Geopark de Cabo de Gata-Níjar

Un dels immensos plaers és fer el ple de benzina i tenir quilòmetres a conduir per endavant, sobretot quan fa temps que no t’has pogut moure de casa. En aquest cas n’han estat més de 1600 de recorregut total per arribar fins a les costes d’Almeria i veure una part del Geopark de Cabo de Gata-Níjar (amb una parada tècnica a Santa Pola que explicaré més avall).

Feia molt que tenia al cap visitar el Cabo de Gata, n’havia vist imatges i me n’havien explicat paisatges, però en directe és tota una altra cosa.  És un dels parcs naturals més antics de la península, amb 63 km de costa, 37.500 ha terrestres i 12.000 marines, abraça un ampli territori amb moltes singularitats: volcans, dunes, salines, esculls fòssils…

Diu: “En el Geoparque de Cabo de Gata-Níjar se diferencian dos dominios geológicos absolutamente diferentes que coinciden, a grandes rasgos, con sus dos grandes unidades fisiográficas: la sierra volcánica del Cabo y la llanura litoral de la Bahía de Almería, ambas de un valor geológico excepcional”.

A Rodalquilar hi ha la Casa de los volcanes, un centre museu enclavat a la part antiga del poble miner; ofereix molta informació de la geologia de la zona i de l’explotació minera d’or. Disposa de panells informatius, maquetes, vídeos i exposa un mapa geològic que només pots obtenir via web (una cosa a millorar seria la informació de mà que pot tenir el visitant, només vaig aconseguir un tríptic amb informació bàsica).

Maqueta que explica la geologia de la zona i la formació dels dipòsits minerals.

També hi trobem vídeos explicatius i material didàctic.

A la part oest del Cabo de Gata hi ha la badia d’Almeria amb les albuferes, dunes i platges fòssils. Tota una zona de platja llarguíssima (uns 20 km), amb zona de salines on hi ha abundant flora i fauna diversa. És una part que em va recordar molt al Delta de l’Ebre, aquí molt menys extensa (el Delta té unes 32.000 ha i aquí aquesta zona n’és una part de les 37.500).

Salines del Cabo de Gata

Níjar també és un lloc a visitar. És un poble molt tranquil i té una talaia d’on es divisa bona part del parc. Té uns voltants geològicament molt interessants que hauré de veure en una altra ocasió (volcà la Granatilla, desert de Tabernas…).

Vaig recollir sorra d’algunes platges per tal de fer-ne comparacions amb els alumnes. En tinc una bona pila de diversos indrets del món (tant de deserts com de platja) i d’aquesta manera en veiem les diferències. La sorra vista a lupa binocular és tot un món.

Sorres de diverses platges al voltant del Cap de Gata.

De tornada vam fer una parada tècnica a Santa Pola. Vam visitar la platja del Pinet (entre Santa Pola i Elx), on vam veure les dunes fossilitzades i també vam fer un recull de sorra. A Santa Pola també hi ha salines i té una interessant geologia amb roques sedimentàries i volcàniques a l’illa de Tabarca, però això serà en un altre post. Un tastet, aquí.

Dunes fossilitzades de la platja del Pinet.

Més fotografies del Geopark del Cabo de Gata-Níjar les trobareu aquí.

 

Tornar a Itàlia. Perugia

Feia uns anys que no tornava a Itàlia. Dic “tornar” com si hi anés molt sovint. Bé, sí, podríem dir que hi he anat molt sovint des que vaig descobrir-hi Perugia i la Università per Stranieri i vaig anar a estudiar-hi Italià. Una regió fantàstica, l’Umbria. Una ciutat encantadora, Perugia, plena de racons on perdre’s, plena d’estudiants i plena de música al juliol amb l’Umbria Jazz, i no només. Perugia és el meu lloc preferit per perdre’m a Itàlia, sense cap dubte. Potser hi ajuda que el centre sigui “caminable”, cosa que no passa tant en grans ciutats. Al centre no hi ha pràcticament cotxes, i pots gaudir d’una passejada entre comerços molt tradicionals, terrasses de bars amb vistes, museus, esglésies… i alguns turistes.

IMG_20160705_140255Roma, ciutat monument a cel obert. Florència, bellesa incomparable, certament. Milà, aires del nord. Gènova, portuària. Venècia, sempre espectacular, però ofegada pel turisme. Verona, Bologna, Ferrara, Siena, Lucca… Itàlia ens ofereix llocs d’incomparable bellesa, únics al món. Mentrestant, torno a Perugia i a l’Umbria, que es troba entre la idolatrada Toscana i Roma, la ciutat eterna. Perugia que potser no és gaire coneguda, però és una ciutat amable que torna a estar en forma després d’un període fosc on va estar per uns anys degradada. Però s’ha refet. L’han polit, i tot i que em diuen que encara no és prou segur caminar per segons quins llocs de nit, fa quatre anys la sensació de degradació va ser molt més gran, fins al punt que no m’hi sentia còmoda. S’hi respirava un ambient intranquil. Ara és molt diferent. En tornar a trepitjar el centre, arribada amb el modern minimetrò, i abocada a un carrer preciós que em va posar la pell de gallina de la bellesa sobtada que van veure els meus ulls, talment com si no l’hagués vist mai aquella estampa, i això que fa 22 anys que la conec; en tornar a trepitjar el centre, deia, les sensacions van ser magnífiques i em vaig sentir de nou a casa, com tantes vegades m’havia passat anteriorment.

IMG_20160705_134951Perugia té alguna cosa especial que atreu. Els viatgers que venien amb mi van concloure que sí, Roma i Florència són ciutats precioses, però Perugia té un encant especial. Potser perquè és molt més abastable i tranquil·la, potser perquè no et sents turista, sinó que de seguida formes part de la ciutat i et venen ganes d’estar-hi una temporada per descobrir-ne els racons, o reviure’ls. Perugia, ciutat màgica al cor verd d’Itàlia, com més et conec, més m’agrades.

Descobrir Agde

A vegades la casualitat et porta a llocs que ni t’havies imaginat. Béziers, Narbonne, Sète… eren llocs que podia situar en un mapa, però no me n’havia adonat que allà, en un raconet, hi surt Agde, le Grau d’Agde i Cap d’Agde. Tres llocs molt propers que atrauen turisme principalment francès, alemany i britànic. Agde es remunta a 2600 anys d’història i és Patrimoni del s. XX per destacar els tipus de construccions entre 1900 i 1975. Ara fa deu anys que fan un festival d’estiu portant bona música al plain d’eau de la Cathédrale d’Agde. Lloc magnífic on l’única pega és que el públic es troba lluny de l’escenari que està situat sobre l’aigua, però el so és boníssim i, la visió del conjunt, fantàstica.

P1120088El 26 de juliol hi van actuar Suzanne Vega i Gerry Leonard i va ser un festival per als sentits. No m’ho esperava tan bonic, ni tan bona acústica. Ni tampoc que el primer del bisos fos Calypso, una cançó preciosa del segon àlbum que ha estat tornada a publicar en el Close Up, Vol. 2 – People and Places i l’única variació del concert que van fer a Sant Cugat fa dues setmanes. Una bona sorpresa que va brillar més encara amb la guitarra de Gerry Leonard i la bona acústica del lloc. Va quedar màgica, com tot el conjunt.

Aquí una actuació en directe de fa 6 anys. És bona la gravació, però encara la recordo més bona ara la versió, si això és possible, i és que el directe guanya sempre sobre el diferit.

I una imatge de l’escenari.

P1120093El concert va acabar amb focs artificials per tancar una vetllada inoblidable. P1120111Agde mereix una visita, i no només això, té platges fantàstiques, amb arena fina i blanca (Grau d’Agde), amb aigües netes, transparents i fresques, i dunes i arbres en comptes de construccions que conviden a restar a la platja fins que ja s’ha post el sol fa estona, coronats per restaurants i cocteleries que amenitzen l’oci nocturn, però és també un destí turístic familiar. La gent, molt amable; el lloc, tranquil i plaent.

En canvi, a l’altra banda, al nord de cap d’Agde, hi ha les platges negres volcàniques plenes de gent. Un gran contrast, però que és molt atractiu paisatgísticament. Un viatge en vaixell per conèixer l’entorn sempre és agraït i et queden les ganes de tornar-hi i de continuar explorant els racons, i anar als vespres a escoltar música en directe, i si és de Suzanne Vega, ja és perfecte, clar!

13620698_10208808272377065_7341953676863058482_n P1120084

 

Rutes per anar fent: l’N-420

Hi ha poques coses més fascinants que posar-se damunt un mapa i traçar una ruta. Un dia, mentre feia un tros de la N-420 per anar i tornar de la feina, vaig voler imaginar-me fins on em podia portar.  En arribar a lloc, vaig agafar un mapa i vaig veure, oh sorpresa, que creua la península de NE a SW, des de Tarragona (Tarraco), fins a Córdoba (Corduba), com si fos una mena de Ruta-66 Ibèrica (val, exagero una mica, sí, però salvant les distàncies i les dimensions, la N-420 ens proporciona apropar-nos a paisatges i punts d’interès geològic). Travessa llocs que resulten prou interessants: Tarragona, Reus, Falset, Móra d’Ebre, Gandesa, Alcanyís, Terol, Conca, Ciudad Real, Puertollano i fins a Córdova. Un bon grapat de punts per a poder fer rutes de qualsevol tipus en uns 800km de recorregut…

Clar que des de Tarragona fins a Gandesa la conec prou bé. I més enllà què hi deu haver? El Matarranya, sí, un pèl desconegut, però amb molta màgia. Hi ha llocs on la carretera zigzagueja per paisatges fantàstics, s’enfila a llocs impossibles i torna a baixar fins als racons més profunds. Entre altres, travessa dos Geoparcs (que són zones d’interès geològic i cultural pròpies), el del Maestrat i el de Villuercas, que porten anys consolidats i ofereixen moltes rutes, no només geològiques, sinó de patrimoni històric i arquitectònic. A banda, travessa la Terra Alta que té proposta de geoparc i punts d’interès geològic i, com no, patrimoni arquitectònic per a donar i per a vendre (Horta de Sant Joan-Picasso-Pinell de Brai-Modernisme…) i bon vi. I el Priorat, que sempre va bé fer-hi una parada per veure Scala-Dei o Siurana, per exemple, i també és terra de vins.

La ruta passa a prop de Parcs Naturals de recomanable visita: Tablas de Daimiel (Ciudad Real), Parc Natural de la Serranía de Cuenca, Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit i Parc Natural de la Serra del Montsant. Tots quatre amb rutes per a fer a peu, en bicicleta, a cavall… o com us vingui més de gust.

En fi, que em deixo moltes coses? Segur! La ruta està plena de contrastos que la fan molt atractiva, tenint en compte que la Nacional canvia de nom diverses vegades i cal estar atent i que té trams perillosos i molt transitats i altres que deuen ser desèrtics. Tot i això, amb temps i carretera per endavant, passar per la ufanor dels parcs per trobar-se després a la Manxa ha de tenir molt de contrast. Una ruta, sens dubte, molt interessant.

Aïnsa

Feia uns trenta anys que no calcigava la plaça major d’Aïnsa. Recordo molt bé aquella tarda, em va sorprendre la pedra de la plaça, la mida i el campanar a tocar i una exposició de cotxes antics que hi havia ocupant la part central. Ara està en plena forma. Qui l’ha vist i qui la veu, podríem dir. El centre històric d’Aïnsa està molt ben condicionat per a visitants ocasionals: pàrking de 1300 places a 2.5€ pagament únic, amb vigilant permanent i a tocar del castell i, per tant, del nucli antic; establiments hotelers, restaurants i botigues, tot amb encant especial. En aquest recinte del castell, encara en vies de reconstrucció, hi podem trobar un Centre d’Interpretació de les aus de la comarca del Sobrarbe i a l’altra banda, un Centre d’Interpretació del Parc Geològic del Sobrarbe. Excel·lents tots dos per a fer-te una idea de la comarca. A Boltaña, per exemple, hi ha un recorregut per veure el famós anticlinal...

Després de dinar en un dels nombrosos restaurants de la plaça, vam passar la tarda vagarejant pels carrers antics, admirant les botiguetes de tota mena tan ben posades i visitant l’església, claustre i campanar. Després vam anar als centres d’interpretació abans esmentats. Al de geologia hi trobareu tres plantes ben posades amb explicacions exhaustives en plafons, vídeos i també mostres de roques que podeu tocar i observar. Al centre d’interpretació de les aus trobareu explicacions sobre el trencalòs (quebrantahuesos), que és l’ocell típic d’aquella comarca dels Pirineus, a banda d’altres ocells típics de la zona i punts d’observació. Hi ha visites guiades.

En conjunt, Aïnsa i la Comarca del Sobrarbe han sabut aprofitar els recursos naturals que tenen, oferir-los als visitants des del remodelat nucli antic de la població, amb punts d’interès, bon menjar i beure… és un lloc molt agradable per fer-hi una visita!

Fondespatla

Mentre alguns gaudien del futbol o d’un gran concert de rock a Canet, altres estàvem també sense cobertura, però en un bell mig del no-res. Des que vaig descobrir aquesta part del Maestrat, ja fa uns anys, és obligatori que m’hi deixi caure de tant en tant…

A Fondespatla s’hi arriba des de Valderoures o des de Monroyo per l’altra banda. És una carretera petita que zigzagueja per totes dues bandes. A peu de carretera hi ha un bar-restaurant-piscina i càmping que posa: Abierto todo el año. I així és, en tres anys no han tancat un sol dia, no s’ho poden permetre perquè al poble hi ha pocs habitants d’hivern i si tanques t’arrisques a que no tornin. A l’estiu no es pot tancar perquè és quan hi ha més vida. Tot i això, és un lloc tranquil, agradable i acollidor, amb tot el que necessites per tenir una estada agradable.

Recomanable fer parada com a centre d’operacions. Des d’allà, Morella és a tocar i val la pena deixar-s’hi caure i fer una llarga visita, també Penyaroja de Tastavins amb el seu museu de dinosaures, per una banda, per l’altra, a banda de Valderoures que val molt la pena, hi podeu trobar Beseit i el parrissal. I des de Fontespala, hi trobeu camins per fer a peu o en bicicleta. Poble de pedra, carrers estrets i tranquils.

Per començar el juliol, al poble hi va caure una pedregada de les que fan època, per sort no va prendre mal ningú, però la malesa que va fer als camps i a les cases és impressionant. Passejant pel poble es veuen els forats a les canals de la mida d’una pilota de tennis i més grans. Es veu que només va caure pedra, no aigua. Ni els més vells recordaven una cosa similar. La riuada va ser considerable:

Segona pedregada d’un any excepcional. Al càmping també s’hi veuen els efectes; branques per tot arreu, però no hi va haver més danys, a poc a poc tot va tornant a la normalitat. Que no us acovardi el mal oratge que hi va fer puntualment, és un lloc molt agradable, us en recomano la visita, us agradarà.

Tornar a Itàlia

Cinc anys més tard he tornat a Itàlia a veure els amics, a recuperar paisatges que encara em romanen impresos a la retina, a xerrar fins tard, a menjar molt bé i moderàdament dins del que cap… Itàlia és un refugi, una escapada, una sortida ideal. Itàlia com a metàfora de tot allò que ens agrada, com a lloc lliure on circular al nostre aire, com a descoberta…

El darrer cop que vaig estar a l’Umbria Jazz va ser al 2001 i ho recordava com un gran esdeveniment, una gran festa d’entrada lliure on tothom hi estava convidat. Perugia era una ciutat plena de vida per tots els costats, el centre era dels joves i dels turistes i costava trobar lloc per seure-hi i prendre un gelat. Els elevats preus que gastava llavors, la crisi i l’assassinat d’una estudiant, han fet marxar alumnes a altres ciutats i el centre a quedat a mercè de la immigració, del tràfic de drogues i de personatges poc recomanables. M’ho comentaven els amics, ja no es pot anar de nit pel Corso (carrer) principal, fa por. Lamentablement, ho vaig comprovar en directe trobant-me carrabinieri cada cent metres. Espero que Perugia pugui recuperar l’esplendor d’altres temps, té moltes coses a veure (a mi encara me’n falten) i mereix una visita.
 
A banda d’això, l’Umbria és magnífica. Situada entre la Toscana i el Lazio (Florència i Roma), l’anomenen el cor verd d’Itàlia, l’única província central que no té mar, farcida de poblets que culminen turons de factura etrusca. Perugia, la capital, té 150.000 habitants i una de les universitats per a estrangers més important d’Itàlia (almenys fins fa poc).

Spoleto està situada a l’altra banda de la regió i també té un Festival important. També és una ciutat acollidora, com Todi. Tot i què menys freqüentades que Assisi per motius evidents.

L’estiu és càlid a la regió, temperatures que s’acosten als 40ºC de dia i baixen fins als 20ºC a la nit. Sempre, però, hi ha la possibilitat d’anar més a muntanya (alçades fins a 1300m, que suavitzen la calor). L’aigua es troba en forma de llacs i el riu que solca la vall (el Tiber) arribarà a Roma una mica més enllà.

I Roma, una ciutat verda i enorme, sorprenent, amb curioses formes de conducció, amb petits i acollidors restaurants, amb places solcades de pintors i d’història per totes bandes, amb capvespres vora el Tíber… Una ciutat imponent i molt agradable que mereix més d’una visita.

Foto: Galleria Nazionale dell’Umbria. Perugia.

Via verda de la Terra Alta

Aquests darrers dies de curs estem fent el crèdit de síntesi, una bonica manera de practicar totes les matèries d’una altra forma. A primer d’ESO hem de recórrer bona part de la via verda de la Terra Alta i el Baix Ebre. Uns 30km plens de paisatges únics en aquestes terres de privilegi…

Val a dir que els 30Km són de baixada o plans, no cal ser un entrenat bicicletaire, però sí tenir un bon seient. El recorregut segueix l’antiga via de tren.

Un dels punts d’interès és el santuari de la Fontcalda al terme de Gandesa. S’hi pot descansar ben bé. A partir d’allà fins a l’estació de Benifallet que té un bar i fins i tot habitacions allà enmig del no-res, són kilòmetres sense descans entre viaductes i túnels, amb paisatges espectaculars. Alguns dels túnels estan sense llum i cal anar amb compte.

Al Baix Ebre han tingut la bona pensada de posar una línia blanca enmig de la via verda quan travessa un túnel. S’agraeix per no perdre l’eix. En canvi a la Terra Alta, on els túnels són més llargs i foscos, es pot perdre fàcilment la part central del túnel amb perill d’encastar-te a la paret.

Per la resta, pot ser una passejada molt agradable. Vam trobar famílies amb nens petits que feien un troç del recorregut a peu.

I, a banda de les diverses plantes, ocells o crancs de riu, s’hi poden trobar afloraments d’interès geològic.

Més imatges.

Ruta turística per l’Ebre: el mirador de Faió

L’embassament de Riba-Roja va cobrir el poble vell de Faió el 1967 i el poble nou està ubicat a una altra banda entre l’Ebre i el Matarranya. La fotografia està feta des del mirador de l’Ebre, enclavat a l’Ermita de Nuestra Señora del Pilar que es troba a uns 210 metres d’alçada sobre el nivell del mar. A la fotografia es veu el campanar del poble vell que va quedar engolit per les aigües. La vista és espectacular perquè hi ha la confluència del Matarranya amb l’Ebre que té molta amplada degut a l’embassament. Dóna la sensació que estàs en un far enmig del no-res.

Fa vint anys quan vaig descobrir l’indret en una de les meues rutes pel voltant de l’Ebre l’accés era difícil (un camí empinat sense asfaltar), i només s’hi podien estar tres o quatre cotxes. L’Ermita tenia obert el campanar i m’hi enfilava per veure el paisatge des de dalt i fer-ne fotografies. Ara han fet una pista d’asfalt apta fins i tot per a autocaravanes. Dalt hi ha un bon pàrking i diversos balcons des d’on observar el riu i el paisatge amb explicacions de com era el transport fluvial. Quan arribeu a Faió (Fayón), heu de buscar El Mirador del Ebro o Ermita de Nuestra Senyora del Pilar, us portaran al mateix lloc i val la pena fer una aturada…


Ruta que us proposo: Sortida de Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) per la N-420 direcció Gandesa. Teniu diverses opcions per passar el matí: A les Camposines en direcció a la Fatarella trobareu el Memorial Les Camposines, que acull les despulles dels que van lluitar a la Batalla de l’Ebre. Seguin la N-420, a Corbera podeu visitar el poble vell que és Bé d’Interès Cultural. A Gandesa hi ha el Celler Cooperatiu obra de César Martinell, considerat una de les Catedrals del Vi; també declarat Bé d’Interés Cultural i una de les Set Meravelles de Catalunya escollit l’any 2007. Si us heu d’aturar a dinar, recomano l’Hostal Modern a Vilalba dels Arcs que també té llocs d’interés per visitar i on es fa la romeria a l’Ermita del Berrús (Romeria a Berrús:
primer dissabte després de Setmana Santa. És la romeria més llarga de tot
Catalunya
, gairebé uns 50 Km en total. L’espectacle més impresionant el constitueix l’entrada al
poble dels caminants, ja de nit, amb altes canyes a la mà cantant el
rosari, amb una original entonació.)
.

A la tarda podeu continuar la ruta fins a La Pobla de Massaluca, que també té llocs d’interés,  i agafar la desviació cap a Faió on a l’entrada trobareu indicacions per a arribar a l’Ermita de Nuestra Senyora del Pilar o Mirador de l’Ebre. A l’estiu és millor arribar-hi a la tarda, cap a les cinc, hi fa menys calor. La posta de Sol també és molt recomanable.

Des de Faió podeu tornar enrera i agafar la desviació cap a Riba-Roja. Passareu a prop de l’Ermita romànica del Berrús. Les vistes no són tan espectaculars, però és un lloc per reposar i veure l’església romànica. La carretera no és gaire transitada, però cal anar alerta perquè no hi ha ratlla de separació entre carrils. El paisatge és molt maco per fer-lo sense presses.

Si us agraden els esports fluvials o navegar per l’Ebre, teniu diverses opcions. Una ruta interessant és a Badia Tucana, on hi ha embarcacions disponibles per a grups (6, 9, 12), durant un dia, dos… una setmana. Navegar pel riu és un mar de tranquil·litat.

Al vespre podeu tornar a descansar a Móra. Hi ha restaurants a Flix, a Garcia a Móra… el meu preferit és L’Embarcador. Haureu fet un recorregut de 80 Km aproximadament i haureu vist una part de La Terra Alta, Matarranya i Ribera d’Ebre. És hora de descansar en algun dels nombrosos allotjaments (justament s’obre un nou Hostal a Móra d’Ebre que engloba una Agrobotiga: 7 de Ribera). O també podeu fer la darrera copa al Sota de Copes.

Encara ens queda molt per veure, serà en altres propostes de ruta per l’Ebre.
(Mapa-Guia de les Terres de l’Ebre, Priorat i Matarranya).

Pratdip

Pratdip és un d’aquells llocs en què mai t’hi has deixat caure o bé perquè no en tenies cap excusa o bé perquè no s’han creuat al teu camí…

Diumenge es va donar l’avinentesa d’anar-hi per escoltar un grup musical amic Books and Roses (versions fantàstiques de clàssics dels 60’s, 70’s , 80’s i 90’s). Des de Móra una mitja hora de carretera fins a trobar el trencall que indica Pratdip i Llaberia. A Llaberia hi havia estat fa uns vint anys per fer un treball de geologia per a la facultat, però Pratdip era aquell lloc desconegut misteriós i màgic que descrivia Joan Perucho a Les Històries Naturals, potser un poble de vampirs isolat i perdut enmig del nores. Però ens vam trobar un llogarret fantàstic, amb bones vistes, bona gent i fresqueta que s’agraeix molt a l’estiu calorós d’enguany. Llàstima de la mosca negra que també hi té niu i sort del Natural Honey que tothom ja sap que és l’antídot ideal. Tarda de diumenge entre muntanyes serrades, fresqueta i bones vistes que ens va deixar gaudir del concert i ballar bona estona. Pratdip, un lloc a raser de muntanyes triàssiques i a tenir en compte per a futures excursions. I, sobretot, un lloc fantàstic per retrobar amics.