 12:01h
Ja han passat els anys en què el tabac tenia el glamour d'estrella de Hollywood, fumar era un acte per fer-se l'interessant o com a eina de seducció (el mític "Fumando espero" -que, per cert, va escriure Félix Garzo, sobrenom d'Antoni Josep Gaya, a un bar molt conegut -i ara desaparegut- a Móra d'Ebre-), i que va popularitzar-se a tot arreu. Amb els anys s'han vist els perills del tabac i, ara, és considerat una droga
que crea addicció i provoca la mort directament o indirecta i està
prohibida, afortunadament, en tots els espais públics i, s'acaba d'aprovar la llei antitabac
que prohibirà fumar als bars a partir de demà 2 de gener. Potser és l'única bona notícia d'enguany i només per als no fumadors, els fumadors ho tenen més magre...
Els jugadors d'Hondures no sabien ben bé on anaven per les declaracions que els hi vaig sentir als mitjans. A Barcelona, sí, per fer una mica de turisme i un partit contra una selecció d'un tros d'un país que té jugadors mundialment reconeguts. De fet, un tros d'un país que és una nació que té aspiracions de ser un país també i amb habitants similars a Hondures, per tant, potencial igualat sobre el paper. La desigualtat va ser al camp. Una selecció va poder anar al mundial i l'altra no, però vist el test Catalunya no hagués fet un mal paper... el problema, com sempre, és que ens deixin anar-hi, i el problema, com sempre, és què farien els jugadors compartits entre "la roja" i la catalana. I així continuem, i qui dia passa, any empeny...
Notícia: L'església vincula la violència de gènere a la pèrdua de la família tradicional. No és un tema per parlar a la lleugera ni per fer-ne broma. Fa no gaire vaig sentir que es vinculava la violència de gènere a tenir un nivell cultural baix. Doncs no, ni una cosa ni l'altra. No hi ha més violència fora de la família tradicional que dins, ni el nivell cultural dels individus té gaire a veure. Per desgràcia la violència de gènere és transversal. Potser amb un nivell cultural alt es té més subtilesa i es practica violència psicògica en comptes de física, potser una separació traumàtica pot fer cometre un crim... però normalment la situació de violència es produeix abans de la separació i, afortunadament, moltes aconsegueixen separar-se i allunyar-se de la situació de violència...
Fa set anys CIU va ser foragitada del poder pel primer tripartit. Era clar que calia un canvi al país, la memòria és curta, però veníem d'una època convulsa, els darrers anys del pujolisme, plens de decisions contra el territori; el PHN (Plan Hidrológico Nacional), per exemple, lligat a un cansament després de 23 anys de governs convergents de Jordi Pujol i del PP a Madrid. El país necessitava un canvi, i el va tenir. El primer tripartit va ser vist amb il·lusió col·lectiva, semblava que l'endemà de prendre possessió el govern les coses canviarien com un mitjó, però els canvis són lents, abans i ara, el Sr. Mas ja ho ha advertit...
Avui fa deu anys i sembla ahir. El meu pare va morir un dissabte al vespre, 23 de desembre, a l'hospital Joan XXIII de Tarragona. No va superar la darrera operació d'un càncer (d'un dels càncers), que li va costar la vida. Tenia 64 anys i en feia uns 15 que lluitava contra la malaltia que va aparèixer en diferents versions a quina més exòtica. Era, no cal dir, fumador des de molt jove, com tants altres de la seua generació i, per desgràcia, tants encara avui en dia. Vaig discutir molt amb ell per a què no fumés, però va continuar fumant fins i tot fent tractament contra el càncer, tenia la teoria que no era el tabac el que l'estava matant, sempre arguïa que no hi havia estudis seriosos sobre la toxicitat i que, si fos tant dolent, els metges no fumarien. I tenia raó perquè els estudis són bastant recents i encara hi ha metges que fumen, cada vegada menys, però...
mamoros |
Llengua |
dimecres, 22 de desembre de 2010 | 22:17h
Altre cop atzagaiada a la llengua. He llegit alguns comentaris en què hi ha pares que diuen que els seus fills tenen poques classes en català a l'ESO, és possible, tot i què la llei catalana preveu que el professorat parli en català i els llibres de text siguin en català, hi ha, encara, molt professorat provinent de la resta de l'Estat que s'expressa normalment en castellà, sense que ningú pugui dir o fer res. Suposo que es considerava que obligar als docents a tenir un cert nivell de català (ara és exigible i ja el tenen i no va ser una mesura exempta de polèmica), podia provocar una fractura social. Per tant, no veig que ara sigui gens diferent el que planteja el tribunal. Vindrà algú a obligar-me a parlar en castellà a les meues classes quan durant anys el professorat castellanoparlant no ha parlat gens en català a les seues i no ha passat res? Clar que la majoria d'alumnat amb aquest tipus de professorat també és castellanoparlant, per tant ja els anava bé i no havien fet cap denúncia. Si comencem a denunciar casos pot acabar la cosa molt malament... o molt bé, segons com es miri. El que és prou clar és que si l'Estat espanyol no ens reconeix ni com a nació ni ens deia usar normalment la nostra llengua, no sé per a què volem ser espanyols si no ens deixen ser-ho, volen que siguem castellans.
Caldrà estar atents a les reaccions dels partits i les actuacions dels nostres polítics. Artur Mas comença un mandat amb un greu problema, més, sobre la taula. Veurem de què som capaços tots plegats.
L'Escola Oficial d'Idiomes de la Ribera d'Ebre ha celebrat aquests dies cinc anys.. Cinc anys ja d'escola, ensenyant fins a cinquè d'anglès i fins a tercer de francès. Una proesa, diria, en una comarca d'uns 25.000 habitants i una població de 6.000. Clar que l'àrea d'influència és més gran, la Terra Alta, la Ribera, el Priorat..., les tres comarques han anat sempre bastant unides. Una bona notícia per a la Ribera d'Ebre que, gràcies a això, apareix al mapa i l'escola està ubicada dins l'IES Julio Antonio, emblemàtic perquè porta molts anys essent un centre de serveis educatius per a Móra i comarca, també és el lloc on vaig estudiar i sempre fa goig tornar als orígens.
mamoros |
Tabac |
dissabte, 18 de desembre de 2010 | 10:35h
Els que em coneixeu ja sabeu que l'ús del tabac em preocupa i que fa dècades que sóc de la lliga anti-tabac. Aviat pot entrar en vigor la llei que prohibirà, per fi, l'ús del tabac en espais tancats, i que ha generat moltes protestes sobretot del sector de la restauració, adduint que baixarà el volum de negoci al no deixar fumar dins els locals. Desconec si això ha succeït així en altres països, però a tot arreu la llei prohibeix fumar en espais tancats, en aquestes coses de salut pública anem a la cua. No he fumat mai, per això no sé exactament si costa molt deixar-ho, suposo que és una qüestió de voluntat i n'hi ha que en tenen més i altres menys. Conec molts ex-fumadors, per tant si un vol, pot.
El programa Quequicom fa un recorregut excel·lent pels perills del tabac per a què en prenguem consciència. El títol és prou eloqüent: Fumar, matar a distància. Si teniu temps i ganes aquí teniu el vídeo i després parlem sobre si cal prohibir fumar en espais tancats:
Advertiment: aquest bloc ha deixat de publicar comentaris anònims i/o poc respectuosos.
Avui s'ha escollit la primera dona presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert. Som al 2010, anem una mica tard, però bé, més val això que res. De fet, avui arrenca la primera legislatura que arriba al percentatge marcat mínim de dones a l'hemicicle (40%), amb un 41,5%. No és molt, però tampoc és poc i ha de continuar creixent en les properes legislatures per a arribar a la igualtat real. Veurem ara com es configurarà el govern i el percentatge de dones que hi trobarem. Molts són contraris a posar percentatges a l'hora de donar càrrecs o de confeccionar llistes, però l'experiència demostra que enfront d'un home i una dona igual d'aptes per al mateix càrrec es sol triar a l'home, la dona sempre ha de demostrar molt més. No ho té fàcil la Sra. de Gispert després de la magnífica presidència d'Ernest Benach, però espero i desitjo que ho faci molt bé per continuar endavant amb el país. Diu en el seu discurs: "Les dones, llevat d'alguns casos, no hem escrit la història fins ara, però volem escriure-la en el futur", esperem-ho! Això sí, espero que vagi millorant el nivell de català parlat, em sorprén el seu accent amb el cognom català tan nostrat.
Lamentablement ni Esquerra ni Iniciativa seran a la mesa del Parlament i la nova configuració sorgida de les urnes mostra un PP més ben situat just darrera de Mas, no sé si pot ser premonitori amb les preferències dels pactes. Tres partits grans, dos de mitjans, dos de petits... Veurem com van els pactes per saber qui és qui. Una novena legislatura per no avorrir-se.
He llegit aquests dies als defensors de posar publicitat de la Qatar Fundation que ja es va tacar la samarreta a l'afegir el logo d'UNICEF. Si realment algú creu que és el mateix afegir una institució com UNICEF, que dóna prestigi i defensa valors universals que generen complicitats, amb una fundació d'un país dictatorial com Qatar és que no anem gens de bé. Per defensar-ho es pot fer servir un argument econòmic, de fet l'únic que val. El Barça s'ha venut per diners, perquè diuen els que actualment gestionen el club que en fan falta i molts, sobretot per comprar jugadors de cara al futur... i això ho diu un dels directius d'un club que té com a gran patrimoni la promoció de la pedrera amb tres jugadors sortits del planter que opten enguany a la pilota d'or, que són la base de la selecció estatal i la base d'un equip que ha guanyat sis títols en un any. Increïble!
Sandro Rosell pot aconseguir el que cap president del Barça ha aconseguit mai abans: passar de ser el més votat en unes eleccions a ser el més qüestionat en poques setmanes. Una ascensió meteòrica a la fama per caure abruptament a l'abisme més profund. Quan he vist la notícia al telenotícies ho he tingut clar: m'he de comprar la samarreta del Barça d'aquesta temporada, potser l'equipació sencera tenint en compte que la temporada que ve serà obra del Sandro i la seua troupe i ja portarà el logo de Qatar, vés a saber què s'inventaran més d'aquí a allà. Ara entenc els esforços de la junta entrant de dir que la situació del Barça era molt crítica econòmicament, quan feia només unes setmanes la junta anterior havia cantat les excel·lències de la salut econòmica. Perdoneu, però em crec a Sala i Martín com a economista, l'avala una trajectoria i una serietat en la feina, i me'l crec quan diu que el Barça anava bé. No sé qui és el Sr. Faus i del que ha transcendit de l'auditoria l'únic que prova és que es van gastar diners per als jugadors i per a fer funcionar la institució, ningú se'ls va quedar a la butxaca. En fi, sembla que la campanya de desprestigi de la institució i l'aparició dels "salvadors" anava teledirigida a aquest acord que ha arribat ara (“Si no ens haguéssim trobat la situació econòmica que vam trobar, l'operació amb Qatar Foundation no s'hagués concretat”, ha assegurat Faus.), fent la quadratura del cercle: han aconseguit lligar l'acord més quantiós de la història mundial de les samarretes i penjar-se una medalla, de passada comencen a salvar la situació "crítica" del Barça i és una "Fundació" que (en teoria) no embruta el nom del club.
Hi ha molts comentaris a la xarxa i debats al Twiter que no semblen gaire favorables, alguns diuen que el Barça ha deixat de ser "més que un club". Bé, no crec que això sigui així, però si dur UNICEF a la samarreta a tothom li va semblar una idea brillant que omplia les butxaques de prestigi i no de diners, aquesta Fundació Qatar no sembla gens de bona idea malgrat ompli les butxaques unes temporades. No sé encara quin model de club té pensat el Sr. Rosell, a banda que les seues àrees de negocis són el substrat d'algunes decisions.
Després del rocambolesc viatge del Barça va haver de ser Guardiola qui sortís del pas amb explicacions. Rosell no ha donat la cara, un gest que comença a ser habitual en ell, només ha fet un escrit el dia després. No entenc encara com pot ser que el Barça pensés que li aplaçarien el matx. Per què al Barça sí si als altres equips no ho feien? No entenc perquè no van desplaçar-se amb autobús quan van saber que no hi havia vol amb tot el caos aeri que hi havia. I el president, on era? Fent gestions des del despatx? Va acompanyar als jugadors fins a Pamplona? Ser president del Barça és alguna cosa més que guanyar unes eleccions i presidir partits a la llotja, també ha de ser un lideratge i donar la cara pel club i l'equip quan calgui, em sembla a mi, vaja.
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
Acaba de sortir aquest llibre: Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia; que ens ha d'ajudar a posar en pràctica una nova metodologia per fer servir a les aules, ara que ja estan equipades amb ordinadors i internet. No crec que els llibres i internet estiguin barallats, al contrari, benvingudes siguin les noves maneres d'aprendre aplicant nous mètodes o simplement afegint noves coses i aprofitant els nous avantatges. Avui en dia internet és imprescindible i aprofitar el potencial que ens dóna la xarxa no pot ser més que un benefici per als alumnes, potencials treballadors de demà. El llibre l'han fet un bon grapat d'educadors que fa una colla d'anys que es dediquen a aplicar noves tecnologies en educació i que molts ja hem fet servir a les aules.
