Violència contra les dones #diemprou

Avui és el Dia Internacional contra la violència envers les Dones. Com cada 25 de novembre s’organitzen manifestacions, xerrades, fòrums… en el marc d’un mes reivindicatiu. Continuem recordant les dones que moren cada any i que només són la punta de l’iceberg d’un problema greu que afecta, encara, a moltes de nosaltres, moltes vegades d’una manera tan subtil que pot ser imperceptible. El 7 de novembre es va fer la marxa estatal reivindicativa i ja vaig escriure aquest post. No podem abaixar la guàrdia en aquest tema ni pensar que tot està fet. En aquest sentit, aplaudeixo iniciatives com la d’Ada Colau a Barcelona que ha anunciat que augmenta un 30% els fons de la lluita contra la violència masclista. I lamento que hi hagi Ajuntaments amb tan poca sensibilitat en aquests temes, quan és una lluita que requereix molt esforç des de moltes parts.

950x299xcap.png.pagespeed.ic.Kc0SxP2c4G.jpgAfortunadament, cada vegada hi ha més consciència de que és un problema que cal eradicar des de la base: l‘educació. Bàrbara Lligadas ho explica molt bé en aquest apunt. Perquè encara hi ha molts micromasclismes o neomasclismes tan quotidians que ni ens n’adonem, i en això els homes també hi tenen molt a dir.

I vosaltres, dones, us sentiu segures quan torneu tard a casa? “El carrer encara no és nostre” reflexa molt bé què passa a les grans ciutats, potser en llocs més rurals no és tan freqüent, però a tot arreu hi ha llocs a evitar a certes hores.

Per cert, es va escollir el 25 de novembre com a dia Internacional contra la violència envers les dones per l’assassinat, per ordre del dictador dominicà Trujillo, de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), opositores al règim, tal dia com avui de 1960. Aquí en teniu una explicació més detallada, val la pena conèixer-la.

I per acabar aquest post, encara que hi ha molt a dir, recordar les víctimes d’enguany. ja sabem que hi ha molts tipus de violència, però la més visible sempre és la més colpidora. Un apunt de Roser Giner ens relata al seu blog els casos de violència ocorreguts aquest novembre, esfereïdor. Aquí teniu més xifres. “No ens morim, ens maten” deia el lema de la marxa del 7 de novembre. Val la pena recordar aquí el telèfon d’atenció a víctimes de la violència de gènere, per si algú el necessita: 900 900 120 (a Catalunya) i 016 (a l’Estat espanyol), gratuït i tan confidencial que no surt ni a la factura del telèfon.

1464649_10152004372130798_540266911_n

 

 

7 de novembre contra la violència masclista

Novembre és un mes reivindicatiu per excel·lència. Avui hi ha una gran marxa estatal a Madrid contra la violència masclista amb aquest manifest que acompanya. Es denuncien, entre altres coses, les retallades en recursos públics contra les violències masclistes en els darrers quatre anys per part del govern de l’Estat, i sembla que hi ha partits polítics que això no ho tenen en compte. En aquest article: Contra les violències masclistes 3 dates claus: 7N, 25N i 20D, s’explica i es constata que hi ha molt a fer encara en aquest àmbit. Cal lluitar d’una manera efectiva, cal que la violència masclista sigui una qüestió d’Estat (de tots els Estats, perquè no n’hi ha cap lliure d’aquest tipus de violència). No ens podem acomodar i pensar que ja ho hem fet tot quan hi ha encara tantes dones assassinades (enguany ha estat especialment dur en aquest sentit amb casos esgarrifosos), i tantes dones que la pateixen en silenci. Per això es necessita fer alguna cosa més que retre homenatge a les víctimes amb un minut de silenci o llegir un manifest un cop l’any, calen accions reals, calen lleis que ho regulin, cal anar més enllà.

Hi ha molts tipus de violència masclista:

12088234_1012170528846218_4511700741158301262_nMoltes vegades es pateix en silenci i no se sap com allunyar-se d’un maltractador, quan hi ha etiquetes com aquestes #WhyIStayed (Per què em vaig quedar?) #WhyILeft (Per què vaig marxar?) que acaben convertint-se en trending topic amb milers de casos sortint a la llum (això a USA, què passaria en una campanya similar aquí? Quant silenci hi ha encara, quanta por i quanta angoixa?). Moltes vegades ni tan sols se sap que s’està patint violència, perquè és molt subtil, perquè tenim uns patrons tan interioritzats, encara, que coses que no són normals en semblen normals i les justifiquem sense pensar-hi massa, perquè qui dia passa any empeny i fer un canvi de vida no és fàcil per ningú, cal molt de coratge i un suport que moltes vegades no es té. Despertar consciències no és tan senzill, la mitjana de temps perquè una dona se n’adoni del maltractament i vulgui deixar la parella és d’11 anys. I si un jutge (Murcià), creu que ruixar la parella amb benzina no implica que l’home volgués matar-la, vol dir que encara hi ha molta feina a fer en tots els àmbits.

Aquest cap de setmana hi ha la mostra de Manifestos Fílmics Feministes I, altament recomanable. Tota informació que puguem rebre i es pugui oferir sempre és poca. En aquest àmbit La Plataforma Unitària Contra Les Violències de Gènere organitzen l’XIè Fòrum contra les violències de gènere, sota el títol: “JUNTES GENEREM NOVES ESTRATÈGIES PER COMBATRE EL MASCLISME!” i tindrà lloc els dies 12, 13 i 14 de novembre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona.

2015-11-02-1446467508-1800130-violenciasmachsitasEn aquest àmbit de protesta i de visibilització del problema (perquè ens calen tots els altaveus possibles), dones d’ERC participaran avui en la Marxa Estatal Contra les Violències Masclistes #7N #EnsVolemVives #ProuViolència  #TerrorismoMachista #CuestiónEstado

 

 

 

 

 

 

Micromasclismes

Agost. Vacances. I sembla que tothom estigui per a altres coses. Avui obrim el diari i hi trobem una altra dona assassinada. Una altra d’una corrua llarga i dolorosa. Sembla que només les dones ens preocupa aquesta violència, com si això no anés amb ells (Hola, nos estáis matando! diu un article lúcid sobre el tema). Silvia Casola va fer fa poc una bona reflexió: La bena que ens assassina, però tot plegat no era per això que he començat a escriure…

Mireu aquesta imatge:

CMhsY4gWUAAL99p

És d’una campanya contra la violència de gènere, però amaga un micromasclisme.

Aquí un altre exemple de micromasclismes quotidians (la notícia va sortir a El Mundo):

11890955_10206667735166478_2295514319573225503_n

“Només” és una dona, clar, per això la medalla d’or no és el més important per a destacar-ho al titular. Lamentablement, l’esport és un continu de micromasclismes en tots els àmbits. Les dones no existim o estem en un segon o tercer pla. Paula Hawkins, arran de la publicació de la seua exitosa novel·la “La noia del tren” (èxit de vendes i traduïda a 40 llengües), diu una frase en una entrevista que fa reflexionar: “Som educades perquè pensem com a víctimes”, i potser en això rau molta part del problema. ‘Molts diuen “no sóc masclista/racista, etc,” però dir-ho no fa que deixis de ser-ho. El que fa que deixis de ser-ho són les teues accions‘, piulada de Layla i amb tota la raó del món.

Cap de vosaltres, dones, s’ha trobat amb micromasclismes? Quants en podem trobar en el nostre dia a dia que ni tan sols en fem cas? Probablement venen d’homes que diuen la frase anterior “no sóc masclista…”, i nosaltres (sempre de bona fe), suposem que són bromes i procurem no fer-ne cabal…

¿Nos quereis vivas? Es preguntava en la mateixa línia la Silvia Nanclares. I és que la foto que l’acompanya ho diu tot:

Meme-Fuente-Especialista-Igualdad_EDIIMA20150808_0257_18

La xarxa és un gran altaveu, hauríem d’usar-lo més per a denunciar aquests micromasclimes que ens són tan a prop. Gràcies a Twitter, he trobat tots aquests enllaços en un no-res, i segur que n’hi ha més, la xarxa en va plena, però només he trobat textos de dones, no hi ha homes, com bé es denúncia en molts d’aquests textos (o jo no els he sabut trobar) i haurien de ser els homes, també, qui fessin la denúncia.

Si tocan a una, nos tocan a todas“, un altre text a afegir al llistat. I també una Biblioteca Feminista per triar i remenar que fa goig.

I acabo amb una altra piulada de Layla:

– Los empresarios explotan, la policía tortura y los banqueros roban.

-Y los hombres nos matan.

– EH TÍA, CÓMO TE PASAS GENERALIZANDO

Doncs això.

Actualització: no és cert que no hi hagi homes que defensin la igualtat, avui he descobert aquest article de Miguel Lorente Acosta, esperançador!

Vergonya, ràbia, impotència…

És evident que alguna cosa no sabem fer prou bé quan aquest agost sorgeixen tantes notícies de violència: “Mor apunyalada una dona a Castelldefels“, “Un home mata a trets la seva dona i els seus dos fills i després es suïcida“, “Detingut a Terrassa després d’intentar estrangular la seva exparella a Ciudad Real“, “Una dona degolla el seu nadó a l’altar d’un cementiri de Toledo“, “Desaparegudes des de dijous dues noies a Conca“…

No sé si té alguna explicació tot plegat, és important denunciar-ho i fer el possible per a que no torni a passar. Potser és irreal pensar que es poden capgirar aquests casos, però cal intentar-ho, i fer la denúncia, i aturar-ho!

M’uneixo a les peticions i recordatoris de Roser Giner (Dones assassinades) i Carme-Laura Gil (El forat negre… Són 26!), cal fer alguna cosa, i urgent!

prou violència

Prou violència! Cada dia és 25 de novembre.

Cinquena víctima de violència de gènere en el que va d’any a Catalunya. Només han passat vint-i-dos dies i ja estem en un any de (trist) rècord. Fa tres dies Rosa Regàs era entrevistada a Vilaweb a propòsit del seu darrer llibre “La desgràcia de ser dona” i dèia: “El 2012 ja han matat quatre dones i no veig el país tan ofès com si les morts fossin per terrorisme“. Santes paraules, avui ja són cinc les dones i és un fet habitual que surti la notícia al diari, com és també habitual que la majoria se’n lamentin però molts mostren indiferència per desgràcia. Les situacions irreversibles es poden evitar amb una trucada a temps. L’institut català de les Dones té un ampli pla de suport i conscienciació. Fa falta molta feina encara per a què el maltractador es senti realment pressionat per tots els cantons i per a què les víctimes es sentin recolzades i puguin sortir de l’espiral de violència en el què es troben; de l’altra hem de poder evitar els masclismes que fa segles que estan incrustats en moltes ments (la d’algunes dones inclosa).

25 de novembre. Contra la violència de gènere.

Hi ha un dia a l’any en què recordem les dones que han mort víctimes de la violència de gènere. Malauradament és una xifra que no s’atura per molt que es fan campanyes de consciensciació, que es treballa a l’escola, als instituts… En aquest sentit trobo molt important la campanya “Talla amb els mals rotllos” que va començar a fer la Generalitat al 2004 (fruit de la col·laboració del Departament d’Educació, la Secretaria de Joventut i l’Institut Català de les Dones). Potser treballant des de la base, amb els nostres adolescents, podem incidir en la importància de denunciar les situacions de violència i tallar-les d’arrel.

Violència de gènere i Església

Notícia: L’església vincula la violència de gènere a la pèrdua de la família tradicional.
No és un tema per parlar a la lleugera ni per fer-ne broma. Fa no gaire vaig sentir que es vinculava la violència de gènere a tenir un nivell cultural baix. Doncs no, ni una cosa ni l’altra. No hi ha més violència fora de la família tradicional que dins, ni el nivell cultural dels individus té gaire a veure. Per desgràcia la violència de gènere és transversal. Potser amb un nivell cultural alt es té més subtilesa i es practica violència psicògica en comptes de física, potser una separació traumàtica pot fer cometre un crim… però normalment la situació de violència es produeix abans de la separació i, afortunadament, moltes aconsegueixen separar-se i allunyar-se de la situació de violència.
..

He conegut dones que han patit violència de gènere i s’han associat per
tal d’ajudar a d’altres dones. Les històries que he sentit són
esfereïdores, per sort, aquestes han acabat bé, però hi ha hagut molts
anys de patiments, de dubtes, de pors…

L’església no fa cap bé parlant a la lleugera d’aquest tema, més que al s. XXI sembla que s’hagi quedat al s. XX, a la meitat aproximadament, quan manava un tal Franco i ells tenien molts privilegis. No hi havia cap altra família que la tradicional i separar-se estava més que mal vist, de fet no crec que a ningú se li passés pel cap, com deia la Sra. Francis en una de les seues famoses respostes: “estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz”(sic), i avall que fa baixada. De fet la repressió de la dona en aquella època va ser brutal i moltes dones encara en conserven l’herència. L’església hauria de posar-se al dia amb un curset accelerat perquè alguns dels que som cristians de base hem de fer cada vegada més els ulls grossos per no haver de sortir-ne corrents…

Dia internacional contra la violència de gènere

Contra la violència masclista, no callarem…

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, NO CALLAREM

La violència masclista és un fenomen històric, universal i estructural, que es
fonamenta en el patriarcat com a sistema estructurador de les relacions socials
desiguals entre homes i dones. Aquesta violència constitueix un dels principals
atacs contra els drets de les dones, una mina contra la seva llibertat i autonomia.
És, de fet, la violència més freqüent i camuflada, el «crim encobert més extens
del món», tal i com ha afirmat l’Organització de les Nacions Unides.

Aquest 25 de novembre volem expressar, una vegada més, la nostra condemna
rotunda envers totes les formes de violència masclista, i la voluntat d’esmerçar
els nostres esforços i recursos per seguir avançant en la seva eradicació.

La Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, aprovada fa poc
més d’un any al Parlament de Catalunya, constitueix un gran pas en la lluita
contra aquest tipus de violència, atès que aporta noves eines i més instruments
per fer front a aquesta problemàtica, així com una concepció àmplia del concepte
i els àmbits on actua, permetent la comprensió del fenomen en la seva extensió.
Però la nova llei encara va més enllà donant resposta a la situació de
desemparament en què es troben les víctimes de violència, tot proposant la
reparació dels seus projectes de vida. En aquest sentit s’ha creat el Fons de
garantia de pensions i prestacions, un fons de la Generalitat que servirà per cobrir
possibles impagaments en pensions alimentàries i compensatòries, de manera
que el deutor ho serà davant l’administració, i no davant la dona.

Per altra banda, volem destacar especialment la recent aprovació per part del
Govern del decret de desplegament parcial de la llei de suport a les famílies.
Atès que hi ha força casos de monoparentalitat causada per la violència masclista,
aquest decret pioner suposa un altre gran pas per a les famílies monoparentals,
ja que podran gaudir d’una sèrie d’avantatges, equiparant-les, en bona part,
a les famílies nombroses.

Tanmateix, som conscients que encara ens queda molt camí per recórrer.
Hem de tenir molt present que en el que portem d’any ja són 27 les dones
assassinades a mans de les seves parelles o exparelles als Països Catalans.
Les morts, però, tan sols són la violència visible de tota la violència. Per això,
cal que incidim en la consciència social per tal que ningú faci bandera del
masclisme, de la mateixa manera que hem de demanar al govern espanyol
reformes en la Llei Integral del 2004, atès que no ha suposat la solució
al conflicte ni la dissuasió dels maltractadors.

Aquest 25 de novembre volem unir la nostra veu a la de les dones d’arreu
del planeta i vindicar el dret de les dones a eradicar la violència masclista.

Aquest 25 de novembre volem tornar a trencar el silenci.
Perquè la por no amagui la nostra veu, prenem la paraula!

Manifest del 25 de novembre.

 

Querida Doña Elena i la violència de gènere

Garratibada em vaig quedar en veure el reportatge sobre aquest programa radiofònic, Querida Doña Elena, que va alliçonar les consciències de les nostres mares i àvies durant l’època dictatorial i més enllà (el programa va acabar el 1984). La primera carta, tot un poema: una señora que explicava el maltracte que li proferia el marit a ella i als fills, i el consol de la Señora Francis va ser: “estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz”(sic). També li
deia a aquesta “una mujer desesperada”, que el matrimoni era
indissoluble i que enviés al marit a parlar amb el confessor que potser
el posaria a lloc.
  Me n’he recordat especialment aquest matí, quan hi ha hagut una altra víctima de la violència de gènere a Vilaseca. Quin consell li hauria donat aquesta señora? Probablement el mateix: “mucha resignación querida y reze” i potser la notícia no hagués sortit ni als diaris…



Quan
parlo amb ma mare d’aquestes coses de la violència masclista em diu que en aquella època tot això
no se sentia dir i segurament era perquè no sortia enlloc. Les dones
tenien molts pocs drets i estaven sotmeses totalment al marit. Quan li vaig preguntar què li havia semblat el reportatge sobre l’Elena Francis, em va dir que ho veia tant d’una altra època que li semblava increïble com havia canviat tant tot.

Realment el reportatge em va semblar que parlava de gent d’un altre planeta. Potser era similar al Diario de Patricia que ara omple la graella de persones desesperades. Això sí, al programa radiofònic els textos estaven ben escrits, molt correctes i respectuosos, suposo que els guionistes ho arreglaven bastant, i contrasta enormement amb el nivell que mostren els convidats al Diario. Això sí, afortunadament el Diario no vol alliçonar de res, que jo sàpiga, però tants anys de programa radiofònic han hagut de fer forat i ha hagut de quedar un romanent que costarà d’esborrar… però tot és posar-s’hi.

Segurament seria un bon reportatge per passar als instituts i fer un debat, potser a Ciutadania, en el tema de violència de gènere.

Sense aturador

No fa ni una setmana que es recordaven les víctimes de la violència masclista, quan els diaris ens informen de dues dones més assassinades per les seues parelles…

Aquesta notíca m’ha causat especial atenció: “El pres que ha assassinat la seva actual nòvia a Galícia ha comès el crim en un permís que ella li va aconseguir“. Suposo que la senyora no s’ho pensava que li passaria a ella i, en canvi, ha estat la seua víctima. I també a València: “Mor una dona a València a mans de la seva parella“. I això quan estem en l’època de l’any en què es realitzen actes per tot arreu, en què s’intenta conscienciar a tothom sobre aquest greu problema.

És per això que no només el 25 de novembre cal sortir al carrer, també els altres dies, tots els dies (com proposa també na Carme Laura). És en aquest sentit que actua des del març passat el Grup Violeta contra la violència vers les dones, fent un minut de silenci per cada dona assassinada a mans de la seua parella, per a conscienciar tothom sobre aquest greu problema. Potser, si unim moltes veus sí que ens farem sentir.

Foto: Lema de la campanya contra la violència a Sant Joan Despí.